diumenge, 12 de setembre de 2021

A favor del silenci

Més que no pas una realitat física, pràcticament inconcebible si no el confonem amb la simple incapacitat, més o menys aguda, de percebre els fenòmens sonors que ens envolten, el mateix cos o fenomen sonor que al capdavall som, el silenci és una actitud, una manera de viure. És evident que sense la proporció escaient de silenci tot esdevé caòtic, informe, destrellatat, i la realitat perd contorns i matisos. El silenci absolut fora el buit, la mort, el no-res. No pertany a aquest món sinó com a ideal poètic. Tanmateix es tracta en el cas pràctic d'una qüestió de proporcions, d'equilibri, perquè tan irrespirable seria un silenci perfecte en què no podríem oir ni l'eco dels propis pensaments com l'esclafit permanent a què ens han condemnat. Contra el silenci que pauta els moviments sonors del món, que els fa perceptibles, que els atén i dona forma, una música, unes paraules, la cadència del moviment de l'aigua, la dansa del vent, els petits sorolls domèstics, passes sobre l'arena, s'alça el soroll que tot ho embruta amb les seues exageracions, el seu caràcter vehement i dominant, la seua tirania. I el pitjor de tots els sorolls: el de la xerrameca que s'esbomba per tots els mitjans de domesticació i guia de masses, les mentides repetides fins a l'extenuació, les velles tàctiques goebbelsianes, el frenesí de l'estupidesa perforant els timpans de la sensibilitat i el sentit comú. Ens hem convertit en criatures sotmeses a la dictadura del soroll, contra la qual a penes podem oposar-hi una íntima resistència, la del que fuig per camins solitaris.

La tornada a la ciutat, després del parèntesi més harmònic de l'estiu, ha coincidit amb l'esclat agònic de les falles. Ja em perdonaran els impenitents apassionats de l'algaravia per als quals la festa és sinònim de soroll. Però el soroll de la traca fallera, com és universalment acceptat i reconegut, és a dir, ininterromput i omnipresent, és la millor metàfora de la nostra condició de poble majoritàriament submís, despreocupat, irreflexiu i menfotista. Entenc que a alguns el soroll convertit en tempesta (una mascletà, un alardo alcoià, un local amb molts decibelis) els done força o els eleve a l'èxtasi, entenc que en certs contextos el soroll extrem fins puga tenir virtuts terapèutiques. Puc arribar a entendre-ho si els electroxocs de soroll són pautats de manera escaient i si entre tro de bac i masclet, piula o tronador i les altres mil formes de l'estruend, hi ha el silenci i el respecte sagrat que devem al silenci dels altres. Puc entendre el ritual del soroll, però no la institucionalització del borum com a droga col·lectiva alienadora. D'entre moltes de les coses que en la meua opinió –que vull arrelada en perspectives de classe i país– haurien de canviar en les falles, i algunes de les quals han estat sàviament apuntades en aquest mateix diari per companys més entesos en la matèria, hi ha sens dubte la de la gestió del soroll i l'indispensable armistici del silenci. Una forma més amable i respectuosa amb l'entorn humà i urbà no només no afectaria l'essència ardorosa de les falles sinó que contribuiria a obrir braços i casals als eternament exclosos de la martingala del soroll festiu convertit en dogma irrefutable. I qui diu soroll, diu totes les hipèrboles que l'acompanyen, tots els excessos convertits en trista rutina, les fregitel·les que empudeguen l'aire, els altaveus foradant la nit sense més objectiu que el martiri del veïnat, el fallerisme com a passaport per a la gamberrada impune, l'ostentació suïcida i insostenible, la utilització barroera de la falla com a guerra i trinxera contra tota mena de minories i formes de pensament avançades, com a emblanquiment social de molts capitostos del fatxerio rampant. En fi, qui diu soroll, diu control exhaustiu de juntes centrals sobre qualsevol temptativa de canvi. I diu connivència amb certes formes oprobioses de domini i hegemonia social, diu complicitat del poder de torn davant l'espanyolització creixent de la festa, captiveri i coartada dels vots, diu foment de la burrera i ofec de formes més civilitzades de convivència. Ai, silenci, com tantes coses de la nostra civilitat assetjada, ja fa massa temps que et van cremar en una falla i massa temps que esperem que aquella au fènix renasca de les teues cendres, del caliu ara impossible del nostre voler!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de setembre de 2021].

 


 

