Durs temps de resistència

Els qui ja comptem els anys per dècades, fills i nets de la guerra (Quina guerra? La guerra diu més o menys Estellés en un poema), ens ho sentíem dir sovint. Els que l'havien viscuda sempre tenien la frase a punt davant la mínima expressió de disconformitat o queixa: "Si haguésseu passat la guerra!". I tot es quedava tremolant en l'aire. Si l'haguéssem passada, què? Hauríem trobat més suportables les circumstàncies presents? No hauríem gosat alçar la veu? En la jerarquia del patiment i la por la guerra havia repartit les seues medalles, ben guanyades sens dubte pels vençuts, però la invocació exemplar d'aquella desfeta com a falsa medecina contra els mals posteriors tenia una mica de trampa i molt d'impotència. La distància entre contar i passar ("De contar-ho a passar-ho!", repeteix la dita popular) segons quins destrets és la mateixa que hi ha entre les experiències alienes del passat i les pròpies del present. Qui té la maquineta que calcula el volum del patiment humà? La guerra d'avui no és la guerra, són unes altres guerres. Però les d'avui, carregades amb tots les subjectivitats i circumstàncies de les que les vivim, hereves necessàries de totes les que les van precedir, són exactament les que ens pertoca enfrontar a nosaltres.

La duresa dels temps actuals, com ha passat sempre, reparteix de manera desigual les seues cartes. N'hi ha, per descomptat, que enmig de la misèria creixent (no només material, ai las!) trauen bon profit, perquè si no fos així –i donant per descomptada la dolorosa inestabilitat de la condició humana– potser seria més fàcil trobar-hi solucions i alternatives. La gallina de dalt caga la de baix, la màxima és tan infal·lible com la llei de la gravetat. Els beneficiaris del patiment general no perdran el cul per evitar-lo o pal·liar-lo, això segur, fins i tot el fomentaran quan els convinga. Perquè res no bloqueja tant com l'angoixa i la por, totes les alarmes disparades alhora, la impotència que sentim davant el que volen que ens empassem com a inevitable. I perquè rode la roda cal primer que res escampar la por, el campe qui puga, la insolidaritat i la impotència. El peix es mossega la cua i entrem en els cercles viciosos: a més por, més impotència i més ens enfonsem en el fang de les nostres guerres perdudes abans d'haver-les lliurades. Temps durs, sens dubte, més i més durs per a la immensa majoria de la gent, amb escenaris de terror candent i expansiu com el d'Ucraïna i els tristos clàssics de sempre, Palestina, Kurdistan, Iran i el llarg i tenebrós etcètera. Temps durs també per a les democràcies plenes de forats del primer món, per als exèrcits disciplinats i atemorits de votants i contribuents, per als pobles sense estat que encara es baten per guanyar el seu dret a ser en plenitud, és a dir, en igualtat de condicions amb els que sí el tenen, els qui són –tan relativament com es vulga– lliures per decidir sobre les coses que els afecten directament, en harmonia si pot ser amb els interessos i benestar comuns.

Temps, doncs, que demanen una primera i imprescindible resistència, la de les actituds que no es dobleguen al corrent generalitzat de la burrera insolidària, la de fer-se forts en el terreny personal i col·lectiu. Perquè de les grans crisis només se'n surt o enfortit o derrotat. I perquè "Sempre es pot escollir, / àdhuc en les més tristes i amargues circumstàncies", com diu Estellés en la seua crònica meravellosa de la postguerra d'aquella altra guerra, tan semblant en cúmuls de misèria (i no principalment material!) a les dels nostres temps d'obligada resistència.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 d'octubre de 2022.]

 

