150 anys d'aquell Petroli

El proper mes de juliol es compliran 150 anys de l'aixecament popular que ha passat a la història com la Revolta o Revolució del Petroli. Entre el 9 i el 13 de juliol de 1873, en els primers compassos de la Primera República i sota la presidència de Pi i Margall, després d'una vaga general que aturà tota la maquinària fabril de la ciutat i de l'assassinat de l'alcalde federal Agustí Albors, àlias Pelletes, Alcoi fou governat per un Comitè de Salut Pública d'inspiració anarquista liderat pel mestre de Llíria Severí Albarracín Broseta. Arrelada en la lluita històrica per la revolució social i els drets dels treballadors més que no pas en les vaguetats cantonalistes coetànies, aquella embranzida revolucionària proporcionà a Friedrich Engels l'exemple de com, segons ell, no s'havia de fer una revolució. A falta del manual d'ús pertinent al cas, però, sospitem que en el fons de la seua apreciació –que sens dubte devia contenir una bona dosi de raó– el Petroli fou una oportunitat que ni pintada per desacreditar els rivals bakuninistes, àmpliament majoritaris a la petita Barcelona. L'apel·latiu se'l va guanyar Alcoi a pols. L'exigu espai format pel vèrtex dels rius Molinar i Barxell en la seua confluència cap al Serpis era escenari idoni perquè hi prengués la flama internacionalista de la peculiar Rosa de Foc alcoiana. En l'escarpada orografia de la ciutat es dibuixava una trama urbana en desbordant promiscuïtat. Les condicions d'insalubritat en carrers i cases superpoblades, el treball extenuant i la gana, l'explotació despietada que s'estenia a criatures de set i vuit anys i la llarga tradició de lluita i resistència del proletariat i les classes populars van encendre el Petroli amb què els revoltats s'enllumenaven durant les nits de vetla revolucionària i pegaven foc a algunes fàbriques i cases d'industrials. Després d'una rendició pactada i la fuga d'Albarracín, que reapareixeria en les memòries de Piotr Kropotkin abans d'acabar els seus dies al Raval de Barcelona víctima de la tuberculosi als 28 anys, l'exèrcit va prendre la ciutat i empresonà més de 600 alcoians, que van patir causes judicials que s'allargaren durant molts anys i que incloïen algunes sentències de mort. Encara hi ha avui molta runa històrica a aclarir.

Entre les obres literàries inspirades en aquells fets, la més coneguda de les quals és la novel·la Júlia d'Isabel-Clara Simó, hi ha la peça teatral La guapeta d'Alcassares que el poeta Joan Valls i Jordà va publicar-se en 1984. D'aquest pioner de la literatura en català al País Valencià en plena postguerra, l'obra del qual travessa gairebé tot el segle XX, se'n compleixen precisament aquest 1r de Maig 106 anys del naixement. Entre l'escassa espenta de l'administració, que amb prou feines corre curses electorals de quatre anys, i la incomprensible gasiveria d'alguns hereus del poeta, el gran poeta alcoià s'ha quedat sol esperant la publicació d'una obra poètica avui introbable i que està formada per vint poemaris independents.

Un any més, per pal·liar una mica aquesta soledat, el proper dilluns tornarem a la Placeta del Fossar alcoiana, al peu del que va ser durant molt anys el domicili de Joan Valls ("el millor poeta del carrer del Carme", s'autodefinia amb la seua proverbial i elegant ironia), on avui hi ha una escultura d'Ismael Belda a ell dedicada, per entre poemes i cançons, les notes d'El Cant dels Ocells i La Muixeranga, mantenir la flama de la vigència literària i civil del poeta. Com en l'aniversari del Petroli, aquestes commemoracions haurien de servir per posar una miqueta al dia les feines que ens són més peremptòries, civilment parlant, a Alcoi i al País Valencià, en un moment en què tant l'un com l'altre presenten certs símptomes alarmants de desistiment i manca de perspectiva, de projecte engrescador. Haurien d'estimular, sí, un debat que el panxacontentisme i la interessada inèrcia dels oblits han fet històricament per ajornar o segrestar. Com es van pintar de colors falsos els fets del Petroli per a escarment de les ànsies llibertàries, com es van bolcar tones d'oblit sobre la memòria col·lectiva i malgrat això el poble va saber conservar de boca en boca, en una expressió plenament viva encara, el significat de muntar o armar un petroli, d'igual manera les lluites passades han d'il·luminar el present de la ciutat i del país. Com ho faran la placa commemorativa que s'inaugurarà a la casa del carrer Sant Tomàs on va ser la seu de la Primera Internacional. Com ho farà, amb una llum molt especial, la novel·la L'etern retorn, del meu paisà i amic Jordi Botella, que prompte serà publicada i sobre la qual ja tindrem temps de parlar a bastament. Si els homenatge són estímul de present i aposta de futur, i no simple exercici de nostàlgia, benvinguts siguen, ben muntats siguen. Ens veiem un any més a la Placeta del Fossar armats de clavells rojos.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 d'abril de 2023.]

