dissabte, 25 de febrer del 2017

Uns més que altres


Es dispara l'esquellinc automàtic, catrinc-catranc, «Tots els espanyols són iguals davant la llei». Muuu, buuu respon el ramat. L'endemà del circ muntat a consciència en el judici als responsables polítics de la consulta del 9N a Catalunya i quan ja seien a la banqueta dels acusats pel cas Nóos la germana del rei d'Espanya i el seu duc trempat, les campanes i els coloms van esclatar en l'aire mediàtic en boca dels defensors a ultrança dels seus privilegis (constitucionals i no). Veieu com tots som iguals davant la llei? Catrinc-catranc, tornava la matraca penjada al coll de la ramaderia submisa o subversiva. Tota una infanta, tot un noble trempat (empalmado, en l'argot electrònic del xicot, que més que dibuixar un cas de priapisme volia dir empalmado a la xarxa delictiva de subministraments de riqueses que entre d'altres representen la casa reial i el PP) retent comptes davant la justícia imparcial, déu meu, quin exemple de democràcia avançada! I les veus més audibles de la pàtria única, empetitida i sotmesa, Miquel Roca, advocat de la susdita infanta, els xiquets de Ciutadans, Rivera i Arrimadas, l'impertorbable Rajoy, la sempreviva i somrient flor de Soraya i un llarg etcètera agitant l'esquellinc, catrinc-catranc, tots iguals. Fins i tot Juan Luis Cebrián, entossudit a pispar-li audiència a Jiménez Losantos (ai aquells progres d'altres temps avui muntats en el vil metall!), reclamava l'engarjolament de Mas i l'assistència de la benemèrita per posar coto a tantos desmanes (democràtics). S'ha acabat la comèdia en l'aniversari del 23F, vaja, i s'haurien de menjar les pròpies paraules com si fos un plat de coradeta: multa per a l'esposa embadalida, llibertat sense fiança per al duc, que podrà disposar del passaport en el seu retir a Suïssa (un lloc molt adient per a segons quins xoriços i molt ric en vaques i esquelles) i que s'haurà de presentar, això sí, davant el jutge cada ics dies. Tots iguals… però uns més que altres, malgrat el que diguen matraques i esquellincs, salvapàtries i protegits, acòlits i espavilats. Ens remetem a les proves. El raper mallorquí, Valtònyc, condemnat a presó per unes cançons que hauria d'emparar la llibertat d'expressió, Joan Josep Nuet, representant de CSQP a la Mesa del Parlament de Catalunya exclòs de la querella de la fiscalia general per no ser independentista [sic], substituït el fiscal que investigava la vinculació del president peper de Múrcia amb la corrupció, els pàries i famolencs que entren cada dia a la presó per furtar alguna cosa per menjar, els alcaldes i regidors a qui retiren els passaport per parlar de trencar ous per fer les truites, i més senyora, i més. Però les infinites esquelles que tots portem al coll, sotmesos o subversius, no paren de moure la monòtona fressa. L'espiral de la injustícia (que es produeix en una pseudodemocràcia on ells s'ho guisen i ells s'ho mengen i on la separació de poders es dissipa enmig d'una pudor terrible) està arribant al vertigen i acostant el col·lapse del sistema. Alguna cosa fa olor a podridura, a molta podridura, al Regne d'Espanya. I els esquellots, catrinc-catranc, no tenen prou força sinestèsica per dissimular-la.