Berlusconi, l'únic líder

Si la teoria de l'etern retorn té cara i cos, sens dubte són els de Berlusconi. Entre tots els drogoaddictes del poder –i n'hi ha molts– és l'anomenat Cavaliere qui millor representa el cercle viciós, l'atzucac, la constatació que les coses que es repeteixen fins a la nàusea representen un fracàs col·lectiu i només poden empitjorar les coses. Si arribàssem a entendre com aquest personatge sense escrúpols, una de les 45 majors fortunes mundials, que concep el seu país com una simple empresa creada per proporcionar-li bons dividends, amb un fum de causes judicials obertes i una col·lecció de condemnes que no han despentinat mai la seua cabellera feta d'empelts; si entenguéssem com un home així es manté incòlume en les esferes del màxim poder, dic, tindríem algunes de les claus que expliquen la naturalesa dels governs autoritaris, a Rússia com a Iran, a la Xina com a Corea del Nord, a Hongria, Turquia, Itàlia o en bona mesura Espanya mateix. Pot semblar-nos una caricatura, una burda construcció del teatre de titelles, un enganyabadocs o un miratge, però resulta que el vota molt gent. És clar que com a uns dels amos i senyors de l'espai mediàtic, aquest Ciutadà Kane de carn i os que té sòlides connexions amb la màfia totpoderosa perquè ell mateix és màfia, aquest padre padrone de 86 anys disposa de molts trumfos per guanyar la partida. La incorrecció, l'exabrupte, l'exhibició d'incultura, el desvergonyiment del destrellatat, el narcisisme infantiloide i un grapat de vicis més, entre els quals, per espectaculars i envejats, la tirada a l'orgia i la disbauxa, l'amable companyia de senyoretes ben pagades de la vida, són una font inesgotable de vot popular, i asseguren l'admiració i submissió dels qui no dubtarien ni un segon a fer, si poguessen, el mateix que el tirà de Milà. El poble analfabetitzat i embrutit adora aquests polítics que no intenten simular bones intencions, que et diuen que et furtaran la cartera i que efectivament te la furten. Berlusconi és el millor espill del fracàs de la política, de la fartera civil davant un sistema incapaç d'assegurar uns mínims equilibris i d'una classe política embadalida que xupla molt bé de la mamella del sistema d'esquenes a les necessitats de la gent. Posats a viure entre mentides, és preferible un estafador de grans dimensions als petimetres estirats que es mouen pels parlaments, els palaus i els despatxos incapaços de posar el fil a l'agulla, encara que només siga el que promet un paradís a la terra, ni tan sols limitar els abusos dels bancs o controlar els preus de la llum. En la guerra com en la guerra. Derrotades les esquerres per la incapacitat de reinventar-se, el buit democràtic i alternatiu que han deixat en el cos social ha estat ràpidament ocupat per aquests venedors de fum que toquen molts duros i que ens fan creure que un ase vola perquè preferim creure que un ase vola que haver-nos d'enfrontar als propis abismes agafant el bou de les misèries per les banyes. Berlusconi, que es proclama líder únic i amic de Putin i que culpabilitza Ucraïna de l'agressió russa en unes gravacions que han obligat Giorgia Meloni, la dirigent de l'extrema dreta de Germans d'Itàlia i candidata a primera ministra, a reafirmar-se en la seua vocació europea i atlantista (un bon nacionalista no posa mai en perill les subvencions estrangeres que han d'omplir-li la butxaca), és el fracàs d'una democràcia que ha abandonat el combat per la cultura i l'ètica de la solidaritat com a llastos d'un progrés fundat en el benefici capitalista i la devastació fins a les darreres conseqüències en una cursa cap al no-res. Berlusconi és una màscara mortuòria que encara parla, un maquillatge a la italiana, el líder del destarifo que sempre torna cavalcant per les estepes tenebroses de la postdemocràcia, un Fènix del Partit Popular europeu. Molts ens el mirem amb fàstic i temor, però molts altres, que ja esmolen les espases i agiten les banderes de l'autoritarisme, empenyen la rotació del cercle viciós, l'etern retorn, la domesticació antidemocràtica de les masses i els pobles. Hem de denunciar el joc dels tafurs i trencar les baralles marcades de l'autoritarisme a tot arreu i sempre. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 d'octubre de 2022.] 

 

 

Un any més la Hispanitat

Col·locat estratègicament al bell mig de la setmana, veges què fas un 12 d'octubre per aïllar-te del soroll mediàtic que es munta i s'irradia des de la capital d'Espanya i troba els ecos repetitius en les antenes regionals. Sí, la passejada vigoritzant per la Calderona, posem per cas, els seus verds de malaquita i els seus rojos de pinastres i pedra rodena, braços dansaires d'oliveres i garrofers, decandits atmelers de tardor. Una escapada frugal. Però després la dutxa freda de la realitat més sinistra, d'aquella realitat imperial que ho envaeix tot i contamina fins l'aire que respirem, la música militar a tota paleta, la rància grandiloqüència del Dia de la Hispanitat colant-se per tots els badalls.

