Des de fa uns mesos estan
passant-me coses estranyes, sorprenents, inesperades. Si cregués en
l'existència de fenòmens normals, llavors les qualificaria de
paranormals, però precisament vivim temps en què la tradicional
frontera entre el que és normal i el que no s'ha dissolt com un
terròs de sucre en el cafè del que uns denominen crisi i d'altres
estafa. Siga el que siga el que està passant i el que no està
passant, i amb unes xifres d'atur que ja se situen per damunt del
nivell paranormal del 25 % sense que de moment s'haja produït cap
esclafit social (però sí uns quants suïcidis provocats per
desnonaments, poca broma), reconec que per pur sentit del ridícul
hauria de substituir els adjectius de la primera frase d'aquesta
columna, però com que no sé amb què, ho deixe estar. Si alguna
cosa bona té la crisi o el que siga, a falta de millors definicions,
és precisament la velocitat amb què les coses viatgen d'un costat a
l'altre, de la normalitat a la paranormalitat, com s'ensorra el que
semblava etern, com es visualitza l'ocult o es ridiculitza el
solemne. La pesta moderna de la llarga agonia del capitalisme i la
incerta gestació i part del que no s'albira encara està
desbocant-se en una orgia en què realitat i irrealitat, veritat i
mentida, sòlid i gasós i altres binomis ja inservibles s'acoblen a
un ritme frenètic sense que al respectable li done temps de pensar
ni de dir mu. Al modestíssim nivell de les coses que a mi, és un
dir, m'han passat i que poc o molt deuen tenir a veure amb les que
passen o no passen en un pla més general, i que gose de qualificar,
a falta d'un adjectiu més precís, d'estranyes, en citaré un
parell: he deixat de comprar el periòdic de tota la vida, que llegia
des dels setze anys, i he dit adéu al fum. El canvi de premsa l'ha
provocat el buit, el defecte, l'absència d'interpretacions dels
temps que corren, l'horror vacui d'una espanyolitat que sembla haver
renunciat a la funesta mania de pensar en llibertat que alguns, pocs,
practicaven, la tornada a la moda inquisitorial com a fenomen normal
i el menyspreu del diàleg com a cosa paranormal; el final de
l'idil·li amb el fum es deu, en canvi, a la fartera, a l'excés, i
no cal que diga més. Si el canvi de paper diari ha estat molt
beneficiós per a la meua salut mental, no puc dir el mateix del buit
que m'ha deixat el tabac, tot i que no perd l'esperança. Tot és
molt estrany, doncs. Per a bé de tots, però, i malgrat el dejú de
solucions i respostes a l'estafa que patim, òbric el nou diari i
veig Berlusconi empaperat per a quatre anys. Al pas que anem cauran
les torres més altes. Espere no perdre-m'ho. Per estrany que parega, tot és molt normal.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 27 d'octubre de 2012.