diumenge, 2 d’octubre de 2022

La clau que obri tots els panys

Ja fa dotze anys que l'escriptor Josep Lozano va tenir la lluminosa idea, inspirada en els àpats escocesos en homenatge al poeta Robert Burns (a no confondre amb el medievalista nord-americà Robert Ignatius Burns, que tants estudis dedicà al País Valencià) de proposar els que ja es coneixen com Sopars Estellés. Com en el cas escocès, commemorem ací el naixement de Vicent Andrés Estellés un 4 de setembre de 1924 en sopars cada vegada més estesos, multitudinaris i ben parats. De manera que el gran poeta valencià s'entaula amb nosaltres cada any coincidint amb les primeres, tímides i agradables frescors, que enguany han trigat tant, amb la imminència de la magrana que ja centelleja amb els seus vermells als arbres, l'arròs a punt per a la sega dibuixant la seua dansa que mou el vent, les esperades i temudes pluges, els primers bolets que baixen de Terol a preus prohibitius, el raïm daurat, deliciós moscatell de la Marina i de tants rogles propers que al mercat s'entossudeixen a dir-ne del terreno i jo en dic del país amb pedagògica paciència. Estellés se'ns asseu a taula, convidat d'honor, enmig de l'exuberància gastronòmica de la tardor, tot i que de vegades t'hages de conformar amb un més o menys suculent entrepà o cantell, les amanides senzilles de rigor, els cacaus i la insubstituïble bevenda. Perquè, és clar, "No podia faltar el vi damunt la taula", no hi podia faltar el "vi dels pobres. El vi que ens feia forts" (deixem la litúrgia dels pimentons torrats per a un altre dia), que l'Ovidi ens ensenyà a recitar amb tota la solemnitat i tota la ràbia en poderosa fusió. Perquè hi ha també una solemnitat i un ritual de la resignació, els més habituals dissortadament entre nosaltres. "El vi o sosteniment de l'afany o la ràbia. / El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis, l'esperança rompuda, plantar cara a la vida". Estellés se'ns asseu a taula per oficiar el vi nostre de cada dia.

M'he preguntat sovint per què una iniciativa privada com la de Lozano va aconseguir en un temps rècord popularitzar-se com ho ha fet, quan tantes i tantes altres se'n van en orris. Potser és que les coses tenen el seu moment i la seua xamba. Els valencians (i passeu-me la generalització) no som gaire sensibles en qüestions de lletres, tot s'ha de dir, i menys en poesia, amb l'excepció puntual, commemorativa, d'alguna exaltació devota o sacrílega (aquesta més sovint però aprofitant el mateix motle), gastronòmica o lúbrica convertida ja en eficaç peça arqueològica que no requereix massa esforç i mata el cuquet artístic que cova –diuen– tot valencià. Deu ser doncs més pel cantó lúdic i de gana cívica que els Sopars Estellés ens van robar el cor des del primer dia. Al capdavall, no hi ha festa entre nosaltres que no incloga la taula compartida amb alegria, i em pareix magnífic, no cal dir-ho, a més, diríem, d'universal. No menystindrem tampoc les virtuts estimulants, vitalitzadores, de la poesia estellesiana, però no deu ser, ja dic, essencialment la cosa poètica, tot i que convertida en referent civil, la que tira del carro. Siga com vulga, ací ho tenim de nou, la poesia obrint-se com una magrana, el vi vessant els gots, sensibles com som als rituals de la taula. I el que va davant va davant.

Però tot ritual, a la que et descuides, pot perdre el seu sentit i l'excusa de la celebració convertir-se en anècdota prescindible. És el perill que tenen les transformacions dels fets i les vides en mites. I en això, i voltats de tantes carències, els valencians també hi excel·lim: ens agraden més els mites i les santificacions que menjar amb els dits. Potser és inevitable en tot procés de vulgarització (en el sentit literal de la paraula), però fabricar a compte del poeta un brou concentrat amb unes gotes de l'Assumiràs la veu d'un poble, el No hi havia a València i el Perquè arribarà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot és, al capdavall, un mal favor al poeta, a la poesia i al país. Cal ser exigents i suspicaços i defensar amb ungles i dents el llegat dels nostres autors i referents civils, impedint que un o altre poder els rebregue i desactive. Sempre ho intenten i sovint se'n surten: omplin de floretes i lacrimogènia els homenatges, disparen cites a la babalà que no comprometen a res, els agrada la companyia amable dels poetes (per exhibir-los ben llustrosos i quetets). Ho hem vist tantes vegades! Amb l'Ovidi, amb Fuster, radicalment incompatibles amb l'estupidesa dels poderosos, irreductibles. Que no ens caguen els Sopars Estellés, que no ens els neutralitzen, que siga ell de veritat una clau que òbriga molts panys, les portes de la poesia i la cultura, les portes de la dignitat, rabiosa quan cal, del nostre poble. Alcem amb els seus decasíl·labs, alexandrins i versos lliures el país i la civilitat que ell tan bé va saber escandir.

La clau que obri tots els panys és un llibre de 1958 que inclou eixa obra mestra que és Coral romput i que l'Ovidi i el Toti van multiplicar per mil. El títol parafraseja del vers final del poema "Dit de la mort al voltant de les quatre del matí": "Portes la nit, portes el dia, portes / la clau que obri totes les portes". Evidentment s'hi refereix a la mort, una de les obsessions constants d'Estellés, un dels seus pous més fèrtils. Després, al Mural del País Valencià, en aquell altre poema dedicat a Xàtiva que Ovidi i Toti feren cançó, Estellés reprèn el vers, una clau per fi convertida en símbol de la llibertat i futur del país. Aquesta és la clau que ens ha de permetre obrir any rere any els sopars populars en homenatge al poeta i la poesia, a la gent i al país, el nostre cant irredempt i altiu a la llibertat, amb tota l'alegria, amb tota la ràbia i la fermesa.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 30 de setembre de 2022.]

