diumenge, 30 de maig del 2021

Alerta amb els tafurs

L'esperat nou govern presidit per Pere Aragonès s'ha constituït per fi. Amb el permís de la tempesta de Ceuta, que temporalment escampa, i dels moviments per situar la reclamació d'un finançament just per al País Valencià en el centre del tauler polític, em sembla que aquesta és la notícia més fulgurant de la setmana, ni que només siga per tant com s'ha fet esperar i per tantes anècdotes (sovint els gestos es queden en això, en simples anècdotes) com l'han acompanyada, que comentarem succintament. Vista per TV3, sense esperar reciprocitats que no arriben, i amb el respecte degut al flamant nou Molt Honorable de dalt, l'ofrena del clavell a la placa que recorda Lluís Companys a l'entrada del Palau, tan justa i emotiva, va quedar una mica deslluïda amb el preàmbul (supose que més o menys obligat en aquests casos) una mica coent del cercavila amb xiqueta i senyora. En fi, ja s'ho faran els assessors i assessorats d'imatge, que a un servidor aquestes coses de consorcis i consòrcies que pretenen fer-nos "normals" els líders polítics sempre li han semblat massa teatrals. I el cas és que potser sí que ho són, de normalets, i més en el cas que ens ocupa, i que no contents de ser-ho, s'esforcen a semblar-ho. Segurament estem massa acostumats a l'èpica dels darrers anys i aquest afany de moderació, contenció i normalitat d'ara ens fa l'efecte que és postís i aigualit. Perquè amb la cariua de no haver trencat mai un plat del MH Pere Aragonès, no sabem com se les apanyarà amb Pedro Sánchez, el gran tafur, que va començar amb aires de bon xaval esportista del Ramiro de Maeztu, que sempre guanyaven al Cesta y punto franquista, i mira-te'l ara, instal·lat tan plàcidament en la poltrona sense despentinar-se ni en vendavals de pandèmia, veient passar els cadàvers dels rivals des de la porta de la Moncloa esbossant una mitja rialla. El gran tafur, sí senyor, que no saps mai quina carta amaga ni si va d'asos o de catxa i aprofita els seus 1,9 metres per fotre't la cartera mentre tu t'esforces a posar-te de puntetes i alçar el cap buscant-li la mirada. Davant d'Aragonès serà una torre molt difícil d'escalar per al diàleg i la negociació que, diuen, és el nord del nou cicle polític. De moment el president espanyol juga amb el io-io de l'indult als presos, que ni presentat com un acte de caritat, magnanimitat o reconciliació a l'espanyola no aconseguirà doblegar l'impasible ademán dels Casado, Abascal, misèria i companyia, que ja es freguen les mans amb l'expectativa de més sang per al ring amb la seua vocació eterna de punys i pistoles. Per si hi havia algun indici de dubte sobre el recorregut de la jugada, el Tribunal Suprem, eixa reserva espiritual del neofranquisme democràtic (sic) ja ha dit que ni pensar-ho. Feina se li gira a Aragonès amb els uns i els altres si vol moure la política del cercle viciós de repressió i autoritarisme on a l'altiplà la volen. Que Pedro Sánchez enviés a la cerimònia de presa de possessió del 132è president de la Generalitat de dalt el globus sonda d'Iceta, un altre professional de la rialleta, pot indicar per on aniran els tirs, vull dir les cartes (i les trampes). L'abraç efusiu de Cuixart a qui es descabellava ballant d'alegria pel 155 mentre a ell l'engarjolaven per haver exercit la llibertat, indigna alguns amb la mateixa intensitat amb què a d'altres admira. En qualsevol cas, cal molta solidesa i tenir-los molt ben posats per no cedir a la temptació del menyspreu, que és la forma més lleu de la venjança. L'altra anècdota que comentarem és la de la versió d'Els segadors (o segadores) amb què van voler adornar el tirabuixó, no per afegir més llenya a un foc inútil, sinó per dir que atès el context en què s'ha escenificat la "nova normalitat" (que diria algun cursi), no hi desentonava gens. Passaran les anècdotes, no hi haurà ni un dia de respir per als nous president i govern (de fet parlamentaris de les CUP i grups d'activistes per l'habitatge van voler recordar al carrer els pactes signats a propòsit de desnonaments i intervenció policial), i els problemes i reptes romandran. Veurem si avançarem o ens quedarem amb cara de pòquer davant els tafurs de sempre, que jugaran a enganyar-nos com saben fer ells, siga a compte de la taula d'un diàleg sempre ajornat o d'un nou model de finançament per al País Valencià que necessitem com l'aire que es respira. Si almenys ací baix i allà dalt estiràssem la corda en el mateix sentit que a tots ens convé, els tafurs ho tindrien més pelut per continuar pegant-nos-la amb les seues mangalotxes de sempre

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 28 de maig de 2021.] 

