dissabte, 25 d’octubre del 2014

Realisme

La filà Realistes del meu poble, si les sumàries cròniques periodístiques no enganyen, ha decidit fer un exercici de realisme i veure d'incorporar la dona a la festa d'Alcoi amb tots els ets i els uts, és a dir, amb tots els drets i deures de les persones normals, que ho són precisament perquè els són reconeguts els uns i els altres. Els del pantaló blau brillant ja compartien amb els del pantaló rosa brillant, els Jueus, el lloc d'honor dels meus amors infantils, invariablement situats al bàndol moro, de manera que em toca aplaudir per partida doble el realisme d'ara. Siguem, doncs, realistes, que no reialistes, que és una cosa ben distinta, si no diametralment oposada (hi ha res de més irreal que la reialesa, per molt mora que siga?). De fet, estic convençut que només un realisme ben administrat i aplicat fins a les darreres conseqüències pot salvar Alcoi, i amb ell la seua festa, de la situació, com més va més greu, de decadència en què es troba immers des de fa anys i panys; només amb un realisme ben assentat en la voluntat, la fermesa i la il·lusió col·lectives podríem eixir de l'atzucac a què la incompetència, la mala llet i les successives conjuntures adverses ens han menat. I si el realisme comença a obrir-se pas també en el fantàstic món de la festa, i en especial entre els seus quadres dirigents, vol dir que estem en el bon camí per superar la fase adolescent (en tant que negació obstinada de la realitat) a què semblàvem condemnats pels segles dels segles fins a la derrota final. Perquè realisme és també apamar els canvis socials i assumir que homes i dones ja no responen als estereotips d'antany i que vetar la plena incorporació de la dona en peu d'igualtat amb l'home és un anacronisme sense sentit indigne d'una societat democràtica. El realisme dels Realistes, que espere que siga ferm i conseqüent i que s'escampe cordialment per tots els teixits associatius de la festa alcoiana, potser està escrivint el darrer capítol d'un irrealisme suïcida que ha convertit els Moros i Cristians en una mena de narcòtic popular, en la gran sublimació de les misèries ciutadanes i de les inapel·lables derrotes que ens ha infringit la història. Renovar-se o morir, la dita és d'una exactitud inqüestionable. Renovats per l'exercici de realisme que dissipa les falses quimeres que ens hem creat per consolar-nos i que restitueix la visió dels molins de vent que mouen les societats més pròsperes i lliures, la sacralització no gens innocent de la festa actual quedarà per a la història en les vitrines del Casal de Sant Jordi. Llavors la festa serà una expressió lúdica i autèntica del nostre poble, potser la més emblemàtica, però renunciarà a fagocitar totes les nostres energies, a monopolitzar el nostre vitalisme, i podrem dedicar-nos també a construir per fi una ciutat millor en tots els aspectes. Només l'exercici del realisme responsable que ha practicat històricament el nostre poble, farà possible que recuperem la ciutat i, amb ella, la nostra festa. Les esferes del (poc) poder alcoià, inclosos dirigents de l'Associació de Sant Jordi i partits institucionals, ja no poden ignorar per més temps la realitat que puja des de les arrels més profundes del nostre poble. No exagere si dic que ens hi va el futur, és a dir, la nostra vida com a poble. 

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 25 d'octubre de 2014.]




