diumenge, 25 de desembre de 2022

Facen joc, senyores (i senyors)

Amb tot aquest aldarull que té com a protagonistes els togats de les punyetes (ep, en l'accepció castellana de la paraula: "encaje o vuelillo de algunos puños", com per exemple els dels magistrats), que tant de rebombori mediàtic ha provocat, no arribarà tampoc la sang al riu. La que ja diuen que és la crisi institucional més important des del colp de Tejero sembla que té més de gestualitat que de substància, més de moviment tàctic partidista que d'autèntic terratrèmol polític. És veritat que cada vegada costa més identificar una crisi de campionat en un Estat en crisi permanent que encara ranqueja, amb articulacions rovellades que li xerriquen, però pletòric en la seua proverbial mala salut de ferro. Perquè per a crisis, els innombrables casos de corrupció coneguts en els darrers decennis. O els escàndols de les guerres brutes a càrrec dels pressupostos generals. I què direm de la fuga finançada de l'encara emèrit rei? I d'aquell militar que afusellaria 26 milions d'espanyols [sic], especialmment desafectes de les colònies, cal suposar, dels qui tenim la identitat marcada si us plau per força en el carnet i sovint en el cervell. Sense oblidar el punt àlgid que marca un abans i un després en les crisis sistèmiques de l'estat: les caxtiporres contra urnes i votants en el referèndum de Catalunya, el judici farsa i els falsos testimonis, la repressió i l'exili que encara duren, els descosits brutals de la democràcia espanyola. Si llavors no va passar res o quasi res, si molts responsables dels desgavells han desaparegut del mapa sense fer soroll o han anat a seure el cul a la butaca d'algun consell d'administració lluïdor en pagament als serveis prestats a la pàtria, què pot passar ara que a instàncies de PP i Vox el TS ha irromput en el Congrés com si fos un elefant en una cristalleria? Se n'ha parlat fins i tot com d'un autèntic colp d'estat que liquida la divisió de poders pròpia d'una democràcia. I la mateixa esquerra que colze amb colze amb la dreta més sinistra i en nom del todo por la patria va propiciar la intervenció de l'alt tribunal en el Parlament de Catalunya per impedir-hi debats i nomenar presidents, ara es tira les mans al cap i s'escandalitza per una situació que diu que no té precedents en un exercici de simulació i cinisme que sí que en té. La seu de la sobirania popular –una expressió tan impactant com buida de sentit– és avui una donzella violada pels qui han acabat trobant gustet a moure al seu antull els fils de la política. No, tampoc per aquest nou capítol de la llarguíssima sèrie de despropòsits arribarà la sang al riu, vull dir a cap canvi substancial en la manera tan sui generis de practicar la democràcia a Espanya. L'espectacle en què fa temps es va convertir la política parlamentària, amb ses senyories més pendents de les càmeres i els titulars que de fer bé la seua feina, de la sobreactuació i l'estridència més que de l'eficàcia i el conreu de la bona retòrica, demana (a crits generalment) aquests simulacres. Al capdavall és un xoc d'interessos entre els partits del règim (PSOE i PP), la resistència numantina i emparada en la interpretació de les lleis, que és el que realment compta, dels més carrosses a perdre ni una engruna del poder en el repartiment amistós del pastís. Todo por la patria. No passarà res entre altres coses perquè la ciutadania –una altra pomposa paraula– està pendent d'afers més substanciosos i urgents. I si no s'ha despolititzat, pitjor, perquè llavors és que s'ha fanatitzat i segueix i vota cegament el que més crida i regurgita tots els gripaus que li llança la Divisió Blava mediàtica, la més poderosa amb diferència. Ho escrivia fa uns dies Salvador Cardús i amb tota la raó del món. No és que la gent haja girat l'esquena a la política, és la política la que s'ha desentès completament de la gent. Un PP que pareix mossegar cada vegada que Cuca Gamarra (els noms, definitivament, són fets a posta) obri la boca al Congrés, capaç de qualsevol cosa per erosionar el govern de Sánchez, amagant sota punyetes i togues les pròpies misèries, i un PSOE que tasta l'amargor de la medecina aplicada a Catalunya pel tímid intent de reforma del codi penal. Simularan que s'estossinen però la sang no arribarà al riu, perquè segons ells vivim en la millor de les Constitucions possibles, la que assegura els beneficis de què tots dos viuen. No vetlaran per la independència de la política ni la sobirania popular i la qualitat de la democràcia, però al final, com a bons germans, nomenaran els magistrats no pels mèrits acadèmics i professionals sinó per la seua submissió partidista. Negres i rojos, tots en el mateix joc, en la ruleta que gira sense descans mentre les crisis van passant i nosaltres hi som convidats de pedra cada cert temps per votar.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 23 de desembre de 2022.]

 


 

diumenge, 18 de desembre de 2022

Temps per a la publicitat

 