 


 

diumenge, 23 de maig del 2021

Cague en Ceuta!

Els nostres avis i besavis solien completar aquest renec amb "i Melilla!". És herència d'aquelles guerres colonials que sempre tenen el mateix perdedor, el poble pla de la potència estrangera, mobilitzat a la força, aliè per complet als designis de la pàtria dissenyada en despatxos i palaus forasters, i el poble envaït i massacrat, si cal, amb armes químiques, com aquell gas mostassa sobre el Rif. Aquelles guerres antigues del XIX i els anys vint del passat segle cuegen encara no sols en la memòria dels renecs, sinó també en la toponímia urbana que vol glorificar incertes gestes (Gurugú, Tetuan) o en assassins petrificats en estàtues eqüestres. Hi cueja, amb insistència de caparra, en els símbols obsolets d'antics imperis, en les places fortes de Ceuta i Melilla, en illots deserts només aptes per a l'èpica més tronada de franquistes com Aznar i companyia i els seus ridículs Perejils. Aquelles guerres embruten i perpetuen amb renovats esforços el dolor dels màrtirs anònims d'ara mateix a la tanca de Melilla, a la platja del Tarajal, a la ratonera bombardejada cada poc temps de Gaza o a l'exili àrid dels sahrauís, en els nàufrags innombrables de la frontera mediterrània. Són carn humana convertida en moneda de canvi. Aquests milers que van travessar la frontera de Ceuta estimulats pel paradís europeu perdut (millor en tot cas que l'infern africà trobat de cada dia) i rebuts amb els braços oberts de les porres, hereus dels 15 morts el 2014 en el mateix escenari, són les tornes de Mohammed VI per l'assistència mèdica, diuen, a Brahim Ghali, cap del Front Polisario i president de la RASD. Perquè tots els estats se les han d'heure un dia o altre amb l'espantall del seu enemic públic número u, Ghali o Puigdemont, Navalni o Öcalan, Mandela, Assange o Arafat, espill on no volen reflectir-se nus, qüestionats, contradits, combatuts. Aquelles guerres inútils dels nostres avis i besavis que ompliren de medalles infames les pitreres de tots els Francos i Astrays, creadores de novios de la muerte bons només per exhibir en les desfilades al costat d'una cabra i inflamar el cor de tots els nostàlgics de l'Espanya impossible i eterna. A Ceuta apallissen i rebutgen cornuts que paguen el beure i la festa de dues monarquies corruptes i tan amigues a l'hora de repartir-se el pastís del Sàhara Occidental, l'exprovíncia espanyola abandonada a la seua sort en 1975 amb tots els seus habitants a dintre. Carn de canó d'avui i de sempre, moneda de canvi amb què els territoris de frontera amenacen l'espantada Europa, les antigues metròpolis que ara es desentenen de la causa i l'efecte de no poques de les pròpies riqueses ja una mica deslluïdes. Com quan Erdogan pressiona i amolla el llast de la misèria i el vessa a cabassades a Lesbos, Malta o Lampedusa perquè s'acabe ofegant en una mar esdevinguda cementeri. Trist espill, trist eco que retorna, trista moneda que cobra el preu de la injustícia, de la terra mal repartida, del jou del colonialisme: a Ceuta, a Gaza, a l'Al-Aaiun. Els negocis que es lliguen i mantenen des de dalt en benefici dels de sempre, armes, oleoductes, carreteres, medicaments o vacunes, capital sense fronteres, es dibuixa en el mapamundi de la misèria per on els desheretats caminen buscant un lloc on accedir a l'altra banda de les filferrades, el verger on els espera el miratge on arreplegaran, en el millor dels casos, les molles caigudes de la taula de l'opulència. L'Estat espanyol fou entre 2005 i 2017 el setè exportador d'armes del món, entre altres països, a Israel i al Marroc, a qui com a prova d'amistat monàrquica se li'n feren algunes donacions en 2008. Tot sota l'empara de la Llei de Secrets Oficials franquista actualitzada en l'època de Felipe González. A Ceuta o a Palestina, als camps de refugiats de Tindouf, a Síria o al Kurdistan oblidat la mateixa torna sinistra, el mateix cercle viciós que centrifuga només mort i misèria.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 21 de maig de 2021.]