diumenge, 5 de setembre de 2021

Retalls d’estiu

Com que la meteorologia és una de les formes més persistents i subtils de la malenconia (la 'bilis negra' de l'etimologia grega), vet ací un final d'estiu com déu mana, amb pluges torrencials, la mar embravida i molt d'aparat elèctric. No sabem, però, si la repetició dels fenòmens cíclics n'incrementa la sensació o l'apaivaga. El pitjor, en tot cas, és l'excés de novetats en aquest terreny tan sensible del temps i de l'oratge, i més d'ençà que som conscients dels estralls que imposa el canvi climàtic provocat per l'avarícia i l'estupidesa humana. Contra la incertesa i la manca de respostes, però, sempre tindrem a mà un d'aquells tòpics amb què ens creiem combatre el mal de queixals de l'irremeiable: "El temps ja no és el que era". O l'eixuta saviesa del refranyer: "Per ploure, venint-hi bé tothom, no plouria mai". El parpelleig solar de l'estiu no ha deixat només aiguats i inundacions. En la llunyania de les televisions apagades, fulgurant de tant en tant en les planes dels periòdics (digitals), se'n van anar els jocs olímpics de Tòquio en bona hora i els déus de l'Olimp van tornar a la seua migdiada eterna d'ambrosia i núvols, els mateixos segurament que ens van privar de contemplar un any més les llàgrimes de Sant Llorenç. Messi va tocar el dos també per la porta falsa per alimentar malenconies futures: les misèries presents sempre xoquen amb les (certes i incertes) glòries passades, és llei de vida. Àmplies masses desil·lustrades van haver d'aprendre d'un colp que el futbol també es movia amb la lògica sinistra dels negocis, que era un simple negoci, vaja, com la sopa d'all és només sopa d'all. A l'astre argentí li costarà déu i ajuda celebrar els gols en francès, el pobre. L'aeroport de Kabul, amb les forces estatunidenques i aliades fugint amb la cua entre les cames, els talibans d'ahir i d'avui reprenent el poder i el botí deixat pels fugitius i la sort de milions de persones ballant en la corda fluixa a un pam de l'abisme, quedarà també en la pupil·la de la memòria. Europa, ai, Europa, s'apressa ja, després dels numerets de les llàgrimes i la solidaritat amb les víctimes de la barbàrie dels fanàtics de l'opi, el tràfec d'armes i Al·là, a blindar les seues fronteres davant la previsible allau d'exiliats. El burca torna com a símbol universal de la ignomínia. I Europa, de nou, amb el cul a l'aire, pintamones de la diplomàcia quan el que més necessitàvem eren artistes de veritat que sabessen inventar els colors d'una realitat que no comprenem i ens ofega. L'estiu deixa, afortunadament, més retalls per evocar o per alçar-hi les perpètues flames de la nostàlgia, que són l'oblit, com aquestes falles setembrals, al·lucinades, que desperten en l'estrany per primera vegada la tendresa d'una festa que sembla recuperar part de la seua dimensió popular i humana, massa humana, només que a força de pandèmia. Dec estar jo també al·lucinant a aquestes hores. L'ansiat alliberament, després de 52 anys de penós peatge, dels trams que quedaven de l'AP-7, que algú ha batejat encertadament com el carrer major dels Països Catalans, deu ser un avançament en efectiu de llibertats futures? Per la reciprocitat d'emissions en català ja empenyen a l'una Òmnium, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear després del gran treball impulsat des d'una base capitanejada per Decidim. L'estiu deixa així mateix els retalls de papers i moments memorables passats amb els poemes de Joseba Sarrionandia (Hilda dago poesia?/¿La poesía está muerta?), Attilio Bertolucci (Porta'm amb tu) i Francesc Garriga (Cosmonauta), els articles de combat d'Hannah Arendt (Participar del món), l'assaig de Mircea Eliades (Imágenes y simbolos), la novel·la de Rafa Lahuerta (Noruega) i els relats d'Isaak Babel (Caballería roja). Afortunadament sempre hi ha coses que desconeixem, i això també és una forma de melangia. Ens deixa per fi l'estiu tots els colors del verd (i n'hi ha un fum) que es despleguen entre Zarautz i Mutriku, amb epicentre a Deba i la vall de Lastur, a la vora dels penya-segats i platges que la geologia va anar escolpint durant milions d'anys sense ni miquiua de malenconia. Ens deixa Itziar i el miracle de la maternitat de Jorge Oteiza, i l'ermita de Santa Katalina, les fagedes de Pagoeta i la remor profunda de les paraules, cançons i poemes bascos.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 3 de setembre de 2021.]

 

 
['Maternitat' de Jorge Oteiza a Itziar.]
 