dissabte, 18 d’octubre del 2014

Caquis i cireres

Tot i que la tardor es resisteix a vestir-se de groc, de pluges i d'uns primers freds que ens desperten de la somnolència postestival, Cotino penja els hàbits després de quaranta anys de dedicació al negoci de la política per centrar-se, diu, en el dels caquis. De fet, aquests són uns dels fruits més suculents de l'estació, i malgrat l'escassa vocació que la tardor té enguany de ser tardor, les petites esferes de taronja intens dels caquis pengen com adorns de nadal dels arbres dels horts i alegren la nostra taula amb unes dolces escorrialles alienes al treball de la dentadura. A les portes del seu hivern, Cotino ha trobat en el conreu del caqui una activitat de naturalesa gairebé zen que el pot rescabalar de les amargues queixalades de la política, tan semblants a les que provoca un mos a un caqui verd. Amb tot, no podem dir que el trobarem a faltar presidint les Corts o en qualsevol dels despatxos on la fidelitat pètria a la seua casta ha trobat aposentament. No enyorarem els jocs de crucifix de les seues croades, no, ni menys les navallades dialèctiques a la seua odiada Mònica Oltra cada vegada que aquesta diputada gosava denunciar els abusos i maganxes del poder que ell representa. Tampoc no plorarem la seua bucòlica fugida perquè el nepotisme que ell i els seus còmplices han elevat als altars institucionals amb tanta cara dura trobarà prompte substituts que sàpien estar a l'alçada de les circumstàncies i aprofiten com déu mana unes pràctiques que s'han revelat tan substancioses per al sistema com nefastes per als ciutadans. De fet, que l'insofrible Font de Mora siga l'elegit per presidir des d'ara la pantomima de les Corts és un signe, ara sí, tardoral inequívoc: campe qui puga. I Cotino, peça clau de la trama Gürtel, factòtum de la lucrativa (per a ells, no cal dir-ho) visita papal, i repartidor generós, a la manera de l'oncle Gilito Donald, d'oportunitats d'or per als negocis familiars, toca el dos tardoral ara que sent l'alè de la justícia molt a prop del seu bescoll de gat vell. I potser se n'anirà, com tants altres, de rosetes a conrear dolços caquis i administrar la fortuna que amb tant d'esforç i tantes queixalades ha amassat, humil ovella del ramat de l'Opus Dei. Si d'altres fruits tardorals, en especial les enquestes que vaticinen una solsida sense pal·liatius del PP, no enganyen, la primavera dels valencians ja no es troba gaire lluny després d'un hivern de més de vint anys, i ens quedem curts. A tot estirar al maig vinent, quan les properes eleccions autonòmiques, en l'anhelat, proverbial i cantable temps de les cireres. Amb el seu suc de passió ens empastifarem les boques, amb els seus penjolls ens farem arracades i amb els seus pinyols escopirem a l'ull dels lladres. Però abans hem de guanyar-nos-ho, i la tardor que no vol ser-ho i l'hivern que no voldrà anar-se'n no ens ho posaran gens fàcil ni amb totes les enquestes de cara. Només la societat civil, el poble organitzat i decidit, amb el concurs de polítics responsables, podrà fer possible el nou temps de les cireres i preservar el conreu dels caquis per als autèntics llauradors. Però això de moment, en aquesta estranya tardor, i malgrat la dimissió de Cotino i les enquestes, no es veu venir per cap banda ni a força de prismàtics.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 18 d'octubre de 2014.]