 



 

diumenge, 16 de maig del 2021

El fervor

Jordi Cuixart va aprofitar la vesprada del dimecres un parèntesi penitenciari per llançar un dels seus discursos entusiastes al final de l'acte organitzat per Òmnium en presència de bona part de la plana major de l'independentisme, inclosos alguns protagonistes de la mala comèdia de la formació de govern. Enmig del maremàgnum en què els partits i els polítics professionals i la dura repressió de l'estat han instal·lat la política, les paraules de Cuixart són aigua nova, primaveral i fresca, una pluja d'esperança. Com quan dictà la lliçó d'humanitat davant el tribunal de mòmies que va acabar condemnant-lo a nou anys de presó. De vegades tens la sensació que aquest home és capaç de carregar al propi muscle el futur sencer de Catalunya, d'aguantar amb un somriure el pols constant de la venjança cega de l'estat i les impotències i egoismes (se'n solen dir tàctiques) que generen els partits. El peix es mossega la cua: només des de fora de la política (institucional i partidista) es pot aspirar a transformar-la; només la independència personal garanteix la coherència i honestedat de la pràctica i la teoria. Per això la importància d'apel·lar a la societat civil, al poble organitzat en miríades d'entitats al llarg i ample del país, perquè torne a ocupar els carrers, perquè articule la desobediència civil que el farà avançar en el camí de la llibertat i la justícia social. Cuixart és un inspirador d'acció i actituds la importància i influència del qual depassa els límits estrictes de Catalunya i els seus problemes específics, un referent que des dels Països Catalans (terme que sol introduir en les seues intervencions) va guanyant dimensions universals. Els qui ens l'hem afillat des de fa temps, admirats del seu somriure, afabilitat i enteresa, els qui ens hi hem emparat o confraternitzat –que això va a edats–, el proposaríem com a Nobel de la Pau. Però la seua vacuna contra el pessimisme i la confusió data de caducitat si tots plegats (també els qui en latituds i circumstàncies diferents defensem amb fervor els drets democràtics i les llibertats del país) no som capaços de posar-nos en marxa, superar la síndrome de la capelleta i facilitar un consens bàsic per governar-nos i seguir navegant cap a l'horitzó. Perquè el que distingeix la solidesa del seu discurs, sobre la idea fonamental que el procés d'autodeterminació no pot estar condicionat per la repressió i que passa necessàriament per l'empoderament de la gent i la unitat en l'esforç, és en bona part el fervor que hi posa. Les seues paraules brillen perquè tenen al darrere la força del convenciment que l'objectiu és necessari i és possible perquè depèn de la voluntat. Davant la sonsònia monòtona i desanimada de la majoria de polítics de torn i la grisalla i mesquinesa que hi predominen, Cuixart representa el fulgor, l'entusiasme, el fervor de la paraula poètica. Només un home que ve de la cultura del món civil podia aspirar a una tasca com aquesta, amb l'èpica col·lectiva i el lirisme (tan denostat per tota mena d'inflamats ignorants!) de les coses tangibles, petites i immenses.

Precisament estic llegint aquests dies En defensa del fervor, un assaig d'Adam Zagajewski. Per al poeta polonès, que ens va deixar el març passat, el fervor (que remet tant a la idea de foc o ardor del sentiment com a la de religiositat –i en el nostre cas podem prescindir de tot lligam amb el diví) és nucli essencial de la creació poètica, oposat a la ironia, que defineix, seguint el seu compatriota C.K. Norwid, com "l'eterna correctora". "El fervor, l'ardorós cant de l'ocell al qual responem amb el nostre propi cant ple d'imperfeccions", "matèria primera de les nostres construccions literàries". La ironia ve després, sí, i és imprescindible, com les portes i finestres sense les quals les cases són inhabitables. Potser també a la política li sobra molta de la ironia que anul·la la inseguretat (o fa com que l'anul·la: vegeu les simplificacions rufianesques i de tants servidors partidistes) i li manca el fervor capaç de moure muntanyes. O de conquistar la bellesa, "que és per a tot aquell que busca un camí seriós".

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 14 de maig de 2021.]