Hi va haver un temps tan feliç com efímer, després de la mort de Franco, en què els espectadors xiulàvem a les sales de cinema la propaganda comercial que es projectava abans de la pel·lícula. Era, fou, un gest tan inútil com carregat de dignitat, i ja només per això va valer la pena. Pensàvem que havent pagat una entrada teníem dret a protestar pel que consideràvem un abús que aprofitava la nostra condició d'espectadors passius que seuen còmodament a la butaca, cara a la pantalla, amb l'escalfor justa en temps de fred i l'agradable refrigeració dels dies xafogosos. El NO-DO franquista va desaparèixer un bon dia i en el seu lloc van començar a subministrar-nos el narcòtic dels anuncis a mansalva. La propaganda franquista, això rai, era fàcil d'esquivar de tan ridícula i encarcarada com va arribar a ser, i feia riure més que altra cosa. Però el nou narcòtic, amb la seua sofisticació tècnica, no va fer sinó augmentar una toxicitat altament addictiva que en la immensa majoria dels casos fixava en la retina desarmada de l'espectador tot de substàncies nocives per a la salut. Mirant-ho retrospectivament, al capdavall les xiulades a penes van aconseguir la interrupció dels anuncis alguna vegada, de manera que l'oposició a la moda fou, com tot, minoritària, aïllada i finalment doblegada, fins que la naturalització de la propaganda va convertir-la en tan normal i tan imprescindible com l'aire que respirem. Qui avui s'hi enfrontaria? Empesa pel motor productiu la publicitat ja és el cor que més batega en la nostra vida social, un negoci que mou milions i milions, efectiva fins al mínim detall, sovint tècnicament impecable, autèntiques obres mestres de la narració fílmica de pocs minuts. Un encís irresistible que trau a passejar els nostres fantasmes més íntims, les vergonyes més alienants, un erotisme desbordant i inabastable, el luxe temptador i inaccessible, el desig inesgotable atrapat en el cercle viciós de la insatisfacció. La propaganda ho ha envaït i emmerdat tot. No hi ha esdeveniment col·lectiu que en puga prescindir d'una manera o altra. Hi caiem de peus cada vegada que ens lliurem a la relaxació del sofà de casa o a la butaca del cinema, quan naveguem per internet, en la lectura del periòdic, en les mil i una ocasions de la vida quotidiana. Blade Runner ja fa temps que és ací, amb les seues pantalles gegants parpellejant en les façanes d'immensos gratacels, entre els vapors i la humitat que puja de les clavegueres, caient amb la pluja àcida i les llums tenebroses que projecten en una nit perpètua miríades de llums, multituds que es mouen i alenen com exèrcits d'obedients ombres.

La sensació d'indefensió s'acreix quan vas al cinema i has d'empassar-te l'estridència estúpida dels anuncis comercials durant ben bé mitja hora abans d'accedir a l'art, més o menys reeixit, pel qual has abonat la teua entrada. La propaganda és el peatge d'accés a qualsevol activitat. Ara ve Nadal i matarem el gall i els anuncis tamborinaran sense misericòrdia les nostres temples nues i ens ho empassarem resignadament, calladament, com un destí indefugible, com a cosa pròpia de la condició humana. Sospitàvem que la vida acabaria sent un immens espai per a la publicitat i així ha sigut. Resistir-s'hi ja només és cosa de quatre romàntics, potser els mateixos que durant la projecció d'El gran dictador picàvem de mans i peus i xiulàvem per estalviar-nos la propaganda infame que pretenia tan descaradament domesticar-nos. I en canvi sabem que hi ha espai lluny d'aquest paradís d'ombres, sabem que amb una mica de disciplina podem preservar un lloc on no arriba aquesta gasòfia amb què pretenen que compres gat per llebre. Contra el miratge de la propaganda i el seu soroll mediàtic cal alçar una mirada el més neta possible, immune a la resignació i esclavitud de l'espectador que s'empassa sense remei la propaganda abans de la pel·lícula. Cal arribar-hi amb el temps just per gaudir d'un món que comença amb els títols de crèdit, o una música, una imatge, la història oberta d'una pel·lícula situada a les antípodes dels destins prescrits pels déus de la publicitat.

 [Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 16 de desembre de 2022.]

 



diumenge, 11 de desembre de 2022

Jugar amb Espanya és perdre

 

Atès que el futbol és el mètode contemporani per excel·lència d'estimulació dels àcids gastrointestinals del nacionalisme, comprendrà el lector que l'eliminació de la selecció espanyola del mundial de la vergonya m'haja resultat especialment agradable. Del nacionalisme banal, barat i fàcil. El de l'exclusió i l'uniformisme, repartit a tot arreu com els fulls parroquials d'antany, i de caràcter imperial (amb quin plaer molts locutors espanyols usen precisament l'adjectiu imperial com el màxim elogi que es pot fer a un jugador que excel·leix, que ridícul). El dels efluvis patriòtics que es desborden amb els colors, els crits, l'infantilisme desvergonyit, els càntics sovint ofensius, el masclisme i la xenofòbia indissimulats, en fi, aquestes passions que malament compensen tanta misèria personal i social que els magnats del gran negoci del futbol controlen i manipulen a la perfecció. Vestida de roig o de blau o de seda, la selecció espanyola de futbol no és Espanya, per molt que s'escarrassen a forçar aquesta metonímia identitària, per la senzilla raó, i amb el permís de les identificacions també banals del senyor M. Rajoy, que una cosa és un equip de futbol i una altra de ben diferent i complexa un estat que vol ser nació.

Així doncs, que haja perdut la selecció espanyola, que no Espanya, hauria de ser una bona notícia fins per als qui sí són i se senten plenament espanyols, perquè ara podran dedicar més temps i energies a treballar i millorar el seu país, si els deixen. La pluja de realisme que imposa l'enèsima derrota esportiva i que marca bé el lloc que la seua pàtria ocupa en el planeta Terra sobre la base del binomi guanyar/perdre, no pot reportar-los més que avantatges, atès que amb les ínfules del seu patriotisme reaccionari i imperial, bel·licós i antipàtic, que és com la bufa del bou, ja veuen que no poden guanyar ni un adversari de la talla de l'equip de Marroc. De les herències franquistes que la democràcia espanyola va preservar intactes hi ha aquesta concepció unflada i falsa de la Roja, que no pot ser i a més a més és impossible, que diria un altre patriota addicte a les redundàncies buides com M. Rajoy, que són d'origen dogmàtic. Que el dia de la Constitució que beneïa en forma de llei suprema algunes altres herències franquistes que encara hem de patir quaranta-quatre anys després, la selecció espanyola caigués derrotada davant la marroquina, hauria de fer-los reflexionar a tots plegats, si això és possible. Però no hi tinc gens de confiança, atès que el nacionalisme gastrointestinal que defensen viu precisament en el bucle tan nacionalcatòlic del pecat i l'expiació, del vèncer sense poder convèncer, del per collons i tota la parafernàlia, incapaç d'acostar-se al moll de l'os dels problemes reals, infatuat i capbaix, acomplexat i tossut. Comprendrà així el lector que un nacionalista de la civilitat i la radicalitat democràtica, independentista de nació oprimida com jo, s'alegre amb cada derrota de la selecció per antonomàsia i imposició. També se'n va alegrar Morad, el meu barber amazig d'Argèlia, com centenars de milers d'altres magrebins i per similars raons a les suara exposades. Ell, però, va posar especial èmfasi en els deliris de grandesa que afecten l'equip espanyol i l'estat que representa com a causa de la seua derrota. Davant hi havia un equip més modest però realista, pràctic, conscient de les pròpies limitacions, infatigable i amb els peus i el cap ben assentats en el terreny de joc. Si una cosa ha rebentat la victòria marroquina és, fet i fet, la idea de l'Espanya única destinada a la universalitat, vigia d'occident i martell d'heretges.

