Jordi Botella, L'etern retorn.
Fundació Mútua Levante-El Nostre,
Alcoi, juny 2023.
· · ·
El film de Nicholas Ray Johnny Guitar (1954)
conté un dels diàlegs més celebrats de la història del cinema. És
quan l'antic pistoler, interpretat per l'actor Sterling Hayden,
després d'anys sense veure-la, demana a la que fou la seua amant,
Vienna, paper que fa Joan Crawford: "Digues que m'estimes encara
que siga mentida". I ella li diu que sí, que l'estima. Les
fronteres entre la veritat i la mentida, o entre la realitat i la
ficció, són terrenys incerts i volàtils. Les compararíem amb les
arenes movedisses o els deserts on els assedegats són víctimes de
terribles miratges (per insistir amb els motius cinematogràfics) si
no fos que malgrat tot els humans ens hi movem com el peix en l'aigua
–o com els bandits en ciutats sense llei. Que vivim enmig
d'aquestes friccions. Perquè de fet aquesta ambigüitat constitutiva
forma part de la condició humana, que n'ha construït les categories
tot adaptant-les a les seues necessitats històriques. La veritat i
la mentida, doncs, o –anem al gra– la història i la
literatura, són peces intercanviables, realitats poroses que depenen
del punt de vista de qui intenta acotar-les i dels seus interessos i
propòsits.
L'escriptora Montserrat Roig va ser
de les primeres a indagar en les relacions entre realitat i ficció
en el camp de la narrativa. La paradoxa que planteja en el seu assaig
Digues que m'estimes encara que sigui mentida,
que manlleva per al títol el diàleg citat més amunt, gira la
convenció de les categories establertes com un calcetí per arribar
a la següent conclusió: només a través de la mentida
de la ficció podem arribar a la veritat
més profunda de les coses. Aquesta és la força immemorial que
conté la construcció del mite. Perquè tota narració ben feta
transporta la veritat de l'experiència humana a través del temps.
La seua enunciació, fixada per l'escriptura o transmesa a través
del cant, actualitza tothora el passat i el llança cap al futur. I
torna a començar. L'etern retorn.
Perquè després vindrà el logos
a establir-hi un nou ordre, per
interpretar el miratge i evitar que siguem engolits pels abismes de
la desraó. No sempre destre, tot s'ha de dir, a imposar els termes
de la lògica i de la veritat, que ja hem dit que és esmunyedissa i
relativa, té de vegades tan poca traça que anunciant-la, no fa més
que posar la mentida dalt d'un pedestal. I què és pitjor, una
mentida podrida, fàcil d'identificar, o una falsa veritat que donem
per bona? Probablement Goya va reblar el clau: el somni de la raó
produeix monstres. El somni privat de la raó o la raó privada de
somni produeixen, sí, n'han produït a manta, monstres terribles.
Fan ben fet els historiadors d'estudiar els rastres del passat i
posar-nos-en el relat davant els ulls, fan ben fet de destriar el gra
de la palla, de ponderar causes i efectes i definir les lleis que
mouen la física humana. Inevitablement, però, si fan bé la seua
feina, si són honestos i respectuosos amb el material volàtil amb
què se les han de veure (eixes veritats que
a penes si han deixat rastres), seran plenament conscients dels
límits de la seua investigació. Plantejaran noves preguntes a les
seues respostes, però el mosaic del que fou sempre quedarà
incomplet, malgrat tot. I és per aquests badalls que la ploma del
bon narrador se n'entrarà per restituir, no la veritat
sinó la versemblança, allò
que és creïble i possible, per trencar el sentit unívoc amb què
ha acabat construint-se una història,
per obrir el ventall de possibilitats interpretatives, per fer
trontollar l'imperi de la llei i acostar-nos, a través de la ficció,
a la veritat profunda de l'experiència humana de l'esdevenir. El bon
novel·lista opera en les zones d'ombra del passat i il·lumina allò
que l'historiador no pot copsar: l'alè de les persones, els seus
somnis més recòndits, la passió i el desig, l'anhel de venjança,
la maldat sota les seues múltiples formes, el dolor, l'amor i la
mort…
L'etern retorn,
la novel·la de Jordi Botella que per fi el lector té a les mans,
fou escrita ja fa més de vint-i-cinc anys. En certa manera és
l'èxit d'un fracàs, o la presència d'una absència. És l'únic
vaixell que va arribar a port (de fet, la resta de la flota que
comandaven Ximo Llorens, Gustavo Cardenal, Pep Jordà i qui açò
subscriu, que llavors constituíem el col·lectiu Salomó Dori, que
en glòria estiga, no va arribar ni a fer-se a la mar) d'un llibre
que s'havia de dir L'any del petroli.