Em fa l'efecte que Espanya deu ser l'únic lloc del món que celebra la seua festa de manera tan agressiva, impostora i impositiva. Entre els entrevistats de qualsevol canal televisiu, aplaudidors embadalits de la desfilada militar o participants de la manifestació feixista, hi predominen abassegadorament els malcarats, els rotunds, els tancats en banda, els de les consignes i llocs comuns repetits sense trellat, els iracunds instal·lats en un odi que ve de segles. No ens enganyem, a les multituds (de xifres inflades a consciència pels mitjans, és clar) que sostenen i justifiquen tot aquest desficaci, el cul se'ls fa aigua llimó amb la seua festa. És la mateixa massa indiferenciada i embrutida que assumeix l'a por ellos com la cosa més normal del món. Tot això ho sabem: la seua festa de la Hispanitat és en realitat una guerra contra els altres, contra nosaltres, contra els no acabats d'assimilar al seu ordre militar i al seu uniforme monocolor. No és una festa d'alegria i convivència, ni tan sols de disbauxa i bogeria, és una exhibició rígida de força dirigida contra l'enemic intern que alimenta el dimoni de la unitat convertida en obsessió malaltissa, en expressió de la por i la decadència, en tapadora de la manca de projecte mínimament il·lusionador per a tots els altres, els qui ahir vam treballar, ens vam airejar a la muntanya o a la mar i vam patir un any més el calfred de l'irremeiable encara que ens n'anàssem a la quinta forca. Unitat, "Dime de qué presumes y te diré de qué careces", el proverbi és infal·lible.

Si un poble són també i de manera molt significativa les seues festes, què direm de l'Espanya oficial i centrípeta, dels cercles concèntrics del poder? No hi ha una altra manera de celebrar-les, de tocar el bombo i carregar les bateries de l'autoestima? ¿És que han de ser sempre tan bèsties i una miqueta més cada any si pot ser, amb la seua cabra i els seus legionaris panxuts, els seus paracaigudistes ridículs, les seues recepcions al Palacio de Oriente i les cabotades de la plana major del règim (polítics, financers i empresaris, militars, magistrats, cortesans i aconseguidors i endollats de tota mena: tota la cort terrenal) davant els reis, eixes estàtues hieràtiques d'ulls freds que miren des de dalt? ¿És que en els temps que corren, el govern més progressista de la història d'Espanya no solament s'hi ha de sotmetre tant sí com no, a tota aquesta inútil parafernàlia, sinó que se'l veu en la cerimònia tan a gust com un peix en l'aigua, pagat i content de ser frec a frec amb el poder directament emanat del franquisme, de ser-ho? Què fa, posem per cas, un Alberto Garzón compartint tribuna amb un Santiago Abascal, per exemple, per gaudir d'una desfilada militar tan sinistra com totes i només comparable a les que es fan als peus del Kremlin, a la plaça de Tian'anmen o sota l'ègida de Kim Jong-un? On deixem el pacifisme del catàleg de vendes de l'esquerra? Per quina raó s'han d'engolir presumptes gripaus gent que es defineix progressista? ¿És que potser han aconseguit, ni que siga discretament i sense escarafalls, moderar i clarificar l'ingent pressupost de quasi 25.000 milions d'euros que s'embutxaca l'exèrcit més delirant del món, vencedor només a Perejil en els últims segles (i contra el seu mateix i teòric poble sempre)? No. És que tenen alguna remota intenció de corregir els dèficits fiscals i espolis que patim, tots a una veu, valencians, balears i catalans, Honorable President Ximo Puig? No: un any més arraconats als pressupostos generals de l'estat, puix que qui no plora i exigeix amb força i determinació no mama; ja veurem l'any que ve per la Pilarica (incloure ací l'udol proverbial de l'Hermano Lobo, aquella revista de la primera joventut, ja que la història d'Espanya és una baldufa que es repeteix i gira sempre en la mateixa direcció). Ja heu vist, Honorable President, l'Espanya plural i respectuosa que reclameu en data tan solemne, entre tribuna, canapè i besamans, desfilant amb ardor guerrer per la Castellana. Ja heu vist, Molt Honorable President Pere Aragonés, quin efecte tenen les vostres crides a l'entesa i què podeu esperar assegut en una taula de diàleg amb gent que es delecta el Dia de la Hispanitat amb tota aquest estúpid muntatge que paguem a escoti i que només té per propòsit la perpetuació del seu domini, la cantilena que any rere any ens recorda el mal de què hem de morir. A veure si tenim sort i a l'altra cau en pont i podem anar-nos-en ben lluny, on no arribe tot aquest soroll anguniós.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 d'octubre de 2022.]

