diumenge, 26 de setembre del 2021

Manuel Molins, el país i la cançó de la lileta

Comencem pel final. La cançó de la lileta, que ignore si encara és expressió viva, o forma valenciana, segons l'Alcover-Moll, de referir-se a la repetició excessiva de coses, el famós joc més conegut per la cançó de l'enfadós o pregunta parany: "La cançó de la lileta és cançó que mai s'acaba, comença per la lileta i acaba per la lilada". Més tard hi tornarem. És el cas que el passat dimecres es va presentar a l'Octubre el segon volum del Teatre complet de Manuel Molins, editat per Alfons el Magnànim, amb una remarcable presència de públic, ateses les circumstàncies i tenint en compte aquesta mena d'actes. Aplegat en tres cicles, Trilogia d'exilis, Mirades sobre Shakespeare i Llums i ombres valencianes i completat amb un conjunt de Peces curtes, el llibre aplega un total de quaranta-tres obres. Si el tercer volum és de les dimensions dels dos ja editats, el lector tindrà al seu abast prop de quatre mil pàgines de teatre, incloses no poques de dedicades a la crítica teatral. Més que la Bíblia, bromejava un dels presentadors de l'acte, Abel Guarinos. En tot cas, un esdeveniment cultural de primera magnitud. No diem res de nou si assenyalem que Molins és el valencià que més i més bé ha escrit teatre, un home imprescindible de l'escena des d'aquells ja llunyans temps del teatre independent de primers setantes, entre els quals el Grup 49 que ell fundà i dirigí. Si altres autors han anat abandonat el dur camí del teatre, exhausts per les condicions del medi i altres causes natural, i d'altres han anat formant-se i obrint-se pas en les no menys dures circumstàncies actuals, Manuel Molins, persistent i lúcid, s'ha fet fort i afermat en l'adversitat i però també en l'estima i reconeixement social per desplegar una obra en tots els sentits extraordinària. A les verdes i a les madures, vaja. No exagerava gens l'actor Pau Esteve quan des del públic estengué la transcendència del treball del nostre autor a nivell català i europeu.

La intervenció de l'autor en la presentació que referim es concentrà en la gratitud deguda a amics i familiars, al públic i companys de professió, als editors… I als seus mestres, aquelles persones, va dir, sense les quals ell no seria on és, no s'hauria dedicat al teatre en cos i ànima, mogut per una passió, insistí, que és la clau de volta de tantes empreses humanes. Així, ens parlà dels seus orígens i del seu pas pel seminari, i de l'empremta que professors com Alfons Roig i José Carlos Bernia deixaren en la seua formació intel·lectual i humana. Completava la trinitat (passeu-me la broma) Joan Fuster, a qui va conèixer en 1968 i amb qui mantingué al llarg dels anys una fructífera i sostinguda conversa al caliu de l'amistat. Fou el mestre de Sueca qui li va obrir les portes de la pròpia casa de la llengua i la cultura.

I ara ve la lileta o la cançó de l'enfadós que suscità la intervenció d'alguns dels presents en el torn de preguntes. Sembla inevitable en tot de casos remarcar els greuges (molts de reals, molts més d'inventats) respecte de Catalunya, o de Barcelona com a centre motriu. I quan es parla de teatre es parla de cultura i, comptat i debatut, del país, amb la qual cosa es cartografien no poques de les misèries i mancances que arrosseguem com a poble. La lileta fa així: a Barcelona no ens fan cas! Es tracta, en la majoria de casos, d'un ploramiquisme més aviat estèril i enganyós, propi de germà petit que no confia en les pròpies forces, una forma absurda de llançar pedres sobre la pròpia teulada. Catalunya, durant massa temps, en efecte ja en tenia prou i massa amb un poeta, un assagista i un narrador (i probablement mig dramaturg) valencians. Però és que durant massa temps els valencians en teníem prou amb un poeta, un assagista i un narrador (i potser mig dramaturg). La soferta lileta és un símptoma més de les pròpies febleses i s'hauria de transformar en reflexió, debat i acció. O és que són simple anècdota els entrebancs de tota mena que un estat advers posa a la normal circulació de la cultura catalana a banda i banda de la Sénia? La invisibilitat, que hi és, i la desconeixença mútua, que n'és causa i efecte, és en tot cas de caràcter recíproc. Dividits en autonomies i províncies i havent d'administrar el propi corral per repartir-nos les misèries, com volem fer eco a Catalunya i Barcelona si en bona mesura som inaudibles al País Valencià? Mireu l'element bàsic, vital, de la reciprocitat de mitjans en català si costa guanyar-la! Sense complexos ni falses expectatives, sense donar peixet a l'adversari compartit, obrim fronteres (sobretot mentals) imposades, trobem-nos en el reconeixement mutu, treballem per l'excel·lència, aprenguem a viure en la diversitat, confluïm en allò que ens identifica, uneix i individualitza. Tal com amb el seu teatre i el seu exemple cívic, ètic i polític ha fet tan bé Manolo Molins.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 24 de setembre de 2021.]

 


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada