diumenge, 26 de desembre de 2021

Bones festes malgrat tot

Falten a penes dos mesos i poc perquè es complesca el segon aniversari de la pandèmia. En el punt d'inflexió de la nova variant del virus a les portes de les festes nadalenques, torna la sensació d'estar atrapats col·lectivament en un cercle viciós, caminant a les palpentes per un túnel el final del qual no veiem encara. Quan tot això va començar ens dèiem per consolar-nos que d'aquella experiència n'eixiríem almenys forçosament més savis, que n'aprendríem la lliçó per a futurs embats col·lectius si érem capaços d'analitzar les causes immediates i remotes d'aquell daltabaix sinistre que ha causat tantes morts i tant de dolor i de posar-hi remei canviant el curs absurd de les coses. Però el curs de les coses, com sospitàvem en els moments menys proclius als enganys de la il·lusió, ha continuat impúdicament a la d'ell, amb absolut menyspreu pel que entreveuen la raó i el sentit comú, l'enfortiment del sistema públic de salut, l'aprofundiment en la democràcia de les responsabilitats compartides i l'ètica dels drets i les llibertats. El túnel que la pandèmia ha fet més fosc i llarg es diu com es deia ja abans i està construït amb el mateix material contaminant i resistent: un sistema fundat en la depredació de les persones i els recursos naturals en benefici d'estrictes minories i l'empobriment creixent i sovint extrem d'extenses masses de població. No sembla sinó que la pandèmia, lluny de dictar lliçons, vacunes i altres remei socials, ha abonat el terreny on germinen les tendències més autoritàries, la guàrdia pretoriana de l'extrema dreta delerosa de mantenir l'ordre capitalista a bastonades. En els rius d'aquesta confusió, que fa més greu la por acumulada i sobrevinguda, naden bé els salvapàtries, els venedors de bíblies i remeis esotèrics, els espavilats de torn que aprofiten les supersticions de la incultura fomentada i el desànim. I les pantalles mediàtiques de l'estupidesa, que són tantes i tan ben protegides a Espanya, continuen fent l'agost tot l'any amb la pol·lució i el destrellat que escampen. Les primeres mesures de Pedro Sánchez davant l'alarma de l'òmicron són l'eco de les que ja va posar en marxa fa quasi dos anys i mostren ben a les clares la ineptitud d'una classe política atrapada en les pròpies inèrcies i incapaç d'estirar del carro: entonar la música patrioticomilitar per exhibir múscul de poder, imposar la recentralització amb mesures banals com la màscara en espais oberts i deixar que les autonomies s'apanyen (o es cremen) amb les qüestions crucials. Dos pardals d'un tret: marcar paquet d'autoritat i curar-se en salut esquivant decisions més útils i resolutives que puguen comprometre les properes eleccions (contra els teus rivals situats més a la dreta, intenta assemblar-t'hi tant com pugues).

Malgrat tot, l'òmicron, que té clares ressonàncies lovecraftianes (aquell History of the Necronomicon de 1927 del mestre nord-americà de la ciència ficció i el terror), no comparteix segons els experts la virulència demostrada per anteriors mutacions del coronavirus i és molt probable que se'n vaja tan prompte com ha vingut, la qual cosa, però, no ens permet relaxar-nos com voldríem. Fruit del mètode amb què els científics bategen els virus, al capdavall l'òmicron és el nom de la quinzena lletra de l'alfabet grec (pel camí se n'han botat unes quantes per no ferir, diuen, certes susceptibilitats). Ens espera un nadal cautelós, no gens procliu a efervescències. Raó de més per desitjar-nos unes festes tranquil·les, que en temps d'agitacions i incerteses és el que més es pot desitjar. I que la o xicoteta de l'alfabet grec ens estalvie l'experiència de tots els necronomicons com encara ens assetgen. Bones festes.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 24 de desembre de 2021.]

 


 


diumenge, 19 de desembre de 2021

Amb serenitat, amb fermesa

 

Estic convençut que la millor manera de respondre a tanta ignomínia com l'arrelada intolerància espanyola envers les llengües i nacions minoritzades és la serenitat i l'acció en fred i en positiu. Com més ens escarneixen més alt i clar hem de cridar en nom de la llibertat, com més ens pretenguen reduir a anècdota pintoresca i subalterna, amb més intensitat hem de dir bon dia i gràcies, adeu i bona nit cresol que la llum s'apaga. Cada paraula que s'enlaira és un mil·límetre que allarguem a la vitalitat d'un idioma al qual devem tot el que som, que no és ni millor ni pitjor que les altres maneres de ser però sí igual en drets a elles, en primer lloc el de viure i continuar vivint buscant tenaçment la plenitud. No importa que els fets que proclamen, com en l'escandalós cas de l'escola de Canet de Mar, no tinguen res a veure amb la realitat. No és la possible solució a un problema o un conflicte el que busquen, sinó la voluntat manifesta de construir una farsa que un públic àvid de sang i fetge s'empassa amb fruïció. ¿Qui amb una miqueta de trellat es creuria que ací perseguim a cantalades els xiquets castellanoparlants o que amb el que ens sobra d'un pressupost que no dona ni per a pipes alcem guetos per a espanyols en cada barri on els fem xiular la Muixeranga i entonar Els Segadors a bastonades? Però l'anestèsia d'incultura injectada històricament en el cos nacional fa la mentida inodora, incolora i insípida a més d'indolora. I amb la mentida projectada en totes les pantalles només volen moure escàndol i marejar-nos, dividir-nos, sepultar-nos en el fang del cansament i la impotència. Els insults i les vexacions constants, el menyspreu fatxenda, la infàmia de pretendre convertir l'agredit en agressor, el combat per la llibertat en atemptat a la democràcia, la dignitat en racisme, aquesta voràgine espanyola que desemboca en la bogeria només mira de mantenir els privilegis dels hereus del franquisme i el control asfixiant d'un poder com més va més autoritari. No hi ha més objectiu que la victòria final que esborre tota dissidència. Ho intenten des de fa segles sense poder mai rematar una feina que els provoca ardor guerrer i ardor de ventre però que justifica la seua existència de sísifs arrossegant amunt i avall inútils pedres en un cercle viciós perfecte. De les boques pestilents de Casado, Arrimadas, Carrizosa o Abascal i tota la pesca només podem esperar el sulfur de l'odi a les diferències i la patologia catalanòfoba en què xifren l'horitzó de totes les seues misèries. Al capdavall només són la canilla que lladra i mossega pels grans amos, els discrets, perfumats i clenxinats d'incalculables fortunes, el fill coronat i el pare abdicat i fugit, els que mouen els fils en el secret dels despatxos i els que els fan de claca amb el seu silenci en teatrets parlamentaris i governs, els impassibles que encomanen a sicaris i pregoners la feina bruta, els dels dividends i els beneficis estratosfèrics, els guardians que la màquina de la corrupció funcione com déu mana i que les catifes dels palaus amaguen bé tota la merda.