diumenge, 1 d’agost de 2021

La finestra

En el seu assaig Viure escrivint, The Writing Life en l'original anglès de 1989, l'escriptora nord-americana Annie Dillard recomana molt apassionadament treballar enfront d'una paret, d'esquena a qualsevol finestra o obertura al paisatge. Escriure és per a ella una activitat que demana un grau òptim de concentració, impossible d'aconseguir si la vista es recrea en el món extern, ni que siga només ocasionalment. Amb aquella tendència un xic moralista i maniquea freqüent al seu país, l'escriptora sembla ignorar que en qüestions d'hàbits (i en la mesura que l'escriptura ho és o pot arribar a ser-ho) les manies personals són difícilment extrapolables a d'altri. D'acord que escriure exigeix, com qualsevol activitat absorbent, precisa i delicada, molta concentració, però fer-ho mirant de tant en tant per la finestra o amb la mirada fixa en la pantalla de l'ordinador, bevent cafè, fumant més que una xemeneia o passejant en les pauses per un bosc frondós, no crec que tinga la més mínima importància ni permeta en cap cas establir un criteri universal o infal·lible. L'insistent ascetisme de la Dillard, que té alguna cosa de tortura, casa bé amb la soledat a ultrança que Wittgenstein va cercar per escriure i viure a la seua cabana de Skjolden. Les manies que crea l'ofici de viure i escriure, si no és que s'arrossega també el vici de la mitomania amb les seues imitacions infantils, cada u se les sap i fomenta. Però és que potser seguir un costum o altre determina la substància del que escrivim o hi està directament vinculat? Qui sap. Contràriament a la respectabilíssima opció d'Annie Dillard, jo m'estime més escriure de cara a un paisatge, si no directament immers en ell, a l'aire lliure, vull dir, i si no pot ser, sempre a prop d'una finestra. Voldrà dir això que els assumptes de què m'ocupe i la forma que els done estan més connectats al món extern? És que mirant per la finestra de tant en tant desvie la mirada del que realment més importa, que és el que cadascú té més a dins? Rotundament no. Virginia Wolf reclamava una habitació per a ella sola on desplegar la immensa cartografia de la seua literatura, i em sembla una exigència mínima. Pessoa escrivia dret sobre una mena d'alta calaixera, Josep Iborra ho feia en un tauler que col·locava damunt els dos braços d'una poltrona, còmodament assegut (així el vaig veure el dia que li vaig lliurar les galerades del seu Fuster portàtil a la seua vivenda de la Finca Roja), Jordi Botella ha escrit a mà les 350 pàgines de la seua novel·la Metralla abans de passar-les a ordinador. L'alcoià Gustavo Cardenal escriu de la cuina estant, mentre fa bullir l'olla, i és acompanyat d'aquest borbolleig que li venen totes les paraules, en velada connexió amb Teresa d'Àvila i el seu panteisme de perols humils. Imagine que escriptors voraços i nòmades com Josep Pla han conegut trenta mil maneres de compondre els seus textos. Salvador Espriu va escriure alguns dels seus millors poemes al llit, de memòria, abans de caure als braços de Morfeu i Fuster foradava les nits de Sueca –diuen– amb el tecleig insomne i rítmic de la seua màquina d'escriure després d'haver donat de beure a mig poble. Proust va haver de tancar-se durant anys a la seua cambra, entaforat al llit, per alçar els palaus de la seua novel·la. Yeats necessitava acoblar les seues passes a l'ona expansiva de versos que anaven creixent sobre la marxa i Estellés feia en un parpelleig el que a d'altres podia costar-los mitja vida (canviar un vers, substituir un mot, buscar una rima). Cada escriptor se les ha d'haver amb els propis i intransferibles fantasmes i, per tant, va buscant la millor manera d'enfrontar-s'hi, de vegades vacil·lant i canviant d'hàbits i posició al ritme que ho fan les personals circumstàncies. Pel que a mi respecta, i partidari com soc dels espais oberts i les finestres, admire especialment aquelles plomes que volen lliures en tota mena de cels i climes. Al capdavall moltes vegades no necessitem ni parets ni transparències, taules, ordinadors ni finestres, i escrivim en silenci, des del silenci, resseguint a penes un tènue fil que amb una mica de paciència i sort ens durà al port on ancoren els millors vaixells de la paraula, a l'espera d'altres passatgers intrèpids amb qui compartir l'aventura. 

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 30 de juliol de 2021.] 

 


 

diumenge, 25 de juliol de 2021

De l'ofrena a l'exigència?

Estic d'acord amb Vicent Partal que la conferència que el president Ximo Puig va pronunciar a Madrid el dimecres passat podria marcar un abans i un després en la política valenciana. El director de Vilaweb la vinculava amb l'article Madrid se'n va que Pasqual Maragall va publicar fa vint anys i que d'alguna manera significà per a Catalunya una fita claríssima en l'evolució del bo i millor del socialisme autòcton i d'una significativa i creixent majoria social cap a posicions independentistes. Són els dos presidents, en efecte, deutors del famós escolta, Espanya de l'oda maragalliana –en el cas del president català, a més, per raons de consanguinitat– que enfonsa les arrels en els diversos memorials de greuges i altres expressions més o menys benintencionades, més o menys aspres o irades, més o menys ingènues i esperançades, del vell federalisme. De fet, el de Puig, Armengol i un grapat de dirigents socialistes més, molts d'ells només en veu baixa i en privat, són les restes del naufragi del federalisme que encara cueja en algun paràgraf estatutari del socialisme hispànic i en algun raconet de l'ànima dels vells militants. Tot això que s'emportà la recentralització de l'estat nació impulsada pel PP i el jacobinisme majoritari a cal PSOE i que només de tant en tant –però en els darrers temps amb sorprenent recurrència i energia– emergeix, la cantinela del plurinacionalisme, la denúncia dels desequilibris territorials i de la voracitat suïcida de l'Espanya extractiva amb seu a Madrid. Siga com vulga és la primera vegada que un president valencià planteja el problema –el funest problema de Madrid, que al capdavall és el problema d'Espanya, causa i efecte alhora– tan cruament, tan clarament i amb dades tan incontestables a la mà. I aquest és un fet molt a tenir en compte, tant si respon a una iniciativa personal de Puig i el seu cercle de col·laboradors més propers (amb les seues connexions amb el món empresarial i altres poders fàctics), sobre la qual ja havia donat pistes obrint front comú amb Francina Armengol per a alguns temes o enarborant la metàfora de la commonwealth, com si forma part d'un joc estratègicament més ben elaborat del seu partit al País Valencià. Se m'escapa per complet el factor humà Ximo Puig, tan important en un polític com en qualsevol persona del ram que siga. Observant els seus equilibris i moviments, els vaivens i lluites pel control del partit, diria que l'home ha demostrat una resistència pròpia de corredor de fons, capacitat de lideratge, cintura i perspicàcia. S'hi estiga més o menys d'acord, se'l considere més o menys presoner d'un projecte impossible (el de l'Espanya guai i federalista), Ximo Puig ja ha fet el que fins ara a cap president valencià ni se li va passar pel cap: exercir de president del País Valencià, reclamar davant Madrid el que ens correspon. Podria haver continuat el seu regnat com van fer tots els seus antecessors, de Lerma a Camps i les altres anècdotes regionals tan ben pagades, fent la viu-viu amb les molletes dels pressuposts i ofrenant velles glòries a compte de l'espoli, el maltractament sistemàtic de l'estat i la invisibilitat política i esperar una amable i honorada jubilació. Si, amb Puig o sense, els valencians estem passant d'ofrenar-ho submisament tot a començar a exigir a Espanya drets secularment negats, potser Vicent Partal té raó una vegada més i hem de començar a parlar d'un nou temps per a la política valenciana. A diferència de la històrica clarividència d'un Pasqual Maragall, dubte, però, que Puig tinga al darrere una societat valenciana tan musculada en la lluita pel seu alliberament com la que tenia aquell. Que l'exigència per la condonació del deute il·legítim que ens tenalla com a poble i d'un nou sistema de finançament just per al país o la creixent demanda de reciprocitat i d'un espai comunicatiu sobirà ja formen part, gràcies a la mobilització de les forces civils organitzades, de l'agenda valenciana, ho demostra l'habilitat amb què el govern de Puig n'ha agafat oportunament guant i bandera. Si la conferència madrilenya i les portes que s'estan obrint per recuperar "les claus de la caixa" i guanyar la reciprocitat plena dels mitjans de comunicació en català eren mers equilibris de poder, tàctiques de dissuasió i control, o realment –per pressió social o compromís pedagògic o totes dues coses– es tracta d'un pas cap a la maduresa política dels valencians i una aposta decidida de futur, ho dirà només el temps. I no en caldrà gaire, potser uns pocs mesos. Mentrestant, saludem el canvi de rumb i fem pinya com a poble al voltant d'aquests objectius.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 23 de juliol de 2021.]