 


 


diumenge, 25 de setembre de 2022

Encara la guerra de Putin

Ja fa set mesos de l'inici de l'atac i invasió russa a Ucraïna. Després d'un temps quasi desapareguda de les pantalles, eclipsada per altres urgències i problemes, heus-la ací de nou amb l'anunciada mobilització de reservistes com a resposta a la contraofensiva ucraïnesa, provisionalment exitosa. Putin vol sumar a la seua guerra tres cents mil soldats més de la mare pàtria. Molts dels candidats involuntaris a la santa croada del tirà del Kremlin (i dels oligopolis que controlen l'immens país i decideixen sobre l'ús dels excedents armamentístics i sobre la manera com la gran roda del negoci continuarà a tot tren a costa de vides, dolor aliè i devastació) es manifesten en moltes ciutats i són detinguts per milers. D'altres s'apressen a fer les maletes i agafar un vol que els porte a Georgia, Turquia o Armènia, països que no demanen visat. Si fins ara s'estaven calladets, la perspectiva no gens il·lusionant d'haver de morir lluny de casa per una causa que els és tan aliena com els discursos grandiloqüents que intenten encendre l'ardor guerrer dels combatents, ara ixen a grapats al carrer. Rússia no en té l'exclusiva, certament, però diríem que presenta una tendència malaltissa a la tirania i les presons. I quan les pulsions nacionalistes troben un pistoler de la talla de Valdímir Putin per excitar les baixes passions del fanatisme i la mística amb què solen coronar-se tots els salvapàtries, arribem a la conclusió que el món, efectivament, no avança, gira. Entre les sòrdides presons tsaristes de l'època de Kropotkin, les penalitats del Gulag on anaren a raure milions d'opositors o sospitosos de ser-ho i les detencions massives i misterioses morts de periodistes i dissidents d'ara hi ha un fil que ho cus tot. No és casualitat que la serp de Putin nasqués dels ous covats en els calabossos de la KGB. Mobilització massiva i amenaça nuclear, les dues cartes que el sàtrapa baralla per camuflar el fracàs d'una guerra cruel i estúpida com poques. L'excusa de l'OTAN i el fantasma del nazisme que hauria abduït el govern de Zelenski, amb variacions, continua sent esgrimida per justificar la bogeria. El mal és que també se l'empassen no pocs fervorosos creients del comunisme, en qualsevol de les seues versions. El pitjor del capitalisme no és potser que conduesca al col·lapse i la destrucció de la humanitat sinó que no té alternativa a la vista. En el millor dels casos, heus-lo ací, respectuós amb els equilibris democràtics i les llibertats (almenys mentre no el posen en perill) que el fan més respirable, intentant mantenir la seua mala salut de ferro enmig de l'enèsima crisi. I heus-lo allà, evolucionat a les pitjors versions de l'autarquia, en forma de dictadures d'estat, a la Xina com a Rússia. Les imperfectes democràcies occidentals haurien de concentrar tots els seus esforços a impedir, amb els corresponents contrapoders que fan possible l'inestable equilibri polític, que arriben al poder personatges com Putin, o Trump, o… La pregunta leninista era capciosa, tot un avançament del que vindria prompte. No es pot construir res de noble sense la premissa de la llibertat, la mateixa que Putin i companyia es mengen amb creïlletes mentre fan juguesques tot acariciant el botó nuclear.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 23 de setembre de 2022.]

 



 


