diumenge, 9 de maig de 2021

Esplendor del dietari

Em referesc al tercer dels publicats per Ramon Ramon, No sé què mor, premi Andròmina de Narrativa 2020, que acaba de publicar Edicions 3 i 4. Mentre anem traient lliçons i conclusions de l'enèsima victòria del nacionalcatolicisme a Madrid i esperant que alguns dels pocs espais de què disposem al país per a la crítica literària li dediquen l'atenció que es mereix, fem-ne uns quants, ràpids, cèntims. Autor d'una obra poètica d'alt voltatge i llibres guardonats en diversos premis, Ramon Ramon suma als mals de pertinença a un país i una literatura minoritzats la tossudesa de l'escriptor de soca-rel zelós de la pròpia independència i no gens donat a la fira de les vanitats en què sol consumir-se i consumar-se bona part del geni creatiu dels autors. Sense fer-ne escarafalls ni falses declaracions de modèstia, aquesta consciència d'escriptor perifèric i "insignificant" (sic, i en això darrer s'equivoca de mig a mig) és un dels temes recurrents dels seus dietaris. A fi de comptes, el moll de l'os del dietarisme és la perícia en la construcció d'un espai de reflexió personal on sondejar les profunditats de la pròpia vida i observar també, com a través d'un periscopi, la infinitud de l'espai exterior. No cal dir que Ramon Ramon combina i alterna aquestes perspectives amb molt d'ofici, gràcies al domini extraordinari de la llengua, la possessió d'una cultura molt vasta i sòlidament assimilada i l'art de l'escriptura. Perquè no hi ha el dins sense el fora i perquè entre allò estrictament personal i el que és de més o menys domini públic hi ha tot de vasos comunicants i fils conductors que l'escriptor ha de saber lligar amb tenacitat, des de la seua condició i responsabiitat assumida de ciutadà d'un país negat i de molt incertes perspectives futures (en les seues paraules: de valencià catalanista). Així les ben trenades reflexions sobre aspectes diversos de la cultura, sobretot la més estrictament literària (però també la científica, la filosòfica i la de les arts plàstiques, la musical, etc.) hi alternen amb observacions més peremptòries a compte del pas dels dies i les circumstàncies i experiències directament vinculades al propi país. Dividit en tres parts, les corresponents a les anotacions dels anys 2017, 2018 i 2019, Ramon Ramon s'hi revela com un observador molt agut de l'actualitat política, amb sucoses reflexions sobre la trama sociològica del seu poble, Catarroja, el mal de l'anticatalanisme, el pas del temps o la presència de la mort. Impagables en especial les pàgines que l'autor hi dedica a aquest darrer tema, les visites amb l'àvia al cementeri, els rituals de les festes de guardar, els conveïns, l'evolució soferta per antics companys d'escola o amics d'infantesa o joventut, el retrat àgil de certa fauna local, la dissecció d'una burrera endèmica que devora com un corc la fusta de l'edifici civil valencià. També certs moments del seu treball com a corrector de l'editorial Afers, algunes trobades amb companys d'ofici, els estius familiars a la platja de Xeraco, el creixement dels fills de què l'autor va donant compte de tant en tant des de la perplexitat del pare que no té més remei que aprendre'n sobre la marxa, paisatges i marines molt ben viscuts i pintats. Sobre la ja ampla i bella mar del dietarisme en català que es fa al País Valencià, el vaixell de Ramon Ramon navega amb tota la seua esplendor i de manera molt singular. El lector hi trobarà una font vivíssima d'informació, entreteniment narratiu, densitat poètica, assaig sensible i intel·ligent: la gran literatura que alguns tenen el do de fer sobre la marxa de la pròpia vida i a cavall del propi temps històric. Vagen per acabar unes quantes mostres del llibre espigolades ací i allà: "La mar és una màquina d'alienació mental perfecta", "concebia la literatura com una esperança antropològica", "El temps és la verbalització de la biologia del cos", "Podem agrair a la mort, després del dolor que ens causa, una vasta herència d'amor", "El meu egoisme fou tan indecent que, per matar el meu dolor, vaig matar a poc a poc mon pare", "La mort s'ha d'aprofitar expeditivament cada dia per sentir-nos perdurables. Perquè l'eternitat s'expressa en transparències. Als tanatoris comprovem com s'allarga el capvespre", "El Kaddish pel fill no nascut d'Imre Kertész ens angoixa: no diem «no!» a perpetuar-nos en els futurs imaginats de la sang pròpia. Som lluny d'Auschwitz: l'absurd no ens entra a l'úter. Al Mediterrani d'ací droguem cada dia la història", "la felicitat és el llenguatge que es riu de si mateix i dels qui en guarden les essències", "jo estic criat a poal […], els valencians no hem anat massa enllà de la literatura de cordell o d'eructació poètica", "llegir ha deixat de ser, majoritàriament, un acte d'amor que pressuposa la voluntat d'entendre el text", "En un confessionari d'església es deuen haver dit més mentides que en una taverna", "els intel·lectuals decrèpits són hegemònics: els pensaments brosten com cards d'una realitat erma", "La rancúnia no és el dolor, l'agent de creació suprem de la història de la literatura", "Sabem qui mor entre nosaltres, però desconeixem què mor dins de nosaltres". Això. I molt més.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 7 de maig de 2021.]

