diumenge, 26 de març del 2023

No ens toqueu la moral

Cal reconèixer que la política comunicativa no és el fort del Botànic, amb responsabilitats compartides en les diverses branques de l'arbre administratiu. Incloent-hi els eslògans amb què pretenen vendre'ns els seus projectes. La proximitat de les eleccions, lluny d'extremar la cura amb el llenguatge (que és espill dels continguts), com denunciava l'altre dia Ferran Suay en aquestes mateixes pàgines a propòsit de la propaganda que Compromís ha penjat en autobusos urbans (Este bus no està a Madrid. Els nostres "jefes" tampoc), actua més aviat com a estímul de la mediocritat. Ignore si hi ha una mena de departament amb publicistes i experts en mercadotècnia que es passen el dia calfant-se el cap fins a trobar, com en l'empresa on treballava el perplex marit de la televisiva Embruixada, la fórmula capaç de provocar l'encanteri i assegurar la venda massiva de productes, o si cada departament o conselleria o el que siga va per lliure i se les apanya com pot. Però si n'hi ha, diria que no són precisament uns llumeneres. No sembla sinó que la falta d'idees i voluntat pedagògica –que és allò que més prompte es perd quan es toca poder i es vol mantenir a base d'ensabonar l'audiència donant-li el peixet que es pensen que reclama– busque en la pirotècnia maldestra de l'eslògan la manera de tapar tant de forat, cosa per altra banda impossible. Deixebles mandrosos de McLuhan, si el mitjà és el missatge, qualsevol acudit xiripitiflàutic més o menys carregat de bombo farà el fet. Posem per cas la rematada infelicitat del No em toques els versos! amb què la Direcció General de Cultura i Patrimoni publicita la campanya que durà poetes a les aules de quart d'ESO. Poca estima se li ha de tenir al gènere, certament, per decantar-se per una frase tan desafortunada. És amb una forma barroera i dessubstanciada com aquesta que es vol acostar la poesia a joves i adolescents? És predicar amb el que no pot ser sinó un contraexemple la manera més idònia d'introduir els alumnes en l'art verbal? L'ambigüitat de la fórmula, que remet a expressions com no em toques la figa, o els ous, o no m'emprenyes, o això no es toca, etc., és l'aperitiu que despertarà la gana poètica dels nostres joves? Ho dubte. Aspirar a guanyar-se la concurrència estrafent un llenguatge que presumptament és el mateix del destinatari, que d'aquesta manera hi connectarà ràpidament, és més vell que el pixar i sol menar directament al ridícul. A aquells docents que per suplir la manca de recursos omplien les classes de tristes imitacions del llenguatge i les maneres dels seus deixebles amb l'excusa de ficar-se'ls d'un bot a la butxaca se'ls acabava prompte la pólvora i mostraven al menor descuit el llautó de les pròpies misèries. Tota rebaixa de qualitat –literària, política, verbal, pedagògica…– en nom de l'eficàcia i de l'audiència delata, més que no la ignorància o ineptitud del destinatari, la manca d'intel·ligència, perícia, compromís i rigor de l'emissari. Fa temps que sabem que tot ensenyament requereix estranyament i distància, no falsàries proximitats. El cas que comentem il·lustra fins a quin punt la renúncia a la necessària pedagogia de govern és una traïció en tota regla, en fons i forma, als propòsits anunciats amb més bombo i platerets que interès real en la cosa. Pels seus fets els coneixereu, i pels seus eslògans. Els publicistes i responsables polítics de la campanya hi exhibeixen un doble desconeixement: el del món de les aules i el de la poesia. Ni els adolescents es mamen el dit ni en nom de la poesia es pot ser més prosaic. Però, confiats que aquestes coses no tenen la mínima transcendència ni ningú no se les pren massa seriosament (i en això sí demostren saber de què va la cosa, però llavors la pregunta és inevitable: per a què tanta parafernàlia, per a què esmerçar-hi pocs o molts diners?), al contrari, potser fins els riuran la gràcia, continuarem fent la viu-viu. A fi de comptes aquesta serà l'enèsima campanya que precipiten sobre el sofert cos de la secundària, per a què tantes subtileses. L'esbombada noblesa de la intenció poetitzadora justificarà amb escreix la malaptesa dels mitjans. I tots contents i pagats. Però a un servidor se li acut respondre-hi que l'única manera d'entrar en la poesia i de gaudir-ne és precisament tocant-la, abraçant-la, vivint-la, compartint-la. La poesia, que no els versos que alguns voldrien ben desats a les vitrines per traure'ls en dies de guardar i poder lluir-los en processó. No ens toqueu la moral!