diumenge, 18 de setembre de 2022

Monarquia fins en la sopa

La reina és morta, visca el rei! O God Save The Queen, però en la versió dels Sex Pistols, per contrarestar la flatulència monàrquica amb una mica de bon humor (i música dolenta sanament corrosiva). Perquè aquesta operació a compte de les exèquies de la simpàtica reina quasi centenària, segona en el rànquing de perdurabilitat en el tron, segons hem pogut saber, després de Lluís XIV, el Rei Sol, que s'hi va estar 72 anys, dos més que la reina avui plorada urbi et orbe; aquesta operació de lacrimogènia sostinguda, dèiem, muntada sobre un guió britànicament dissenyat al mil·límetre i revisat amb paciència aràcnida any rere any contra improvisacions i desagradables sorpreses, és probablement l'anestèsia més important de totes les que s'han administrat en el que portem de segle, un maquillatge en tota regla de la monarquia britànica i per extensió de tot poder constituït convertit en el xou més gran del món, brillant vencedor en la dura competència mediàtica. Que hem tingut, tenim i tindrem funeral i coronació fins en la sopa, amb un desplegament que no estalvia despeses ni energies i resistent a qualsevol intent individual de fugida mediàtica. La màquina propagandística, tan important en el sosteniment del decadent imperi britànic i la seua corona mil·lenària, ha construït una hagiografia tan increïble d'Elisabet II, però tan ben adobada, que la difunta s'assembla ara més a un personatge de Walt Disney que a l'heroïna de carn que visqué al costat del seu poble sota les bombes de l'aviació nazi. La fàbrica de somnis hollywoodiana ja ha pres nota de l'operació funerària i entronitzadora posada en marxa i que ajuda a esquivar algunes de les crisis que assoten Gran Bretanya i el món amb l'eficàcia del millor narcòtic. L'estilització exagerada de la reina mare, la família reial i fins de l'ombra allargada de Lady Di, està convertint la institució que fou pal de paller de l'imperi més poderós del món en una figureta trencadissa de Lladró. De vegades passa això: com més parafernàlia i exhibició de poder, més dèbil sembla la base sobre la qual s'assenta tot plegat. L'autobombo monàrquic, entusiàsticament aprofitat pels mitjans més servils, fa salivar totes les monarquies que en el món són, la majoria de les quals no viuen les millors hores. I els poders que les mantenen, engreixen i utilitzen. Amb tot, i malgrat la precisió del guió, el desmanyotat nou rei Carles III ha tardat a penes unes hores a cagar-la enredat de males maneres amb la tinta de l'estilogràfica i les dates i sorprès en calçotets per una gravació poc decorosa. A voltes un detall menor malmet tota una obra d'art. El perill de col·locar-nos el traspàs de l'anciana reina i els rituals de les exèquies fins en la sopa és que acabem per adonar-nos que la cara A amable de la corona i de l'imperi (construït, convé no oblidar-ho, amb la força genocida i espoliadora de tots els imperis) té una cara B de baixesa moral i antipatia que no parpelleja a l'hora d'acomiadar el personal de servei i que es revela perfectament inútil amb les manualitats més simples i les dades més fàcils. Què farà amb tant de poder un rei que té problemes per manejar una ploma i és víctima d'un mal humor tan sinistre? Les preguntes inevitables que ens fem quan ens posen la monarquia fins en la sopa és com se les apanyaran ací amb el rei fugat quan, malgrat la seua mala salut de ferro, se les haja de veure amb la vella dama. Comptant que els guions a Espanya solen ser de traç gruixut i coneixent els greus perills a què ha exposat la corona el tarambana refugiat als regnes del petroli, que tant li deuen, i del congènit –aquest sí visible a tothora– mal caràcter del fill, ens temem el pitjor. Sense descartar que com l'exemplar reina britànica, que ha sabut prestar un darrer servei a la pàtria morint-se a Escòcia, que té pressa d'independitzar-se, el Rei emèrit i excomte de Barcelona, vinga a expirar l'últim alè a la capital de Catalunya. El descrèdit en què viu la monarquia borbònica, però, no l'evita ni un funeral de les dimensions del britànic. Més aviat faran mans i mànegues per traure's el mort del damunt i mirar de salvar algun moble. Serà cosa de veure.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 16 de setembre de 2022.]

 



diumenge, 11 de setembre de 2022

Setze jutges d'un jutjat

O en rigor 21, comptant-hi el President del Consell General del Poder Judicial, que ho és també del Tribunal Suprem. Mengen fetge d'un penjat? No, ja no almenys, perquè la pena de mort, inclosa l'executada per la forca, fou abolida a Espanya, com també el garrot vil, instrument molt més econòmic, funcional i còmode per al botxí, instituït per Ferran VII en 1830 i vigent fins al 1978, després que el van utilitzar per assassinar Salvador Puig Antic. A més, ¿quin sentit tindria menjar fetge d'un penjat amb un sou que oscil·la –dietes i prebendes especials a banda– entre els 109.072,40 euros anuals d'un magistrat normalet de l'alt tribunal i els 132.769,12 que cobra el president Carlos Lesmes, que fa quatre anys que té caducat el càrrec que no abandona ni amb flit –o és que no deixen que l'abandone? Ves a saber. Vull dir que probablement els Excel·lentíssims Magistrats prefereixen menges més fines que no les vísceres subalternes que tant agraden al populatxo, fetge, coradeta, lleterola o mareta, perquè a més de tenir les butxaques plenes van també carregats de punyetes (en el sentit castellà de la paraula: 'encaje o vuelillo de algunos puños'). Però no són més que suposicions. Faig l'amable lector o lectora d'aquesta columneta –a excepció d'algun expert que haja pogut caure per ací per errortan aliè i allunyat del galimaties jurídic com un servidor. Més val així, i que no ens vegem mai en el destret d'haver de moure'ns per les oficines sinistres dels tribunals, Consell General, Audiències, Suprem, Constitucional i tota la pesca, llocs que fan patxoca i imposen. Ho fan a posta perquè tot ciutadà Joseph K., el perplex protagonista d'El procés de F. Kafka, se sotmeta a un poder que li és completament estrany. No seria poder si d'una mirada no et deixés fulminat, com feia la Medusa del mite. No cal sinó haver vist les cares de prunes agres del president caducat del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, l'Excel·lentíssim Senyor Don Carlos Lesmes Serrano, i Sa Majestat Felip VI de Borbó i Grècia, que se'l mirava de reüll, durant el discurs d'obertura de l'any judicial en l'incomparable marc del Convent de les Saleses Reials, per sentir-se tremolar l'esquelet i comprendre la naturalesa fosca i teatral del poder. Qui no acataria sense piular les decisions, per injustes o estrambòtiques que fossen, de gent tan furibunda i tan ben adornada? Per sort, aquestes coses, sales, discursos, personatges, rituals i parafernàlies només es donen a la Capital del Regne. No saben quin pes ens lleven situant-se a tants quilòmetres de la nostra realitat de vulgars contribuents, ni que siga al preu de pagar-los religiosament la festa. En fi, que qui es crega viure en una democràcia plena, amb la deguda separació entre poder judicial, legislatiu i executiu ja pot baixar del burro. Per començar, als jutges no se'ls vota, sinó que els posen i els lleven a conveniència els dos partits del règim, que de vegades i segons com es fonen en un de sol, el PPSOE. A més es divideixen en dos grups en teoria mútuament excloents, conservadors i progressistes, tot i que la cosa va com va i depèn més de qui t'hi ha posat que no de la teua presumpta ideologia abans d'acceptar el càrrec. Bé, els posen els dos partits, però sovint li agafen gustet a la cosa i mantenen la poltrona caducada durant anys. Deu ser una forma àulica d'addicció. Una altra curiositat en una democràcia tan plena com l'espanyola és que entre Ramon Posada y Soto, que estrenà el càrrec de president del Suprem en 1812 i l'actual (caducat), Carlos Lesmes Serrano, no hi haja hagut cap dona presidenta. Potser són suspicàcies meues. Al capdavall, però, a més de multar, perseguir, condemnar independentistes catalans col·locant la indissoluble unitat d'Espanya, que no deixa de ser una frase sense sentit ja que el futur és per sort i naturalesa imprevisible, per damunt dels drets democràtics de les persones i els pobles i passar-se la justícia per l'entrecuix (o mocar-se-la amb les punyetes, en el sentit castellà del mot), es preguntarà l'amable lector o lectora per a què collons serveix, per exemple, el CGPJ (ja el faig familiaritzat amb les sinistres sigles del poder). I ara no se'm riga, que la cosa va de veres: "vetlar per la garantia de la independència dels jutges i magistrats enfront dels altres poders de l'Estat [sic]". Explica això el discurs i la mirada furiosa de Carlos Lesmes, o Rei del Mambo, en l'obertura de l'any judicial? Es van apropiar de la política perquè així els ho van manar, fent servir les lleis com a excusa per a la tirania, i ara el xitxo no amolla l'os ni matant-lo. Ja comprenen per què els jutges ja no mengen fetge?