 

 

En l'adeu a Antoni Ferrer

Va arribar a la terra de la poesia des d'una galàxia remota, completament desconeguda per a tots nosaltres encara que la cançó que entonava ens resultava estranyament familiar. En aquella València de finals dels setanta i primers vuitanta, la veu d'Antoni Ferrer era, efectivament, la d'un extraterrestre, la d'un vagabund del firmament, la d'algú que componia els seus poemes amb les mans a les butxaques i l'aparent facilitat amb què es xiula una melodia. ¿Qui era aquell foraster que entrava al saloon en senyal de pau i humilitat i sense pretendre-ho gens empetitia el presumpte valor d'alguns fatxendes que, recolzats a la barra, exhibien la seua mercaderia de paper mentre s'ajustaven la cartutxera? Però molts altres, tal vegada la majoria, vam adonar-nos prompte que aquell poeta de l'Alcúdia de Crespins, un poble perdut en les profunditats del rerepaís de la Costera, fill de la crua postguerra i llogater d'una vida oculta (com ho és la de tots al capdavall), era portador de la bona nova que expressaven amb elegància suprema els seus llibres i una veu carrascosa feta al tabac negre i els licors forts. I els uns per por o pena i els altres per alegre sorpresa vam fer uns ulls com a taronges quan el desconegut va escampar sobre la taula els poemes de la seua cançó, la bella elegia amb què maldava per adormir les galàxies neguitoses i preparar-les per a un somni etern. A contracorrent de l'estètica dominant i per la porta de darrere, la dels pobres, la dels esforçats i suosos, Antoni Ferrer acabava de reinventar la poesia catalana, encara que aquesta realitat palmària no fos degudament certificada per l'oficialitat sinó molts anys més tard, i encara amb reticències. Poc li importaven al nostre poeta els exabruptes d'una vanitat que li era completament aliena. Tenia tantes coses importants per dilucidar i tants poemes on transcriure les pròpies i comunes inquietuds, que els xiuxiueigs de les capelles li devia arribar com una remor sorda, com una sonsònia de desocupades beates. Mentrestant, sense imitadors impossibles ni acòlits, Antoni Ferrer, ja germà de les tavernes i els conciliàbuls on perdíem i guanyàvem el millor del temps de la nostra joventut, anava esbargint una música feta de paraules cada vegada més altes a cada nova collita. Al principi de tot fou la música, efectivament, de què l'Antoni fruïa com si fos el llenguatge que Déu (el seu Déu) mateix havia inventat amb el propòsit de comunicar-se amb els homes i amansir la majoria de les feres. I el repte de posar-hi la paraula a l'alçada de les circumstàncies de tanta bellesa. En cada llibre explosionava algun tipus de poesia consagrada perquè l'Antoni es movia per tots els paisatges de frontera, especialment per aquells on el dolor és més punyent, universal i tal vegada evitable. Poeta cèlic i terrestre, aeri i alat però profundament arrelat al més humà i transitori, amanuense de l'esperit tant com de la carn trèmula, de l'etern i del perible amb la mateixa potència escruixidora, amb la mateixa sàvia disposició dels elements que construeixen el prodigi de la gran poesia. I com tots els grans poetes, Antoni Ferrer es feu un llenguatge a mida, capaç d'amanir el cant que es marcà com a fita, pouat dels llatins que la seua poesia alliberava i redimia, dels decasíl·labs de March i de Sant Jordi, de les paraules collides en el silenci dels camps de la terra, de la música de Bach (Bach avant toute chose!), les lletanies i oracions, les fórmules màgiques i transcendents de les variacions i els cànons. 