No cal dir que, llegit ara, aquell relat no ha perdut ni un gram de
consistència sinó que n'ha guanyat molts, com els vins llargament
reposats en el barril. En bona hora hi ha mariners que resisteixen bé
els embats del mar i les circumstàncies. En bona hora hi ha
fabuladors de raça com Jordi Botella que alliberen els mites i
actualitzen la història tot sostraient-la de les urpes de la
convenció i la rutina, escriptors capaços d'acumular forces per
estimular projectes i construir autèntiques ficcions per a una
societat embadalida en l'acceptació passiva dels propis mites.
Heus ací una història versemblant
del Petroli, fresca com una rosa, 150 anys després d'una revolta que
donaria per parlar a Friedrich Engels per desacreditar –possiblement
no sense raó– els seus rivals bakuninistes ("un exemple
insuperable de com no s'ha de fer una revolució"). I que als
alcoians ens ha pervingut, entre els tels de vaguetat de les coses
que s'han hagut de dir en veu baixa, en el xiuxiueig de la
resistència, a través d'una molt aprimada memòria històrica que
ens parla de la vaga general dels obrers, de la traïció de
l'alcalde Agustí Albors, de guàrdies civils que obrin foc sobre la
multitud, de la insurrecció popular i la crema d'algunes cases i
fàbriques, de l'assassinat de Pelletes, de la instauració del
Comitè de Salut Pública presidit per Severino Albarracín, de
l'entrada de l'exèrcit i l'ofegament de la revolta, de
l'empresonament de més de 600 treballadors i la persistència d'una
repressió que duraria molts anys. En les boires d'eixa memòria, que
L'etern retorn
contribueix poderosament a dissipar perquè els personatges de la
història i els de la ficció adquiresquen vida pròpia i concreten
el seu perfil davant els ulls que interroguen, el llenguatge popular
ha preservat l'expressió muntar (o
armar!) un
petroli. El Petroli, doncs, com
tot en aquesta vida, ens ha pervingut en part com a veritat, en part
com a mentida, i tant significa el record d'una derrota com el d'una
victòria de la dignitat i la lluita populars.
Jordi Botella és fidel al que
sabem d'aquella revolució, al que és considerat històricament
verídic, però el que li interessa no és reproduir el passat ni
simplement ambientar-lo en l'escenari de l'Alcoi de finals del XIX.
La fidelitat a les fonts històriques no és ací més que el camí
per a la versemblança que l'escriptor posa en marxa per portar-nos
als territoris vedats a la investigació històrica, allà on comença
el batec de la veritat de la condició humana. I crea un personatge
poderós, digne d'haver estat inspirat per la ment de Nietzsche, un
model contrafet del seu superhome,
Miquel Boronat, de malnom Coixinera. La influència de l'escriptor
alemany sobre l'autor d'aquest relat es remunta –puc donar-ne fe–
als anys de l'adolescència, quan Jordi ja llegia àvidament les
pàgines de foc d'Així parlà Zaratustra.