[Publicat a Diari la Veu del País Valencià el divendres 24 de març de 2023.]

 


 


diumenge, 19 de març del 2023

Cantals

En 1976 Juan Gil-Albert va publicar a l'editorial Ambito de Barcelona un llibre deliciós titulat Cantos rodados. N'ignorava totalment l'existència fins que fa uns dies me'l vaig trobar en bona hora en una parada de la Fira del Llibre Antic i d'Ocasió que hi ha muntada a la Gran Via Marqués del Túria de València, la quarantacinquena diu el cartell que l'anuncia. No soc cap bibliòfil però sí un enamorat dels llibres, un lector dispers, apassionat i constant, definicions que no sempre coincideixen en la mateixa persona. Bastant reticent a la faramalla de les novetats i dels novíssims, si no és que em venen de fonts molt fiables, tinc una tirada a furgar entre els clàssics inexhauribles per gaudir a ple pulmó de la literatura i mirar de tapar de pas els múltiples forats de la meu formació cultural. Però en són tants que amb prou feines un parell de vides o tres no bastarien al meu propòsit. No tinc una definició del que se suposa que és un clàssic, o en tinc diverses, totes incompletes (si poguéssem encasellar amb els propis mots un fenomen tan ric i complex probablement estaríem fent trampa i rebaixant-ne la categoria), però un clàssic rarament defrauda. La prova del temps hi sol ser determinant, en el sentit que malgrat que tota obra s'inscriu per força en unes circumstàncies històriques concretes, l'obra clàssica les transcendeix, és un camí franc al coneixement i l'experiència, desvela una veritat que només és possible transmesa en la forma imperible d'un estil. El clàssic ens procura el salt des de l'individu a l'universal de la condició humana. Gil-Albert, no cal dir-ho, és un clàssic, un clàssic del segle XX. "No se'n veuen molts llibres, avui dia", em va dir el llibreter amb aquella complicitat tàcita de les coincidències en els gustos literaris, aquests secrets compartits, aquella consciència de pertànyer a un mateix, estrany i selecte, club. En efecte, qui llig avui Gil-Albert? Cantos rodados, el títol no podia ser més suggestiu –tots els títols de Gil-Albert ho solen ser, com correspon a un escriptor de talent. Aquelles pedres arredonides per l'acció de l'aigua que les arrossega, l'acció imparable de l'erosió natural que convergeix en formes i textures d'una bellesa tan sòlida i fulgurant, el cant de la vida que passa, tot allò que és sotmès al pas del temps. Però també el pur i simple cant, el canto de la seua veu poètica. El llibre, breu, de 133 pàgines, aplega notes d'extensió variable, des de la forma aforística a la meditació de més llarg alè sobre els temes més visitats pel poeta alcoià: evocacions biogràfiques, la fugacitat del temps, reflexions sobre la senectut des de la qual escriu (hi apareixen referències a la Primavera de Praga i l'assassinat de Robert F. Kennedy, tots dos de 1968), la bellesa en les seues infinites formes, incloses les del món floral, les seues passions literàries, el món mediterrani, els grecs, els francesos… M'ha sorprès trobar-hi moltes anotacions de tema polític. I les fa en la seua condició d'home explícitament alineat a l'esquerra, compromès amb la causa democràtica i republicana que li valgué l'exili i l'ostracisme conseqüent a què el sotmeté el franquisme. Tot això és prou conegut. El que no m'ho ha semblat tant és llegir-lo criticant lúcidament l'ensarronada del règim soviètic des de la pròpia condició de militant marxista sensible a la utopia anarquista. Les pàgines que dedica al seu admirat André Gide i el viatge d'aquest a Rússia i la denúncia que feu del terror estalinista (l'autor escriu estaliniano), raó per la qual fou declarat persona non grata pel règim, per dir-ho suau, són impagables. Gil-Albert demana una lectura reposada, al ritme dels seus pensaments, capaç d'advertir cada detall d'una prosa de bellesa commovedora. Així estic fent-la, en els parèntesis de la meua vida domèstica lluny de les Falles, assaborint-la a poc a poc, amb subratllats i pauses i mirades endins i enfora. Els Cantos rodados, en una platja que en va tenir tants, que de fet fou un tarter construït pel riu Girona, m'han dut al cap el terme valencià cantal (o cudol, o còdol) i el mestre Enric Valor. Quan revisàvem cara a cara les galerades del seu Curs mitjà de gramàtica catalana per a la seua reedició a Tres i Quatre, cap allà el 1980, Enric Valor em va parlar d'aquesta paraula, cantal, que ja apareixia al Llibre dels feits acompanyada de l'adjectiu gros, la forma tradicional de dir gran, voluminós. Efectivament, cantal, amb una arrel preromana que significa pedra, com la de la paraula cantó (o cantera en castellà), també sens dubte de cantell. Crec que a Juan Gil-Albert li hauria agradat aquesta versió dels seus cantos.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de març de 2023.]