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 9 de setembre de 2022.]

 


 

diumenge, 4 de setembre de 2022

Quítxua, aimara, guaraní

Llig en aquest diari l'entrevista que Joan Canela fa a Blanca Julia Ajtún, l'activista maia coordinadora de la xarxa de dones del Comitè de Desenvolupament Camperol de Guatemala. La història es perpetua en l'horror que es remunta a la conquista i colonització d'Amèrica, l'espoli incessant de recursos i la connivència interessada dels successius governs corruptes, els acords de pau convertits en paper mullat, la guerra contra tota resistència als projectes de destrucció del territori i les comunitats humanes que hi viuen sota l'eslògan de modernització del país. La mala salut de ferro del capitalisme empeny sense descans cap a l'abisme del col·lapse planetari. La propaganda de la sostenibilitat i l'equilibri ecològic encobreix el furt, l'avarícia extractiva, el benefici colossal, la depredació dels recursos naturals, un futur de misèria que avança a pas de gegant. Ajtún assenyala en l'entrevista Florentino Pérez, l'intocable blanquejador protegit pels déus de la Moncloa, com a responsable principal de l'empresa espanyola ACS que perpetra l'embassament del bellíssim riu Cahabon.

La globalització va significar abans que res l'entrada a sac sobre els recursos naturals i els drets dels pobles, l'hegemonia mundial de les diverses formes de la depredació i el viatge enlloc. I doncs, era més vella que el pixar. Una altra mundialització podria haver sigut la de l'equilibri dinàmic de cultures, pobles i llengües, l'entronització del millor de cada casa al patrimoni comú, la utopia d'un internacionalisme alliberador. Però en som tan lluny com gran és la urgència de la seua construcció, penúltima carta per jugar contra la desfeta global anunciada. Mirem cap al costat de les esperances, Colòmbia, Bolívia, la nova constitució de Xile presentada a votació que podria donar carta de naturalesa a drets fonamentals dels pobles històricament espoliats i les seues cultures, llengües i terres, i a l'autodeterminació. El sol podria alçar-se a l'occident d'occident i al sud del nord, des de territoris que van patir els pitjors malsons colonials, des de pobles que van resistir genocidis, marginació, ocultament. No és només al gran capital transnacional que cal arravatar el monopoli, el govern i el poder de decisió sobre el destí del conjunt de la humanitat, també al que amb ell es mou arreu, la ideologia del benefici privat, la llengua dels business is business, el llenguatge autoritari de les armes, el menyspreu de les minories. La primera feina és construir l'orgull dels històricament bandejats, escoltar les llengües en què s'expressen, combatre la tirania de la utilitat d'una sola llengua franca, la superioritat de les multimilionàries, la vergonya induïda i l'oblit imposat damunt els oprimits. La biodiversitat natural té el seu reflex en la cultura, indestriables l'una i l'altra com els dos caps de Janus. L'ecologia de les llengües i les cultures és alternativa a un sistema que simplifica per la part dolenta, desertitza i anorrea. Que alcen la veu els qui sempre van haver de callar, quítxua, aimara o guaraní, per exemple.