Per això cal no donar-los peixet per molt que embogesquen, perquè ells solets acabaran estampant-se contra els molins dels seus fantasmes, ací i a Europa. Front a la seua intolerància i el seu odi només podem brandar la pròpia fermesa, continuar la feina de la formigueta i mamprendre la de l'huracà o el tren quan s'escaiga. Un parell de convocatòries, entre altres iniciatives, van forjant la transversalitat necessària a la defensa sense escarafalls però ben esparpellada i dempeus dels nostres drets lingüístics, respostes des de la serenitat que no es deixa entabanar per la magnitud del despropòsit d'una dreta que vocifera i una esquerreta que fa la viu-viu i agrana cap a casa (el PSC d'Iceta i Illa abandonant l'ampli consens de l'escola catalana, el Govern de Madrid simulant l'equidistància). Un parell de convocatòries ja amb data han de tornar a aixecar l'impuls civil, de moment i amb la vista posada en la propera passa: el concert que promociona el Debat Constituent i que tindrà Lluís Llach com a estel i guia aquest dissabte a Barcelona i la manifestació en defensa de l'escola que es farà en la mateixa ciutat i el mateix dia. Hi ha una tercera gran mobilització ja anunciada i que es concretarà prompte, la que Enllaçats per la Llengua organitzarà en diversos llocs dels Països Catalans en defensa de la llengua catalana i que al País Valencià hauria de ser especialment sonora i sonada. No hi ha més que una manera assenyada d'enfrontar tanta agressió, amb serenitat i fermesa, units en la necessitat i en la meta, convertint el bon atac en la millor defensa.

 [Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 17 de desembre de 2021.]

 

 



diumenge, 12 de desembre de 2021

El dret a l'autodefensa

En els últims temps ha proliferat els casos de discriminacions a valencianoparlants pel fet de ser-ho, és a dir, per exercir el dret a expressar-se públicament en la pròpia llengua. Bancs, bars i restaurants, ambulatoris i hospitals, botigues… Els tradicionals espais i situacions vedats en la pràctica a la presència del valencià (i com a conseqüència de vexacions, agressions i intimidacions impunes: les coses no són mai un simple fruit de l'atzar) com casernes i comissaries i en general en qualssevol tractes amb policies, guàrdies civils o militars, forats negres d'alt poder simbòlic com a representació crua i dura de l'autoritat, han anat eixamplant-se socialment. O el que és el mateix: el valencià torna a veure's confinat com més va en espais més ínfims i insignificants, torna a ser invisibilitzat, assenyalat, se l'embolica amb conflictes, el fan de mal empassar. No és que els usuaris lleials de la llengua anem pels nostres pobles i ciutats xafant fort, amb el cap ben alt i exigint que ens parlen en valencià, no, només demanem ser entesos i atesos, que no ens facen canviar de llengua, que ens deixen respirar, que no ens humilien amb l'excusa de l'adscripció nacional d'un carnet dit d'identitat. Ja ho sabem, com més obeïm, més ens menyspreen, com més abaixem els braços en la defensa dels drets, més en som privats. I doncs a quin sant ens hem d'encomanar per tenir garantits uns drets reconeguts sobre el paper de les lleis, la Constitució que diu protegir especialment les altres llengües de l'estat o l'Estatut que declara l'oficialitat del valencià, si els encarregats de fer-les complir –també és mala sort!– sempre tenen una excusa o altra per no fer-ho?

La batalla legal és important, no ho negarem, fins i tot imprescindible. Cal denunciar davant els tribunals cada discriminació, cada abús, cada incompliment de la llei, i per això comptem amb entitats i grups d'advocats específicament dedicats a aquests afers, per molt que com en el cas de l'Oficina dels Drets Lingüístics de la Generalitat vegen les seues competències significativament limitades. Però com en tot allò que implica drets i llibertats col·lectius, el més important són les actituds personals, la suma i extensió d'iniciatives autogestionades, la capacitat de resposta organitzada. L'estat i les elits que el controlen i que viuen còmodament instal·lades en els seus privilegis fa temps que han mamprès una deriva autoritària, incrementant el centralisme i uniformitzant, pensant-se que així salven els mobles d'una crisi institucional sense precedents des del final (més simbòlic que real) del franquisme. Acabar de sotmetre les nacions a la llengua i cultura castellanes és el somni imperial i el malson nostre que no s'acaba i que es reactiva cada volta que creuen perillar el seu domini. Aquesta obsessió històrica ha abonat un terreny desertitzat per la incultura i les ideologies totalitàries, de manera que la suspicàcia quan no la bel·ligerància contra les altres llengües, especialment contra el català, ja forma part del comportament majoritari dels ciutadans de l'estat. I ací en democràcia no hi hem avançat gens, diguen el que diguen. En la mesura que els valencians ens desdibuixem com a tals i assumim com a pròpies certes patologies espanyoles, la intolerància envers el valencià s'acreix també entre nosaltres. És el que em sembla que està passant en els darrers temps amb els casos denunciats de discriminació lingüística i que ens hem de prendre molt seriosament.

El camí, certament, fa costera i anem a peu, ningú no ens traurà les castanyes del foc. Abandonats d'uns i altres, només podem confiar en les pròpies forces col·lectives, que són molt més importants que no ens pensem. El que no trau cap a res és la queixa constant, el ploramiquisme davant el mur de les lamentacions dels grups de whatsapp i fòrums similars, la por i l'encongiment, les excuses del mal pagador i la desídia. En la defensa del valencià com a línia de flotació nacional no s'hi val a badar. Siguem-li invariablement lleials, davant de tothom (uniformats inclosos) i en qualssevol situacions o àmbits, denunciem, pressionem tots aquells que es salten les lleis impunement a la torera, actuem de manera col·legiada. Com a ciutadans, individualment i col·lectiva, tenim una força enorme si som capaços de sobreposar-nos a les inèrcies i les pors. Què ens impedeix canviar de banc en favor d'entitats amigues del país (i doncs de la llengua), de donar-nos de baixa d'empreses elèctriques, de gas o telefonia manifestament hostils a la nostra causa? Qui ens obliga a comprar en mercadones o cortesingleses que sabem que subvencionen l'extrema dreta o veure i sufragar mitjans de comunicació aliens i alienants? Per què no hem de boicotejar un establiment que ens nega el dret d'expressar-nos en valencià? Quan entendrem que només dient no a les injustícies, que només articulant la resistència passiva, la desobediència i la lluita no-violenta com a dret col·lectiu d'autodefensa podrem avançar?

