diumenge, 19 de juny de 2022

El paradís i els gats

Amb aquest títol es presentava el passat dimarts al Teatre Auditori de Catarroja, en el 7è Cicle de Poesia que organitza el poeta Ramon Guillem, un espectacle amb textos de Bernardo Atxaga i música de Jabier Muguruza protagonitzat pels dos artistes bascos. Relats breus, idonis per ser llegits en veu alta d'una tirada, amb poemes que s'hi insereixen i passatges on es concentra tot l'humor i la ironia característics de l'autor d'Asteasu, diàlegs i pensaments. L'acordió i un parell de cançons interpretades a capela per Muguruza sobre sengles poemes del seu company contrapunten i eixamplen la lectura per meravellosos espais sonors. El llibre-disc, en èuscar, fou editat en 2012 i l'any següent se'n va fer una edició en castellà. Amb un peu en el Zola de la faula Le paradis des chats i un altre en el famós i xarraire gat de Cheshire d'Alícia en terra de meravelles, l'espectacle transcorre entreteixit per fils de seda, ferms i suaus, amb una cadència harmoniosa que sumeix el públic en la mateixa i reflexiva indolència en què viuen els gats d'Atxaga i que convida tàcitament a reservar els més que merescuts aplaudiments per al final, sense interrupcions que en trencarien l'amable atmosfera. L'autor d'Obabakoak, la novel·la que el va fer popular, té molts altres peus i vides literàries, és clar, de la mateixa manera com Muguruza també sap tocar meravellosament bé moltes tecles musicals. A fi de comptes entre allò estrictament personal, amb un to més o menys marcat de confidència, i el que és necessàriament col·lectiu i universal, viu la literatura, la poesia, de vegades sota la forma del relat. ¿I el paradís, que es remunta als mites fundacionals de tantes bíblies, i del qual, per raons poc convincents al remat i malèvolament exemplars i dissuasives en algun cas (contra la fatídica mania humana de fer-se preguntes per conèixer més i continuar caminar) vam ser expulsats? Des de la cosa bíblica Atxaga es fa les preguntes prohibides situant l'acció del primer relat en el santuari d'Arantzazu –que per cert dona nom a unes 65.000 dones d'arreu del món–, enmig d'un magnífic àpat que fa dir a Eulogio, el capellà, a preguntes d'una devota, que el paradís és allà mateix, en aquell estat d'indolència que acompanya la satisfacció plena dels sentits. Si no ens deixem engavanyar per les grans paraules ni les falses expectatives, que tants patiments han portat i porten, efectivament, no deu haver-hi més paradís (a banda dels perduts, com és notori) que aquest ara i ací que evoca la desvagada indolència dels gats. De fet, la indolència o absència de dolor deu ser l'únic paradís possible i inestable, i sovint es corporifica en aquests relats en el narrador que jau tranquil·lament en el seu llit pensant, deixant que la pedra dels records vaja eixamplant els cercles sobre l'estany quiet de la vida que es mira. Però la vida humana és al capdavall dolor i desmemòria, malgrat els gats i els capellans panxacontents, i de vegades els cercles sobre l'estany es retrotrauen cap al centre on ha caigut la pedra, com li passa a Beatriz (un altre colp d'ull al pare Dante del paradís cristià), dona en altre temps memoriosa, d'una precisió infal·lible per als noms, que va perdent llençols de records en el camí cap a la bugada final, en una història plena de tendresa en què Atxaga poetitza la cruel tragèdia de l'oblit. El paradís, sí, potser és ni més ni menys que l'absència de dolor. El mateix que, en el primer hivern fora de l'edèn, fa emmalaltir el tel·lúric Adam i l'obliga a pronunciar per primera vegada les paraules amor, por i mort davant la sorpresa d'Eva. Però la mort encara li és llunyana, perquè Adam només és víctima d'una primera i corrent malaltia sense més conseqüències. I així, al cap de molts anys d'una vida plena, el primer home arriba a aquesta conclusió: "Saps, Eva? La pèrdua del paradís no fou en realitat cap desgràcia. Malgrat els treballs, malgrat allò del pobre Abel i tots els altres conflictes, hem conegut l'únic que, noblement parlant, pot dir-se'n vida". La vida humana, sempre buscant-se en els ulls i els moviments d'un gat o en els secrets d'un arbre ple de fruits, la vida que es rebalsa en la música de les paraules i les paraules de la música un vespre a Catarroja, per exemple, gràcies a les quatre mans i els quatre peus de dos artistes bascos. La vida, sí, aquest aprenentatge constant de la intempèrie, a la part de fora de tots els paradisos.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de juny de 2022.]