dilluns, 20 de febrer del 2017

Endins de l'úter viu


Josep Maria Balbastre, Úter. 19è premi de poesia Josep Maria Ribelles Vila de Puçol. Onada Edicions, Poesia núm. 35. Benicarló, febrer 2016.
· · ·
Ens valem d'aquestes paraules extretes del poema de Raó del cos (2000) de Maria-Mercè Marçal que l'autor cita en l'encapçalament de la quarta i darrera secció del llibre, la que dóna precisament nom al conjunt, Úter, perquè ens semblen reveladores d'una de les bigues mestres en què descansa tot l'edifici significatiu de l'últim treball de Josep Maria Balbastre (Ròtova, 1964). Més enllà de la dualitat naixença-mort com a fites a termini fix, assistim al llarg del desplegament del llibre (i m'atreviria a dir del conjunt de l'obra poètica de l'autor) al moviment perpetu, cíclic i estacional, de l'home i la natura (de l'home en la natura), de l'anar i tornar de l'una a l'altra. Úter o matriu, lloc on s'engendra la vida, des del punt de vista no tant de la maternitat com del nascut o renascut (o desnascut), aixopluc ancestral, el paradís perdut a què es torna per acció de l'amor, raó del cos: «que em tornes a nàixer», «a la teua terra calenta caic», «úter anterior al llenguatge, larva de paraula», «el meu exili de l'amor», «per a concebre'm de nou», «L'oli que raja del teu úter / que me'l bec que m'anomena i que em busca». La insistida imatge de la nuditat del cos, del cos despullat d'afegits superflus, és el símbol de l'autenticitat, la simplicitat, la puresa i la bellesa essencials, i el cos de l'amada, essencialitzat en l'úter recòndit, camí i receptacle de l'amor, lenitiu per al cos adolorit, font per al desconhort, medecina contra el desconsol. Tot això es desplega més explícitament (però sense abandonar mai el frec remorós del silenci, el suggeriment el·líptic, l'austera concentració de sentit) en aquesta part final del llibre. Però abans, seguint l'ordre proposat de lectura, hem assistit a altres tres moviments: Quadern de camp (20 poemes), El lament de la terra (12) i Les fulles mortes (13), que amb els 17 poemes que conté Úter conformen un conjunt de 62 peces. El vaivé dialèctic (naixença-mort) que pauta el llibre també té el seu reflex en la manera com està organitzat el conjunt, a la naturalesa compositiva de les diverses seccions, de manera que hi trobem un vincle evident entre la primera i la tercera part, d'una banda, i entre la segona i la quarta de l'altra: poemes més discursius en què la veu poètica més s'acosta a la dicció del diàleg, referenciats i a estones narratius, en el primer cas, front a les formes més replegades, sintètiques, sense signes de puntuació, del segon grup. Contracció-expansió, sístole-diàstole del cos viu dels poemes: pols complementaris, inseparables. Quadern de camp traça itineraris pel bosc, sovint a trenc de crepuscle. L'escriptura es pobla dels elements de la natura, entre els quals el propi cos, com un arbre més, el silenci tenaç de la paraula que es busca, que «la pluja va banyant», la memòria dels morts arribada amb la pebrella o el rovelló, el cementiri de marges solsits per les aiguades, la mort personificada per «Les petjades del caçador / que avancen per l'arbreda». El lament de la terra és el de «tot l'univers creat» que «gemega i sofreix dolors de part» (Rom 8, 22), i per això hi emergeix la veu femenina: «Nua / m'enfonsaré / a l'aigua / n'emergiré / per respirar / travessant els senyals / de la bellesa». El lament de la terra «naix del solatge / d'aquest dolor», «gota a gota / des del solatge / del dolor / cap a l'origen de la finitud». Les fulles mortes, la tercera part, pren el títol de la cançó de Jacques Prévert i música de Joseph Kosma coneguda sobretot per la versió d'Yves Montand. Tot i les connexions evidents, com hem dit, amb la primera secció, els poemes vénen ací despullats de títols i són més variables quant a la solució formal, que inclou un parell de composicions en prosa. La fusió entre cos i escriptura, a través dels diversos referents natural, i el tema del pas del temps ja presents en Quadern de camp, es despleguen ací amb major intensitat («Escriu-me el cos, emplena'l / dels mots que encenen cada vespre / un instant lluminós de goig»), també des de la nostàlgia de l'amor («i em sent com terra / sense llavor / l'úter trencat / que ara refaig / bressol fecund») o des de l'«exili de l'amor», aquell «amor fòssil, ambre / duramen del temps» que trobarem a l'última part del llibre.
Amb aquest darrer lliurament, tan brillant i poderós com tots els seus llibres anteriors, Josep Maria Balbastre continua desplegant amb fermesa, intel·ligència i passió, una de les obres poètiques més suggestives del panorama actual. Acompanyar des de la lectura el vol altiu, majestuós i solitari d'aquesta rara avis és una aventura plena de sentit, un autèntic plaer.

[Publicat a Saó núm. 423 de febrer de 2017.]

