Ja tenim per fi els nou presos polítics catalans al carrer després de quasi tres anys i mig. L'indult, presentat a bombo i platerets pel president espanyol al Liceu com la panacea que ha d'obrir la via per a una solució del conflicte, presenta ombres i llums. Hi ha el mateix fet de l'escenificació de la mesura, que d'acord amb un guió sense contingut polític i els galls dialèctics del tenor Pedro Sánchez, s'acosta molt a l'òpera bufa en què viu instal·lada la política espanyola. En bon llatí: nihil novum sub sole. L'indult no passa tampoc la prova del cotó dels precedents històrics no sols perquè Sánchez anà a Barcelona amb les butxaques buides de propostes sinó per la mateixa pompa i circumstàncies de l'acte. No el Parlament, seu de la sobirania popular, sinó el teatre que simbolitza un glamur burgès ja molt desllavassat. Era un missatge adreçat a les elits econòmiques del país i a les càmeres mediàtiques d'una Europa que a través del seu Consell havia llançat un solemne carxot a l'Estat espanyol per la conculcació de drets i la persecució política. L'indult salva així i de moment la cara de l'Estat –la metàfora és de Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn. Però la repressió continua com en els pitjors temps i ara mateix s'engreixa amb la condemna a cinc anys de presó al jove Marcel Vivet, les multes escandaloses que busquen arruïnar Andreu Mas-Colell i altres alts càrrecs de l'administriació i els 3.300 represaliats. Una d'aigua i una de benzina per apagar el foc. Pedro Sánchez (i tot el que representa aquest personatge dramàtic) balla en la corda fluixa que la dreta s'encarrega de tibar, fa equilibris per no perdre els vots que necessita a la seua esquerra i no pot ni vol anar a l'arrel del conflicte. Aprofitant la propaganda dels indults alguns ministres deixaven les coses clares: d'aministia i autodeterminació ni parlar-ne; no hi ha vida fora de la Constitució (irreformable); i si Puigdemont, tot i la seua immunitat, gosa posar els peus en territorio nacional l'engarjolaran sense contemplacions. Vist i oït tot això, més la inhabilitació dels presos ara lliures i l'amenaça de la tornada a presidi si reiteren actituds i activitats, podríem pensar que la mesura de gràcia és una derrota de l'independentisme, que l'estat n'ix enfortit de nou, que s'ha acabat el procés, etc. A mi, però, em fa l'efecte, com diu Carme Forcadell, que si els indults no són una gran victòria, són almenys una petita victòria, però en cap cas una derrota. Què els ha forçats sinó la persistència de la gent, els èxits judicials i diplomàtics (que no han fet més que començar) dels exiliats, les renovades majories absolutes dels partidaris de la independència? Faríem bé de no traure'n conclusions fàcils. Per a alguns tot és dat i beneït i respon a un pacte secret per desactivar la lluita per l'autodeterminació i tornar a la cleda autonomista. El gest, la pancarta i les primeres paraules dels alliberats desmentirien tot derrotisme, i també les declaracions de Pere Aragonès i la trobada amb Puigdemont. Hi ha una mena d'alleujament general amb la llibertat dels presos, una conjura per insistir en la necessitat de guanyar l'amnistia i el dret d'autodeterminació. Hi ha la vitamina de la llibertat, encara parcial i limitada a les vides particulars dels presos indultats, hi ha la fermesa que no renuncia als principis i que continua denunciant la injustícia. Tot això pot ajudar a obrir un nou cicle polític marcat per nous lideratges, mobilitzacions i objectius.
També aquesta setmana representants de Decidim (Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià) visitaven les Corts espanyoles per reunir-se amb diputats i diputades, recordar-los el dèficits fiscal que patim al País Valencià i, vista la poca disponibilitat a obrir el meló del canvi de sistema de finançament que tan malament ens tracta, proposar la condonació del deute il·legítim, xifrat en 50.000 milions d'euros en l'amortització dels quals es dedica un 28% del pressupost valencià. Ambdós són escenaris distints on comprovem la tossudesa amb què l'estat defensa els privilegis dels amos del negoci i dels seus beneficiats i blinda el que vol intocable, tot l'aparell heretat del franquisme, tot allò que al capdavall marca els dèficits democràtics d'Espanya. Però tant per reparar una maquinària de finançament que perd gas i molt perjudicial per al país com per forçar un reconeixement efectiu del dret d'autodeterminació tornarem a tocar os i a trobar-nos davant un mur. I llavors què? Com sempre, persistir en la construcció de majories democràtiques i socials que forcen la ruptura d'un estat sumit en l'obsolescència i que, malgrat tot, té una mala salut de ferro. Tan de ferro com les nostres precarietats i com haurà de ser també la voluntat del País Valencià per superar-les.
[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 25 de juny de 2021.]