Al capdavall, Espanya serà mora o no serà, acceptarà i reconeixerà les altres nacions o viurà perpètuament embadalida, mirant-se el melic, despoblant-se, espoliant les seues colònies orientals fins a l'extenuació final, excitant els seus sucs gàstrics de derrota en derrota futbolística, rifant putes en les casernes militars el dia de la Puríssima patrona, alimentant la xenofòbia dels seus croats més exaltats, els mateixos que deixen porcs senglars morts a les portes d'alguna mesquita, estirant-se les barbes barroques o el bigoti tots els rajoys, tots els abascals, tots els lambans de torn. I conste que em sap greu, en el fons, per Luis Enrique, per Torres, per Soler o Gaià i tota la resta. Jugar amb Espanya, ja ho sabem, és perdre.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 9 de febrer de 2022.]


 

 

dimecres, 7 de desembre de 2022

Apunts del carner

Josep Mir, Apunts del carner. EdictOràlia núm. 29, València, maig 2022.

· · ·

Josep Mir (Mislata, 1956) va aplegar en 2019 la seua obra poètica en el volum Rellent (poesia completa 1977-2019), que inclou 18 poemaris, entre opuscles, grups de poemes esparsos i llibres. Amb el seu Viure no és necessari, navegar sí l'autor encetava en 1986 l'aventura editorial de La Forest d'Arana. Llegint ara aquests Apunts del carner no costa gens recrear la màxima que Plutarc posa en boca del general romà Pompeu amb un nou binomi: escriure no és necessari, llegir sí. Que l'ofici de lector precedeix el d'escriptor, que la lectura és indispensable per al fonament de l'escriptura, que n'és conseqüència voluntariosa, són coses evidents. Però argumentar-les amb la solvència amb què Mir ho fa al llarg d'aquests escrits, és una manera eficaç de defensar l'equilibri necessari entre les dues accions en uns temps presidits per la banalització literària i cultural que provoca la preeminència abassegadora de l'escriptura convertida en xerrameca mercantil, crescuda exponencialment en absència d'una massa de lectors consistent i ben formada. La lectura és la base crítica i autocrítica necessària per corregir la deriva literària i la seua desactivació com a revulsiu social quan pretenen minimitzar-ne l'impacte crític. Apunts del carner demana i practica l'equilibri entre lectura i escriptura. De fet, la lectura com a conversa inacabable amb tot el que és o ha sigut i l'observació minuciosa de la realitat són el principal estímul d'aquest llibre. L'escriptura com a formalització d'aquest diàleg en l'espai-temps, com a recerca de la precisió literària, no té més sentit per a Josep Mir que el que dona la forma.

Què són, doncs, aquests Apunts del carner (hipomnemata)? Un material que s'esmuny com les anguiles en la llibertat del moviment per l'aigua tèrbola i fangosa de la realitat: 863 notes escrites entre agost de 2019 i novembre de 2021. Dietari impersonal caracteritzat per la circumstància que qui l'escriu és Josep Mir, literatura del no-jo contra infatuacions ridícules i alguns noms sagrats, generosa en admiracions. Assaigs que donen forma al proverbial humanus sum, humani nihil a me alienum puto, incloses construccions divinals, sempre humanes, mitologies i collons de vaques filosòfiques, per denunciar els paranys i posar els discursos alienants contra les cordes amb la paciència traçuda de l'aranya i el cinisme empedreït i pacífic del gos. Què és aquest llibre únic, lúdic i lúcid, divertit i seriós, que discorre a trenc de llàgrima i rialla? El resultat de la saviesa d'haver navegat i viscut a tota vela, de lectures infinites subratllades amb llapis de dos colors, de l'abraçada feliç de dues fílies que se sumen com en pocs casos en la nostra literatura, filosofia i filologia, fruit d'un esforç intel·lectual rigorós i tenaç. Què és aquest llibre bellíssim i necessari? La conjunció dels últims hipomnemata de Josep Mir, quaderns com els que escrivien els grecs i que Michel Foucault va estudiar, on hom cerca l'askesis, l'"entrenament d'un mateix per un mateix", i l'escriptura intenta transformar la veritat en ethos. En ells Josep Mir parla amb la humilitat dels savis i la contundència desvergonyida dels lúcids. Són l'entreteniment amb què el poeta es juga la vida, lliurat a la gimnàstica de l'escriptura, resolt el dilema en la síntesi dialèctica de la lectoescriptura. Què és, aquest llibre divertidíssim ja imprescindible? Escriptura de la passió pel coneixement, jàssena de l'edifici literari que obri les portes d'un palau on viu la mirada orba de Tirèsies, perquè el més important és ocult als ulls i només pot ser desvelat o entrevist per la llum obscura de la ment. Per això no podem enunciar causes ni perquès, només elaborar els com. Ni podem determinar què passarà perquè el temps no existeix, com no existia la formulació verbal del futur en el grec antic. Només podem saber el que hem vist i viscut amb els ulls de l'ànima. Què hi trobarà el lector? Aforismes, diàlegs, escolis i comentaris, notes de lectura, etimologies, versos, reflexions sobre el curs del riu que se'n va. En Apunts del carner hi ha la polisèmia que ens fa ballar sobre la corda fluixa de la literatura que coneixement i raó s'encarregaran de tibar a cada passa. L'au vola molt alta però el gos, que sempre calla, no se separa mai de terra, amb aquell sentit de la realitat que ni el pessimisme ni la joia del vitalista no deixen mai de mirar fit a fit. Així el vas sepulcral, el cadàver que serem, les cendres, el cementeri i el canyet, l'armari, la gerra, el piló damunt el qual el carnisser talla i esquartera. Alhora i indestriablement l'exaltació entusiasta, el vol de la poesia. L'obra de l'obrer de vila que reivindica la noblesa de l'ofici i que no només domina la tècnica sinó que l'encaixa en la teoria general, que alça rajola a rajola la paret perquè coneix el sentit de la forma, és expert en l'art de l'arquitectura i coneix el plànol i la funció específica de cada element en el conjunt. I en l'espill transparent de la lectura busca continuïtat l'aventura que s'escriu, l'entrenament que duu a la memòria commemorativa renovant-se en l'infinit.