Rarament conflueixen en un mateix individu la bellíssima persona i el poeta extraordinari, exercint-se alhora i tothora. No sé on devia guardar l'Antoni la clau per transitar tan fàcilment des dels palaus més encimbellats a la terra que xafem cada dia, des de l'eternitat musicada amb els versos al compromís indeleble amb aquest país i la seua gent i amb la humanitat sencera, especialment en la seua condició d'apàtrida i desheretada. Apassionat del diàleg i la veritat subtil de les paraules, savi discret de mena, no l'he conegut mai donant-se importància, no l'he vist mai tractant d'imposar-se. La seua lluita personal estava alhora al costat de tots, íntimament lligada a l'esposa i al fill, i en un altre lloc molt lluny, el de la utopia dels seus poemes, que són sempre font de vida i esperança, d'amor i d'empatia. Ara ja descansa per a sempre o fins quan la veu de Déu el cride a casa i el reentranye en la llum. O més probablement fins que cada lector el faça viure en els seus poemes i bufe damunt la pols quotidiana perquè en cada moment s'active la rara eternitat humana de les paraules. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 d'octubre de 2022.]

 

                                [Acte en solidaritat amb la lluita del Cabanyal, 2007.]
 

 

 

William Turner o la paradoxa de la llum

Mirat amb perspectiva, aquest darrer poemari de Manel Rodríguez-Castelló arriba a una fi, a una fita, dins el llarg i intens viatge a la llum, iniciat ja en la llunyana trilogia Matèria primera–Erosions–El joc de l’obsidiana (Erosions, 1994) i continuat en Humus (2003) i Lletra per a un àlbum (2005). Viatge a una llum que, en successives etapes a tall de cercles concèntrics, o d’espirals d’interiorització, ha anat madurant i resolent-se en una lluminositat com la de Turner: en una llum no pura, no abstreta i extrínseca a les coses i als cossos, sinó d’una corporeïtat translúcida, feta magma amb la matèria. Aquesta interiorització/ascensió –aquesta commedia– s’estructura com una superposició de transicions en l’espai (entre la immediatesa i la llunyania, entre la Mediterrània i la Mar del Nord), en el temps (entre la infància i la vellesa, entre el passat i els dies futurs) i en l’autopercepció (des de l’escissió al retrobament interior, des del no-sentit al sentit que ha d’impregnar la vida viscuda). I sempre, el subjecte del trànsit, del viatge, hi és el mateix en les seues diverses modalitats: ran de terra, el “preservat fang del país de cada exili”, l’arrel viva, immediata i incandescent –“aire, mans, cabells, ulls”– de les primeres matèries que ens constitueixen; o el present, sempre fluent i inaprehensible, corrent sempre a l’encalç d’un futur sempre futur; o la llum, sempre en creixent o en minvant, però mai estàtica; o el jo, sempre en exili i sempre retornant-se’n. D’aquest impuls envers la llum, a l’encalç d’allò que “sent en nosaltres se’ns escapa” –en feliç citació, de fort ressò heraclitià, de V. Holan– ja n’hi ha precedents significatius en l’obra de Rodríguez-Castelló.

Així, i ja de l’any 1992, la mateixa concepció de la “matèria primera” –de l’estat, diguem-ne natural, de les coses– com a “fluid que els mots assagen limitar”, com a “riu de lava de memòria de larva de futur”, com a “llum que cerquem en vaixells de foc i fuga”, com a ésser-en-moviment malgrat l’esforçada obcecació de la raó –de “l’amanuense”– entestat a fixar-lo, cosificat en palimpsests inútils. O el topos paral·lel de “l’obsidiana”, que, en les seues vetes, manté “captiva” la llum com una “argila fosca”, com una “opacitat del cristall” que voldria, en el secret del seu cor, jugar a ser magma fluid. Aquestes primeres intuïcions de Rodríguez-Castelló han anat afinant-se i creixent fins a constituir ara un tot perfectament travat que s’estructura, hem dit, en cercles en espiral que busquen el seu centre.

Així, l’estranyament (o fragmentació, labilitat, exili de si i del món) pugna, ja des del primer cercle, Veus en un túnel, per reentranyar-se –perdó pel vocable– cercant punts d’ancoratge que són alhora punts de fuga envers la llum: veus en un túnel que emergeixen de la memòria dels éssers estimats (“Emma”), des de ciutats i llocs hospitalaris que permeten viure la “bonança” del món (“Amic i Amat”); i punts d’ancoratge-i-fuga per al sentit com els del magnífic poema “Empremtes en la cendra”:

l’intent d’albirar el futur sobre i des de les petges del passat, fins i tot del prehumà.