L'allau de gent provinent de l'Equador, Colòmbia, Bolívia, Perú o Veneçuela en immigracions massives amb el canvi de segle que se sumaven a les més antigues procedents del Magrib i de l'Àfrica subsahariana, em comptes d'alimentar la biodiversitat lingüística, va ser utilitzada ací per eixamplar l'abassegadora hegemonia del castellà. Però molta d'aquesta gent portava en els seus fardells el tresor ocult de les seues llengües i cultures. Portaven els ecos del quítxua, l'aimara o el guaraní, però calia desacostumar-la a pors ancestrals, a l'instint primordial d'amagar-se lluny de la tralla de l'amo i el crucifix del mossèn. És el que modestament, simbòlicament, vam fer a l'institut de Benimaclet on vaig passar la major part de la meua vida docent amb el projecte Un món de poemes amb què cada any celebràvem la primavera i els llibres, la diversitat i la convivència, l'impuls del valencià com a llengua de cultura integradora i de respecte, com a llengua social i de futur. Un senzill recital poètic on se sentien les paraules no solament dels grans idiomes, l'anglès, el francès, l'italià, l'alemany, el rus, el portuguès, el romanès i el búlgar, el mandarí i l'àrab, el polonès i l'ucraïnès, el japonès o el castellà, sinó on també donàvem a conèixer les melodies d'idiomes més ocults però presents en la nostra societat, en el tresor que viatjava en els fardells d'immigrants que gràcies a l'escola i els programes d'immersió també abraçaven el nostre català: l'amazic, el quítxua, l'aimara, el guaraní, l'urdú, el panjabi, fins el romaní del poble gitano. Front a la voràgine de la destrucció, de la globalització uniformitzadora, de la reducció suïcida de la biodiversitat, l'esponerosa alegria de les llengües, la utopia d'un món de veus fraternes, sense amos ni esclaus, un món de poemes en valencià, en quítxua, en aimara o guaraní.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 1 de setembre de 2022.]

 

Un món de poemes 2015

 


dimarts, 30 d’agost de 2022

La veu perduda de la humanitat

Antoni Gómez, Xaman. 24è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles de Puçol, Onada Edicions, Poesia, núm. 70, Benicarló, abril 2021. Pròleg d'Ester Alba Pagan.

· · ·

Pocs llibres de poemes deuen haver-hi bastits sobre les troballes i reflexions que ens forneix l'antropologia. Em venen al cap aquella magnífica Variació 11. Suite funeral per Atapuerca inclosa en Variacions Goldberg (2015) d'Antoni Ferrer o Registre fòssil (2018) d'Eduard Batlle, si bé aquest darrer, que manté el lligam científic i d'exploració del passat remot amb el llibre d'Antoni Gómez que avui ens ocupa, se'n distancia pels camins de l'estricta paleontologia. Xaman, l'últim llibre d'Antoni Gómez (Sagunt, 1960), de caràcter fortament unitari, s'alça sencer sobre el passat més remot de l'home, resseguint les petjades que hi ha anat dibuixant la ciència. Però si l'antropologia intenta reconstruir la història de la humanitat a través de les troballes fòssils, la matèria que ha perviscut en més o menys bon estat fins als nostres dies i que ens permet, a partir de detalls aparentment insignificants, recompondre el puzzle dispers del nostre passat, el propòsit d'Antoni Gómez és rescatar-ne precisament la part immaterial, la veu, la parla, aquella música primordial. Aquest és el gran repte i la gran troballa del llibre, moure's en el terreny del que no podia conservar-se, la primera veu que es distingeix del crit, el balbuceig primari que comença a ordenar el món, l'origen del llenguatge. És a dir, de la poesia.

Com l'antropologia, també la poesia construeix el seu món a partir de petits fragments de realitat per arribar a compondre un tot versemblant. No sabem quan ni com l'home es va fer home, és a dir, va començar a usar les eines del llenguatge que el singularitzaria respecte dels seus ancestres i dels altres animals, quan va inventar el llenguatge verbal per anar expressant el que fins aleshores es dissolia en el batec sord del silenci. No sabem quan va començar tot això i forçosament ens hi hem de moure entre hipòtesis. Coneixem l'art rupestre, les eines més antigues que ens van permetre assegurar la supervivència, els indicis sobre el ple domini del foc, els fils prims que ens porten a la màgia i la religió, els primers instruments musicals, els rituals de la dansa, la conquista del sistema simbòlic del llenguatge. Com l'antropologia, la poesia és un camí de reconstrucció i coneixement. A través de la foscor del temps busca la llum de les veritats. Aquesta és la gran aportació de Xaman a les possibilitats expressives de la poesia ara i ací, alçada sobre un tam-tam de paraules extingides en la boira del temps, sobre el camp fèrtil dels inicis de tot, de l'aventura humana del llenguatge. Rere els rastres que la ciència antropològica ha il·luminat, Antoni Gómez reinventa el llegat immaterial de la humanitat, els sons extingits de l'espècie, les preguntes primigènies, l'estupefacció i la consciència de la mort, la fam i el dolor, el fred, les primeres passes del que un dia seria el cant i l'escriptura.

Per recórrer aquest sinuós i misteriós camí, Antoni Gómez fa servir la figura d'un xaman que es desplaça per les coordenades de l'espai i el temps i assimila els rituals xamànics a la pràctica de la poesia. El monòleg d'aquest personatge i la seua veu distòpica que s'estén des del passat més remot ens portarà pel món dels neandertals de les glaciacions de Riss (fa 200.000 anys) i Würm (110.000): "On és / la vida plàcida / de l'Homo sapiens?", es pregunta aquell xaman pelat de fred. "I si llance un crit i espere / que reverbere la música / afònica de les paraules?", insisteix. A la primera secció del llibre, Que hi ha algú que espante les feres?, de quatre poemes, hi segueixen L'infant de Taung, amb vuit composicions i Bolomor, amb dotze, per acabar amb Xaman, de quatre, i l'epíleg Homo sapiens (sapiens). Cal destacar-hi l'estructura molt ben apamada del llibre: cada secció es clou amb el poema que li dona títol.