dissabte, 11 d’octubre del 2014

Si jo fos espanyol

Si jo fos espanyol, fins i tot madrileny, però no a la manera de l'exitós escriptor de novel·les Javier Marías, més que el procés d'independència de Catalunya m'importarien les polítiques concretes que el meu govern, el de Madrid i el de l'Estat, estan duent a terme. I m'alarmaria, sobretot, el nivell de degradació democràtica dels nostres dies. Si fos espanyol potser no entendria ni un borrall del que passa a Catalunya i altres països, però evitaria eixir-me'n per la tangent dels simplismes i, sobretot, agafar-me a les idees precuinades del made in spain. Procuraria, en canvi, suplir la meua ignorància informant-me i no brandant la consabuda hidalguía de la indignació permanent, de l'etnocentrisme castís dels pobles de passat colonialista. Per reconèixer l'altre s'ha de tenir la humilitat de no parlar-li en pla perdonavides, per molt que t'hi sentes superior. Si jo fos espanyol, de sensibilitat més o menys cívica o esquerrana, lamentaria que se m'hagués privat de conèixer els pobles no castellans, la seua llengua, cultura i història, i faria mans i mànegues per aprendre'n alguna cosa. Ni se'm passaria pel cap afirmar que en tres-cents anys la “convivència” no ha estat quasi mai forçada, passant-me per l'entrecuix la guerra de Successió i tot el franquisme i el que ara mateix està veient-se. Per molt espanyol que fos i em sentís, fins i tot sent madrileny, em refiaria ben poc dels discursos oficials perquè coneixeria en profunditat el pa que s'hi dóna i la qualitat professional i moral de la casta que domina el meu país des de fa almenys tres-cents anys. I lluny de contemplar infantilment que la independència és “trencar tot vincle”, intentaria esbrinar les raons que la poden fer recomanable. Si fos espanyol, però no a la manera del saviceba Javier Marías, miraria un moviment de masses nascut des de la base i nítidament democràtic amb simpatia i un punt d'enveja i deixaria els insults masclistes a Carme Forcadell (“esa especie de monja a la vez mandona y presumida”) per a les canilles feixistoides que es nodreixen a les pseudotertúlies d'Intereconomía i similars. Per molt que fos hereu del noventayochismo i del seu pessimisme místic i tronat no negaria a ningú la possibilitat d'intentar transformar les coses per millorar-les. Per descomptat que no se m'acudiria acusar ningú de manca de cosmopolitisme des del meu monolingüisme de pedra picada i el meu espanyolisme indissimulat. Més que res per respecte a la intel·ligència dels altres. Si fos espanyol, i a més visqués de la meua ploma, hi hauria adjectius altament contaminats per la fraseologia carpetovetònica que em tindria prohibits, com ara exacerbado. Si fos espanyol tindria pànic de l'atzucac en què han convertit el meu país i de ser governat per llumeneres com Rajoy, Aznar, Aguirre, Botella i tota la pesca. Si jo fos espanyol, fins i tot de Madrid, renegaria ipso facto d'un club que és propietat d'un personatge com Florentino Pérez, que no només ha posat en risc la vida de pobles que en la meua ignorància potser encara continuaria dient levantinos amb el seu negoci del Castor sinó que a més de fer-me pagar les seues cagades el dia menys pensat se li pot acudir de fer la mateixa substanciosa operació davall l'estàtua de la Cibeles. Hi ha adhesions i pertinences que ni els somnis infantils més entranyables no poden justificar si no és en nom d'una estranya patologia adulta. Si jo fos espanyol, en fi, abans que tot seria demòcrata i aplaudiria que la gent pogués votar, a Catalunya, a les Canàries o a Lavapiés.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 11 d'octubre de 2014.]

[Javier Marías: "Es como si a los catalanes se los hubiera narcotizado o hipnotizado". El País Semanal, 28/09/2014.]


dimarts, 7 d’octubre del 2014

Les illes fèrtils

Jordi Botella, Joan Antoni Climent i Fullana, Archipiélago/Arxipèlag. Germania, col·lecció Plaerdemavida de poesia núm. 13, Alzira, 2014. Pròleg de Julio Icaza Gallard i Martín Pacheco. Versió catalana de Mercè Climent.