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 de desembre de 2021.]

 




 


diumenge, 5 de desembre de 2021

I tanmateix la remor persisteix

La sensació que com més creix l'exhibició abanderada d'afectes a Espanya, que va atènyer el seu zenit al pic de la pandèmia (per paradoxal que puga semblar d'entrada), i la fulguració de les parafernàlies del poder, més s'estén una dissidència, de moment discreta, dispersa, silenciosa, des dels subsols socials i els marges televisius, els amagats a l'audiència. També l'altra, és clar, la sorollosa i més o menys organitzada i per això previsible. La realitat és com la lluna i sempre mostra la mateixa cara, que a l'altra hi has d'arribar per intuïció, olfacte o deducció lògica, desvelant petits matisos a penes perceptibles. És com una remor sorda, una metàfora tan insistida com eloqüent, com la remor amb què Miquel Martí i Pol percebia l'agonia d'un franquisme que (això ho sabem ara) no va morir amb el cadàver de Franco. Es preguntava el poeta de Roda de Ter quin era l'origen d'aquella remor de llavors, que potser és la mateixa d'ara i la de tots els moments en què pressentim la imminència d'alguna cosa que està a punt d'esdevenir-se però que encara no es materialitza, la remor sorda de les inflexions dels temps. Si no era la pluja, ja que feia tants anys que no plovia, ni el vent, prohibit perquè no aixequés la pols acumulada per la sequera, ni les paraules, desautoritzades perquè no remoguessen l'aire, ni els pensaments, censurats perquè incitaven la necessitat de parlar, com era que la remor persistia? Què la devia estar provocant?

Alguna cosa de molt profunda està transformant-se a tots els nivells però encara no és capaç d'engegar els moviments multitudinaris que s'escauen a la gravetat de l'hora. No és només la força de la desesperació de milions i milions de persones abandonades a la misèria, la fam, la tirania o la guerra que empeny les masses de migrants, en una aposta a vida o mort, a desafiar tots els perills per trobar un racó i unes molletes a l'ombra d'un primer món que ja trontolla en les pròpies incerteses. No és només l'espiral vertiginosa de la violència masclista i les seues víctimes diàries, ni la indefensió en què es mouen els treballadors que veuen aixafats els drets, ni l'incompliment cínic de totes les normes i promeses del paradís constitucional i pseudodemocràtic. No és la llarga persistència colonial que amenaça les arrels mateixes del país en la seua croada contra el català i els drets que tenim com a poble: l'obcecació per mantenir-nos aïllats amb trens que arriben sempre tard, per esprémer la taronja amarga de l'infrafinançament, per castigar-nos sense mitjans en llengua pròpia, per perdonar-nos la vida amb fatxenderia, per considerar-nos els altres. Ni les petites o grans victòries (només el temps ho dirà) jurídiques que els exiliats van arrancant a Europa. Sota el vol de les banderes victorioses al vent, que tapen tantes vergonyes, sota l'escenificació ritual del poder amb ceptre i corona i tones de testosterona judicial, es pot sentir una remor encara a penes audible que pot ser el preludi d'un clamor que esclatarà en veus ben modulades i crits manifestament dissidents. Contra l'atracció de l'abisme de la inutilitat, contra el destí de la sènia condemnada a giravoltar sobre el mateix eix, contra la temptació a menysvalorar les pròpies forces, contra el cercle viciós del déja vu i el pragmatisme que marca fites al possible (perquè ignora l'existència dels moviments tel·lúrics, de l'energia enorme de la voluntat i fins de la cara oculta de la lluna), s'alça aquesta remor del poeta. No és l'insult de la sentència del Castor, animal que rosega amb les dents insaciables tot principi d'ètica responsable i mou tan bé la cua en els pantans de la corrupció protegida, no és la contundència de les porres policials que sempre descarreguen sobre les esquenes dels mateixos pobres. No és la situació d'alarma mundial pels desastres associats al col·lapse mediambiental, no és l'excusa de la pandèmia per a la injecció d'una por tan útil per al control social. No és la resistència induïda pels beneficis del gran capital, volàtil i transnacional, a buscar alternatives plausibles de millora i futur de vida digna per a la humanitat. No és l'entronització de l'insult i la banalitat, l'estímul a les formes més extremes de la intolerància, l'exhibició d'una glòria imperial arnada. No és la mediocritat ben aposentada de l'esquerra oficial, autocomplaent i inútil, entortolligada en l'engany del millor dels mons possibles i les faules del pastor i el llop. No és la por a pensar què voldrem ser quan els valencians siguem grans. No és res de tot això. I tanmateix la remor persisteix.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 3 de desembre de 2021.]




diumenge, 28 de novembre de 2021

Immersió!

La gent de poc més o menys la meua edat recordarà les aventures en blanc i negre d'aquella sèrie televisiva que va omplir tantes vesprades de dissabte, Viatge al fons del mar (en el castellà doblat un, gran i lliure d'aquella època, que s'assembla tant a la d'ara). La infantesa és benvolent, innocent i imaginativa i té a més una capacitat enorme per compensar les mancances i precarietats de la vida amb la seua naturalesa lúdica i creativa, encara que el balafiament consumista actual s'entossudeix a empetitir cada vegada més el seu l'espai de llibertat amb tot d'efectes especials i narcòtics d'enèsima generació. L'adult d'avui riuria veient aquells monstres de cartó pedra a través dels vidres del Seaview, acostumat com està que li servesquen plats visuals molt vistosos però dessaborits i sense espai ni temps per intervenir amb la pròpia imaginació en el joc.