 


 

diumenge, 9 de maig del 2021

Esplendor del dietari

Em referesc al tercer dels publicats per Ramon Ramon, No sé què mor, premi Andròmina de Narrativa 2020, que acaba de publicar Edicions 3 i 4. Mentre anem traient lliçons i conclusions de l'enèsima victòria del nacionalcatolicisme a Madrid i esperant que alguns dels pocs espais de què disposem al país per a la crítica literària li dediquen l'atenció que es mereix, fem-ne uns quants, ràpids, cèntims. Autor d'una obra poètica d'alt voltatge i llibres guardonats en diversos premis, Ramon Ramon suma als mals de pertinença a un país i una literatura minoritzats la tossudesa de l'escriptor de soca-rel zelós de la pròpia independència i no gens donat a la fira de les vanitats en què sol consumir-se i consumar-se bona part del geni creatiu dels autors. Sense fer-ne escarafalls ni falses declaracions de modèstia, aquesta consciència d'escriptor perifèric i "insignificant" (sic, i en això darrer s'equivoca de mig a mig) és un dels temes recurrents dels seus dietaris. A fi de comptes, el moll de l'os del dietarisme és la perícia en la construcció d'un espai de reflexió personal on sondejar les profunditats de la pròpia vida i observar també, com a través d'un periscopi, la infinitud de l'espai exterior. No cal dir que Ramon Ramon combina i alterna aquestes perspectives amb molt d'ofici, gràcies al domini extraordinari de la llengua, la possessió d'una cultura molt vasta i sòlidament assimilada i l'art de l'escriptura. Perquè no hi ha el dins sense el fora i perquè entre allò estrictament personal i el que és de més o menys domini públic hi ha tot de vasos comunicants i fils conductors que l'escriptor ha de saber lligar amb tenacitat, des de la seua condició i responsabiitat assumida de ciutadà d'un país negat i de molt incertes perspectives futures (en les seues paraules: de valencià catalanista). Així les ben trenades reflexions sobre aspectes diversos de la cultura, sobretot la més estrictament literària (però també la científica, la filosòfica i la de les arts plàstiques, la musical, etc.) hi alternen amb observacions més peremptòries a compte del pas dels dies i les circumstàncies i experiències directament vinculades al propi país. Dividit en tres parts, les corresponents a les anotacions dels anys 2017, 2018 i 2019, Ramon Ramon s'hi revela com un observador molt agut de l'actualitat política, amb sucoses reflexions sobre la trama sociològica del seu poble, Catarroja, el mal de l'anticatalanisme, el pas del temps o la presència de la mort. Impagables en especial les pàgines que l'autor hi dedica a aquest darrer tema, les visites amb l'àvia al cementeri, els rituals de les festes de guardar, els conveïns, l'evolució soferta per antics companys d'escola o amics d'infantesa o joventut, el retrat àgil de certa fauna local, la dissecció d'una burrera endèmica que devora com un corc la fusta de l'edifici civil valencià. També certs moments del seu treball com a corrector de l'editorial Afers, algunes trobades amb companys d'ofici, els estius familiars a la platja de Xeraco, el creixement dels fills de què l'autor va donant compte de tant en tant des de la perplexitat del pare que no té més remei que aprendre'n sobre la marxa, paisatges i marines molt ben viscuts i pintats. Sobre la ja ampla i bella mar del dietarisme en català que es fa al País Valencià, el vaixell de Ramon Ramon navega amb tota la seua esplendor i de manera molt singular. El lector hi trobarà una font vivíssima d'informació, entreteniment narratiu, densitat poètica, assaig sensible i intel·ligent: la gran literatura que alguns tenen el do de fer sobre la marxa de la pròpia vida i a cavall del propi temps històric. Vagen per acabar unes quantes mostres del llibre espigolades ací i allà: "La mar és una màquina d'alienació mental perfecta", "concebia la literatura com una esperança antropològica", "El temps és la verbalització de la biologia del cos", "Podem agrair a la mort, després del dolor que ens causa, una vasta herència d'amor", "El meu egoisme fou tan indecent que, per matar el meu dolor, vaig matar a poc a poc mon pare", "La mort s'ha d'aprofitar expeditivament cada dia per sentir-nos perdurables. Perquè l'eternitat s'expressa en transparències. Als tanatoris comprovem com s'allarga el capvespre", "El Kaddish pel fill no nascut d'Imre Kertész ens angoixa: no diem «no!» a perpetuar-nos en els futurs imaginats de la sang pròpia. Som lluny d'Auschwitz: l'absurd no ens entra a l'úter. Al Mediterrani d'ací droguem cada dia la història", "la felicitat és el llenguatge que es riu de si mateix i dels qui en guarden les essències", "jo estic criat a poal […], els valencians no hem anat massa enllà de la literatura de cordell o d'eructació poètica", "llegir ha deixat de ser, majoritàriament, un acte d'amor que pressuposa la voluntat d'entendre el text", "En un confessionari d'església es deuen haver dit més mentides que en una taverna", "els intel·lectuals decrèpits són hegemònics: els pensaments brosten com cards d'una realitat erma", "La rancúnia no és el dolor, l'agent de creació suprem de la història de la literatura", "Sabem qui mor entre nosaltres, però desconeixem què mor dins de nosaltres". Això. I molt més.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 7 de maig de 2021.]