A partir de la segona secció el vol del xaman se'n va més lluny, a les regions remotes de fa 6,2 milions d'anys, a "Orrorin" (Kenia) ("Si de cas, sadolle la fam / de la pàgina en blanc / amb la pell ronyosa / dels territoris inhòspits"; "Soc un homínid? / O soc el color insípid / del poeta?", a "La Gran Dolina", a l'"Homo Ergaster" ("Vinc del futur / a portar-vos la bona / nova del picapedrer / de les paraules"), al viatger "Homo Erectus" que abandonà l'Àfrica i "L'infant de Taung", l'australopithecus africanus mort per una àguila fa 2,5 milions d'anys. A la secció Bolomor, nom del jaciment prehistòric de Tavernes de Valldigna, habitat entre 300.000 i 100.000 anys arrere, el lector de Xaman viatja pel fum i el foc ("el llamp / de la paraula") cap a les grans troballes de "Levallois", al Perigord, de "Chauvet" i els seus animals pintats, de la cova basca d'Altxerri i els seus ocells dibuixats, al crani de la xiqueta neandertal "Teshik-Tash", a la cova "Tito Bustillo" i el seu Camarín de las Vulvas, a "La Venus de Willendorf" famosa, a la riberenca "La Cova de les Meravelles", a l'esquelet pop de l'autralopithecus afarensisis "Lucy" i a "Bolomor". Per últim visitem "La Vall del Rift", el demonimat bressol de la humanitat, poema que amb "La mà", "Xerrameca" i "Xaman" ens duu a l'Epíleg: "Què saps tu, sapiens, / sense els llums / de la ciutat excelsa?".

En summa, el bell poemari d'Antoni Gómez eleva un cant des de les cendres del passat en homenatge a les vides anònimes, àgrafes i afòniques dels nostres predecessors i al que en l'home actual encara hi ha d'ancestral i autèntic, d'arrel viva, lluny de la vacuïtat de la seua ignorància i la falsa seguretat de creure's la culminació del procés evolutiu, d'obra pastada per la mà de déu.

[Publicat a Saó núm. 482, juliol 2022]

 


 

diumenge, 28 d’agost de 2022

Bous? Ni a la plaça

Tavernes de la Valldigna s'ha convertit en el primer municipi valencià que prohibeix els bous al carrer. Tot i que segons sembla aquesta tradició ja era poc arrelada al poble, la decisió del govern, encapçalat per l'alcalde de Compromís Sergi González, no deixa de ser valenta i arriscada. I oportuna. Del que no hi ha dubte és que per fi pot obrir-se un debat tan necessari com difícil entre els qui viuen els bous com una festa, un espectacle i una tradició i els qui ho veiem al capdavall com una simple salvatjada. Hi ha tradicions que maten (mai millor dit: sis persones n'han resultat mortes aquest estiu) i que mereixerien atènyer la condició de document antropològic ben custodiat en el museu corresponent. La capacitat d'una societat per adaptar les tradicions culturals als temps i la sensibilitat moderns o d'abandonar-les quan convé diu molt del nivell de maduresa i civisme. Dissortadament les festes populars, en les quals cal emmarcar els correbous, sota l'aparença de restar al marge de les disputes polítiques i els conflictes socials, sovint no són més que la seua expressió més nítida. El pa i el circ romans (històricaments circ que pa) han estat i són mètodes molt eficaços per esmortir les pulsions contestatàries de la població. Si el franquisme va dur fins a extrems escandalosos el control social de les festes populars i la seua capacitat d'alienació col·lectiva, no sempre la subsegüent democràcia ha avançat molt en aquest terreny. La mateixa existència dels bous al carrer o alguns altres entreteniments de l'Espanya profunda com perseguir un bou fins a matar-lo a llançades o despenyar una cabra o un ase des de dalt d'un campanar són consentits i promoguts per l'autoritat competent quan convé al seu interès polític. No cal anar-se'n a exemples tan luctuosos com els suara citats. Molts aspectes dels espectacles esportius que corona el futbol són l'evidència palpable i sofrible d'aquesta capacitat d'hegemonia i domini social. Però per bé que el futbol, posem per cas, dona molta vitamina a l'embrutiment del personal, convindrem que va representar en el seu moment i en la seua fulminant expansió un pas civilitzador contra l'addicció hispànica al bou. Però com que els vicis, grans o petits, no solen ser excloents, heus ací les basques i parèntesis estivals, amb festes patronals i saragata assegurada a tot arreu, enmig d'un buit que s'ha d'omplir com siga mentre no es reprenga la lliga. Per exemple amollant bous al carrer (a voltes a la mar) o embolant-los perquè a joves i no tan joves (però no dones, dada que corrobora la crueltat innecessària d'aquest joc infèrtil i perillós que són els bous) els puge a cent l'adrenalina i puguen exhibir els seus atributs masculins i el seu valor enmig de la plaça pública. El debat sobre aquest tema, tanmateix, té moltes paperetes per convertir-se en un atzucac on les passions s'enfronten i desapareixen la raó, el trellat o l'interès públic. Hi avançarem, sens dubte, en l'erradicació d'aquests i altres usos cruels i ancestrals, però costarà deu i ajuda. En el rerefons de tot hi ha l'exaltació de la fiesta nacional i l'art de la tauromàquia, amb la retransmissió puntual dels encierros santferminencs, les corregudes i tota la pesca de rància parafernàlia. De vegades les mateixes raons d'estat han impedit o entorpit la decisió sobirana dels pobles, per exemple de Catalunya quan va prohibir els bous. Mamprendre la gestió directa de la festes populars tot promocionant els elements culturals alliberadors i les millors alternatives lúdiques a la barbàrie, per molt tradicional i nostrada que siga, és l'única manera d'arrancar la festa de les urpes de la narcosi i l'alienació i de retornar-li el sentit de celebració vital i exaltació col·lectiva. De moment, celebrem i imitem l'exemple de Tavernes de la Valldigna.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 d'agost de 2022.]