Sempre, però, sentint fluir el temps, el riu heraclitià, com en “l’espill immòbil de l’Èufrates”. Veus que emergeixen cercant la llum, però una llum, repetim, no buida, no transparent, sinó impregnada de vida: el precedent el trobem, ara, en Humus, en la metàfora de “la llum que minva avara”, però que "Vol ser més llum […] i escampar-se part defora / del clos pautat de la mirada”.

El segon cercle (Suite per a Andrea) focalitza la recerca de la llum en l’aparició i transcurs d’una biografia: des del “mar silenciós que encercla l’amni” amb els seus colors turnerians, fins als “canviants matisos del crepuscle” en trànsit. En eixe estat –citant Cortázar– de “transhumància”, les fites de permanència, els punts d’ancoratge, no són sinó “senyals de trànsit” efímers: “l’única eternitat que ens és donada –diu Rodríguez-Castelló– / es troba en el punt de fuga”. Un punt de fuga, un “opercle” que, a la vegada, tanca i obri l’aguait a la transcendència de “l’Altre que tanca i fertilitza el cercle”, al “misteri d’Un mateix i l’Altre / que ja per sempre ens acompanya / en cada revolt i en cada recta”: a la “bonança” i “sentit” que “al capdavall tindrà el viatge”.

I són els Punts de fuga, l’estat de trànsit amb els seus vaivens, els que dinamitzen la tercera i densa secció del poemari, la que duu eixe títol. Nit-i-dia, i, enmig, l’home amb la seua “infància pura” entre el “diamant” i el fòssil, “espiral infinita” temptada de detenir-se, d’escindir-se estranyada, mentre busca el seu centre. Dins la secció, i a partir del seu poema clau –“Matèria d’estranyament”–, l’obaga i la llum, la vida i el sentit, el temps i l’esperança, es veuran sotmesos a la tensió de voler i no poder separar-se els uns dels altres. Quan el binomi constitutiu s’escindeix –com en el mite de l’androgin, de Plató–, sobrevé la ferida: les coses, que volíem nítides i compactes, se’n van irremissiblement i, com les aigües del riu, ja no tornaran a banyar-nos les mans i el cor; les paraules, que volíem exactes i delimitadores, ja no fan “reverberar” el silenci, la intimitat secreta de la matèria dissolta en llum. Una ferida, però, que podria resoldre’s en obertura a una realitat nova. I és que, per a detenir eixa vida que se’n va, bastaria concentrar-se no en la seua ocupació i possessió –com fa la llum de Zurbarán sobre els objectes i figures–, no volent-la atrapar i cosificar, sinó deixant-la fluir, reentranyant-la –com fa Turner amb la llum– al dins fluent de les coses: deixant que la música vinga al silenci, que la llum retorne de l’exili i s’oferisca dins de l’obsidiana. Si, “ucrònics”, aturem el trànsit, aleshores ni la declinació del temps i de la llum, ni la frisança de les paraules i dels noms, no trobaran la vida: la buscaran en va. I l’home, en suspens entre l’Oblit i la Memòria, s’estranyarà prematurament al seu Hades.

A dilucidar la forma, l’única precisament, que tindrà l’home de reentranyar-se, d’acomplir la seua tasca ètica en el món, de sentir-se acollit per la llum i per la vida, a dilucidar això, està dedicat el quart cercle, el més travat i madur, amb l’anterior, del poemari, i on conflueixen –o d’on es deriven– les altres seccions: Els dies futurs i, especialment, el seu poema cimer, “La cançó del ja sí”. L’home, per a sentir-se acollit, haurà d’acollir ell mateix “l’infinit per vindre”; des del present làbil (des d’un “ja sí” entre el “ja no” i “no encara”), i en el silenci de l’espera, haurà de restar obert al “pàlpit de l’ésser”, al seu misteri làbil. Perquè el present va esdevenint i fent-se un “ara ja sí i per sempre”, però només en llunyania i futur. Per això, no res de l’activitat humana, ni tampoc la paraula, pot apropiar-se del món ni de la seua concreció en les “coses”, sempre i només punts d’ancoratge i senyals de trànsit. Per això, és la incardinació en aquest impuls ètic, en aquesta esperança oberta –constant que vertebra tota aquesta secció–, és aquesta incardinació la que intensifica la càrrega social dels tres poemes que segueixen i els eleva a crit profètic: la crida a les “Les places” del 15-M remou l’oblit dels “noms veritables” i els recupera com a “llavor insurrecta” i dotada de força creadora –poiètica– de futur: “dels versos que encara no tenen forma”. Igualment, que la “Palestina” de David i la de la Intifada siguen, les dues a una i per a tots, “Palestina d’esperances” només es pot entendre des de la “promesa”: en imatge bíblica, des de la imminència de “l’almetler sempre a punt de florir”. I tancant, per fi, aquest cercle quart, el poeta, assegut amb els seus al llindar de casa, rememora “l’instint tossut de trèmula esperança” que aguarda en les terres del País Basc i del País Valencià –paisatge i identitat, vida i sentit–, i que, perllongant-se fins altres territoris amics i amats, desemboca a les terres d’Escòcia, ja en el cercle cinqué, la Seqüència d’Angus, recapitulació de l’espiral que ha vigut seguint el poemari per apropar-se al seu final.