 


 

diumenge, 12 de juny de 2022

Rufianeries

Gabriel Rufián, l'inflamador diputat d'ERC, no té cap culpa de tenir el cognom que té, que és com una ombra que el persegueix o una disfressa amb què es passeja pel món, ves a saber. Ningú no n'és responsable, dels noms heretats, ni ha d'haver-hi cap relació de causa i efecte entre el nom i la cosa, vull dir la persona. Algú pot lluir nom d'arcàngel, per exemple, però tenir un caràcter endimoniat. Els noms són per definició neutres, Pere, Lluís o Daniela, i els cognoms que designen oficis, topònims o gentilicis, posem per cas, Metge, Sòria o Català, han anat perdent pel camí el seu significat primigeni i els seus portadors no es dediquen forçosament a la medicina, ni viuen a Castella ni són catalans. Però no em negareu que hi ha noms i cognoms que ni fets a posta. Tal és el cas del polític que avui portem a col·lació i que fa anys que llança els seus ginys verbals des de l'escó parlamentari o la tribuna de twitter, dos espais molt aptes perquè els amiguets et riguen les gràcies i els enemics o adversaris (segons el volum dels teus exabruptes) diguen penjaments de tu. El cas, en el fons, és fer el soroll necessari per guanyar el teu espai a crits i ser tothora present en l'actualitat, ai, tan efímera i cansada. En això consisteix la tàctica fastigosa i fatigosa d'alguns personatges estreles que, si ja són carregosos en l'univers de la xafarderia mediàtica amb els seus acudits i el seu afany de protagonisme (del qual depenen en bona mesura els seus emoluments), quan trepitgen el món de la política són senzillament insuportables. Vist així, el model Rufián només pot suscitar l'aplaudiment, el dels partidaris de la traca i l'escàndol, o el refús, sense mitjanies. Quan la seua flama s'apagarà més tard o més prompte, ningú no en ponderarà vicis i virtuts d'una manera equilibrada, ningú no li tindrà en compte els èxits possibles perquè l'ombra del personatge ja fa temps que s'haurà cruspit la persona. El cas és que Rufián fa honor al nom heretat encara que només siga perquè l'alcavoteria en el seu cas siga merament metafòrica, perquè en realitat fer de mitjancer entre mons irreconciliables ateses les circumstàncies històriques i factuals (Espanya i Catalunya) és una empresa sense gaire profit. Sobretot quan t'has esgargamellat per culminar un procés d'independència que ara et sembla una quimera excitant la mala consciència dels teus aliats (les famoses 155 monedes que va llançar a Puigdemont) i abominat sense descans contra la política oportunista del peix al cove que ara és la que millor defineix la teua comesa, però amb el cove buit. Els canvis sobtats de jaqueta són característics d'aquests polítics del star system que xifren el seu èxit en la quantitat de decibels que alcen en aplaudiments incondicionals i crits d'indignació. Gabriel Rufián representa molt bé la navallada i la baixesa en política. Fitxat pel seu partit quan ja havia atès una certa fama com a independentista d'origen espanyol lliurat a la causa i capaç de sumar-hi el difícil món dels altres catalans (tal com els va definir Carandell en el seu moment), es va anar unflant com un paó a poquet que les seues provocacions movien l'escàndol desitjat i superflu. Hi ha qui defensarà que la causa de l'alliberament nacional i la justícia social que sobre el paper defensa Rufián bé compensa engolir-se algun gripau de tant en tant i erosionar les credencials de què encara gaudeix la bona pràctica política. Els partidaris del matadegolla rufianesc adduiran en la seua defensa l'hipotètic eixamplament de la base social sense adonar-se que un element estrany igualment al seny i a la rauxa com a oscil·lacions del catalanisme històric i tan vel·leïtós en la seua guerra de guerrilles, deixa massa cadàvers pel camí, inclòs el que de més noble té o pot tenir la política. Rufián és nociu també per als mateixos interessos d'ERC. És un polític, en el fons, de traç guixut, allunyat de l'elegància i la profunditat que demana la causa, i amb els seus pentinats i el seu posat fatxenda de tanguista o cantaor de taverna i el mig somriure burleta, dissimula com pot la manca de finesa, preparació intel·lectual i passió pels principis. Però si actua com actua i diu les estupideses que cert públic reclama és perquè algú des del nucli dur del partit li dona corda i programa, encara que quan es passa de rosca com aquesta setmana qualificant de tarat el president Puigdemont per haver declarat la independència en 2017, isquen a correcuita a apagar les flamerades. Les rufianeries són vicis de la política entesa com a espectacle mediàtic de sang i fetge, indignes d'un partit republicà, independentista i d'història centenària, que igualen per baix tiris i troians. I sempre, sempre, les bones causes s'han de predicar amb els bons exemples.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de juny de 2022.]