 


 

diumenge, 18 de juliol de 2021

Les onades

Algunes metàfores arriben a ser tan usuals que es fonen amb la nova idea o paraula que designen i releguen a un segon pla el significat primer. Tal s'ha esdevingut amb la paraula onada, com en el seu moment amb tsunami, que és d'origen japonès i vol dir una cosa així com "onades de port". Les relatives al temps i els canvis estacionals, la natura i la meteorologia són terrenys molt fèrtils per a la sembra verbal i del pensament. En alguns casos el còctel de la metàfora ha mesclat tan bé els seus ingredients que n'ha fet substància resistent al vaivé (ja que d'onades parlem) de les modes i mudances. La majoria d'aquests enllaços feliços ens arriben per via de la tradició, però d'altres els veiem créixer, ascendir i davallar, per l'impuls de la interacció social intensificada en l'extensió de les xarxes comunicatives. Hi ha metàfores que es mouen fugaces com meteorits pels cels mediàtics però d'altres són estreles que brillaran molts anys. Però quan la felicitat es converteix en un segrest que dessubstancia el significat de les coses, necessitem el concurs dels poetes perquè alliberen la paraula del captiveri de l'interès i la violència i restituesquen l'harmonia del sentit. Així sembla que passa amb la paraula onada aplicada a la pandèmia de covid-19 i les successives embranzides del darrer any i mig. Ja usava la medicina la metàfora o fou una troballa periodística o un invent de les xarxes, el funcionament de les quals recorda els mecanismes geomètrics d'expansió d'una epidèmia? Ho ignore. Però ens diuen que estem vivint la cinquena onada (ja no cal especificar de què), que ara s'acarnissa amb gent per davall dels quaranta, nombre convertit en metàfora de l'inici d'una certa decadència, i els no vacunats. Entre la desil·lusió (que necessita la il·lusió prèvia), la impaciència i la incredulitat, alguns científics avancen que la cinquena podria ser la darrera (el mateix se sol dir de la tercera). Podria ser. Amb la universalització de les vacunes, la millora del sistema sanitari i les mesures profilàctiques i de tractament de la malaltia i, molt especialment, del paradigma de les relacions dels homes entre ells i amb la natura. Podria ser.

Mentrestant contemple una vegada i una altra la mar, el moviment infinit de les ones. Com el foc, la mar és el paisatge per excel·lència de la infinitud, i la mirada no s'hi cansa mai. A la mar sempre ens fa l'efecte que està a punt de passar alguna cosa i no ens la volem perdre. Però el que s'hi veu si la saps mirar és el canvi constant, els colors, el pas de les hores, alegria de veles i vaixells, l'efecte dels vents sobre l'espill de l'aigua, a primeres hores una tramuntana molt suau, el llevant a dia avançat, el llebetjol del capvespre, la calma breu i perfecta a posta de sol, les aus que la creuen entrant i eixint per la línia de l'horitzó en què els blaus-verds-grisos-blancs de la mar sembla que toquen la volta del cel i els núvols. Em venen al cap, a la impensada, els Poemes en ondes hertzianes, la metàfora papassetiana del maquinisme jovial desplegada en vitalisme i rebel·lia, i Les ones de Virigina Wolf, la novel·la de les sis veus monologades que expliquen les vides de sengles personatges. Remunta també les ones de la memòria Álvaro de Campos, el moviment ondulant dels seus versos exaltats plens d'energia mareomotriu. Què deuen al vaivé de les onades les composicions homèriques o l'Eneida, tot ritme poètic que tinga de rerefons el mar i les seues aventures i mites? Ho rumiava desvagat mentre nadava damunt les ones a punta d'alba i veia els primers passejants de la platja, dones sobretot, d'una en una, encara somnolents, passejant el gos o caminant amb deler gimnàstic damunt l'arena. La platja ha anat omplint-se de presses i mòbils i a penes si deixa temps per contemplar la mar i les ones. Les masses estiuejants han canviat l'escenari del seu tràfec però hi solen conservar ànsies i rutines. Tampoc hi ha temps, en aquest vertigen que sembla voler frenar el pas dels dies però provoca l'efecte contrari, per a la salutació al desconegut i la conversa frugal. És fàcil ací distingir entre indígenes i forasters. En general, aquesta clientela de la platja hi actua com a estrangera, aliena al paisatge, indiferent al proïsme, ignorant esforçada de les coordenades socioculturals que configuren l'espaitemps que habita. O trepitja en tants casos, simple punt de fuga i evasió, lluny del misteri de la rotació incessant, de la bellesa de les onades del temps. Potser tots tenim el mateix aire desvalgut i convalescent davant un món que no s'atura, davant les ones que, si les saps estimar, t'encomanen l'energia vivificant del moviment i són metàfora feliç de la infinitud del temps.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 16 de juliol de 2021.]