 [Publicat a La Veu dels Llibres el dissabte 19 de novembre de 2022.]

 

[Josep Mir al centre, el músic i editor Josep Lluís Galiana a la dreta de la imatge i Manel Rodríguez-Castelló en la presentació d'Apunts del carner a La Plaça del Llibre de València el 31 d'octubre de 2022. Foto: Joan Gómez Alemany.]


diumenge, 4 de desembre de 2022

La millor ciutat del món

M'assabente per Vilaweb que València ha estat declarada la millor ciutat per viure-hi. No sé si declarada és la paraula que s'escau al cas, potser és massa ampul·losa, massa oficial, perquè parlem d'un sondeig fet per InterNations, la comunitat d'expatriats més gran del món, entre 12.000 persones que viuen i treballen a l'estranger (a l'estranger de cada una d'elles, és clar). Siga com vulga, alegrem-nos-en, puix que no plouen cada dia notícies tan bones i fresquetes. Alegrem-nos-en sobretot els qui tenim el privilegi de viure-hi, inclosos els cagadubtes habituals o practicants de la suspicàcia sistemàtica que recomanava sàviament Fuster, entre els quals em compte. Perquè tot i que el sondeig en qüestió no és més que una suma aleatòria de subjectivitats sobre unes variables que afecten una cosa tan imprecisa com l'anomenada qualitat de vida, el transport públic, la pràctica esportiva i la seguretat, la notícia ens ompli de legítim ogull. Ratificar de tant en tant el que ja sabíem o sospitàvem, sobretot quan ho diuen forasters aliens a les passions locals, o comprovar que darrere dels tòpics de vegades s'amaga un pessic de veritat, va molt bé per alçar la moral, darrerament tan decandida fins en la ciutat del món on millor es viu. Si sempre hem sigut la millor terreta del món, tant si ho aplicàvem a Alacant com a València (els castellonencs són més adusts, més prudents en general, amb permís de tots els fabres), ara ja podem afirmar-ho sobre la base d'una enquesta. El canvi, a més, de terreta de tota la vida a millor ciutat del món ens sostreu d'una ruralitat obsoleta per llançar-nos a la dimensió cosmopolita més excitant. Amb tot, cal ser prudents, les enquestes, sondejos i estadístiques les carrega el dimoni. O dit d'una altra manera, cal prendre-se'ls amb extrema cura per evitar que el tret ens isca per la culata.

D'entrada, i partint de la constatació personal que efectivament la ciutat ha canviat molt en els darrers temps, la majoria dels casos a millor, em pregunte quina finalitat pot tenir una enquesta com aquesta i quina necessitat tenim d'establir rànquings entre ciutats incomparables. Bé, sens dubte es tracta de la dèria taxonòmica de què tots som víctimes, incloses les millors ciutats del món per viure-hi, de València a Singapur. O de la competició universal per ascendir, a la manera marxiana, des del no-res, i a còpia de molt d'esforç, a les cotes més altes de misèria, és ja vella. Algú s'ho prendrà al peu de la lletra per treure'n bon profit, això segur, sobretot les empreses que gestionen el desfici universal a través dels múltiples negocis del turisme. Aquesta és la cara fosca de la lluna que ha decidit que vivim en la millor ciutat del món. Segurament el resultat del sondeig hauria estat un altre si s'hagués fet entre indígenes i salvant els abismes que separen, posem per cas, l'Eixample del barri d'Orriols o Benicalap. O entre les persones segons els seus recursos. O comptant les diferències en termes de seguretat entre homes i dones i transsexuals, entre el dia i la nit, l'agost i el novembre. O segons l'oferta lúdica, o les oportunitats que els agents culturals tenen de poder desenvolupar dignament el seu treball. O per la qualitat dels serveis sanitaris. O pel nivell pressupostari per atendre les necessitats socials dels habitants de la ciutat. O pel de la contaminació lumínica i el grau d'intensitat del soroll urbà (que facen l'enquesta per falles i entre la immensa majoria de no fallers). O la capacitat de desplaçament per l'hinterland valencià, l'estat de la seua xarxa de transports. O per la preservació del pulmó de l'horta valenciana. ¿Tenen en compte els qui conceben aquests sondejos el grau de satisfacció que els ciutadans, que són al capdavall els qui més gaudeixen o pateixen la seua ciutat, manifesten respecte de l'ús social de la pròpia llengua? Hi compten els casos diaris de discriminació per raons de llengua, raça, sexe o condició social, etc.? Continuarem sent la millor terreta o la millor ciutat del món on viure, això segur, diguen el que diguen les enquestes i les entelèquies, entre altres coses perquè ja no ens xuplem el dit i no sabríem adormir-nos en llorers que costa déu i ajuda percebre a aquestes alçades de la pel·lícula. L'enhorabona, compatriotes i estrangers, i visca València!