Ara estem ja davant del reentranyament com a abandó confiat al fluir del present en la seua mateixa concreció geogràfica i familiar, correlat del cercle més personal, de l’espiral més interior, del punt de fuga més íntim i extrem del jo. Tant l’epígraf de MacCaig, com els poemes “Brechin. El riu” (l’Esk), “Cap d’any”, “Any nou” i “Mare” conformen un tapís que recopila els temes de fons més cars al poeta: el reentranyament com a accés creixent al sentit, més enllà del coneixement nu i de la memòria animal de la vida, i de la llum pura, però buida. El parpelleig heraclitià del jo que, com el riu, va sent el mateix i deixant de ser-ho, es recrea transcendint-se en i amb un altre. La celebració del Cap d’Any, a Angus, com a confiança en la consistència, bonança i bellesa del món que s’humanitza, del do continu de la vida. L’Any Nou i la mare, i –amb la seua evocació– el fer-se càrrec del pondus de cada dia: de les seues fallides i perplexitats, dels propis morts i, fins i tot, de les lacrimae rerum, de “la veu de les coses que es planyen”, com bellament formulava Rodríguez-Castelló ja en Lletra per a un àlbum (2005).

La coda d’Estranyament, el tres poemes finals –“El trànsit”, “L’amiga” i “Comiat”–, lliga en un feix apretat els cercles que, en espiral, han anat buscant el seu centre: és l’autolimitació de la llum la que permet –en l’acceptació d’una ètica i d’una estètica de la finitud– que la matèria de la vida la penetre i densifique, alhora que ella, la llum, va saturant l’ésser. És l’autolimitació de la llum mateixa la que, en el seu viatge enllà de coneixement i memòria –però no sense ells–, i de retorn de l’estranyament, fa possible la glòria de Turner, el compliment de la seua paradoxa: que la llum només puga ser copsada com a reentranyada i dissolta dins l’opacitat de l’obsidiana.

Antoni Ferrer

[L’Eliana, 4 de febrer de 2014]

🌿 🌿 🌿

La clau que obri tots els panys

Ja fa dotze anys que l'escriptor Josep Lozano va tenir la lluminosa idea, inspirada en els àpats escocesos en homenatge al poeta Robert Burns (a no confondre amb el medievalista nord-americà Robert Ignatius Burns, que tants estudis dedicà al País Valencià) de proposar els que ja es coneixen com Sopars Estellés. Com en el cas escocès, commemorem ací el naixement de Vicent Andrés Estellés un 4 de setembre de 1924 en sopars cada vegada més estesos, multitudinaris i ben parats. De manera que el gran poeta valencià s'entaula amb nosaltres cada any coincidint amb les primeres, tímides i agradables frescors, que enguany han trigat tant, amb la imminència de la magrana que ja centelleja amb els seus vermells als arbres, l'arròs a punt per a la sega dibuixant la seua dansa que mou el vent, les esperades i temudes pluges, els primers bolets que baixen de Terol a preus prohibitius, el raïm daurat, deliciós moscatell de la Marina i de tants rogles propers que al mercat s'entossudeixen a dir-ne del terreno i jo en dic del país amb pedagògica paciència. Estellés se'ns asseu a taula, convidat d'honor, enmig de l'exuberància gastronòmica de la tardor, tot i que de vegades t'hages de conformar amb un més o menys suculent entrepà o cantell, les amanides senzilles de rigor, els cacaus i la insubstituïble bevenda. Perquè, és clar, "No podia faltar el vi damunt la taula", no hi podia faltar el "vi dels pobres. El vi que ens feia forts" (deixem la litúrgia dels pimentons torrats per a un altre dia), que l'Ovidi ens ensenyà a recitar amb tota la solemnitat i tota la ràbia en poderosa fusió. Perquè hi ha també una solemnitat i un ritual de la resignació, els més habituals dissortadament entre nosaltres. "El vi o sosteniment de l'afany o la ràbia. / El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis, l'esperança rompuda, plantar cara a la vida". Estellés se'ns asseu a taula per oficiar el vi nostre de cada dia.