M'ha vingut tot això al cap per l'enèsim atac al sistema educatiu que amb molts més èxits que fracassos (d'acord amb tots els informes emesos pels experts) és vigent a Catalunya des de fa quaranta anys fruit d'un gran consens social i basat en la immersió lingüística o consideració del català com a llengua pròpia i vehicle preferent de l'ensenyament. Almenys sobre el paper de les lleis que la regulen, que una altra cosa són les excepcions, marrades i reticències i els efectes dels torpedes que insistentment un estat al·lèrgic al pluralisme llança contra la línia de flotació de la nació catalana i ben visibles en les desercions i la pèrdua creixent d'usuaris d'una llengua que malda per enviar a la pura marginalitat. Al País Valencià van optar, en canvi, per línies que segregaven els estudiants segons l'idioma d'elecció. Amb el temps les de valencià van revelar-se com les úniques que podien garantir la capacitació lingüística dels escolars. Però quan el model s'acostava per demanda social i qualitat pedagògica al de la immersió, es van traure de la màniga un decret de plurilingüisme aigualit que marejava la perdiu, imposava quotes a la proporció dels idiomes en què s'havia d'impartir l'ensenyament i s'obviava la naturalesa d'un conflicte lingüístic que evoluciona sempre en contra del més dèbil, el valencià. Els torpedes al submarí valencià són tants i tan variats i llançats des de tantes plataformes, que no cal que cap Tribunal Suprem impose quotes de presència de la llengua per defecte i antonomàsia com ara ha fet a Catalunya: ja se les imposa ell tot solet, com es col·loca tot sovint la bena abans de fer-se la ferida, i sí senyor i què mana, no siga que prenguem mal. Però aquestes sentències jurídiques, que de moment ningú a Catalunya diu voler acatar, són un avís per a tots els navegants de l'idioma, tant si viatgen en vaixell com en submarí, tant si es diuen valencians, com catalans o balears: qualsevol iniciativa a favor de l'idioma propi, qualsevol fórmula mínimament exitosa ha estat, és i serà torpedinada, combatuda, reprimida. Com per extensió qualsevol tímid avanç en la proclamació i exercici dels drets nacionals (i, per tant, socials) del nostre poble. Si ara has aconseguit un 6% de quota per al doblatge i la producció en català en les plataformes digitals a canvi del teu vot als meus pressupostos, ara et fots amb el 25% de castellà en les aules, que per això jo soc la banca, l'amo de la baralla, la taula i el tapet i el qui reparteix les cartes. Si la famosa taula de diàleg i l'intercanvi de cromos continua per aquests camins, ja fem tard a buscar altres alternatives. I per si en teníem cap dubte, heus ací els xicots del PP capitanejats per Pablo Casado, que entre missa i missa en sufragi per l'ànima de Franco ha proposat l'aplicació d'un nou 155 fet a mida (a Espanya la justícia és com una sastreria especialitzada en el prèt à porter) per acabar amb la immersió. Vistes les coses d'aquests monstres que assetgen des de les profunditats abissals però també a la llum del dia que gestiona el govern més progressista de la història d'Espanya, vist l'assalt permanent a la raó i els drets i el creixent deteriorament democràtic, faríem bé d'aprendre algunes de les lliçons dels viatgers del Seaview quan es troben en estat d'alerta. Amunt el periscopi! Pinten bastons a babord i a estribord! Immersió! Recuperem forces i alè! Avant a tota màquina la desobediència col·lectiva! (Soroll de bombolles, silenci expectant. Continuarà.)

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 26 de novembre de 2021.]

 


 

diumenge, 21 de novembre de 2021

La mestra

L'escola del barri s'ha guanyat a pols un sòlid prestigi entre la gent. Tothom hi vol matricular els fills. Hi ha qui pensant en ells, en la seua educació i en el seu futur, ha fixat la seua residència en aquell barri, perquè les bones escoles per desgràcia no abunden i cal comptar amb aquells punts de proximitat que hi faciliten l'accés. Tot i que sotmeses als inevitables canvis en els equips de mestres, el vaivé cíclic de les altes i les baixes, les successives directives, ben arrelades a l'entorn social, atentes a les preocupacions i preferències de les famílies, s'han mantingut fermes en el treball de millora de la qualitat de l'ensenyament. Malgrat que els vents sovint han bufat en contra per fer les coses més difícils a la comunitat educativa (retallades pressupostàries, dubtoses disposicions legals, desatenció a l'ensenyament en la llengua del país, empitjorament de les condicions laborals…) el projecte educatiu de l'escola s'ha anat consolidant amb una oferta que situa la llengua pròpia, el valencià, al centre motriu de la qualitat de la seua aposta pedagògica. Al cap d'uns pocs anys, gràcies a l'esforç coordinat i solidari de tota la comunitat educativa, l'escola del barri s'ha revelat com un exemple d'integració, cohesionat en les diferències, capaç de situar els elements comuns d'impuls a la llengua, a la igualtat efectiva de gènere, a l'educació mediambiental, a la cultura del país, les humanitats, la literatura, la música i les diverses arts, al coneixement de l'entorn urbà i natural. Tothom recorda quan, colze amb colze amb els veïns del barri, l'escola es va plantar davant l'intent de l'administració de retallar-los una línia educativa en valencià, quan tanta gent va participar de l'alegria de la festa, el rigor de les reunions amb els responsables de Conselleria, la fortalesa dels principis que mouen la protesta.

El temps, però, passa per a tot i per a tots i poques voltes per a bé. S'hi succeeixen els equips directius. A una directora sensible i esforçada la substitueix un director més tebi en les conviccions, més acomodatici, amb indissimulades ganes de fer carrera en l'administració. També el barri ha experimentat vertiginoses transformacions en pocs anys, allaus de gent nova que porten les seues maletes de prejudicis amb ells i a qui costa convèncer de les bondats pedagògiques d'un centre la llengua del qual a penes si se sent pels carrers de la gran ciutat. Sembla la història del sempre tornar a començar de zero. Tant com costa alçar l'arbre d'una llengua minoritzada i apuntalar uns valors en temps de confusió, enmig d'una maror reaccionària que ho embruta tot, i un bufit s'ho emporta tot per l'aire. Quan governaven els altres de vegades era més fàcil lluitar a la desesperada per defensar uns drets bàsics i ara que els propis haurien d'assegurar les conquistes i avançar o almenys remar en el mateix sentit que els sectors més compromesos del poble, ens veiem sovint sotmesos a un foc amic decebedor. ¿Què pot fer una petita escola valenciana d'un barri contra la pressió asfixiant de la llengua expansiva de l'estat, sense mitjans de comunicació propis, amb el valencià absent en els àmbits de la diversió i la festa i tants altres espais socials, amb lleis plenes de forats que sovint s'incompleixen, amb tota la propaganda en contra i uns governants pusil·lànimes més preocupats per les enquestes que per principis en els quals ja no creuen gaire? La tendència humana a abaixar la guàrdia i relaxar-se, a no haver d'estar explicant sempre la mateixa història, a no ser senyalat pel dit de la intolerància, a perdre el fil d'una memòria que costa déu i ajuda mantenir viva.