 

 

 

 

 

Obligació i devoció

Diuen que primer és l'obligació que la devoció. En l'educació moral que ens inculcaven de menuts aquesta frase figurava en un lloc destacat de la vitrina on lluïen, preparades per a ser descarregades en el moment oportú sobre incauts i dubitatius, les màximes i principis gràcies als quals els arbres creixerien ben rectes amunt, estalvis dels retorciments a què conduïen l'instint i les baixes passions. En el terreny més pràctic això volia dir que primer era el treball i després el descans, que el negoci precedia l'oci, cosa que formava part del sentit comú, de manera que un no acabava d'entendre la insistència sobre aquestes obvietats. El material flexible amb què són fetes les paraules també permetia estipular que en la jerarquia de les accions que la frase proposava, les coses de la religió hi quedaven relegades a un segon pla. Dita la llei, insinuada la trampa: un podia fer-se escàpol, posem per cas, de la missa (la devoció obligada) per la força major d'un altres deure inexcusable i precedent. Amb el temps, però, obligació i devoció van anar perdent uns contorns que la moral dominant pretenia claríssims, incontrovertibles. Fins al punt que sovint es podien confondre. A fi de comptes, pensàvem, no hi ha major obligació que la que un s'imposa voluntàriament, perquè el que semblava que pretenia establir els límits entre una i l'altra era precisament la possibilitat d'elecció, la llibertat. L'etimologia, a més, agermanava els dos conceptes: obligare deriva de ligare, lligar, nuar, mentre que devoció prové de votum, 'promesa feta als déus'. Si l'obligació és conseqüència de la necessitat, la devoció és un vot que obliga qui el fa a complir la seua promesa.

Traslladada aquesta especulació al terreny civil, abril sempre ens planteja el mateix dilema als alcoians (almenys als alcoians), no perquè el quart mes de l'any siga els més cruel per naturalesa primaveral sinó perquè s'hi donen cita les mobilitzacions i convocatòries amb motiu de la commemoració vindicativa de la derrota d'Almansa i la de la festa de Moros i Cristians. Bé, de dilema entre els meus conciutadans, n'hi ha ben poc o no gens, perquè han convertit la seua ancestral devoció en la principal obligació civil, la que els lliga al cicle renovable de cada primavera, qui sap si també als misteris de la vida i de la mort, que allà ens prenem molt seriosament la festa. "Nostra festa ja cridant-nos està", tornarem a cantar avui a la plaça la lletra d'Eugeni Moltó amb la música de Gonçal Barrachina que vibra des de 1917 per donar tret d'eixida a les festes. I la festa es confondrà amb la fe ("Nostra fe està ja…"), ambigüitat que ha desarmat antigues passions en nom d'una concòrdia pagada sovint al preu caríssim de l'oblit i l'embadaliment. Què hi farem! I mentre les entrades de demà dissabte faran bo el vers de l'himne "Riu en l'esfera la primavera", a València hi haurà manifestació i concert. El cartell d'ACPV remarca precisament la vinculació entre l'obligació i la devoció: la paraula festa és el cor visible de la manifestació. Que cadascú resolga els seus dilemes i que tots plegats ens afirmem en la voluntat de continuar sent, d'avançar en marxa harmoniosa i musical, ben organitzada i multicolor, d'imprimir en l'horitzó del País Valencià noves fites i nous vots, amb la poderosa suma de la necessitat que es fa virtut amb la voluntat més lliure.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 d'abril de 2023.] 