· · ·

Fou en 1978 quan els autors d'Archipiélago publicaven el seu primer poemari a la petita editorial valenciana Lindes, que comandava Pere Bessó amb altres poetes de la seua generació i que en un breu però intens lapse de temps donaria a llum un bon estol del millor que llavors es feia en espanyol a la ciutat de València (entre d'altres el volum Imágenes del mateix Bessó). Els joves amics, per a sorpresa de no pocs i amb el silenci que sol acompanyar les fulguracions poètiques realment importants, s'hi van colar per carambola empesos pels escassíssims vents que alçaven llavors l'edició de poesia com ocells exòtics de les comarques del sud valencià, aus de pas cap a illes més llunyanes i fites més sòlides. Archipiélago, des del punt de vista de l'opció lingüística, fou l'obligat peatge que els seus autors havien de pagar per l'herència literària i cultural rebuda, la terra diglòssica de pas d'uns poetes que veien el món des de la pròpia llengua i que només havien d'esperar que madurés la fruita d'un idioma que ja brillava en algunes de les seues composicions i s'expressava amb perfecta consciència en els seus noms literaris i civils. Per altra banda, la potència verbal d'aquest llibre escrit a quatre mans necessitava els camins desbrossats del castellà poètic (ben llaurats per mestres com Octavio Paz, un dels més llegits en aquells anys) per no quedar embullada entre les espines d'un català encara poc dúctil entre les seues mans. L'aventura d'Archipiélago havia estat precedida per les singladures que a Joan Antoni (Muro del Comtat, 1957) van dur a l'antologia Migjorn (1977) i a Jordi (Alcoi, 1958) a la composició de cançons amb lletres esquinçades amb regust a rock i revetlla d'estiu. El primer, poeta des del bressol de l'adolescència d'una gracilitat desacostumada per al vol poètic, a penes si tornaria a trescar els camins de la literatura, una reaparició escadussera a l'antologia Llampec d'espurnes (1991), poemes inèdits i perduts en les carpetes del temps fins al mutis final que ens el va arrancar un dissortat dia de 2005. Per la seua banda, Archipiélago representà per a Jordi Botella l'inici (fulgurant i excepcional, ja ho hem dit) d'una llarga carrera que ens donà, a partir d'ara sempre en català, Bolero (1983), Cobles vallesanes i Disciplina (1990), Oxymoron (2001) i La nit transfigurada (2004) en poesia i La sagrada família (1997), Carta als reis (1998), Estació terminal (2002) o La caixa negra (2002) entre d'altres en narrativa i novel·la així com estudis literaris i un bon feix d'articles i columnes de premsa i unes quantes peces teatrals dissortadament inèdites.
Archipiélago, doncs, fou –és– l'aventura radical de dos amics que compartien estudis, casa, agòniques manifestacions antifranquisttes, àvides lectures i, sobretot, la passió per la poesia que llavors es desbordava des dels novísimos, Paz, Pound, Eliot i un llarg etcètera que inclou els poetes xinesos de la dinastia Tang que tan brillantment en Botella ressuscitaria en un dels seus darrers treballs poètics en castellà. I fou una aventura –sense a penes precedents ni continuadors– singularitzada per l'anonimat en què suren les illes poètiques del llibre: impossible discernir per al lector no iniciat en certs secrets què és de Botella i què de Fullana. Perquè la jugada consistia precisament en això, a la manera mallarmeana, en la dissolució del jo de l'autor (i el del lector) en la mar del llenguatge poètic, en els laberints i jocs verbals que celebren la passió eròtica, l'íntim sil·labari que dóna nom als misteris dels cossos, la creació d'un univers clos però perpètuament en moviment i obert a noves possibilitats significatives, completant-se tothora en el diàleg mut de la lectura.
Trenta-sis anys després d'aquella meravella (heus-ne ací un petit tast: "y sin embargo estás tan cerca / que con solo estirar mi brazo / alcanzaría / a desvelar el misterio de tu noche // pero no quiero / descubrir tus tatuajes / cubiertos de polvo milenario / ni oír tu voz de mansión abandonada / entre sílabas de jaramagos // prefiero estar cerca / tan cerca que el reverbero de la luna / me anegue / en los jeroglíficos / de tus muros desconchados / hasta que con el nuevo día / lance mis dagas / contra tu piel de barro"), hem d'aplaudir la iniciativa i el treball desplegats per Mercè Climent (filla de Joan Antoni i escriptora també al seu torn) i Germania. Amb aquest gest filial i gràcies a una versió en català en general molt ajustada a l'esperit primigeni excepte en algun detall menor, Archipiélago ja no només s'incorpora amb sentit i nom propi, Arxipèlag, al cabal fèrtil de la nostra literatura, sinó que ens brinda l'oportunitat del balanç històric i la ubicació en el lloc pertinent de dues de les més fèrtils i interessants illes poètiques de la nostra mar.