 


 

diumenge, 11 de juliol de 2021

L'iceberg Carlos Mazón

Ja tenim ací exercint el càrrec l'alacantí Carlos Mazón Guixot, president del PP valencià des del 20 de juliol de l'any passat. En el parèntesi no es deu haver estat de braços caiguts sinó fent hores de gimnàs i preparant-se a fons per al pugilat, l'especialitat política de la casa. No sabem res del xicot, les quatre informacions succintes posades en circulació: advocat, director de l'impronunciable IVAJ, de Comerç i Consum, de la Cambra de Comerç i president de la Diputació d'Alacant. Sabem, això sí, que prosperà a l'ombra allargada d'Eduardo Zaplana, mala cosa. A diferència del que fou inefable president valencià no se li coneix cap frase per a la història com aquella en què el cartagener afirmava que havia de fer-se ric, quasi com una obligació peremptòria –aprofitant el seu càrrec, és clar. En el món de les promeses defraudades que sol ser la política, Zaplana sempre va complir les seues amb escreix: s'hi va fer immensament ric per a la seua desgràcia. Els seus votants devien saber bé per què el votaven amb reiterada fidelitat fins després de descobert el pastís, també l'actual president del PP. No sabem res del xicot, però la seua entrada en escena amb la visita a la fantasmagòrica Real Academia de Cultura Valenciana i a la col·lecció de mòmies subvencionades de Lo Rat Penat i la declaració de les seues incapacitats lingüístiques amb voluntat exemplaritzant, confirmen la impossibilitat de cap sorpresa agradable en el món del PP. El mateix de sempre, que cada vegada dona menys rèdits: antivalencianisme dissimulat amb pompa catalanòfoba i indigència intel·lectual que s'exhibeix sense complexos. Els grans partits solen produir en sèrie els seus motles (la llibertat és sempre sospitosa), però al PSOE encara hi pots trobar excepcions com Ximo Puig o Francina Armengol, que aquesta setmana han format per fi una mena de front (fins on els deixarà la democràcia plena a l'espanyola) per a la defensa dels interessos comuns de valencians i illencs, els més castigats pel sistema financer centrípet que té la seu a Madrid. Digueu-me supersticiós, però aquesta recurrència de zetes, Aznar, Zaplana, Mazón, no augura de moment res de bo. Quan el dit de Casado, tan aznarià ell, apunta, l'elegit respon des de la vella compulsió, sempre actualitzada per a desgràcia nostra, del "prietas las filas" del nacionalisme espanyol que Alfonso Guerra, més prosaic, va modificar amb la paràbola del moviment i la foto (si no t'estaves quetet, perdies càrrec i sou). Carlos Mazón és l'enèsim dirigent del PP a afirmar que sap parlar valencià però que prefereix usar el castellà per no equivocar-se. Li va fer d'amfitriona María José Català, aquella que es va disculpar pel greu defecte de parlar valencià, què volíeu? No hi ha mostra més eloqüent de les intencions de les ràncies entitats visitades pel president del PP amb la parafernàlia i els flaixos mediàtics oportuns per escampar l'estupidesa que expressar alegrement tant de menyspreu en tan poc temps per la cultura dels valencians. Emparats en una idea fal·laç de la llibertat, sempre discriminatòria envers la llengua sotmesa, aquesta genteta practica la displicència des de la torre d'ivori dels privilegis que promociona i protegeix un estat enemic de les minories nacionals. Malgrat les ínfules castellanòfones, està segur Carlos Mazón que no s'equivocarà parlant només en espanyol (amb algunes protocol·làries expressions en anglès, of course)? Algú hauria d'explicar-li que l'encert o l'equivocació no són una qüestió merament gramatical. De fet, es poden dir les barbaritats més sinistres amb una sintaxi impecable. No fan altre els gran mitjans de formació de masses al servei d'algunes causes com les que defensa el flamant president del PP, rigor sintàctic i gramatical a banda, que no és el fort dels pensaments totalitaris. La cosa, òbviament, pot anar a pitjor en tots els camps. El PP no ha rebut el correctiu històric (electoral, polític, cultural) que es mereixia com a partit més corrupte d'Europa perquè sempre ha tingut a mà un PSOE que l'ha salvat de l'abisme i uns aparells d'estat d'arrel franquista intocats i intocables que li són de la mateixa corda. Així les coses, pretendre com el conseller Vicent Soler que el gran partit de la dreta, que avui trama aliances amb Vox i les restes del naufragi de Ciutadans, se sume al consens per un finançament just per al País Valencià, és pecar d'ingenu o d'entabanador. Si Carlos Mazón és la punta de l'iceberg d'una política congelada en el temps i nefasta per als interessos del País Valencià, esperant asseguts el desglaç democràtic ens eixirà la barba o criarem malves.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 9 de juliol de 2021.]