Enguany ha arribat a l'escola una nova mestra. És jove i dinàmica i té una sensibilitat especial per guanyar-se el cor dels xiquets, tan agraït i tendre. Sap que en aquell curs de primària del qual és tutora s'hi ensenya en valencià, i ella el coneix perfectament, de fet és la seua llengua, però a l'aula hi predomina abassegadorament el castellà. El valencià és com més va més pura anècdota, tres o quatre xiquetes que ja el porten de casa però que al pati se senten forçades a usar l'altra llengua. La mestra mateixa ja fa setmanes que quasi sense adonar-se'n ha abandonat el valencià com a llengua vehicular, malgrat que és il·legal, que ha subscrit un compromís quan ha acceptat fer-hi classes i ha assumit el projecte del centre. Però és tan cansat anar contracorrent! I aquests xiquets i xiquetes són tan encisadors! En altres temps potser li haurien explicat l'error i l'haurien comminada a canviar d'actitud, sense estridències però amb fermesa, fins amb comprensió i estima, perquè simplement una mestra no pot exercir bé la seua professió si no té clares unes idees bàsiques, nascudes d'un projecte democràtic, atentes a la defensa dels drets culturals i lingüístics d'un poble. Però avui tots a l'escola, mestres i famílies, i inspectors i responsables polítics, i la mateixa societat i el barri en altres temps ple de vitalitat i avui esporuguit per una pandèmia i cansat d'una lluita interminable, cedeixen a l'impuls de fer la vista grossa. La llengua i la cultura, a fi de comptes, no és la butxaca, ni la salut, ni la vida, es deuen sentir dir allà dins. No? N'estem segurs? Sí, treballar cansa, ser valencià quan bufen tants vents adversos i poderosos cansa. I a aquest preu potser ens ho malvendrem tot, casa, hisenda, cultura i llengua. A aquesta mestra tan simpàtica i competent que els nens adoren, que potser només és al capdavall que està una mica verda encara, convindria fer-li una escolteta, que se sentís protegida, que guanyés confiança, que sabés unir-se amb decisió a la causa justa de l'escola valenciana. Les coses al final són així de fàcils o així de compexes però comencen sempre pels detalls més ínfims i en cada un de nosaltres.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 19 de novembre de 2021.]

 


 


diumenge, 14 de novembre de 2021

Tapar-se el nas

L'expressió, crec, va començar a fer fortuna durant els primers anys d'estabilització de la famosa transacció democràtica espanyola i té també arrels històriques en la frase que Suetoni atribueix a Vespasià (segle I dC) i que Rafael Sánchez Ferlosio tornà a posar en circulació brillantment amb el seu assaig Non olet (2003). Quan el fill del susdit emperador romà li recriminà que cobrés un impost pels orins de les latrines públiques que els artesans feien servir per adobar pells i blanquejar la llana, Vespasià li donà a olorar una moneda d'or. Pecunia non olet, va reblar, els diners no fan olor. Què importa, doncs, l'origen d'una fortuna? "Diners de tort fan veritat", escriuria molts anys després Anselm Turmeda, entre altres coses perquè no tenen memòria ni deixen cap rastre d'olor. Tapar-se el nas, en canvi, frase que tot i que emparentada amb la llatina perquè es mou en el mateix terreny de significació metafòrica i odorífica, revela un cinisme més humil, impregnat ja de la mala consciència que posà de moda el cristianisme. Qui es tapa el nas per evitar la pudor no renuncia per imperatiu moral al que està fent, només intenta alleujar-ne els efectes més desagradables. És com qui per atenuar la por que li inspira una pel·lícula es cobreix els ulls amb les mans (i deixa els dits entreoberts per no perdre'n detall) o el cap amb una manta. Quines fantasies no inventarem per protegir-nos o perdonar-nos? Al capdavall no sé quin cinisme és més reprovable, si la negació (non olet) o la simulació amb voluntat d'autoindulgència, en nom del pragmatisme, el partit, el sacrifici personal, d'un bé superior o ves a saber què. Siga com vulga, tapar-se el nas s'ha convertit en una pràctica tan comuna entre la classe política, que diria que és una de les que millor resumeixen les misèries del nostre temps. Tenir consciència de la distància que hi ha entre el que penses i proclames i el que fas, per molt que et tapes el nas, és un dels comportaments més abjectes de què és capaç l'home, i en la majoria dels casos, i forçades metàfores i excuses a banda, per diners que com tothom sap no fan olor. És patrimoni d'una certa esquerra, la més institucional i subalterna, aquesta pràctica sinistra de tapar-se el nas, per propiciar per exemple una cosa contrària als teus principis (que es mostren en aquests casos tan volàtils com els que Groucho Marx exhibia), mentre que la dreta, entrenada en els seus privilegis històrics de classe, sol decantar-se sense complexos ni despentinar-se pel més pràctic non olet. La setmana, sense anar més lluny, n'ha anat plena amb l'elecció dels quatre magistrats inclosos en la transacció entre PSOE i PP per a la renovació (sic) del Tribunal Constitucional i gràcies a la qual individus tan dubtosament honestos i democràtics com Enrique Arnaldo, inclòs en diversos sumaris de corrupció, i Concepción Espejel, condecorada en el seu dia per María Dolores de Cospedal per haver servit tan abnegadament la causa (la del PP i cia.), han sigut votats per diputats del PSOE i Unides Podem amb el nas tapat però ben coberts de glòria. També amb el nas tapat, en primer lloc el de Meritxell Batet, que deu tenir una pituïtària molt fina i se les veu venir covardament totes, es va permetre la inhabilitació fraudulenta del diputat canari per Unides Podem Alberto Rodríguez, que a la vista de la facilitat marxiana amb què els del seu bàndol canvien de principis, va decidir en bona hora abandonar el partit i tornar als camins pecunàriament més incerts però més dignament humans de la lluita de base. Es tapen el nas i se'l continuaran tapant quan calga, obedients a l'imperi dels grans interessos i transaccions, fins que amb el sentit de l'olfacte ja per complet atrofiat es puguen dedicar sense la rèmora de la mala consciència al proverbial mètode de robatori que s'empara en el non olet. Però el cas és que la democràcia a l'espanyola, amb tant de nas tapat, continua fent aquesta pudor insuportable a podridura que no se'n va ni a força de tots els ambientadors. Que almenys els ciutadans no hàgem de votar mai tapant-nos el nas!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 12 de novembre de 2021.]


 

dimarts, 9 de novembre de 2021

L'home és la mesura del temps

Attilio Bertolucci, Porta'm amb tu. Selecció, traducció, pròleg i notes de Marta Viladarga i Josep Porcar. Salze Editorial núm. 1, febrer de 2021.