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 2 de desembre de 2022.]

 


 

 

diumenge, 27 de novembre de 2022

Fotos que parlen

Ha volgut l'atzar que coincidissen en el temps dues fotografies tan antagòniques entre elles com significatives del moment i el lloc en què vivim. Les fotografies en qüestió, és clar, il·lustren, subratllen i resumeixen sengles notícies, l'una remet a una aparent victòria, l'altra l'hem de comptar entre les derrotes més sonores de la democràcia a l'espanyola. La primera ens mostra un Felip VI pletòric, practicant la proverbial campetxania de la nissaga, per a la qual havia semblat tan inepte fins ara, amb aquella cara de prunes agres que se li va quedar arran de l'ensurt del referèndum de l'1 d'octubre de 2017 i el discurs d'exaltació de la repressió que va fer dos dies més tard davant les càmeres. I és que als poderosos els encisen els triomfs esportius, sobretot quan els protagonitzen ells mateixos, per mèrits propis o més sovint per condescendència dels presumptes rivals. Recordem aquells salmons grossíssims que Franco pescava sense despentinar-se o les competicions de vela en què participava el seu hereu durant els breus parèntesis que li permetien la caça d'elefants a Bostwana o la d'altres peces majors per l'Europa cortesana. Però quan realment toquen el cel és quan la seua selecció aconsegueix una victòria tan contundent com la de l'altre dia, encara que siga contra un equip més aviat modest com el de Costa Rica –ja se sap que en el futbol no hi ha rival menor i que més val curar-se en salut. L'esport, sobretot l'anomenat esport rei (qualsevol excusa és bona per propagar la monarquia), és el terreny idoni per al descans dels guerrers que lluiten cada dia pel benestar dels súbdits, ja se sap. A més, enmig de tantes amargueses com han portat les crisis dels últims anys, en primer lloc la de la credibilitat d'una institució intocablement opaca que ens costa un ull de la cara i que ja no sabem si és millor que siga coronada pel tarambana del pare o pel fill antipàtic, cal saber aprofitar l'avinentesa. I què millor que amb el vent de popa de l'eufòria general per l'èxit de la roja deixar-se caure pel vestidor dels herois a rentar-se la cara de mala llet impassible. I fer-se l'oportuna fotografia i donar-se-les d'entès, en un país on tots en són catedràtics, per exaltar, més que no pas la victòria, el joc mateix de la seua selecció. God save the sportman king!

La segona, en canvi, és la imatge de la dignitat no sotmesa però empresonada, castigada, precisament per haver estat declarada culpable d'injúries a la corona i enaltiment del terrorisme. És la foto de la batalla perduda per la llibertat d'expressió, de la derrota de la imparcialitat d'una justícia feta a la mida i els interessos dels manaires. Provisional, com tota derrota (i també tota victòria), la fotografia del raper Pablo Hasel a l'Audiència de Lleida ens recorda tots els casos que en els últims temps han portat a la presó o a l'exili practicants de les llibertats democràtiques en judicis plens d'irregularitats, lectures esbiaixades de la llei i falsos testimonis. Com en el cas sagnant dels joves d'Altsasu i de tants encausats com viuen amb l'ai al cor d'una justícia que no costa gens d'identificar amb un simple i implacable aparell repressor. Potser vindran els bonegons d'Europa un dia o altre, com ja n'han vingut d'Amnistia Internacional i altres organismes internacionals de defensa dels drets humans, i menys probablement un cert rescabalament pel mal infligit. Però el temps de presó i exili ja no el recuperarà ningú. I potser, en el fons, tampoc el dolor que deuen sentir els qui havent fet un pas avant han pogut comprovar en girar-se que estaven sols, mancats del moviment solidari que hauria pogut impedir la seua condemna. O pitjor, que els crits per les victòries futbolístiques, amplificats amb les imatges del rei retratant-se al vestidor, ensordien les consciències i consolidaven poc o molt, i sempre de moment, el poder dels intocables camuflats de campetxans.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el 25 de novembre de 2022.]

 


 


diumenge, 20 de novembre de 2022

Qatar i la trampa de la llei

El 20 de novembre, quan a les 17.00 en punt hora local l'àrbitre xiule, començarà el partit de futbol entre les seleccions de Qatar i Equador. Serà l'inici d'un mundial que durarà fins al 18 de desembre. El primer baló del que ja és conegut com el mundial de la vergonya començarà llavors a rodar per la gespa de l'estadi Al-Bayt, a la ciutat qatariana d'Al-Khor, una de les vuit meravelles arquitectòniques inspirades en motius de la cultura tradicional àrab alçades per a l'ocasió enmig del desert. Entre el cinisme que accepta com a inevitable la celebració del mundial en una de les grans tiranies que esquitxen el mapamundi i l'alleujament de la mala consciència occidental amb la denúncia de les penoses condicions de vida i mort que pateixen els treballadors estrangers, l'esfèrica continuarà anant d'ací cap allà per decidir entre crits, aplaudiments, vítols, plors i abraçades, alguna que altra picabaralla i no poques morts i suïcidis, qui seran els tocats per la Glòria de la Victòria i quants graus pujarà l'orgull patriòtic dels qui se sentiran representats pels colors nacionals. Amb l'ai al cor de milions i milions de persones, el mateix planeta Terra detindrà un moment la rotació sobre l'eix i la seua òrbita tossuda al voltant del sol, mentre dura la xiulada inaugural, per després, inspirat en el moviment del baló, continuar el viatge amb un sospir d'alleujament. S'obrirà llavors el simulacre d'armistici del mundial, i sobre la suavitat de la gespa crescuda en el terreny més àrid gràcies als petrodòlars, continuarà engreixant-se el negoci universal, el mateix que ha provocat segons el The Guardian, citat per Amnistia Internacional, no menys de 6.500 morts de treballadors per les extremes condicions laborals en un país encara sotmès al sistema kafala, o de patrocini en règim de semiesclavitud, mitjançant el qual l'obrer queda lligat a l'empresari. Fa 4.700 anys a l'Antic Egipte ja es feien servir similars mètodes d'explotació per alçar les piràmides. Efectivament, el món no avança, gira. Per respondre les tímides protestes fetes a la vulneració de drets que a Qatar i les altres monarquies del Golf (inclosos els Emirats Àrabs Units, on el rei emèrit espanyol viu el seu exili de luxe en pagament als serveis prestats en forma d'armes i altres suculents negocis a aquells sàtrapes) tenen carta de naturalesa, com ara la penalització de l'homosexualitat o les rutinàries discriminacions a les dones, les autoritats del país hi addueixen tot de lleis i reformes en marxa. Ací ja sabem com funcionen les lleis i les seues trampes. I allà sens dubte també. Però el món continuarà girant en retransmissions televisives que alçaran butllofes i passions com una estrepitosa màquina escurabutxaques. L'armistici i el seu simulacre no evitaran que continuen caient bombes sobre Ucraïna, Palestina o el Kurdistan ni malmetent-se encara més la vida de milions de persones ni els desequilibris que assoten el planeta. Part dels materials dels faraònics estadis alçats per a la gran festa, això sí, reciclats, aniran a parar a països pobres, potser per rescabalar tanta mort infame. És la generositat ostentosa dels més rics, el blanqueig descarat del crim, la pintura verda, ecològica i políticament correcta de la manca absoluta de vergonya.

