Ho
atribueixen a un lapsus linguae,
un error involuntari del llenguatge pel qual on vols dir una paraula
n'hi dius una altra. En
la distància significativa
entre la paraula no dita i ajustada
a un context i una finalitat determinats i la que irromp de sobte
sense avisar és on rau la força de l'impacte que pot produir la
substitució. Posem per cas
aquells lapsus, els més freqüents, provocats per la proximitat
fònica de les paraules, quasi sempre innocus. Si em comptes de dir
«Tens un bon cos» dius «Tens un bon mos», la cosa pren un altre
aire però no té major importància en la majoria de casos (i
cases) perquè la diferència
entre ambdós mots no és insalvable. Però si ets, per exemple,
Vicepresidenta d'un govern i el lapsus et sobrevé davant la
concurrència
de càmeres i periodistes, en ple exercici d'autobombo sobre els
èxits de la teua gestió, i en lloc de dir «sanejar» (l'economia
del país) dius «saquejar» (l'economia
del país i tota
la resta),
llavors tenim un cas com un cabàs. Perquè el milímetre que separa
la ena de la cu es converteix, en el pla semàntic, en una catapulta
que t'envia a les antípodes del sentit,
d'on ja no podràs tornar per molt que t'esforces amb rectificacions
i disculpes. («No,
si jo volia dir `sanejar´, però m'ha eixit això». «No cal que
s'amoïne, senyora Cospedal, que l'hem entesa perfectament».)
Per a bé i per a mal en els nostres dies les paraules ja no se les
emporta el vent, perquè queden ben enregistrades per càmeres i
hemeroteques i amplificades en
el youtube. És massa fàcil
pensar, en el terrible cas que ens ocupa, que a la dirigent
en qüestió l'ha traïda el subconscient (o
més aviat el conscient: la consciència d'estar mentint per enèsima
vegada, com és públic i notori) i
que gràcies a la pretesa
suplantació verbal ha
aconseguit una obra
mestra de la història dels lapsus. També
podríem entretenir-nos imaginant en qui podia estar pensant la
Cospedal en el fatídic
moment. En Zaplana? En
Bárcenas? En Rajoy? En Aznar? En Matas? En Camps? En Cotino? En Rato
o Rita Barberà? En ella mateixa sense anar més lluny? La
infinitat de casos a l'abast i les múltiples combinacions que se'n
deriven farien tediós
el càlcul,
a més d'inútil. Perquè,
descartades genialitats verbals improbables en una dona de les seues
característiques, estic segur que Cospedal va dir el que volia dir,
aquest
verb inesborrable
de tres síl·labes, amb tots els ets i els uts, sa-que-jar. La
proximitat de l'abisme a què s'aboca el PP com a peça
imprescindible i el conjunt del sistema saquejador (els ciutadans
saquejats ja hi som des de fa anys i panys però fins fa poc no ens
n'havíem adonat), a penes insinuat
a les enquestes, els està fent canviar d'estratègia. No és que no
els agrade mentir sinó que ja no els queden mentides, i han decidit
passar a la veritat, convençuts que el qui la diu mereix el
benefici del
perdó, en forma d'oblit,
disculpa i fins de reincidència. Es tracta d'un recurs a la
desesperada, l'última bala d'un partit i un sistema agònics. Potser
fins i tot un dia entonen alguna cosa semblant al
mea culpa, ells que
són tan de missa i de saquejar. Però o molt m'equivoque o això no
ho salva ni Déu amb
la seua infinita misericòrdia. Per
si no ho teníem clar, amb la Cospedal ha caigut l'última trinxera
de la mentida. Ara només ens queda assaltar la veritat, tota la
veritat i res més que la veritat. Amén.
[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 25 d'abril de 2015.]