· · ·

La principal comesa d'un segell independent de poesia com el que avui tenim el gust de presentar amb ocasió de la lectura d'aquest Porta'm amb tu és el de descobrir noves veus, antigues o contemporànies, properes o allunyades en l'espai. L'oportunitat d'un projecte com el de Salze Editorial salta a la vista al primer colp d'ull en la delicadesa i precisió del disseny del llibre, no gens sorprenent per als qui hem seguit de prop la trajectòria poètica i editora (en un concepte d'edició que abasta els territoris digitals i els muntatges audiovisuals), marcada pel rigor, l'estima i el treball ben fet de Josep Porcar, unit ara en feliç conjunció amb la també poeta Marta Vilardaga. Tot en poesia ha de ser d'una alta exigència, també el vehicle material que la difon i ens el posa a les mans. Heus ací doncs l'inici fulgurant d'un camí que esperem llarg i fructífer. Servits en la magnífica porcellana del llibre, els 101 poemes d'Attilio Bertolucci (San Lazzaro, Parma, 1911-Roma, 2000) –autor que encara no havia estat traduït al català– que integren la present antologia, encara són més exquisits. Cal degustar-los, doncs, sense pressa, al compàs del temps, en companyia amable si pot ser i enmig del més bell paisatge. L'antologia és introduïda per un concís pròleg que ens dona moltes claus per situar l'autor i l'obra en el seu context literari i artístic i que funciona molt bé com a aperitiu, desperta la gana i l'interès i ens avança alguns dels plaers que ens proporcionarà la lectura dels poemes. No hi manquen, a peu de pàgina de cada peça, el text original italià, ni les succintes notes necessàries, ni l'explicitació dels criteris que han presidit la traducció catalana, rigorosa en la fidelitat a la forma original tant com en la solvència amb què encaixa en la llengua de recepció, les dues condicions per a l'excel·lència d'una traducció. Amb el seu treball, els dos poetes traductors han aconseguit aquesta vegada desfer el trist tòpic (que a més és italià!) del traïdor.

Tot aquest esforç, que el lector sabrà agrair, per presentar al públic català la veu d'un poeta de molt considerable alçada, el cognom del qual ha viscut discretament a l'ombra dels seus fills, sobretot de la del gran cineasta Bernardo Bertolucci, i dels ecos que encara perduren, principalment a Itàlia, del llibre considerat pels crítics (inclòs el seu amic Pasolini) com el millor de la seua producció: Viaggio d'inverno (1971).

Porta'm amb tu és un títol extret precisament d'un dels poemes d'aquest llibre, de llarg el més extensament representat en la mostra amb 41 poemes. Fins en aquest detall, els editors i traductors han extremat la fidelitat a la poesia de Bertolucci, autor que ha titulat no pocs dels seus llibres a partir d'un dels poemes que els conformen. Així s'esdevé amb Fuochi in novembre (Focs al novembre), de 1934, In un tempo incerto, de 1951, o el ja esmentat Viatge d'hivern. Completen l'antologia poemes de Sirio (1929), Lettera da casa (Carta des de casa) (1951), La cappana indiana (La cabana índia) (1951), La cambra da letto (El dormitori) (1984), Verso le sorgenti del Cinghio (Cap a les deus del Cinghio) (1993) i La lucerola di Casarola (La sargantana de Casarola) (1997).

Els poemes de Bertolucci són de tall eminentment clàssic, atents a l'essencial musicalitat dels versos, estructurats majorment en estrofes regulars ben definides, d'una gran diversitat de metres i amb un tractament singular dels signes de puntuació, que els editors vinculen encertadament a poetes com T.S. Eliott o E. Dickinson. Equilibrada en la dicció, sòbria i precisa, la poesia d'Attilio Bertolucci té la gràcia de portar-nos amb suavitat de la mà en el seu viatge en el temps: "No demanis res més, la felicitat està en aquest / fluir pacient…", "El meu cor batega a l'uníson amb el temps // que avança vers l'hivern / no demanis pròrrogues // accepta el tomb de les estacions / assacia't de present." Aquestes dues citacions, entre tantes com podríem triar d'exemple, toquen l'os del gran tema bertoluccià, el temps, la reflexió nascuda de la contemplació del pas de les hores, dels dies, de les estacions i els anys, feta amb una mirada neta, autocontinguda i agraïda que en res ens faria sospitar les greus depressions que l'autor va haver de patir en vida, com oportunament s'informa al pròleg. El temps i el gran escenari on ell desplega les seues transformacions, el camp, la natura. La casa familiar, Casarola, a l'Emília-Romanya dels Apenins, li va facilitar la passió per auscultar el pas del temps i descriure amb una precisió pictòrica els canvis del paisatge, els frescos de les petites escenes familiars, les reflexions que li inspiraven la convivència amb la seua dona i els fills, els quefers agrícoles. Per això la poesia de Bertolucci, aliena sempre a tota voluntat de transcendència, fent bandera de la senzillesa i l'estima amb què indaga en el seu món, sembla que ens convida a llegir-la en un entorn natural, al ritme tranquil del pas d'un temps que aïlla el furor i els excessos i vacuna contra tota temptació de transcendència. Un exercici de puresa i contemplació que sap també endinsar-se sense estridències en grans diàlegs i homenatges literaris amb T.S. Eliott, D.H. Lawrence o el mateix Pasolini i pels camins que tan bé coneixia com a crític i professor d'art. Una contribució impagable, la de Salze Editorial, que ens permet eixamplar la mirada per aquest paisatge entranyablement nou d'Attilio Bertolucci.

[Publicat a Saó núm. 473, octubre de 2021.]


diumenge, 7 de novembre de 2021

Per terres de l'Ebre

Per circumstàncies que tenen a veure sobretot amb la literatura, en a penes un mes he fet quatre escapades per les terres de l'Ebre, que és com solem anomenar les comarques del sud de Catalunya per on el gran riu fa l'últim tram en el seu viatge cap al delta i la mar. Visites d'unes hores, d'anada i tornada a horari fet, a Gandesa i Móra la Nova, acompanyant Jordi Botella, l'amic d'Alcoi, per presentar-hi la seua novel·la Metralla, i l'editor de Lletra Impresa i escriptor Juli Capilla, inquiet i infatigable, sempre disposat a fer quilòmetres per posar els llibres a l'abast de tothom i a escampar-ne la llavor arreu del país. Perquè aquesta és la primera sensació que reps quan t'endinses com ho hem fet nosaltres per aquests paratges: que ets a casa, que t'hi reconeixes, en la vastitud de les seues serres, el Massís dels Ports o el Montsià, en el paisatge d'oliveres i raïm, garroferes, ametlers, pins i carrasques, en les inflexions del seu català, tan proper al nostre, en el tarannà auster i sense doblecs de les seues gents. Les seqüències narratives de Metralla dedicades a la batalla de l'Ebre transcorren precisament ací, a banda i banda d'aquest corrent immens d'aigua que baixa peresosament, quasi sense ganes. Però que pot enfurismar-se de sobte i pujar a cotes increïbles, com recorda la inscripció a Móra d'Ebre d'aquell 9 d'octubre de 1787 en què "ab una furia may vista, / fent estragos sens igual, / l'Ebro arribà a este senyal / obrant la major conquista que de'll se conta'n lo anal". La Terra Alta, la Ribera d'Ebre, el Priorat, el Baix Ebre i el Montsià, les comarques que amb el Matarranya, ja a la Franja de Ponent, l'Alt i Baix Maestrat i Els Ports de Morella valencians, conformen aquest bell país que fa de baula entre el nord (o el sud del nord) i el sud (o el nord del sud), la ròtula una mica rovellada i perifèrica dels Països Catalans. Potser és aquesta condició marginal, al costat de la continuïtat dels elements geogràfics, culturals i lingüístics, estretament lligats a ella, respecte de les dues capitals, Barcelona i València, i el poc o molt (més aviat poc o, segons com, no gens) poder que representen, el que transmet la compacta unitat d'aquestes terres, la manera de ser que tenen els pobles que només poden comptar amb les pròpies forces i poca cosa més. Hi ha arreu aquesta força perceptible de la terra, d'una activitat que lògicament s'ha transformat i ha obert fronts nous, però que encara és això essencialment, serra i conreu, olivera i vinya, natura i camp, despoblament i oblit. Jordi, malgrat que ha escrit una de les millors novel·les sobre el rerefons de la guerra, malgrat que situa en part el drama humà d'uns personatges ferits per l'esclafit de la metralla en aquests escenaris, al bell mig de les serres de Pàndols i de Cavalls, a ambdues vores de l'Ebre, no hi havia estat mai, i passeja pels carrers de Gandesa, de Móra d'Ebre o Móra la Nova com un xiquet amb sabates noves, i respira amb els ulls oberts tot el paisatge com si s'acabés el món. És una de les preguntes que es repeteixen als dos llocs on hem anat a presentar la novel·la: com és que sense conèixer el país de primera mà ha estat capaç de recrear-hi amb vivesa algunes escenes de la seua història. En els plecs de la resposta s'arreceren alguns dels misteris (deixem-ho en la imprecisió d'aquest mot tan rebregat) de la creació literària, el joc de la imaginació, la capacitat per inventar, evocar i reconstruir, per obrir interrogants nous a les preguntes de sempre dels escriptors de raça,.