 

El cavall de Torí

Dirigida pels cineastes hongaresos Béla Tarr i Ágnes Hranittzky en 2011 es va estrenar A torinói ló (El cavall torinès). A casa la vam veure en els primers compassos de la pandèmia. No recorde què o qui ens hi va dur però la radical duresa del film, com la del monumental Sátántangó de 450 minuts, també de Tarr, semblava casar bé amb la situació per què llavors passàvem tots plegats. En blanc i negre, en imatges assotades per un vent constant que xiula i se't clava en les entranyes i una soledat que gela l'alè, el film narra sense a penes paraules les desventures d'un carreter i la seua filla. El títol al·ludeix al cavall que segons es conta Nietzsche va veure assotar cruelment pel seu amo a la Plaça Carlo Alberto de la capital piemontesa el 3 de gener de 1889 i que hauria encès la metxa de la tràgica pertorbació del filòsof alemany. Ens han vingut al cap aquestes connexions desvagades passejant per la bella ciutat del Po i el Dora Riparia perquè en el centre de tot això hi ha Torí, on els viatgers passen uns dies. Un altre record, més difús encara, il·lumina la pantalla: esperant el transbordament per al tren de tornada a casa després del primer viaggio in Italia que vam fer un grup d'amics alcoians quan teníem 18 anys. Un vagó aturat, uns rails en què potser s'estava escrivint la lletra de la nostra tornada a Torí com una cita fixada amb molta antelació, quasi cinquanta anys més tard, sota un altre cel, sense rastre de crueltat, ben al contrari, enmig d'una placidesa amb què la ciutat es desplega tranquil·lament i ens ofereix l'encís del seu llibre pàgina a pàgina, de plaça en plaça, per vies, corsos, largos i vicolos, per cafès llegendaris i botigues antigues, museus, patis, llibreries, terrasses i encisadors restaurants, l'impressionant Ateneu Torinès, el palau on hi ha el Cercle de Lectors. El primer que senten els viatgers és aquella nostàlgia que impregna la bellesa dels llocs que no podrem apamar mai, de les ciutats que amaguen tant com mostren totes les ciutats que conviuen al seu interior. Una bellesa escàpola, per molt que siga feta de lloses i edificis traçats a tiralínies amb la idea de la perdurabilitat i de tots els somnis fungibles al capdavall de la raó il·lustrada. És la nostàlgia, sí, de les vides que no viurem mai, de tot allò que es resisteix a la pressa de les paraules. Perquè de paraules –sobretot de paraules– era ple aquell parèntesi en què vam viure abans de conèixer la ciutat, les de Cesare Pavese, les de Primo Levi, les de Natalia Ginzburg. De paraules que dibuixen el destí tràgic d'escriptors que van arrancar instants a l'eternitat, com ho van fer les imatges de la fotògrafa nord-americana Ruth Orkin (1921-1985) que aquests dies s'exhibeixen als Musei Reali, aquella Itàlia de la postguerra, aquelles dones que estrenen bellesa, llibertat i plenitud contra la mirada inquisitiva d'uns mascles que les veuen passar. Una d'aquestes imatges, en especial, xifra per als viatgers l'alegria de viure, l'esplendor efímer de la joventut, tanmateix captat per a sempre per la màgia de la llum, d'uns ulls i d'una càmera: dos amics de l'artista de Boston, xic i xica, en una petita motocicleta, aturats en el moviment etern del seu pas per un carrer de lloses molt semblants als que ara trepitgen cada dia els viatgers. Contra la finestra del petit apartament on són es retalla la silueta poderosa dels Alps nevats, les muntanyes que han gravat l'etimologia de Torí. Els viatgers es proposen travessar un dels ponts que salven el Po i enfilar-se turó amunt. Si la bellesa és inabastable, es diuen, cal recórrer almenys la distància que hi ha entre l'immediat que es troba a peu de carrer i l'altitud que permet una mirada panòptica, la imatge de conjunt que s'emportaran al fons de la maleta de la ciutat per fi viscuda.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 d'abril de 2023.]

 

[Fotografia de Ruth Orkin que il·lustra el cartell de l'exposició.]

                                 [La Piazza Carlo Alberto de Torí amb la Biblioteca Nazionale, 13/4/2023.]