[L'autor en una imatge recent apareguda a La veu del País Valencià.]

dissabte, 18 de febrer del 2017

Mediterranis


Ja sabeu: segons les darreres informacions, la Mediterrània s'ha desplaçat més de tres-cents quilòmetres cap a l'interior de la península Ibèrica i ja banya la platja de Madrid. No és que l'estat i les seues elits xuclòcteres, en la seua esbojarrada omnipotència (llastada de no poques i ben contrastades impotències) ja manen sobre la geologia i les altres foteses de la naturalesa. La maniobra, de moment, és més burda i consisteix a desviar els diners europeus per al denominat corredor mediterrani per arreglar-se la connexió entre les estacions d'Atocha i Chamartín. Nihil novum sub sole, res de nou sota el sol, dit amb la proverbial i infal·lible llatinada. Si amb els diners dels refugiats de la guerra de Síria i altres pàries que no han acollit subvencionen expatriacions forçoses i amenitats repressives múltiples, i no els cau la cara de la vergonya que no tenen, es deuen pensar que redibuixar la geografia al seu caprici i interès és com bufar i fer ampolles, un joc de xiquets. Per desgràcia per a ells la puta mare natura, la història, la cultura i fins l'economia i tot això són tossudes. Ofegant l'àrea més productiva i de major projecció europea, l'eix mediterrani, no solament extremen l'agonia que es percep passejant pels horts de tarongers de València o els carrers desolats d'Alcoi, per exemple, sinó que es llancen al capdavall pedres sobre la pròpia teulada. Què faran quan se'ls acaben les nostres mamelles? Fins els dòcils empresaris valencians ja comencen a clamar al cel, símptoma de la inviabilitat d'una Espanya radial que construeix AVEs (quin aviram inútil!) per unir el no-res a major glòria dels florentinos de torn mentre, sense anar més lluny, condemna a la indigència de tram i velocitat decimonònica el tren que connecta Alcoi al propi país i al món. Tot això té el seu correlat verbal en la rància grandiloqüència que es gasten i amb la qual dissumulen la malaptesa per interpretar la realitat: Rajoy i les amputacions doloroses (ell deu preferir els matrimonis malavinguts i la violència domèstica del mascle), la fiscal fumadora i l'agressivitat extrema (que poc viatjada, que calenteta en la torre d'ivori!), la legalitat de martell del ministre Català contra la legimitat democràtica. De Mediterranis, cert, n'hi ha molts, no només el de les platges de Levante ni el de les desviacions geogràfiques. Hi ha també el de la ineludible urgència dels refugiats, les pasteres, els nàufrags i els morts que no vol Madrid però tampoc Europa. Però hi ha també el de la consciència solidària que es va congregar en concert l'altre dia al Palau Sant Jordi i que avui recorrerà els carrers de Barcelona. Com desmunta tot aquest moviment les excuses per justificar la intervenció violenta i penal sobre Catalunya. L'estat només s'apunta al mediterranisme quan pot fer caixa reescrivint les lleis de la natura o quan vol convertir la costa en el seu xiringuito. Fora dels mapes, sí, hi ha potser molts mediterranis. El que reclamem és justament el reconeixement i el respecte a totes les opcions democràtiques. I ara com ara no n'hi ha de més completa, transversal, cívica i pacífica que la de la independència, inclosa la que permetrà acollir solidàriament tots els refugiats possibles.


 

dissabte, 11 de febrer del 2017

Feblesa civil


En aquest país nostre (el valencià, per més senyes) sembla que estiguem condemnats a moure'ns, quan ens movem, a la cama coixa, o que sempre anem en una bicicleta d'un sol pedal, trontollant pels camins de la història. No crec que es tracte de cap maledicció bíblica o que els déus ens forcen a jugar sempre amb daus perdedors. Però quan una cama, posem-hi la civil, funciona a ple rendiment o quasi, l'altra, per exemple la política, coixeja de manera estentòria. Això és el que ens va passar, simplificant molt, des dels anys seixantes, i de manera molt eloqüent amb els primers revessos d'aquella transició i el cúmul de despropòsits per a la construcció democràtica i nacional que se'n van seguir. Si la desmobilització per la qual es van escarrassar els partits –sobretot el PSOE i el conjunt de la dreta, però no solament– que van gestionar els primers anys de la democràcia (més formal que real, ara ho sabem) no va triomfar completament va ser gràcies, precisament, a la potència del món civil articulat majoritàriament al voltant d'Acció Cultural del País Valencià i el seu entramat organitzatiu. De fet, l'única oposició real i mínimament efectiva que el neofranquisme representat pel PP va tenir a casa nostra durant molts anys fou la que s'aplegava al voltant d'aquesta entitat, autèntica frontissa de la societat civil valenciana amb voluntat inequívoca de transformació política. L'ambigüitat calculada que suposava mantenir la vocació política però inhibir-se a l'hora de prendre partit (o contribuir decididament a formar-lo), l'excessiva dependència de la subvenció institucional, el model vertical del seu funcionament i, sobretot, l'assumpció de projectes mastodòntics difícils de mantenir i de dubtosa eficàcia (pense sobretot en el Centre Octubre però també en els Casals Jaume I o en la revista El Temps) són algunes de les raons de la pèrdua lamentable de pistonada de l'antic buc insígnia. N'hi ha més, sens dubte, com ara l'ofec de les injustes multes pels repetidors de TV3, però una d'elles em sembla determinant: l'oblit que la força d'un projecte civil i col·lectiu, de país, rau sempre en la seua base, en els socis, en la gent, i en la capacitat de créixer, d'incidir en la societat en què viu. No direm, ni de bon tros, que l'altra cama, la política, avui es trobe pletòrica ni que el rendiment i visualització del seu treball siguen òptims, però almenys va fer possible prompte farà dos anys un tomb electoral lleugerament inclinat a l'esquerra i al país. Mancada la bicicleta, però, de l'altre pedal, costa déu i ajuda moure-la, avançar discretament i sense gaire soroll però amb decisió i a bon ritme. La feblesa civil s'ha extremat en mala hora perquè sense aquest contrapès la capacitat pedagògica de tota acció política i la pressió crítica als titubejos i desorientacions que l'amenacen queden molt minvats. Que el País Valencià malvisca perfectament aliè al procés que està vivint en aquests dies Catalunya és un símptoma evident d'atònita feblesa (ni una sola crida a la solidaritat amb els encausats i la democràcia per la votació del 9N!). Urgeix repensar de dalt a baix el món civil valencià i tonificar-lo. Anant a la cama coixa no tenim res a fer contra la velocitat a què avança el bòlid de la desertització del país.