 


 


diumenge, 5 de juny de 2022

Fent país

Per commemorar els 40 anys de l'Estatut, la Generalitat ha desempolsegat el vell lema fer país en la forma de gerundi tan apreciada pels anglòfons (lifting, running, footing...), que li confereix vigència i el fa marxós i jovial. Feia 40 anys precisament que la fórmula dormia en un bagul oblidat del Palau embolicada en la vella senyera històrica, abans de la suplantació blava i coronada. I mira, encara que l'observaves amb la deguda suspicàcia i et preguntaves què devien estar tramant ara, l'eslògan despertava simpaties, qui sap si per efecte de l'enyorança o dels residus d'esperança que encara guardes en alguna butxaca. Fer país era, és, el treball més urgent a què ens havíem dedicat, a què ens hem dedicat històricament de nord a sud i d'est a oest del país, i viceverses, en aquest país de països, el País Valencià, els Països Catalans. I amb especial tossudesa i més o menys èxit des de finals del franquisme. Fer país és o era la clau que havia d'obrir tots els panys, l'abracadabra que no necessitava explicacions perquè ja ho deia tot a força de no significar res, com totes les grans paraules. Qui va inventar aquest principi màgic que tant val per a l'independentisme més decidit com per a autonomismes tocatardans? Alguns l'identifiquen com a brou produït a les bodegues de Jordi Pujol, però deu tractar-se de la vella dèria de nomenar herois i pares de la pàtria. Muntar una llibreria, escriure versos, fer excursionisme, compondre cançons, impartir classes o fer pintades, tot era fer país, tot tenia com a finalitat augmentar el grau de consciència nacional i enfrontar una realitat adversa per transformar-la. Calia, cal fer país, sempre i a tot arreu. La fórmula, almenys al País Valencià, va decaure en el moment que, recuperades institucions, arriades certes banderes i defenestrats alguns personatges incòmodes i aprovat, ara fa 40 anys, l'Estatut, la van entaforar al fons del bagul d'on ara la n'han treta a passejar per a les celebracions. Brandat pels actuals inquilins de la Generalitat, que de vegades cedeixen a la temptació de subratllar certs simbolismes per veure de pescar en el mercat procel·lós del vot, i acompanyat de les oportunes barres i colors, l'eslògan no podia enganyar ningú. És curiós que hagen triat un moment tan oportú per fer-ho. O tan inoportú. Fracassat el principal objectiu del Govern, que aspirava a substituir l'actual (i espoliador) sistema de finançament autonòmic per un altre de més endreçadet i presentable, quins èxits pot exhibir quan per l'horitzó ja repiquen els tabals electorals? L'adhesió increbantable al Gobierno més d'esquerres de la història i l'inveterat vici d'ofrenar glòries a Espanya barata res, com acaben de confirmar les xifres d'execució pressupostària, que deixa el País Valencià (42%), juntament amb Catalunya (39%), a la cua de l'estat, desdiu per la via dels fets la pretensió d'estar fent país que es proclama, perquè un país sense diners ni manera d'administrar els propis recursos no és un país sinó una colònia. Fent país? Ximo Puig ho va deixar claret del tot, no sé què ens havíem pensat, perquè el país a què al·ludeix l'eslògan tan astutament segrestat i descafeïnat, no és altre que una "Espanya d'Espanyes més justa i integradora amb les diversitats" (com acabem de veure amb els pressupostos, els atacs reiterats a la llengua i l'abandó de les infraestructures). L'Estatut, va dir el President, és la garantia contra els centralismes (a banda de l'obvi de Madrid, a quin altre o altres es devia referir l'home?) perquè «la veu valenciana és la veu que dialoga, acorda i proposa», que «no crida, no crispa, no polaritza». Un diàleg i unes propostes certament interessants, llàstima que no hi ha qui escolte a l'altra banda ni qui alce la veu amb prou força per fer-se respectar. El còctel, tan aigualit, mescla ingredients incompatibles i per això al capdavall resulta un frau indigest, perquè fer país afermant la Comunitat és com pretendre arribar a Roma passant per Ciutat del Cap, i perquè la sonsònia del "tots a una veu" no adorm ja ni els nadons. La dreta-dreta, amb els seus expresidents convictes, investigats o sospitosos, Zaplana, Olivas, Camps i Fabra, i els seus partits PP, C's i Vox, es va desmarcar de la commemoració. No és que siguen tan ases de pensar que això de fer país es referia al valencià, no, ni que no estiguen d'acord amb el marc nacional exaltat pel President (substituint-ne en tot cas el plural austriacista Espanyes per l'Espanya una, gran i lliure dels borbons franquistes), sinó que són creients fervorosos del principi que diu que a l'enemic ni aigua. La representació, a falta de projecte nacional per al país dels valencians, més enllà de demanar almoina educadament i per la via reglamentària, exigia, al costat de les flors i violes per a l'Estatut, aquesta rigidesa, aquesta indignació tan castellana, de la vella dreta. Res més.

