La filà Realistes del meu poble, si les sumàries cròniques periodístiques no enganyen, ha decidit fer un exercici de realisme i veure d'incorporar la dona a la festa d'Alcoi amb tots els ets i els uts, és a dir, amb tots els drets i deures de les persones normals, que ho són precisament perquè els són reconeguts els uns i els altres. Els del pantaló blau brillant ja compartien amb els del pantaló rosa brillant, els Jueus, el lloc d'honor dels meus amors infantils, invariablement situats al bàndol moro, de manera que em toca aplaudir per partida doble el realisme d'ara. Siguem, doncs, realistes, que no reialistes, que és una cosa ben distinta, si no diametralment oposada (hi ha res de més irreal que la reialesa, per molt mora que siga?). De fet, estic convençut que només un realisme ben administrat i aplicat fins a les darreres conseqüències pot salvar Alcoi, i amb ell la seua festa, de la situació, com més va més greu, de decadència en què es troba immers des de fa anys i panys; només amb un realisme ben assentat en la voluntat, la fermesa i la il·lusió col·lectives podríem eixir de l'atzucac a què la incompetència, la mala llet i les successives conjuntures adverses ens han menat. I si el realisme comença a obrir-se pas també en el fantàstic món de la festa, i en especial entre els seus quadres dirigents, vol dir que estem en el bon camí per superar la fase adolescent (en tant que negació obstinada de la realitat) a què semblàvem condemnats pels segles dels segles fins a la derrota final. Perquè realisme és també apamar els canvis socials i assumir que homes i dones ja no responen als estereotips d'antany i que vetar la plena incorporació de la dona en peu d'igualtat amb l'home és un anacronisme sense sentit indigne d'una societat democràtica. El realisme dels Realistes, que espere que siga ferm i conseqüent i que s'escampe cordialment per tots els teixits associatius de la festa alcoiana, potser està escrivint el darrer capítol d'un irrealisme suïcida que ha convertit els Moros i Cristians en una mena de narcòtic popular, en la gran sublimació de les misèries ciutadanes i de les inapel·lables derrotes que ens ha infringit la història. Renovar-se o morir, la dita és d'una exactitud inqüestionable. Renovats per l'exercici de realisme que dissipa les falses quimeres que ens hem creat per consolar-nos i que restitueix la visió dels molins de vent que mouen les societats més pròsperes i lliures, la sacralització no gens innocent de la festa actual quedarà per a la història en les vitrines del Casal de Sant Jordi. Llavors la festa serà una expressió lúdica i autèntica del nostre poble, potser la més emblemàtica, però renunciarà a fagocitar totes les nostres energies, a monopolitzar el nostre vitalisme, i podrem dedicar-nos també a construir per fi una ciutat millor en tots els aspectes. Només l'exercici del realisme responsable que ha practicat històricament el nostre poble, farà possible que recuperem la ciutat i, amb ella, la nostra festa. Les esferes del (poc) poder alcoià, inclosos dirigents de l'Associació de Sant Jordi i partits institucionals, ja no poden ignorar per més temps la realitat que puja des de les arrels més profundes del nostre poble. No exagere si dic que ens hi va el futur, és a dir, la nostra vida com a poble.
[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 25 d'octubre de 2014.]