[Publicat a Saó núm. 396, setembre de 2014.]

[Jordi Botella i Mercè Climent en una imatge recent.]


dissabte, 4 d’octubre del 2014

Mal averany

Els sociolingüistes o sociòlegs de la llengua porten dècades estudiant l'estat de prostració del valencià i proposant mesures per a la seua recuperació, o normalització lingüística, concepte que ja és d'ús molt generalitzat. De fet els primers treballs de Rafael Ll. Ninyoles i Lluís V. Aracil, els pioners de la disciplina entre nosaltres, daten de finals dels seixantes. De manera que a ningú que estiga poc o molt familiaritzat amb els problemes del país no poden sorprendre les conclusions d'un recent estudi de la física Clara Miralles de la Universitat de València: en 2050 menys d'un 10% dels valencians parlarà en la seua llengua si no es corregeixen les actuals condicions de minorització del català al País Valencià. La novetat d'aquesta anàlisi és que el pronòstic recolza sobre models físics i matemàtics, és a dir, de ciències denominades exactes. Així doncs, malgrat que ja experimentàvem els símptomes de la malaltia i que especulàvem sobre la nostra mala salut de ferro, que un facultatiu ens deixe caure amb tot el pes de la ciència la data de la nostra agonia i posterior traspàs resulta més aviat desalentador. No debades sempre hem xifrat en la lluita pel català el nostre pols de tensió nacional i popular, conscients que la llengua i la cultura que transporta i genera és el màxim cohesionador d'un poble, el fil d'una continuïtat que mira al futur. Mort el gos, sens dubte, s'acabarà la ràbia. Però el que cap pronòstic no pot predir és la variable –determinant en qualsevol cas– de la voluntat conscient i combativa de la gent per preservar i enriquir el seu patrimoni cultural i la seua llengua. Ni tan sols des de la constatació de l'actual atonia civil dels valencians, de la impotència reiterada dels principals actors en la defensa dels drets nacionals i socials, de la proverbial inutilitat de la classe política, de qualsevol pessimisme carregat de bones intencions, podem aventurar què passarà demà o d'ací a cinquanta anys. A banda altres possibles mèrits (no sembla menor el de posar la matemàtica al servei de la causa) l'estudi de Clara Miralles, que ratifica una rere l'altra totes les enquestes fetes fins ara sobre el tema, em sembla interessant perquè constata l'èxit de les polítiques glotofàgiques aplicades pels partits governants a la realitat valenciana. En aquest terreny, la física i la matemàtica són un aval poderós a la certitud dels pronòstics que a peu de carrer o des de la sociolingüística s'han fet i es fan. Al monstre glotòfag, sempre àvid de cruspir-se'ns la llengua amb tot el que té al darrere, ja li queden ben poques màscares per amagar-se. I per bé que no hi ha més cec que qui no vol veure (el pitjor enemic és sens dubte la indiferència del personal), cada dia resulta més difícil dissimular l'obstinada persecució del valencià, siga en nom del trilingüisme, del perill català o de la senyera coronada i les glòries a Espanya. La sort de la llengua va unida a la de la gent que l'usa i a les condicions de la societat en què viu. Qualsevol projecte de normalització lingüística s'emmarca en coordenades nacionals i democràtiques, de defensa aferrissada dels drets humans de pobles i persones. Sense una perspectiva globalitzadora, sense un projecte sòlid de país, la mateixa reivindicació lingüística corre el risc de quedar aïllada i reduïda a mera anècdota. Continuem vivint el perill d'extinció del valencià i dels valencians a l'ombra d'una figuera, però les figues no cauen soles, i cal una canya ben llarga i consistent per collir-les i posar-se-les a la boca. O pujar dalt la figuera. I ja hi tardem massa, segons que també demostra la ciència exacta.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 4 d'octubre de 2014.]