 

De la llengua al paladar

És sabut i reconegut que allò que millor defineix i uneix en la majoria dels casos una nació és la llengua. De manera que si país i comunitat lingüística no són la mateixa cosa, almenys són realitats indestriables i complementàries. És lògic, doncs, que la llengua haja estat sempre al centre del debat (o les batalles i picabaralles) nacional, perquè ha estat, és i serà (o no serà) el rovell de l'ou de la identitat nacional, el signe més clar de la pervivència d'un poble en l'espai i el temps. En això estem tots d'acord, els uns per afirmar i afermar els llaços culturals que ens fan ser com i qui som, els altres per negar-los i dissoldre'ns en una voluntat nacional que ens és aliena i ens pretén alienar. Tant ens havíem fixat en la llengua que havíem deixat una mica de banda el paladar. Però heus ací que una recent enquesta feta als catalans del Principat acaba de reblar el clau de la nostra pertinença compartida pel costat palatal, és a dir, gastronòmic. La cosa, si eres una mica viatjat i lliure dels prejudicis que afecten els infectats de blaveritis, eixa mutació autòctona de l'espanyolitis que provoca un estat de mal humor crònic, no sembla cap novetat, però està bé que la sospita guanye l'evidència empírica que la fa irrefutable. Resulta que el plat que els susdits ciutadans de Catalunya més s'estimen de paladejar és… la paella i els arrossos en les seues suculentes i infinites varietats! Ho sentim pels (presumptes) guardians de les (presumptes) essències pàtries, però la paella també és cosa de tots. A fi de comptes, el que uneix la llengua no pot dividir-ho el paladar. No debades és ací, al paladar, on articulem els fonemes que millor ens defineixen com a parlants i que més delaten el nostre castellà postís quan el parlem: la ll sobretot, en posicions impossibles per a d'altres parlants de llengües romàniques, eixe final inaccessible als rudes parlants de l'estepa, que han de dir Ripol i Carbonel per comptes dels naturals Ripoll i Carbonell. Visca, doncs, les palatals, les laterals, fricatives i africades! Visca Ramon Llull, visca Xàtiva, visca Bernat Metge i la Fageda d'en Jordà! Per damunt de les seques amb botifarra, del pa amb tomaca, els calçots i l'escudella, s'alça la sagrada paella, derivada de l'antic padella, que prové del plat llatí en femení, plata, i encara més lluny del grec platys (pla, planer, ample). Res no pot ser universal si no naix i creix arrelat a un lloc i a una gent. I heus ací que la paella, que corre el perill d'embastardir-se fins a la nàusea per culpa del turisme invasor i multiplicador d'infectes arrossos menjats a deshora, ja té carta de naturalesa nacional, ja és (potser ja ho era des de temps immemorials) el plat per antonomàsia dels Països Catalans. Què no donaríem per escoltar la conversa que la constatació del gust gastronòmic nacional hauria inspirat en dos homenots tan especials com Fuster i Pla, o Pla i Fuster, mentre donaven compte d'una bona paella a Cullera, o estiraven les cames i s'entretenien davant el paisatge mirífic d'un camp d'arròs de l'Albufera. "És bonic perquè és ric. Per cert, que era bona la paella!", hauria dit Pla, "El paisatge em deixa indiferent, amic Josep, però la paella certament era de cine", hauria respost el de Sueca. "Mengeu més, Joan, i agraïu les amenitats que ens dona la terra. Sou una mica antipàtic", reblaria l'empordanès. I és que si al Nostre Senyor, que avui està passant-les magres de veritat, no se li hagués acudit col·locar el paradís a l'altre extrem de la Mediterrània, sens dubte hauria triat la marjal d'Oliva-Pego, l'Albufera o el Delta de l'Ebre (amb permís de les extenses planes litorals de Tamil Nadu i les plantacions abancalades del Vietnam) on gràcies als àrabs que la van portar i li van donar nom es cultiva la gramínia que fa les delícies dels catalans i alimenta un 70% de la humanitat. La circularitat i obertura de la paella i els seus rituals que ens vinculen amb més de 6.000 anys d'història, i totes les variants dialectals, ens uneixen i distingeixen de la llengua al paladar. Aquest diumenge és ideal per celebrar-ho i reunir-nos al voltant d'una bona paella i també per berenar una altra delícia autòctona unitària, la mona de pasqua, el nostre mundum. De la llengua al paladar i al món. Visca la terra!