 

                                   [Un nou ferit greu per l'enganxada d'una vaqueta a la pedania alacantina del Moralet.]

 


diumenge, 21 d’agost de 2022

La destrucció d'un país

En la cèlebre novel·la The Road (2006), portada al cinema en 2009, l'escriptor nord-americà Cormac McCarthy descriu un futur apocalíptic en què milers d'incendis cremen sense cessar i ho devasten tot. De la ciència ficció, de vegades tan cruelment verídica, a la realitat s'hi pot passar en un tres i no res. A diferència del que passa en la novel·la o el cinema, el malson de la tragèdia en la vida real no es dissipa o atenua quan tanquem el llibre o s'apaga la pantalla. El pas del foc real hi deixa un paisatge de desolació que durarà molt de temps, una ferida que costarà cicatritzar, un futur incert presidit per la por al retorn de les flames. En uns pocs dies els incendis originats a la Vall d'Ebo, Begís i les Useres han cremat unes 34.000 hectàrees de la Marina, el Comtat, la Safor, l'Alt Palància i el Maestrat i amenaçat de propagar-se per les comarques limítrofes. La catàstrofe dels incendis estivals que patim des de fa dècades ha atès enguany proporcions gegantines. El mateix foc que ens dona vida i que la generositat tràgica de Prometeu va regalar-nos, ens destrueix. Cruel ironia per a apassionats del foc com els valencians, que ens en servim joiosos en falles, alardos, traques, pirotècnies vàries, dimonis i correfocs, fogueres de Sant Joan i Sant Antoni, mascletades i cordades i fins per coronar salvatgement les banyes de pobres bous, potser per celebrar que el dominem i que gràcies a ell, origen de la llum i la calor, font de la vida, mal que bé continuem rodant. Però els focs rituals, ironies a banda, són al capdavall el contrari dels incendis, genets desbocats de la mort. Si hi ha sequera perquè n'hi ha, si plou amb ganes com enguany per primavera, perquè el sotabosc que més tard s'assecarà és aliment ideal per a les flames voraces.

Però el foc que destrueix el país des de fa tants anys no és càstig dels déus, ni broma del destí ni venjança de la (puta) mare natura, sinó en la majoria dels casos (sens dubte en el que ara ens ocupa) conseqüència de la nostra activitat. O de la nostra inactivitat. És a dir, que esmerçant-hi tots els esforços possibles i necessaris, podríem evitar-lo o eliminar almenys moltes de les causes que el fan cada colp més extens i letal. L'ou i la gallina, causes i efectes, hi van alhora i de la mà. Ara plorem de tristesa, ràbia i impotència, però les llàgrimes no apaguen incendis. Passat el dol, cal que la defensa del medi natural, del nostre país i de la nostra gent i, per tant, la possibilitat d'un País Valencià projectat de manera digna i justa cap al futur, ocupe el centre dels esforços col·lectius. Ací, evidentment, toquem l'os que els experts o els observadors més perspicaços i l'experiència acumulada assenyalen com a causes principals de la desertització: la massificació turística que obliga a destinar gran part dels escassos recursos humans i econòmics al seu servei i que ha destruït, seguint la llei de la selva, és a dir, del capital, gran part del territori. Aquest model, alimentat en detriment de la petita i mitjana empresa i, sobretot, de l'agricultura i la ramaderia autòctones, ha provocat el despoblament rural, el mateix que exaltem de boqueta i enyorem en els millors somnis idíl·lics i serveix de reclam per una indústria insaciable que mata la gallina dels ous d'or. De tots depén reconduir un model social i productiu que porta directament a les flames.

Extingits els focs, és l'hora d'avaluar l'abast dels fracassos, d'assenyalar l'arrel d'un problema en què ens juguem la vida, la pervivència. ¿Hi comptem amb prou mitjans econòmics i humans, amb els protocols adequats, els estudis pertinents, les polítiques de prevenció necessàries? ¿Serveix de res alertar sobre el canvi climàtic si no s'hi posen els mitjans per combatre'l? ¿Ens beneficia l'ecologisme políticament correcte, la santificació del reciclatge i les energies renovables i tota aquesta faramalla si en la majoria dels casos només és pur simulacre per complir amb l'expedient? ¿Per a què volem una Conselleria d'Agricultura, Desenvolupament Rural (déu meu, de desenvolupament rural!), Emergència Climàtica i Transició Ecològica (molta roba i poc sabó) impotent davant les flames i desapareguda en combat (dada que si es verifica hauria de suposar la destitució immediata de Mireia Mollà) si no elaborem l'alternativa al model turístic i depredador, si és Mercadona, posem per cas, qui imposa els preus que ofeguen el llaurador? No, les llàgrimes impotents i la tristesa no ens salvaran de les flames. Ni podem esperar que des del Ministeri de torn o la Conselleria de tal ens ploga el mannà. Hem de poder disposar dels propis recursos per a un problema que només a nosaltres ens afecta i incumbeix, hem d'autocentrar-nos i practicar sense titubejos l'autodefensa, la solidaritat i l'orgull col·lectius, decidir el país que volem ser.