 


 

 

diumenge, 4 de juliol de 2021

L'abeurador del Cantó

Em confesse un perfecte ignorant en xafarderies i xerrameques que per terra, mar i xarxes socials inunden la vida social. Com que fa dècades que no veig cap televisió hegemònica i només m'informe de l'actualitat per via de telenotícies i del periodisme digital més crític i exigent (qualitats que considere imprescindibles en tots els casos), els ecos i pets dels famosos, els seus escàndols de fetge i banyes, lladronicis, glamur, herències, assassinats i capricis, la comèdia, en fi, representada fins a la nàusea per espavilats i espavilades de tot pelatge ben pagats i sense més mèrit que el de ser propietaris d'una llengua viperina, un cos exuberant o una cara bonica o lletja (això va a gustos) però sempre dura com el formigó, no m'arriben sinó convertits en clamor o pandèmia impossibles d'esquivar ni que només siga en forma de noms aproximats i detalls menors. Però no ho considere una virtut especial, que conste, només que tota aquesta faramalla per a la narcosi col·lectiva em fa ois, segurament és qüestió de gens. Hi ha qui corre, fa dieta o gimnàstica per mantenir-se en bona forma, jo procure allunyar-me tant com puc del soroll i l'estupidesa en qualsevol de les seues variants. Degué ser, doncs, per expansió inevitable d'algun borum mediàtic que un dia m'arribà notícia de l'existència d'un tal Toni Cantó quan es veu que ja era visitant assidu dels platós i els escenaris i beneficiari de successius escons. Repasse la Viquipèdia i comprove amb relativa sorpresa l'extens full de serveis de l'actor en peces de teatre, programes i sèries televisius i pel·lícules més o menys populars. El cordó sanitari que em protegeix i al qual tant dec en termes de salut mental (és a dir, dels propis maldecaps només jo me'n faig responsable) potser m'ha impedit també gaudir del geni del comediant. Ignore completament quina cara fa, quina veu hi posa i quin gest domina per a l'ull de la càmera o damunt la fusta d'un escenari el famós exactor. I potser no ho sabré mai, perquè l'actor es va disfressar de polític, supose que fugint de les misèries d'una professió molt exigent i tan incerta i temptat pel vil metall i la vida fàcil, continuar-hi la personal comèdia. Fou bon actor? No ho sé, però hi tinc els meus dubtes, no perquè un actor o artista en general haja de ser persona èticament irreprotxable (millor si ho és, clar, com tot), sinó perquè ha demostrat, amb el seu pas a la política més navallera i espúria, que mai no va tastar el verí incurable del teatre, sense el qual és impossible brillar a una certa altura. No se li pot retreure al capdavall aquesta mudança perquè la carn és feble i perquè la política s'ha convertit en el lloc on més bé i més ràpidament prosperen tota mena de perseguidors i pelacanyes morals. És entre aquestes bambolines que el fals polític s'ha especialitzat en l'exabrupte, el destrellat i la croada contra el meu país i la meua llengua, d'obligat compliment si vols prosperar a la Villa y Corte, que és on tallen el bacallà. És aquest el paper que no li puc perdonar, el de sipai immoral a sou, el de reaccionari a ultrança, el de cagafestes de qualsevol esperança de llibertat, exemple viu de l'autoodi i l'assimilació que tant de mal ha fet al meu poble. Només una altra comedianta de la política com Isabel Díaz Ayuso, amb picaresca i corrala de fons decoratiu, com en el seu moment Inés Arrimadas o Rosa Díez, podia seduir el seductor (amb la poltrona i els substanciosos contractes per endavant, és clar). I allà que li han posat l'abeurador al Cantó, a l'Oficina de l'Espanyol. Amb el que siga capaç de recordar de l'antic ofici impulsarà molt bé la llengua que no necessita impuls i farà de Madrid la capital europea que es veu que no és del tal idioma. Hi ha qui passa la vida així, en el seu peculiar i no gens original joc de l'oca (i tira perquè li toca) sense ser actor, ni polític, ni expert lingüista, ni gestor cultural, per la cara. Que és el que necessita un invent pseudocultural com el d'Ayuso, un expert en fum, un professional de l'ombra, un simulador sense ànima. Els seus emoluments els pagarem a escoti via espoli i dèficit fiscal, com tantes coses, què hi farem, mentre arrepleguem les molletes per al valencià que tant emprenya al nou flamant encarregat del negoci i la comèdia continua pels segles dels segles. Amén.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 2 de juliol de 2021.]

 


 

diumenge, 27 de juny de 2021

I ara què?