 


 


diumenge, 2 de maig del 2021

El Port plou sobre mullat

Un nou projecte faraònic amenaça el nostre país, o el que és el mateix, el seu centre neuràlgic, la capital, i el seu entorn: l'ampliació del port de València. No sembla que de moment els informes independents d'economistes, grups i experts ecològics i mediambientals, geògrafs i agrònoms, que coincideixen a qualificar-lo d'innecessari, agressiu i perillós en tot d'aspectes, haja despentinat els sabuts que l'han dissenyat ni fet tremolar la mà pública encarregada d'executar-lo. Com tants somnis lucratius que solen acabar en malson per a la majoria social, de nou amenaça de ploure sobre mullat. Cal recordar la vergonya del Castor, que ens va fer cornuts i ens va obligar a més a pagar el beure? Ens hem de remetre a la barbaritat d'allargar l'agonia de la central nuclear de Cofrents aprovada d'esquena al País Valencià? Haurem de rememorar aquella època infausta plena de circuits de Fórmula 1, regates de luxe, camps de golf, terres mitificades, aeroports per anar enlloc i tornar-ne pel mateix preu, escenaris de l'autobombo, la megalomania i els negocis d'estil Gürtel, el clamorós silenci d'estadis que s'han enrunat abans de l'estrena? Farem catàleg de totes les destrosses perpetrades al país i la seua gent a compte de paradisos esvaïts com el fum i reencarnats en bancs suïssos o illes tropicals? En aquelles pluges antigues, algunes tan antigues com l'anar a peu, també ens prometien el progrés, el benestar i el treball per a tothom. Però el progrés es va convertir sovint en una bèstia voraç que s'ho menjava tot i tot ho malmetia, el benestar en voràgine i desassossec i el treball ja és quasi una simple metàfora per entretenir l'exèrcit de desocupats, l'únic que creix ací juntament amb la temperatura del planeta. Això i el desvergonyiment amb què continuen sense despentinar-se elaborant propostes que ens acosten una miqueta més a l'abisme. El capital ensalvatgit no dorm, només simula que descansa per arreplegar forces per a la següent escomesa, el proper salt a la jugular del poble. I així va fent, deixant que les coses es degraden (com el camp valencià, una riquesa immensa que estan llançant a perdre, com la costa gallina dels ous d'or ja escatainant el col·lapse, com el teixit productiu del país esfilagarsat a major glòria de foscos oligopolis, com…) per justificar una operació traumàtica, per imposar un remei més dur que la malaltia. I tirant pel dret, escudats en els vots, els laberints burocràtics, i el top secret de capital i estat. És increïble, amb la pandèmia encara sembrant horror, que no en vulguen aprendre res, que no identifiquen les prioritats que beneficien el conjunt de la ciutadania, les seues necessitats i urgències: salut, educació-cultura, treball. És increïble que projectes-negocis com el del Port de València no siguen sotmesos completament a l'escrutini independent i públic, al debat obert sense trampes i a la decisió compartida i democràtica. És increïble que la democràcia quede molt ben emmarcada, com aquella foto escolar esgrogueïda que ja només alimenta les nostàlgies, relegada als seus apectes més sinistres i formals, confosa amb tota mena de legalismes, arrancada de la seua sina referendària i nodridora. Avui ens concentrarem a sota del rellotge del Port de València, aquell símbol d'una modernitat que sempre canvia de paràmetres, vigilants del temps i la memòria, per entomar una pluja que amenaça de nou de caure sobre mullat, conjurant-nos contra l'enèsima alerta meteorològica sobre la capital i l'horta, que és tant com dir sobre el país sencer, escarmentats pels mals passats i presents i, amb tot, preservant claus que òbriguen el futur a l'esperança.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 30 d'abril de 2021.]