M'he preguntat sovint per què una iniciativa privada com la de Lozano va aconseguir en un temps rècord popularitzar-se com ho ha fet, quan tantes i tantes altres se'n van en orris. Potser és que les coses tenen el seu moment i la seua xamba. Els valencians (i passeu-me la generalització) no som gaire sensibles en qüestions de lletres, tot s'ha de dir, i menys en poesia, amb l'excepció puntual, commemorativa, d'alguna exaltació devota o sacrílega (aquesta més sovint però aprofitant el mateix motle), gastronòmica o lúbrica convertida ja en eficaç peça arqueològica que no requereix massa esforç i mata el cuquet artístic que cova –diuen– tot valencià. Deu ser doncs més pel cantó lúdic i de gana cívica que els Sopars Estellés ens van robar el cor des del primer dia. Al capdavall, no hi ha festa entre nosaltres que no incloga la taula compartida amb alegria, i em pareix magnífic, no cal dir-ho, a més, diríem, d'universal. No menystindrem tampoc les virtuts estimulants, vitalitzadores, de la poesia estellesiana, però no deu ser, ja dic, essencialment la cosa poètica, tot i que convertida en referent civil, la que tira del carro. Siga com vulga, ací ho tenim de nou, la poesia obrint-se com una magrana, el vi vessant els gots, sensibles com som als rituals de la taula. I el que va davant va davant.

Però tot ritual, a la que et descuides, pot perdre el seu sentit i l'excusa de la celebració convertir-se en anècdota prescindible. És el perill que tenen les transformacions dels fets i les vides en mites. I en això, i voltats de tantes carències, els valencians també hi excel·lim: ens agraden més els mites i les santificacions que menjar amb els dits. Potser és inevitable en tot procés de vulgarització (en el sentit literal de la paraula), però fabricar a compte del poeta un brou concentrat amb unes gotes de l'Assumiràs la veu d'un poble, el No hi havia a València i el Perquè arribarà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot és, al capdavall, un mal favor al poeta, a la poesia i al país. Cal ser exigents i suspicaços i defensar amb ungles i dents el llegat dels nostres autors i referents civils, impedint que un o altre poder els rebregue i desactive. Sempre ho intenten i sovint se'n surten: omplin de floretes i lacrimogènia els homenatges, disparen cites a la babalà que no comprometen a res, els agrada la companyia amable dels poetes (per exhibir-los ben llustrosos i quetets). Ho hem vist tantes vegades! Amb l'Ovidi, amb Fuster, radicalment incompatibles amb l'estupidesa dels poderosos, irreductibles. Que no ens caguen els Sopars Estellés, que no ens els neutralitzen, que siga ell de veritat una clau que òbriga molts panys, les portes de la poesia i la cultura, les portes de la dignitat, rabiosa quan cal, del nostre poble. Alcem amb els seus decasíl·labs, alexandrins i versos lliures el país i la civilitat que ell tan bé va saber escandir.

La clau que obri tots els panys és un llibre de 1958 que inclou eixa obra mestra que és Coral romput i que l'Ovidi i el Toti van multiplicar per mil. El títol parafraseja del vers final del poema "Dit de la mort al voltant de les quatre del matí": "Portes la nit, portes el dia, portes / la clau que obri totes les portes". Evidentment s'hi refereix a la mort, una de les obsessions constants d'Estellés, un dels seus pous més fèrtils. Després, al Mural del País Valencià, en aquell altre poema dedicat a Xàtiva que Ovidi i Toti feren cançó, Estellés reprèn el vers, una clau per fi convertida en símbol de la llibertat i futur del país. Aquesta és la clau que ens ha de permetre obrir any rere any els sopars populars en homenatge al poeta i la poesia, a la gent i al país, el nostre cant irredempt i altiu a la llibertat, amb tota l'alegria, amb tota la ràbia i la fermesa.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 30 de setembre de 2022.]