 

dissabte, 4 de febrer del 2017

La independència i el 3%


El poder corromp. La coneguda sentència, sumàriament expressada, vol tenir un abast universal però li manquen les circumstàncies concretes de cada cas particular, allò que avui diríem el context, perquè puguem entendre en profunditat el funcionament de la llei. És l'exercici del poder allò que corromp el poderós, que no ho seria abans de prendre el poder? És la corrupció, d'una o altra mena, condició prèvia per exercir-lo? La corrupció és un virus estrany al sistema democràtic o part essencial d'ell? És la democràcia la representació formal d'una escena que té com a teló de fons la pràctica corrupta sistemàtica? Podem parlar de nivells de corrupció? De fet, hi ha mapes que assenyalen el «grau» de corrupció dels diversos estats a partir de diverses variables com la percepció que en té el ciutadà. Des de fa uns anys sabem que la titubejant democràcia espanyola, en altres temps exaltada a base de molt de bombo i platerets, completament falsejats, assentava la major part del seu cul en una poltrona corrupta fins al moll. Cap dels grans partits del poder, especialment el PP, no escapa, ara ho sabem, a les pràctiques mafioses de captació de diners a canvi de determinats favors. La majoria d'aquests casos, que tenen grans empreses i empresaris com a instigadors i beneficiaris del sistema clientelar, mai no ixen a la llum. I quan ixen, i com que el sistema de corrupció generalitzada no és possible sense la més o menys connivència del poder judicial, les reparacions i conseqüències solen distribuir-se en funció de determinats interessos de partit i de poder. Estem atrapats, doncs, en un cercle viciós. Fa dotze anys que es va destapar el cas de les comissions del 3% que Convergència (ara PDEcat) presumptament cobrava a empresaris per al finançament de la formació (i que siga només això, diners per al partit) sense que fins ara n'haja transcendit gran cosa ni se n'hagen trobat grans i clars culpables. Les operacions de persecució d'aquests fraus sempre han tingut una posada en escena certament espectacular, vespres d'inici de la campanya de Junts pel Sí o de la compareixença de Mas, Ortega i Rigau davant la justícia. No sembla imparcial ni innocent, una vegada més, l'actuació de la fiscalia. Però és precisament al món de l'independentisme a qui més interessa esclarir tot aquest afer i arribar fins al fons de la qüestió. Per diverses raons: perquè sobre un procés nítidament popular i democràtic no pot recaure cap sospita de condescendència o comprensió envers la corrupció (tot i que l'acció d'uns més o menys pocs o de les elits d'un partit no pot tacar tot un moviment); perquè és la manera de demostrar que només a través d'un procés de construcció nacional i democràtica massiva aquestes coses poden posar-se de veritat en net; perquè la raó de ser última d'un procés cap a la independència, que passe la pantalla (com ara es diu) de la transició adulterada del 78, és la construcció d'un estat i una societat d'alta qualitat democràtica on el càncer de la corrupció siga bandejat i efectivament perseguit, en què siga excepció a la norma i no, com ara sembla evident, la llei mateixa.