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 d'abril de 2023.]

 

Sense ànim de lucre?

"Avui s'acaben els privilegis fiscals de l'Església espanyola", ha anunciat pletòric, com a punt d'entrar en nova cursa electoral, el Ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños. Es referia a l'acord subscrit entre el seu Govern i la Conferència Episcopal en virtut del qual l'Església per antonomàsia començarà a pagar un parell d'impostos que fins ara s'havia estalviat, el de Construccions, Instal·lacions i Obres (ICIO) i el de Contribucions Especials. No negarem que de vegades el petit pas d'un home pot significar un salt de gegant per a la humanitat ni que tota pedra –com sempre hem dit– fa marge, però ni això és l'arribada a la lluna ni a l'Església li han faltat mai els recursos per disposar a pler de les millors i més grosses pedres i dels més experts pedrapiquers per alçar el seu domini en el Regne d'Aquest Món, l'únic que compta a efectes fiscals. Perquè la botella mig buida que dissimula el funcionarial optimisme de Bolaños va plena dels seculars privilegis que gràcies al Concordat entre l'Estat espanyol i el Vaticà signat en ple franquisme (1953) i modificat, però no derogat, en ple postfranquisme (1978) continuen avui dia i posen entre cometes la condició aconfessional de l'estat que proclama la Constitució. No hi ha prou cometes per a tanta ambigüitat significativa com ens hem d'empassar! Espanya s'entossudeix a continuar sent l'excepció en un context europeu d'estats inspirats en els valors laics i la neutralitat, malgrat el que afirma el Ministre amb bombo i platerets per a content de la parròquia. Perquè l'Església continuarà exempta de pagar l'IBI que correspondria al seu immens patrimoni immoble i que inclou espais de culte, temples, seminaris, convents, parròquies o residències religioses. I per ací continuarem pagant el beure. Qui més qui menys ha deixat de visitar catedrals, museus i altres meravelles de la cultura sacra en mans de l'Església perquè l'entrada sol valer un ull de la cara que va a parar directament a la butxaca dels administradors terrenals del Regne dels Cels. Passe que hàgem de pagar la beguda, però cornuts a més a més… Si Franco es feia dur sota pal·li en pagament pels serveis prestats en la seua croada nacionalcatòlica, més discreta la democràcia a l'espanyola no llueix aquests tics excepte en cerimònies especials, coronacions i casaments reials, funerals d'estat o exhibicions consentides d'exaltació feixista al Valle de los Caídos (un altre exemple de resiliència). Però on més decisiu és el poder acumulat i consentit en complicitat amb l'estat és en la formació i educació de les fornades de xiquets, adolescents i joves motllurats per les mans expertes i religioses dels col·legis i universitats catòlics. Aquest és el principal privilegi, tresor patrimonial a banda, que ostenta l'Església a Espanya. I juntament amb els mitjans de formació controlats per la Conferència Episcopal, el seu viver i reciclatge permanent de poder, control i influència. Malgrat que segons la Fundació Ferrer i Guàrdia el nombre dels qui es reconeixen com a no creients ha passat en unes dècades del 8,5 al quasi 40% (54% a Catalunya) i que només 1 de cada 10 contribuents marca la casella de l'Església en les seues declaracions de renda, és evident que aquesta institució compta amb privilegis injustificables avui dia, ben amarrats per la tradició carpetovetònica i la lletra de marbre del Concordat. I per la gran trampa legal de continuar considerant l'Església Catòlica com una entitat sense ànim de lucre [sic], motiu pel qual no ha de pagar l'IBI ni l'IVA ni quèséjoquèmés. No reclamarem –tot i que no estaria gens malament–, com en el cas de l'espoli valencià, que ens siga condonat el deute ni que l'Església pague religiosament tot el que històricament ha furtat i tot el mal que ha fet (entre d'altres coses per la impossibilitat de calcular-lo). Però sí que es faça efectiva la igualtat de tots davant la llei i que de veritat es pose fi a tota mena de privilegis, inclosos els molts de l'Església.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 31 de març de 2023.]