Ja tenim per fi els nou presos polítics catalans al carrer després de quasi tres anys i mig. L'indult, presentat a bombo i platerets pel president espanyol al Liceu com la panacea que ha d'obrir la via per a una solució del conflicte, presenta ombres i llums. Hi ha el mateix fet de l'escenificació de la mesura, que d'acord amb un guió sense contingut polític i els galls dialèctics del tenor Pedro Sánchez, s'acosta molt a l'òpera bufa en què viu instal·lada la política espanyola. En bon llatí: nihil novum sub sole. L'indult no passa tampoc la prova del cotó dels precedents històrics no sols perquè Sánchez anà a Barcelona amb les butxaques buides de propostes sinó per la mateixa pompa i circumstàncies de l'acte. No el Parlament, seu de la sobirania popular, sinó el teatre que simbolitza un glamur burgès ja molt desllavassat. Era un missatge adreçat a les elits econòmiques del país i a les càmeres mediàtiques d'una Europa que a través del seu Consell havia llançat un solemne carxot a l'Estat espanyol per la conculcació de drets i la persecució política. L'indult salva així i de moment la cara de l'Estat –la metàfora és de Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn. Però la repressió continua com en els pitjors temps i ara mateix s'engreixa amb la condemna a cinc anys de presó al jove Marcel Vivet, les multes escandaloses que busquen arruïnar Andreu Mas-Colell i altres alts càrrecs de l'administriació i els 3.300 represaliats. Una d'aigua i una de benzina per apagar el foc. Pedro Sánchez (i tot el que representa aquest personatge dramàtic) balla en la corda fluixa que la dreta s'encarrega de tibar, fa equilibris per no perdre els vots que necessita a la seua esquerra i no pot ni vol anar a l'arrel del conflicte. Aprofitant la propaganda dels indults alguns ministres deixaven les coses clares: d'aministia i autodeterminació ni parlar-ne; no hi ha vida fora de la Constitució (irreformable); i si Puigdemont, tot i la seua immunitat, gosa posar els peus en territorio nacional l'engarjolaran sense contemplacions. Vist i oït tot això, més la inhabilitació dels presos ara lliures i l'amenaça de la tornada a presidi si reiteren actituds i activitats, podríem pensar que la mesura de gràcia és una derrota de l'independentisme, que l'estat n'ix enfortit de nou, que s'ha acabat el procés, etc. A mi, però, em fa l'efecte, com diu Carme Forcadell, que si els indults no són una gran victòria, són almenys una petita victòria, però en cap cas una derrota. Què els ha forçats sinó la persistència de la gent, els èxits judicials i diplomàtics (que no han fet més que començar) dels exiliats, les renovades majories absolutes dels partidaris de la independència? Faríem bé de no traure'n conclusions fàcils. Per a alguns tot és dat i beneït i respon a un pacte secret per desactivar la lluita per l'autodeterminació i tornar a la cleda autonomista. El gest, la pancarta i les primeres paraules dels alliberats desmentirien tot derrotisme, i també les declaracions de Pere Aragonès i la trobada amb Puigdemont. Hi ha una mena d'alleujament general amb la llibertat dels presos, una conjura per insistir en la necessitat de guanyar l'amnistia i el dret d'autodeterminació. Hi ha la vitamina de la llibertat, encara parcial i limitada a les vides particulars dels presos indultats, hi ha la fermesa que no renuncia als principis i que continua denunciant la injustícia. Tot això pot ajudar a obrir un nou cicle polític marcat per nous lideratges, mobilitzacions i objectius.

També aquesta setmana representants de Decidim (Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià) visitaven les Corts espanyoles per reunir-se amb diputats i diputades, recordar-los el dèficits fiscal que patim al País Valencià i, vista la poca disponibilitat a obrir el meló del canvi de sistema de finançament que tan malament ens tracta, proposar la condonació del deute il·legítim, xifrat en 50.000 milions d'euros en l'amortització dels quals es dedica un 28% del pressupost valencià. Ambdós són escenaris distints on comprovem la tossudesa amb què l'estat defensa els privilegis dels amos del negoci i dels seus beneficiats i blinda el que vol intocable, tot l'aparell heretat del franquisme, tot allò que al capdavall marca els dèficits democràtics d'Espanya. Però tant per reparar una maquinària de finançament que perd gas i molt perjudicial per al país com per forçar un reconeixement efectiu del dret d'autodeterminació tornarem a tocar os i a trobar-nos davant un mur. I llavors què? Com sempre, persistir en la construcció de majories democràtiques i socials que forcen la ruptura d'un estat sumit en l'obsolescència i que, malgrat tot, té una mala salut de ferro. Tan de ferro com les nostres precarietats i com haurà de ser també la voluntat del País Valencià per superar-les.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 25 de juny de 2021.]





diumenge, 20 de juny de 2021

Les ressaques

Podem atribuir-ho al moviment natural d'expansió i retracció de les aigües (de mars, de rius…). O als efectes de l'excés d'ingesta d'alcohol o qualssevol altres substàncies dures. O ara mateix al paisatge devastat que es dibuixa a les que semblen acaballes de l'actual pandèmia. Es mire com es mire sempre hi ha un endemà de la marea, de la borratxera, de l'accident, de l'excés o el defecte. Encara no t'has recuperat d'un qualsevol trasbals que n'has d'enfrontar un altre de nou sense a penes temps per recuperar forces i alè. Pedalejant per la ciutat, per alguns dels escenaris en què la ressaca de la grandiloqüència buida d'altres èpoques s'enganxa com una llapassa al present, vas repassant algunes de les cicatrius de València, l'arquitectura com a història viva que encara fumeja, els espais buits, vetats al comú, els rastres de l'elitisme, les superfícies insignificants a força d'hipèrbole i falsa magnificència. L'abandonat circuit de Fórmula I seria, en aquest sentit, el paradigma de la burrera i el faraonisme més analfabet al servei d'un sistema de corrupció que va estar a un pam d'enfonsar-nos en l'abisme. Què en farem si hem de combatre els efectes d'altres funestes ressaques, els fangs endurits de tantes pluges com vèiem caure mentre xiulàvem i miràvem cap a un altre cantó més amable? Paisatge de desolació i misèria, reialme d'escombraries i de rates, que només el millor periodisme, el de la crònica i les fotos d'Esperança Camps i Jesús Prats, és capaç d'il·luminar. I potser val més l'estridència de les ruïnes que no el dels motors de les fantasies d'un poder paranoic. Però què n'hem de fer? Ciutats d'arts simulades i ciències decoratives on habiten tots els fantasmes i deliris molt útils per a postals de contractes matrimonials acabats de signar i peus de fotos de passavolants. S'enlaira la vista del passejant per les altituds del castell kafkià que alberga la televisió valenciana, un altre monument de la megalomania de temps de negociat autonòmic i alegria pressupostària de vaques grosses. I amb l'espoli que encara ens cau damunt i tot el dèficit de recursos! Cal no pensar gens en la gent de peu, convertida en mera propietària circumstancial de vots, per traçar aquestes excuses descomunals dels negocis; no, rectifique, cal pensar-hi molt detingudament, precisament per intimidar-la, per dir-li que tot això no li pertany, que és només la trista metàfora d'un poder assentat en l'ordre immutable de la jerarquia que es paga amb els diners de tots. Què fer-ne, com no convertir la ressaca, tanta ressaca, en excusa per a la impotència? Perquè al capdavall haurem de reconèixer que vivim instal·lats en una o altra ressaca, ressaques que són formes de vida, reconèixer que som la conseqüència del que vam ser, però que no podem desistir de construir l'arquitectura del present i del futur amb els materials de tant d'enderroc com ens deixa la ineptitud i l'estultícia. S'esllangueix per la gran avinguda el crit avortat en estadis de futbol impossible, el coliseu que somiava l'eternitat i s'enfonsà en el malson de les ruïnes molt abans de conèixer l'esplendor de la glòria. Què farem amb les graderies de la fantasia i de l'engany? Com recuperarem els diners i la dignitat volatilitzada dels negocis bruts (perdó per la redundància)? A colp de pedal arribem a la ironia que va pintar amb vernís ausiasmarquià ("Veles e vents han mos desigs complir") un immens pavelló a un pam de la que encara es diu Marina Reial Joan Carles I. Els noms també poden ser una herència ruïnosa, un insult, un homenatge al menyspreu i la cleptocràcia, al pal de paller d'un sistema corrupte. Correm el risc constant d'atribuir a les ressaques les inèrcies presents, la manca de tremp polític i de la necessària gosadia, la incapacitat per als projectes col·lectius que ens mobilitzen. Correm el risc de creure'ns esclaus del llast de la història, sotmesos per voluntat divina a l'imperi dels tabús i els prejudicis, al complex de l'ase que volta la sénia. És bo pensar-hi ara que, diuen, comencem a eixir de la llarga pandèmia i entrem de ple en la nova ressaca.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 18 de juny de 2021.]