 
 

diumenge, 12 de març del 2023

Un dia de quaranta anys

Demà celebrarem a Alcoi un dia de quaranta anys. Com en la cançó d'Ovidi, la del dia que durarà anys, però cap arrere, amb l'espill retrovisor que contempla el passat, el sospesa i avalua, s'emmiralla en les aigües del temps que se'n va anar i ha deixat en el seu curs el sediment que s'alimentarà de noves pluges i nous corrents, de la vida que busca sempre els seus horitzons. Demà festejarem en un dia, en una velada, en a penes unes hores, la persistència d'un premi de poesia que porta el nom del pare i de la teua ciutat, en justa simbiosi, un dia de quaranta anys. I això t'aboca a la pregunta tan inútil com inevitable del què hauria passat si, el condicional impossible d'allò que va ser i ja no pot no haver sigut. L'assaig només admet la realització d'una sola i única funció, no hi ha l'opció d'una segona oportunitat. En el millor dels casos pots anar rectificant sobre la marxa i enriquir el cabal que es va sedimentant i és aliment per al que vindrà (o potser no vindrà). Sobre l'espill del temps, quan el futur és cada vegada més esquifit i el passat és un cúmul més i més atapeït de coses, com aquella golfa dels mals endreços de què parla Joan Vinyoli en l'últim poema de Passeig d'aniversari –publicat precisament el mateix any en què començà el premi de ton pare, 1984– que per molt que t'entestes a tenir apamada i ordenada sempre s'ompli de coses noves que es barregen amb les més velles, l'inservible sovint amagant el que realment importa; sobre l'espill del temps, la cançó enfadosa i fantàstica del que hauria passat si: "I, doncs, és falsa / tota queixa que digui, tot gemec que faci, / tot ploricó: / que el que, però, perdura / ho funden els poetes". El que perdura? Què hauria passat, sí, si a aquells pacients agraïts i aquells camarades generosos no se'ls hagués acudit crear un premi de poesia en memòria del teu pare? Què hauria passat si no haguesses assumit aquella herència, tu que tot just acabaves de publicar el teu segon poemari, amb totes les conseqüències? Què hauries fet sense els milers i milers de poemaris llegits, notes de premsa, ressenyes de llibres, manifestos, circulars informatives, cartells, edicions de bases, cròniques de sopars i vetlades literàries, recitals, discursos, homenatges a l'Ovidi i a Joan Valls, a Brossa, a Martí i Pol, a Fuster i Estellés, exposicions, trobades, publicacions de llibres, antologies, coordinació de jurats, entrevistes, actes contra la guerra del Golf, en solidaritat amb Catalunya i pels presos, exiliats i represaliats polítics, en favor de la llibertat d'expressió…?

Demà serà un dissabte de quaranta anys, els que compleix el premi de poesia, els que fa que vas entrar per primera vegada a una aula d'institut per fer-hi classes de valencià, els que té la teua filla. Què hauria passat sense una de les cames del trípode en què ha consistit la teua vida professional, l'activisme cultural que implica l'assumpció d'un premi de poesia, la docència, l'escriptura? Potser hauries pogut apuntalar més bé la teua obra literària o mirar de procurar-te una més sòlida i incerta glòria? Són preguntes inútils, ja ho saps, del que mira per l'espill retrovisor perquè demà celebrarà un dia de quaranta anys. I de qui va fer seua des de ben jove la sentència del director de teatre, actor i teòric rus Vsévolod Emílievitx Meierhold segons la qual t'has de fer pagar per fer el que volen que faces però has de pagar per fer el que tu vols fer. El desencís soviètic s'assembla en certs aspectes al que ací arrosseguem des de fa dècades. Vosaltres, però, aneu fent, pagant de la pròpia butxaca, el que voleu fer, sense que ningú us ho demane, més aviat a contracorrent, que potser us preferirien dòcils i callats i no tan orgullosament independents. És el preu de la decència que no espera ser recompensada, el preu del que no té preu i només depén de la voluntat, de no estirar més el braç que la mànega, de moure's en la modèstia d'acumular sediment d'anys, teixint poesia i país, fins al darrer batec. I sense caure en la temptació de la queixa o del ploricó, pensar que potser sí, que una part si més no del que perdura ho funden i alcen els poetes. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de març de 2023.] 