Sí, ací en sabem molt, de tot això, d'emblanquinar els murs plens de sang, de fer lleis que es converteixen en laberints inútils, d'un pas avant i dos arrere, d'amagar els assassins a les clavegueres de l'estat i engreixar-los amb diners dels pressupostos i despatxos oficials. En sabem molt perquè precisament el mateix 20 de novembre en què s'inaugurarà el mundial de la vergonya del luxe farà 47 anys que Franco va morir de mort natural i que els crims de la seua dictadura esperen una reparació que mai no arriba, malgrat les lleis o gràcies a elles, però sobretot per culpa d'una inèrcia antidemocràtica adherida al cos social com un llast que no es vol amollar, per una por secular, per una submissió transmesa de derrota en derrota i de victòria en victòria arrancada amb sang. Perquè no arriben ni la reparació ni el càstig ni siguen mai obertes les portes de la llibertat es dicten lleis i ordres, per emblanquir els dèficits democràtics de cara a Europa, per simular que s'amplien drets quan, com en el cas de la conversió del delicte de sedició en noves restriccions al dret de protesta i manifestació, es reescriuen les lleis ad hominem –ho va dir Pedro Sánchez i ho va ratificar la vicepresidenta Nadia Calviño per dissipar dubtes– amb el declarat objectiu de castigar el president Puigdemont per haver posat les urnes i declarat la independència. Res de tot això no importarà, ni ha importat mai, mentre s'òmpliguen els estadis i ens siga servit el plat quotidià del futbol i tots els altres opiacis a la taula. El pa nostre de cada dia i que rebente el món a trossos! Amén.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 18 de novembre de 2022.]

 



 

diumenge, 13 de novembre de 2022

Traductor

De tant en tant la literatura sembla tan endreçadeta que et produeix la il·lusió que vius en un país normal. Sinifique el que signifique país normal, si no és simple entelèquia, a més de tenir assegurat un primer plat, t'hi pots permetre el luxe d'un segon plat i fins de postres i cafè, i en casos excepcionals el d'una botella de bon cava. Un país on és possible, ni que siga de tant en tant, articular amb rigor el valor afegit de la cultura i el de l'art verbal en qualsevol de les seues formes. Un país ja no obsedit per la pura supervivència d'una llengua i una cultura (que també, i quin remei!), amb una massa considerable i consolidada de lectors, escriptors, editorials i tot això que vulgarment en diem mercat. De tant en tant, no per art de màgia ni xambes astrals, sinó per la voluntat tossuda del treball, pots tenir la il·lusió que vius en un país normal, la qual cosa et permet viure de facto, d'alguna manera, ja en un país normal. Perquè no hi ha manera de construir un país normal en la seua impossibilitat, o d'alçar un país possible en la seua anormalitat, que fer el camí caminant i demostrar que quasi tot és possible quan és necessari. Si no es fa visible damunt l'escenari de vegades sembla que la vida no hi és, que ací no passa res. La salut literària, i per tant d'una cultura, i per tant d'un país, depèn en bona mesura de la capacitat per suscitar i promocionar la reflexió, el debat entre els seus agents, i de fer-se visible i palpable a la llum pública, de satisfer com a segon plat de luxe l'apetit cultural del personal. Sabíem que la traducció, eixe segon plat imprescindible de tota cultura que a voltes també n'és plat principal, havia pres entre valencians un gruix i una qualitat ben remarcables des de feia anys. Hi comptàvem ja amb traduccions excel·lents d'Homer i Dante, de Montaigne i Dickinson, de Tranströmer i Glück, de Montale i Pasolini, de Ritsos i Seferis, de Pessoa i Sá-Carneiro, de Kafka i Verne, d'Arendt i Simic, de Camus i Sartre. Començàvem a ser un país normal en lluita contra les seues anomalies, digne d'una dieta cultural suculenta i nodridora, gràcies a l'esforç de traductors, editorials i lectors, del món civil i de l'institucional (aquest sovint amb comptagotes, tot s'ha de dir).