L'altra pujada és a Amposta, la capital del Montsià, on es ret homenatge a l'escriptor Josep Igual, aquesta vegada en companyia de l'amic i mestre Josep Mir. La biblioteca que alberga l'homenatge i on també es desenvolupen les XVI Jornades de les Lletres Ebrenques, en aquesta sorprenent ciutat de ponts i canals, frontera i baluard del gran riu, porta el nom de Sebastià Juan Arbó, autor entre d'altres de la novel·la Terres de l'Ebre. Tot i que havia nascut a la veïna la Ràpita (aquells dies es votava precisament sobre el nom d'aquesta vila marinera, si llevar-li el Sant Carles o mantenir-lo), l'escriptor ebrenc va passar a Amposta la major part de la seua vida. Com el nostre enyorat Josep Igual, l'escriptor de Benicarló que es va mudar a la capital del Montsià ja fa molts anys i que hi va escriure gran part de la seua extensa i bellíssima obra. Mirant el riu des de la Plaça de Baix i el Passeig de l'Ebre de Móra evoquem aquell relat de Jesús Montcada on es narra un partit de futbol al camp del Mequinensa mentre l'aigua va envaint el terreny de joc, circumstància que aprofiten els mequinensans (acostumats a les entremaliadures del riu) per infligir una severa golejada als visitants. D'aquestes incursions tranquil·les i agraïdes per terres de l'Ebre ens queda la promesa, si el temps acompanya mai, de remuntar el riu seguint el camí de sirga i les novel·les de Montcada. A la tornada rescate de la prestatgeria Alfabet per a adults, llibre d'un altre ebrenc, poeta, traductor shakespeareà i finíssim escriptor de Tortosa, Gerard Vergés, que va publicar Perifèric en 2009. Que les històries del riu continuen fornint-nos molta matèria de vida.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 5 de novembre de 2021.]

 

[Juli Capilla, l'autor i Jordi Botella a Móra d'Ebre, el 27 d'octubre de 2021.]
 
[Josep Mir a Amposta, el 15 d'octubre de 2021.]

diumenge, 31 d’octubre de 2021

Malament pinta la cosa

Dic la cosa perquè vull dir la llengua, la dels valencians, la dels catalans del Principat, la dels illencs, la d'Andorra i la Catalunya Nord, la Franja i l'Alguer. Perquè si la llengua va malament, és a dir, va perdent usos i parlants, llençols i bugades, no avança en un món que gira a un ritme vertiginós, vol dir que la cosa, el país, la nació, la gent també anem a mal borràs. Perquè tothom estarem d'acord que la llengua és l'element distintiu per antonomàsia del nostre poble, el pols i batec, les constants vitals, i que sense ella ja faria segles que estaríem subsumits completament en un estat que ens nega, absorbeix i espolia. Amb tots els matisos i diferències que vulguem segons les diverses realitats i territoris, la llengua va malament, incapaç d'adaptar-se a un món novedós en molts aspectes que viu de canvis constants, frenada per factors exògens de domini, abandonada per raons de febleses internes, per costum, per l'opressió i els pals a les rodes d'un estat que –insistim– sempre ens va i ens anirà a la contra. No cal ser gaire espavilat per veure-ho cada dia passejant pel carrer, quan anem al cine (quantes pel·lícules en català, per exemple, podem veure ara mateix a la ciutat de València? I a la resta del país?), amb el comandament de la tele, a l'escola, amb l'oferta mediàtica… Aquest dèficit no és nou, per descomptat, ve de segles d'absència del català en molt àmbits; el que és relativament nou i creix com més va més és la pèrdua de parlants, l'envelliment de la població catalanoparlant, la deserció lingüística entre els més joves. Malgrat les lleis que haurien estat inspirades per pal·liar les mancances i discriminacions passades i presents, malgrat les institucions que n'estimularien l'ús, la llengua perd parlants, àmbits i usos. El que tímidament sembla millorar en algun sentit (internet, per exemple), se'n va per l'aigüera amb les estadístiques i dades globals, com la que acaba de publicar la Plataforma per la Llengua en l'InformeCat 2021. Sense alarmismes, colps al pit ni sobreactuacions, hem de reaccionar davant una realitat molt adversa per a la llengua i la cultura, per al país, perquè ens hi va la pròpia salut i pervivència. Identificats els mals, cal anar a les causes i buscar els remeis per aturar la substitució lingüística i mamprendre un horitzó de normalitat. Perquè la cosa, segons l'informe referit, pinta malament, molt malament. Vegem-ne alguns aspectes: tendència creixent dels catalanoparlants a canviar de llengua en usos quotidians amb (moltes vegades presumptes) castellanoparlants o desconeguts, abandó progressiu de l'idioma entre els més joves. Al País Valencià només un 15,2 % dels nascuts a fora s'expressa bé en català (un 45,8 no el sap gens i un 38,7 poc). En cultura i mitjans de comunicació, àmbits lingüísticament molt deficitaris, les administracions imcompleixen en tot de casos les lleis i la demanda popular no és ni remotament satisfeta. En el món de les empreses, 9 de cada 10 productes no informen en català. Ni la immersió vigent a Catalunya ni els models lingüístics implantats al País Valencià o les Illes Balears no garanteixen el ple coneixemernt de l'idioma entre l'alumnat, que quan arriba a 4t d'ESO coneix més bé el castellà que no la llengua pròpia. A les nostres universitats hi ha una vulneració constant del drets lingüístics, sobretot a les Facultats de Dret, on només fan classes en català en proporcions del 41,2 % a Catalunya, 21,1 % a les Illes i 19,8 % al País Valencià. La sanitat és l'àmbit on més denúncies es registren malgrat que el requisit lingüístic dels professionals és vigent a tot el país. Si és fotut emmalaltir, ho és més en el cas dels catalanoparlants. En l'àmbit judicial més val riure per no plorar: només 1 jutjat dels 214 que hi ha al País Valencià funciona habitualment en la llengua pròpia i només un 7,4 % de les sentència a Catalunya hi són redactades. La percepció que els ciutadans catalanoparlants tenen sobre la protecció del català per la Generalitat (de dalt) és clarament negativa: el 50,1 % creu que l'actual govern independentista el protegeix menys, front a un 25,4 % que pensa el contrari.