 


 


diumenge, 2 de maig de 2021

El Port plou sobre mullat

Un nou projecte faraònic amenaça el nostre país, o el que és el mateix, el seu centre neuràlgic, la capital, i el seu entorn: l'ampliació del port de València. No sembla que de moment els informes independents d'economistes, grups i experts ecològics i mediambientals, geògrafs i agrònoms, que coincideixen a qualificar-lo d'innecessari, agressiu i perillós en tot d'aspectes, haja despentinat els sabuts que l'han dissenyat ni fet tremolar la mà pública encarregada d'executar-lo. Com tants somnis lucratius que solen acabar en malson per a la majoria social, de nou amenaça de ploure sobre mullat. Cal recordar la vergonya del Castor, que ens va fer cornuts i ens va obligar a més a pagar el beure? Ens hem de remetre a la barbaritat d'allargar l'agonia de la central nuclear de Cofrents aprovada d'esquena al País Valencià? Haurem de rememorar aquella època infausta plena de circuits de Fórmula 1, regates de luxe, camps de golf, terres mitificades, aeroports per anar enlloc i tornar-ne pel mateix preu, escenaris de l'autobombo, la megalomania i els negocis d'estil Gürtel, el clamorós silenci d'estadis que s'han enrunat abans de l'estrena? Farem catàleg de totes les destrosses perpetrades al país i la seua gent a compte de paradisos esvaïts com el fum i reencarnats en bancs suïssos o illes tropicals? En aquelles pluges antigues, algunes tan antigues com l'anar a peu, també ens prometien el progrés, el benestar i el treball per a tothom. Però el progrés es va convertir sovint en una bèstia voraç que s'ho menjava tot i tot ho malmetia, el benestar en voràgine i desassossec i el treball ja és quasi una simple metàfora per entretenir l'exèrcit de desocupats, l'únic que creix ací juntament amb la temperatura del planeta. Això i el desvergonyiment amb què continuen sense despentinar-se elaborant propostes que ens acosten una miqueta més a l'abisme. El capital ensalvatgit no dorm, només simula que descansa per arreplegar forces per a la següent escomesa, el proper salt a la jugular del poble. I així va fent, deixant que les coses es degraden (com el camp valencià, una riquesa immensa que estan llançant a perdre, com la costa gallina dels ous d'or ja escatainant el col·lapse, com el teixit productiu del país esfilagarsat a major glòria de foscos oligopolis, com…) per justificar una operació traumàtica, per imposar un remei més dur que la malaltia. I tirant pel dret, escudats en els vots, els laberints burocràtics, i el top secret de capital i estat. És increïble, amb la pandèmia encara sembrant horror, que no en vulguen aprendre res, que no identifiquen les prioritats que beneficien el conjunt de la ciutadania, les seues necessitats i urgències: salut, educació-cultura, treball. És increïble que projectes-negocis com el del Port de València no siguen sotmesos completament a l'escrutini independent i públic, al debat obert sense trampes i a la decisió compartida i democràtica. És increïble que la democràcia quede molt ben emmarcada, com aquella foto escolar esgrogueïda que ja només alimenta les nostàlgies, relegada als seus apectes més sinistres i formals, confosa amb tota mena de legalismes, arrancada de la seua sina referendària i nodridora. Avui ens concentrarem a sota del rellotge del Port de València, aquell símbol d'una modernitat que sempre canvia de paràmetres, vigilants del temps i la memòria, per entomar una pluja que amenaça de nou de caure sobre mullat, conjurant-nos contra l'enèsima alerta meteorològica sobre la capital i l'horta, que és tant com dir sobre el país sencer, escarmentats pels mals passats i presents i, amb tot, preservant claus que òbriguen el futur a l'esperança.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 30 d'abril de 2021.]