Tot això és el que aquest cap de setmana, en el marc incomparable de Sant Miquel dels Reis (i per una vegada el lloc comú és molt més que un simple tòpic), es representarà damunt l'escenari, amb micros, càmeres, ofici d'escriure i una polifonia de veus harmoniosa, en unes primeres jornades sobre traducció titulades justament Traduttore. Jornades i fira editorial de la traducció, un nou assaig, un simulacre de normalitat que ens avança la normalitat i és el fruit de la suma de moltes voluntats i del treball abnegat d'una persona clau, Juli Capilla, editor amb Mercè Climent de Lletra Impresa. L'equilibri entre la reflexió teòrica d'unes jornades, imprescindible en afers literaris, i el sentit pràctic d'una fira editorial, resumirà a la vista de tots l'esforç que el País Valencià ha esmerçat per esdevenir un actiu important en la construcció plural de la traducció en català, camí d'anada i tornada entre la pròpia llengua i les altres, diàleg que ens universalitza des de les circumstàncies particulars, corrent nerviós que aireja i escampa, que impulsa i concentra. Traduir vol dir fer passar, transportar, i és això en rigor. El traductor és el torsimany o trujamà medieval, l'intèrpret o intermediari, l'encarregat d'estendre els ponts necessaris per on flueix la saba del sentit, la construcció de la cultura, d'uns llocs a uns altres, d'unes llengües a unes altres, en la seua reinvenció incessant. Lluny del tòpic bíblic de la Torre de Babel com a càstig, el traduttore de la tradició humanista actualitza tothora l'esponerosa riquesa de les llengües i comença a fer realitat un món entre iguals, transfronterer, ple de vasos comunicants. Haurà valgut la pena l'esforç que ens portarà altres passes i ens situarà amb la pròpia veu entre les altres. Deixeu-vos-hi caure, l'espai s'omplirà de l'esperada pluja de les paraules, que farà més fèrtil la terra de la cultura.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 11 de novembre de 2022.]

 

                          [Motiu del cartell de Traduttore. Jornades i Fira Editorial de la Traducció.]

dijous, 10 de novembre de 2022

No rendir-se mai

Ricard Ripoll, Fènix. Premi Octubre Vicent Andrés Estellés de Poesia 2021. Tres i Quatre, Poesia núm. 190. València, març de 2022.

· · ·

Potser un dels trets més característics dels llibres de Ricard Ripoll (Sueca, 1959) siga la precisió amb què el poeta organitza el material literari i l'explicitud del motiu poètic que el genera, que al seu torn demana un repte inicial el desenvolupament del qual serà el llibre mateix, en la forma que és donada al lector. És el que els autors de l'OULIPO (OUvroir de LIttérature POtentielle), creat a París en 1960 per l'escriptor Raymond Queneau i el matemàtic François Le Lionnais, anomenaren trava o constricció. Aquest pretext creatiu, que per a Ricard Ripoll implica l'acceptació que la literatura "és un joc que es juga si es té la consciència que del dolor neixen flors", és a la base d'un llibre tan suggestiu com Antibiòtic. Aforismes per a un temps de crisi (2013), summa poeticovital de l'autor on tots i cada un dels aforismes, tres cada dia durant un any, escrits a les 8.00, a les 16.00 i a les 24.00, comencen per "Em sembla que". Per altres viaranys, el del sotmetiment a les regles compositives universals de la mètrica i la rima, Ricard Ripoll ens tornà a sorprendre anunciant El món s'acaba demà, llibre que es va presentar a Alcoi el 7 de març de 2020, l'ahir del confinament ordenat per la covid, i que és infinit i sempre en vigor en la seua factualitat de present, a la manera d'aquells rètols dels bars que anuncien "Avui no es fia, demà sí". L'arbre de moltes branques de Ricard Ripoll té la virtut de moure's inquiet per molts territoris sense que les seues arrels perden consistència. És una mateixa veu poderosa i profunda que entona moltes melodies i un mateix riu subterrani irriga tots els seus camps poètics, sempre oberts a l'infinit.

I tanmateix l'atzar és l'aventura, el camí que es camina, però la composició poètica que va creixent no s'abandona a la gratuïtat de la troballa ni a l'imperi del sentit. Tot significa, tot ocupa el seu lloc exacte sobre un fons d'infinit, tot és mesura i precisió en el llibre, en els llibres del nostre poeta. Perquè Fènix, el vell mite egipci, que traspassa gairebé totes les cultures, és el tornar a començar de nou cada dia mentre el carro d'Apol·lo s'atura un instant a l'alba per escoltar la cançó de l'ocell, és no rendir-se mai, és sostraure's a l'angúnia, al desistiment, a la derrota, a l'abisme del suïcidi. És la confiança poètica que malgrat tot la llum tornarà a dissipar les tenebres de la nit. Fènix és un programa d'acció, un cant obert a l'infinitiu infinit, és la síntesi de totes les potències creatives de l'art que no se sotmet sinó a les regles del joc per ell creades, que fa miques els dogmes i l'ortodòxia, que només busca la paraula que allibera.

Tot hi compta amb precisió, cada branquilló és important per al niu on Fènix cremarà i tornarà a alçar-se. La dedicatòria múltiple, a Joan Fuster, veí del mateix poble, a qui va regalar el primer llibre i que li va "ensenyar qui era […], d'on venia, cap on anava i quina era la meua llengua". Als pares que el van dur a París quan tenia dos anys i que li van transmetre la llengua i la possibilitat d'un ofici multiforme (de professor universitari, d'estudiós i traductor de literatura francesa, de poeta i escriptor). Als dos fills, una vegada més. I a la companya amb qui ha compartit l'aventura de Fènix. Les cites de Samuel Becket, el visionari mag del silenci, del mestre Vicenç Altaió. El (un) Pretext on el lector descobreix les raons per als moviments següents: "Un dia, no saps per què, ja no tens ganes de caminar". Però camines i construeixes el teu niu en tres moviments. Heus-los ací.