Al ritme de la vida de Miquel Boronat, desplegada en un moviment
d'ascensió que té la seua correspondència simbòlica en la difícil
orografia alcoiana, des de les profunditats del riu de les fàbriques
a la part alta on viuen els burgesos, es mou el cor d'una ciutat, fet
de molins, batans i màquines, de treball i explotació, de tenacitat
i lluita, de fum i ferralla. De passions i ambicions, de mort i
traïcions. El moll que impulsa un xiquet arribat per segona volta a
Alcoi des de Penàguila amb 13 anys per sumar-se al moviment luddita i
destruir les màquines que lleven el pa de la boca als treballadors i
acaba convertint-se en amo de la pròpia filatura i emparentant-se
amb la burgesia alcoiana més genuïna, és el de la venjança pels
greuges patits en pròpia pell i el de l'ambició que considera tot
gest humà un destorb per atènyer els propis objectius de poder i
riquesa. Miquel Boronat és la imatge despullada, en negatiu,
d'aquell mite dels hombres que mueven Alcoy (en
castellà!) que s'esbombava en els seixantes i setantes, el del de la
fortuna construïda pel treball, l'abnegació i l'esperit viu, el del
self-made man. Boronat
és l'antiheroi nihilista, despietat i carronyer, un expert en la
supervivència en un medi hostil, una versió fabril i moderna de
Macbeth, víctima i botxí del sistema que l'ha engendrat. Lluny
d'aspirar a la redempció social per què lluiten els de la seua
classe d'origen, ni de simplement gaudir dels beneficis i el poder
que li permeten l'explotació de la força del treball que practiquen
els burgesos d'adopció (és un amargat consanguini, incapacitat per
al tracte afectiu i desimbolt), el que Boronat vol en el fons és
rescabalar-se'n, dels uns i dels altres, "amos i esclaus",
amb la destrucció de tot. Incapaç d'identificar la seua condició
com a home i a partir d'ella, impulsat per l'energia vital i la força
creativa de la voluntat de poder nietzscheana, afirmar-se
permanentment en la pròpia construcció i en l'exaltació de la
vida, converteix l'etern retorn en l'abisme de la seua misèria, on
s'estimba el fals projecte de superhome. El seu èxit es converteix
finalment en el seu fracàs, últim, inapel·lable, definitiu. Per
molt que veritat i mentida siguen tan volubles, no es pot viure
sempre en la ficció. El consell de Romà, l'encarregat del Molí de
Sempere que li fa de protector quan entra d'aprenent a la fàbrica,
l'únic home íntegre d'aquest relat, es converteix amb el temps en
un auguri: "Si trepitges merda, no puges als arbres". El
fracàs estava cantat des del principi. La vana pretensió de
subvertir la pròpia natura, el desclassament i el manteniment de la
ficció es cobraran finalment el seu tribut.
Jordi Botella ha creat un univers
literari immens des d'un lloc molt petit que es diu Alcoi, el que
s'estén d'Alcassares a Cantagallet, per expressar-ho gràficament
tal com ho faria ell mateix. Pot semblar una paradoxa però no ho és
gens, més aviat una condició indispensable, perquè sabem que
l'infinitament petit i l'immensament gran es complementen (sense les
partícules subatòmiques no existiria l'univers). Com va escriure
William Blake: "To
see a World in a grain of sand, / And a Heaven in a wild flower /
Hold Infinity in the palm of your hand, / And Eternity in an hour"
("Veure el Món en un gra de sorra, / I un Paradís en una flor
salvatge, / En la palma de la teua mà es concentra l'Infinit, I
l'Eternitat en una hora"). El
que importa al capdavall és la mirada, la capacitat literària que
fa comprensible la complexitat del real i obri noves percepcions i
preguntes als dilemes de sempre. L'única manera plausible de ser
universal és viure profundament arrelat a un lloc. Totes les
narracions de l'autor es relacionen íntimament amb la ciutat, des de
La Sagrada Família o Carta
als Reis a Estació
terminal i La caixa
negra (on trobem un altre
contramite molt fecund de l'empresari destructor)
o el seu darrer Metralla,
que comparteix amb L'etern retorn
el caràcter de recreació històrica.
El fracàs humà personificat per
Miquel Boronat, que és també al capdavall el d'un model de
producció i de societat regits per la llei del més fort, té el seu
revers positiu en l'èxit que suposa, tants anys després, que
l'aventura traçada per la mà destra de Jordi Botella arribe per fi
a les mans del lector. Un relat tan potent com L'etern
retorn, tan allunyat de
l'aldarull estèril com del convencionalisme interessat de les
realitats inamovibles, hauria d'estimular en la plaça pública la
passió literària i el conseqüent debat cívic en un moment en què
Alcoi es troba més que mai en la seua dilatada i convulsa història
davant la necessitat de rearmar-se moralment, de reinventar-se des de
la seua arrel més profunda, fidel a ell mateix, resistent als cants
de sirena de l'assimilació que nega la seua identitat, obrint
noves pàgines on escriure un futur més lluminós. L'exemple
extraordinari d'aquest relat li ve, si sap aprofitar-ho, que ni
pintat, escrit i publicat.
[Pròleg a L'etern retorn.]
[Jordi Botella i Manel Rodríguez-Castelló en un moment de la presentació de la novel·la a la Fundación Mutua Levante el 21 de juny de 2023. Foto de Xavi Terol.]