Davant aquestes xifres, doncs, no podem sinó extremar el compromís individual i col·lectiu amb la llengua i la cultura, denunciar les vulneracions sistemàtiques dels nostres drets, exigir el compliment de les lleis i procurar la neutralització de les trampes. Cal trobar, més enllà de conflictes superflus i imposats arterosament per interessos i sectors ben identificats, els consensos necessaris de país per situar la llengua i la cultura en el centre del nostre projecte nacional i social. Cal eixamplar les complicitats, com molt bé demanava l'amic Francesc Viadel en el seu article Si tanca Nosaltres La Veu, us foteu, per fer possible uns mitjans de comunicació propis, cal reivindicar amb tota la força la reciprocitat de les televisions i ràdios públiques i denunciar les maniobres dissuasives dels responsables polítics. I gratar-se les butxaques si cal –que cal, i molt– i pagar a escoti com hem fet sempre per mantenir-nos dempeus i continuar caminant. Perquè si no ho fem nosaltres, cada un de nosaltres, qui ho farà?

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 29 d'octubre de 2021.

 


 

diumenge, 24 d’octubre de 2021

Botifarres

El desè aniversari del final d'ETA ha accelerat el ritme de la maquineta de fer botifarres periodístiques. Sang i ceba i, segons els casos, arròs, llavoretes de fenoll i no sé quants ingredients més… N'hi ha una gran varietat: blanca, negra, d'arròs, de carn, botifarró, roja, de ceba, catalana, l'andola alcoiana… Podem dir, però, que la majoria de les esbotifarrades informacions amb què ens entretenen aquests dies, no són gens suculentes i només tenen en comú amb el popular embotit la manera com són fetes, en budells gruixuts que es nuguen amb cordell, de manera que a la vista i penjades en rastres són idèntiques les unes a les altres. Hi ha en la majoria d'aquestes informacions com una nostàlgia tàcita dels dies de sang i ferro. Res, però, que ens puga sorprendre a aquestes alçades. Com no sorprèn que les declaracions d'Otegi, lluny d'esmortir les ànsies de venjança, la crueltat que es retroalimenta i que es troba en l'origen de totes les violències, especialment les que s'executen empunyant les armes, no haja sinó incrementat la fúria tan hispànica de les dretes, que en aquests temes són totes extremes. El que per molts, incloses no poques víctimes d'ETA, és viscut com un alleujament, el reconeixement del dolor causat per una violència que mai no s'hauria d'haver produït, és aprofitat pels més histriònics del càsting (Casado, Arrimadas, Abascal i tota la plèiade mediàtica) per reomplir la botifarra de sang, furgar en la ferida perquè no cicatritze mai, menysprear l'enemic (que també va patir dolor, exili, tortures, morts i presons: horror en tot de casos organitzat per l'estat des de les més altes instàncies) i prometre més sang i més ceba fins al dia del Judici Final. Hi ha qui viu bàsicament d'atiar l'odi, ja ho sabem, d'excitar els baixos instints d'una ciutadania sotmesa al bombardeig propagandístic de la majoria dels mitjans. Són els mateixos que uitilitzen la desaparició d'ETA o qualevol altre fet que es pose a tir per continuar la seua guerra pels mitjans maniqueus, simplificadors i manipulats de sempre. Si objectivament la fi d'ETA i la renúncia als mètodes violents per part de l'esquerra abertzale és en si un fet positiu, els enfadosos vigies d'occident i martell infatigable d'heretges de la dreta espanyola ja s'encarreguen d'embolicar-ho tot amb l'objectiu de tapar les pròpies vergonyes i recuperar el poder que els permeta continuar la seua orgia de privilegis i lladronici. Al contrari que en altres casos (Irlanda, Sud-àfrica, Colòmbia…) en què es posà fi a l'enfrontament armat, altrament dit terrorisme (practicat a banda i banda), l'estat espanyol continuà amb la política dura de dispersió de presos, només pal·liada en els últims temps, i el manteniment de les penes. És lògic, doncs, que Otegi busque una solució per als 200 presos bascos, i que la busque pressionant democràticament sobre els pressupostos del Govern de Sánchez, que s'ha apressat a exhibir un dels seus passes de verònica per a la galeria: res de llibertat dels presos o amnistia a canvi dels vots. En el fons, i marques d'estil a banda, els dos grans partits del règim coincideixen en l'obsessiva i inviable unitat d'Espanya, la que s'expressa en aquell rutinari "sí o sí" sintàcticament coix i que en bon valencià hauríem de fer "tant sí com no". Els dos partits fabriquen les mateixes botifarres per espolsar-se les responsabilitats que l'estat contragué en aquella guerra i en la violència amb què va voler impedir el referèndum d'independència, pacífic i democràtic, de Catalunya. Per això els informatius, poc o molt controlats per ells, són tan parcials, superficials i infantils com tot allò que fa olor de sang i fetge, mesclen fets i opinió per fer passar bou per bèstia grossa i interpreten la història a la seua manera col·locant a un costat els terrorífics malvats i a l'altre els lleials i bondadosos defensors de la llei i l'ordre. En tots els casos, el de sempre: desviar l'atenció del que importa, preparar l'auditori per a la mà dura contra tota dissidència, per molt pacífica que siga, tapar amb molta botifarra les misèries d'una política que s'ofega de grandiloqüència i malaptesa per a la solució democràtica dels conflictes.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 22 d'octubre de 2021.]