El Primer moviment (contemplar l'infinit), introduït per una cita de Josep Carner, està format per 12 poemes en prosa. "Contemplar l'infinit a partir del no-res per tornar a pensar el passat i el futur. […] Els anys passen de pressa, els amors no perduren, aviat tenim l'edat de no mirar enlloc. […] Nosaltres som present i l'avui és etern". "[…] però, si mirem enllà, l'espurna del passat il·lumina el futur. Ahir ja és demà […]. El Segon moviment (res/endins), un conjunt de 14 poemes (11 en vers i 3 en prosa) tenen com a tret unificador l'ús d'un guionet que pauta ritme i sentit: "Ara no és mai – i sempre – […] – Has de partir – Ara o mai". Amb versos tan bells com: "Han tornat les hores toves a les platges de l'oblit / La marea deixa un mot que encara no entenc / I a la sorra el teu cos és la barca i la fugida". El Tercer moviment (els batecs de l'eterna espera) és la síntesi final, la porta de l'infinitiu que porta a l'infinit, la veu, la profecia i el programa en 17 quartets de versos alexandrins: "Lluitar contra el poder i les seves corones", "Plorar, plorar, plorar i no rendir-se mai", "Cremar els fanatismes amb el foc del no-res", "Menysprear els cretins ignorar els fatxendes", "Donar abans que rebre i saber estimar", "Ignorar tots els dogmes i celebrar el goig", "Contemplar el present en guspires d'infinit". Tanca el llibre un Post scriptum "Dedicat a tots aquells que van intentar trobar l'infinit, entre d'altres…". I hi segueix una llista, que no podia ser exhaustiva, d'escriptors i d'un personatge novel·lesc que es van llevar la vida, de Nelly Arcan a Virginia Woolf, Unica Zürn i Stefan Zweig, més l'avi matern José Villanueva.

Amb Fènix, el seu dotzè poemari, com les dotze hores pautades pel tic tac inquietant, Ricard Ripoll continua reinventant-se, únic i divers, nou i vell en cada passa. Des de la radicalitat del seu vitalisme i la veritat de la seua poesia ens convida a un joc a vida i mort que és present infinit nodrit per espurnes de passat i de futur. Una força que alimenta en temps de desesperança.

[Publicat a Saó núm. 484 d'octubre de 2022.]






diumenge, 6 de novembre de 2022

Llengua i temps

Una recent enquesta sobre el català feta entre gent jove de Barcelona confirma allò que els qui visitem amb una certa freqüència i des de fa anys la capital catalana ja veníem observant: que l'ús social de la llengua pròpia va retraient-s'hi de manera constant i accelerada. En termes sociolingüístics, i descartada una situació d'equilibri impossible entre llengües, la que no avança cap a nous àmbits d'ús està condemnada a recular, a perdre espai social. Els partidaris del bilingüisme feliç, aquella trampa que ja van denunciar a finals dels seixantes eminents sociòlegs del llenguatge com Rafael Lluís Ninyoles o Lluís Vicent Aracil entre nosaltres, encara defensen avui dia un liberalisme no intervencionista prêt à porter que no és sinó la negació de la realitat desfavorable a la llengua minoritzada i el reforç a l'hegemònica. En el fons estan tan segur com nosaltres –i per raons estrictament oposades– que el temps treballa sense descans per la preeminència irreversible del castellà (i doncs per l'extinció lenta però segura del català). Així, una vegada més les xifres confirmen l'observació empírica: l’ús habitual del català a Barcelona ha caigut en els darrers temps del 35,6% al 28,4% entre els joves. Sense un marc institucional i referencial (xarxes socials, mitjans de comunicació, espais d'oci, educació, cultura, trama socioeconòmica, etc.) forts, una llengua sense estat les ha de passar magres. I més en un estat que li va a la contra i que emparat en la retòrica buida de la riquesa de la diversitat lingüística i territorial blablabla fa mans i mànegues per blocar l'ús del català i les altres llengües, així al Parlament i Senat espanyols com a les instàncies europees, com acaba de passar amb una proposta que demanava l'oficialitat del català, l'èuscar i el gallec a la Unió Europea tombada a quatre mans pel PSOE i el PP amb folre i manilles. Hi ha el vici d'origen d'una Constitució que ningú no té cap intenció de millorar i que margina les llengües distintes del castellà, hi ha una inèrcia (molt ben dirigida i gestionada) minoritzadora i colonial de segles i hi ha una incapacitat pròpia per resistir i subvertir una situació que porta a l'assimilació completa a l'Espanya monocolor. No ens enganyem, si els joves són el flanc més vulnerable a la pressió pràctica de les modes i els ecos, ho són només perquè en conjunt ja hem cedit tots (o ens han sostret) molt de terreny sociolingüístic.

De moment l'enquesta ha servit perquè l'Ajuntament de Barcelona elabore un decàleg de mesures per impulsar la recuperació del català entre els joves. N'ignore l'efectivitat però sorprèn d'entrada que una d'elles siga garantir l'atenció en català als ciutadans per part del personal de l'administració municipal. Encara estem així a la capital de Catalunya? Què no direm doncs del País Valencià i del seu cap i casal, on les posicions en defensa de la llengua pròpia semblen molt més febles i on els polítics d'un i altre signe no tenen cap problema d'usar el castellà en qualitat de representants institucionals amb qualsevol excusa i de vegades sense cap excusa? Què no deu estar passant amb la llengua dels valencians a hores d'ara entre joves i vells quan l'única televisió que ens és permès de veure en català presenta uns nivells més aviat penosos de qualitat lingüística i uns nivells ínfims com a models d'ús, estratègia comunicativa i impuls a la normalització del valencià? No deu ser casualitat, en aquest sentit, que les entrevistes a peu de carrer o a especialistes en qualsevol àmbit siguen molt majoritàriament emeses en castellà en els noticiaris d'À punt. En qüestió de llengües, ja ho hem dit, tot el que no va amunt, se'n va avall, és una penosa llei de la gravetat social. I més ens valdrà agafar el rave de les enquestes o de la simple experiència personal per les fulles i veure la manera d'espolsar-nos almenys les pròpies inèrcies i d'actuar abans no siga massa tard. El temps no només passa volant sinó que ens va decididament a la contra. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 4 de novembre de 2022.]