 


 [Imatge: Prats i Camps, Vilaweb 26/5/2021.]

diumenge, 13 de juny de 2021

Valencià o vacuna

No sé com ens les apanyem que els valencians sempre anem arrossegant-nos pel mal menor, i encara com. Em pose en la pell d'aquell ciutadà de l'Horta que en anar a vacunar-se i haver de signar el preceptiu consentiment, no se li acut una altra cosa que demanar l'imprès en l'idioma absent, és a dir, el propi, és a dir, el valencià. Dic "no se li acut" perquè acollir-se a un dret i exigir-ne el compliment té, en una situació de minorització nacional com la nostra (amb permís dels sociolingüistes), seriosos desavantatges, cosa que no podia ignorar el ciutadà en qüestió, elevat sense haver-ho pretès, només per haver obert la boca, a la condició d'esforçat defensor dels drets personals i col·lectius, en paladí de la resistència cultural, en valedor dels desemparats. Aquesta mena de plusvàlua que la discriminació cultural i lingüística ens imposa als valencians (i en general a totes les minories que no tenen plenament garantits els seus drets) és el preu quotidià de la dignitat. Imagine la cara d'estupor del nostre petit gran heroi del cas reportat de Mislata quan el sanitari o sanitària de torn que l'atenia contestà a la seua petició amb un categòric "Si vol vacunar-se haurà de signar l'imprès en castellà", dit probablement en un cristià correctíssim. El fals dilema (perquè un d'autèntic s'estableix entre opcions iguals, és a dir, que comporten similars efectes o, en rigor, no efectes secundaris, per assegurar la llibertat electiva) que implica el fet que comentem és en realitat l'ancestral i funcionarial "lo toma o lo deja", la manera com el poder, a través dels seus executors menors, sol posar-nos entre l'espasa i la paret. Entre l'espasa de no vacunar-se i la paret d'exercir un dret que a més està protegit per la llei (i desatès per la trampa). L'executor menor del poder, aquest metge o metgessa tan polit, aquest Pilat ridícul que es renta les mans en la safata bruta que la burocràcia posa a la seua diposició, remet el nostre valent mislater a la Conselleria, responsable última que el ditxós paperet en vernacle no haja arribat. Sense descartar altres hipòtesis, ni la Conselleria ha enviat els preceptius formularis en llengua indígena (o s'han extraviat pel camí), ni el zelós dispensador o dispensadora de vacunes contra la covid-19 ha complert amb la seua obligació d'assegurar-se'n l'abastiment. I ací tenim el nostre sofert combatent per drets elementals provocant un embús en la fila de vacunables, que ja comencen a posar-se nerviosos, debatent-se en el fals dilema, entre l'espasa i la paret: "Valencià o vacuna". Algun policia o guàrdia de seguretat, estrenu vigilant de l'ordre imperant, encara es permet la xirigota de suggerir al discriminat que faça la petició en gallec. Discriminat i vexat, heus ací el nostre conciutadà, el nostre espill de cada dia, a l'hora de vacunar-nos, de renovar el carnet de la identitat forçada o qualsevol altre tràngol administratiu, banal, quotidià, aquesta plusvàlua pagada a escoti que ens fa despendre moltes energies civils. Contra els falsos dilemes, doncs, l'impuls de la dignitat: vacuna en valencià. Perquè només sumant, multiplicant, entorpint amb el nostre esforç el funcionament de la gran maquinària de la substitució lingüística i cultural, aquest lingüicidi invisibilitzat i inexorable, convertit en perversa normalitat, podrem deixar d'arrossegar-nos pel fang del mal menor. I una vegada més amb l'Ovidi, exigim el pa sencer, vacunats i en valencià!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 11 de juny de 2021.]