És difícil aquests dies no veure en el foc que avui assola el país la metàfora d'una destrucció de més ampli abast, la de la pròpia cultura i llengua, la d'unes formes de vida específiques, la d'un poble diferenciat que ha perviscut durant segles en la seua terra i ha ordenat el seu paisatge d'una forma senzilla i eficaç que ara trobem a faltar. La pervivència i futur de la nostra cultura està íntimament lligada a la defensa del nostre entorn natural i social, el nostre dret inalienable a autogovernar-nos i assegurar la dignitat de les nostres formes de vida. No s'hi val a badar aquesta vegada perquè sabem que ningú no ens traurà les castanyes del foc. Aprenguem-ne d'una vegada per totes la lliçó, combatem decididament la destrucció anunciada d'un país, el nostre. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 19 d'agost de 2022.] 

 


 

diumenge, 14 d’agost de 2022

L'espill navarrès

Per fugir del bullici mediterrani i les calorades estivals i canviar d'aires, passem uns dies per terres navarreses. Del maremàgnum valencià d'aquestes dates hem passat a la solitud dels grocs dels bladars segats, les carreteres secundàries, els verds de les vinyes i dels boscos ben delineats per les terres de conreu i l'arquitectura tradicional basca d'Orbaibarra (Valdorba), Garinonain, Barasoain, Tafalla, Puiu i, cap al sud-oest, Lizarra, una de les capitals històriques del carlisme, en plena festa major. I del foc valencià a les brases meteorològiques de terra endins fins que atenyem la nostra destinació principal a Etxarri-Aranatz, a la comarca de Sakana, que recorre el riu Arakil i s'escampa entre les serres d'Aralar, Andia i Urbasa, catedrals bellíssimes de la muntanya. Valdorba és ja, malgrat les ressonàncies toponímiques, els patronímics i fins el físic rotund de la seua gent, territori perdut de la bascofonia. Els nostres esforços per saludar en èuscar durant els primers compassos només aconsegueixen un silenci que no pot dissimular la incomoditat, quan no l'hostilitat, dels nostres interlocutors. I fins el malentès pel qual he de resignar-me a beure aigua en comptes de la cervesa que he demanat. En sol·licitar al cambrer de Tafalla garagardo (cervesa), em respon que d'això no en tenen (deu haver pensat en sagardo, sidra). "Pues tráigame una cerveza", li dic amb evident i infructuosa ironia.

Venint d'on venim no és gaire difícil entendre aquestes reaccions, que espere que tampoc no siguen les hegemòniques en aquestes regions ja no bascòfones de Navarra, tan distintes de les actituds de la població euskaldun del nord. A algú que practica l'oblit o hi viu des de fa temps no li agrada que li facen memòria, i menys un foraster. Hi va haver un temps en què l'espanyolisme blaver s'emmirallava i agermanava amb els navarresos que renegaven de la cultura i nació basques. El poder polític que durant anys va acumular la UPN (Unión del Pueblo Navarro) feia dentetes a Unió Valenciana i al seu principal líder Vicente González Lizondo, que ves per on tenia cognom d'origen basc coincident amb el poble de la Vall de Baztan Elizondo (o lloc de l'església, eliza). L'anticatalanisme i l'antibasquisme, doncs, era i és una dèria compartida pels furibunds defensors del regionalisme ben entès o espanyolisme de tota la vida, el dels sectors més reaccionaris de les respectives societats, avui en franc retrocés. Si més no en grau d'influència i poder polítics. Però les reticències, l'aculturació en detriment dels factors d'identitat i evolució pròpies, la desertització que provoca tot procés de substitució lingüística, hi romanen i són difícils de desentranyar, sobretot perquè al capdavall hi ha la força i determinació de tot un estat al darrere. Garinoain i Barasoain, els pobles que ens van acollir els primers dies, són a més governats per agrupacions electorals de dretes, si no directament fatxes. Al carrer major de Zangoza (Sangüesa), molt bonic per cert, com tota la ciutat antiga fortalesa del Regne de Navarra, hi ha la seu, sembla que ja abandonada però que conserva el seu llampant rètol, del Círculo Carlista de Sangüesa, tot i que en èuscar sona més bé malgrat tot, Euskalherriko Karlista Alderdia (Partit Carlista Basc). Ho recordem dels anys setanta: hi havia un carlisme tranuitat, ancorat en l'embadaliment romàntic i reaccionari, dels qui van guanyar la guerra, i n'hi havia un altre de potser encara més romàntic lligat a la llavor del nacionalisme basc (i també valencià, aquell Partit Carlí del País Valencià). En qualsevol cas, estic convençut que les actituds, incloses les lingüístiques, que no són mai o quasi mai innocents, es vinculen íntimament a les ideologies i creences. El substrat carlista i el catolicisme ultramuntà encara tan presents en la part més assimilada de Navarra són causa i efecte de les antipaties envers l'èuscar i la voluntat de normalització dels sectors bascos més avançats. Perceben que aquesta normalització passa inexcusablement per un procés d'empoderament i autodeterminació política. I no s'equivoquen gens, és clar. Vistes i sentides així les coses, i malgrat totes les diferències culturals, històriques i lingüístiques, com no contemplar en l'espill navarrès les misèries que amenacen el present i el futur del valencià i del nostre poble? Com no veure-hi les grans ciutats del País Valencià, però també les no tan grans i fins les petites i els pobles com més va més, treballant per a l'oblit, abandonant-se al seu corrent poderós i als seus cants de sirena. Sortosament, entrem a la comarca de Sakana, plenament euskaldun, que ací també vol dir assumpció dels valors i projectes que fan possible una certa confiança de futur, i a Etxarri-Aranatz, onejant juntament amb la ikurriña i la bandera roja amb l'escutde Navarra, hi flameja també la nostra estrelada. Totes les llibertats, com deia Fuster, són recíprocament solidàries.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 d'agost de 2022.]