 



 

diumenge, 5 de març del 2023

A la taula i al llit (i al congrés)

M'han cridat l'atenció les xifres que alguns diaris donaven sobre les orgies (crec que no és exagerat anomenar-les així) gastronòmiques que es perpetren a Barcelona amb l'excusa del Mobile World Congress. Sospitem que aquests luxes i capricis dels congressistes més ben situats en els estaments empresarials són la cosa més normal del món en similars contextos: feina de dia, amb contactes, exhibicions de productes, vendes supermilionàries, i descans dels guerrers i guerreres a la caiguda del vespre per alleujar tensions a base de quilos de caviar, llamàntols, llagostes i tota mena de peixos exòtics ben acompanyats de brous suprems. L'ostentació, empesa pel vici del consum insaciable, forma part del ritual ancestral de la riquesa. Per a què tant de poder i tants diners si no pots refregar-los a la cara dels qui farien el mateix o més si poguessen i s'han de conformar, en el millor dels casos, amb el trist pa de cada dia? Això, òbviament, per referir-nos només al que és públic, publicat i publicitat per engreixar la maquinària de l'enveja i la cobdícia, del desig impossible d'entrar a formar part del club selecte de tots aquests Sibaris contemporanis. L'eròtica del poder deu consistir també en els refinaments i excessos gastronòmics que acompanyen les grans reunions del sofert gremi de les empreses del ram de la tecnologia punta, la robòtica, la informàtica, la telecomunicació i tota aquesta pesca. A la taula i al llit, al primer crit. En les clavegueres d'aquestes activitats empresarials deuen circular altres menes de matèries i pràctiques prohibides (sobre el paper) que combinen bé amb les tones de fantàstics productes gastronòmics sostrets a les profunditats marines, cultivats en els jardins i horts de les delícies de mig planeta i abatuts en els aires més límpids de la nostra malmesa atmosfera. Són sens dubte les molles dels guanys estratosfèrics del capital que ha aconseguit col·locar-nos un mòbil en cada butxaca i tot de pantalles davant els ulls, els incentius a la productivitat amb què en aquest món es paguen els serveis i s'estimula una competició a mort incruenta i sense pietat. Tot per la pela! A l'altra cara de la moneda, on s'acaba el glamur, la fascinació pel luxe i la lluïssor encegadora de l'or, hi ha el malbaratament i el saqueig dels recursos naturals que equilibradament repartits podrien alimentar-nos a tots, la misèria cada dia més estesa d'àmplies masses de població. El manteniment de la paradeta requereix, a més, la pràctica sistemàtica de la hipocresia i el cinisme expressats de manera especialment risible o deplorable amb les trampes semàntiques del llenguatge políticament correcte, que inclou tòtems com el de la igualtat d'oportunitats, la llibertat del mercat, el respecte a la democràcia i a totes les diferències i cabassades de sostenibilitats, energies verdes i renovables i equilibris mediambientals impossibles. Que no siga dit que no ens guanyem honradament el dret a aquests luxes que exhibim sense manies i que alimenten la roda imparable dels negocis! Sí, molletes i peix menut al capdavall per als empleats que mantenen la maquinària a punt, com el que s'ha descobert aquests dies en despatxos i clavegueres del Congrés dels Diputats espanyol: una trama organitzada de corrupció moguda amb l'ham de la prostitució i la cocaïna. Menudalla per a la compravenda de consciències i voluntats. Perquè l'autèntic luxe és l'acumulació ingent de poder i capital que mou governs i guerres, posa i lleva, disposa i sostrau, crea i destrueix. Sempre la llei dels més forts, la roda que gira. El que a penes sabem d'un congrés com tants n'hi ha arreu, la seua cara més lúdica, la festa innocent d'un no parar. La nostra ànima per albergar congressos com aquest o per obtenir almenys una localitat on contemplar la gran passarel·la i ofegar el tuf nauseabund de totes les misèries!

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 2 de març de 2023.]