[Publiucat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de juny de 2022.]

 


 

diumenge, 29 de maig de 2022

Raons de llengua

Quan el català, a Catalunya com al País Valencià o les Illes Balears, en qualsevol lloc del seu domini, és notícia, sol ser-ho per algun dels molts aspectes negatius que l'afecten. A aquella dona li han muntat un canyaret per haver usat la seua llengua en un hospital públic; una pel·lícula guardonada a Berlín, feta íntegrament en la nostra llengua, costa déu i ajuda poder veure-la en versió original; amb excuses de mal pagador –i flagrant incompliment dels compromisos electorals– es rebaixa el grau exigible de competència lingüística en la llengua del país dels alts funcionaris de la Generalitat… I així tot de casos, incloent-hi no poques vulneracions dels drets lingüístics dels valencianoparlants perpetrades amb violència més o menys explícita o abusos d'autoritat d'aquells de l'hábleme en cristiano que poden acabar en multa i cuartelillo. Aquestes situacions, que tot valencianoparlant normal (el que s'expressa o vol expressar-se en la seua llengua en qualssevol circumstàncies) ha patit o patirà en algun moment, són el pa nostre de cada dia en una societat com més va més espanyolitzada, intransigent i mediatitzada, les més diguem-ne vistoses del repertori d'un estat que històricament ens ha anat a la contra i que té una tendència malaltissa i fundacional a dissoldre les diferències culturals i lingüístiques en favor d'una unitat que assegure la supremacia i domini de la nació espanyola damunt les altres. Hi ha, però, tot un seguit d'accions menys visibles o més discretes que responen a la tàctica que José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consell de Castella, recomanava en el seu informe secret de 1716 per doblegar "el genio" dels catalans, "tenaz, altivo y amante de las cosas de su País": "de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Hi ha qui ha inventariat els milers de lleis, disposicions i decrets amb què al llarg del temps l'estat ha perseguit l'efecte de minorització i substitució de la nostra llengua. Es tracta d'una constant que les trampes de la transició van tancar en fals i que d'un temps ençà es manifesta de manera més crua i descarada, ací i allà, impulsada pels qui des de la dreta van decidir governar "sin complejos" i també pels qui, emparats en un patriotisme constitucional a qui agrada pintar-se de roig i clavells i fins de republicà, van començar prometent respectar l'estatut que el poble votés i van acabar avalant un 155 tan constitucional com l'estàtua eqüestre de Franco, el Valle de los Caídos, el dret a l'habitatge o la igualtat de tots davant la llei.

El 25% que els tribunals imposen a l'escola catalana, seguint la perniciosa adulteració que els jutges fan de la voluntat democràtica i l'activitat política, desmunta, sota l'aparença d'un repartiment per quotes d'interès pedagògic, el sistema d'immersió vigent des de fa dècades a Catalunya i que evitava la segregació dels alumnes per llengües. Al País Valencià, la carambola política de les quotes ja quedà fixada amb el Decret de Plurilingüisme que ha inspirat l'actual intromissió judicial del 25%, però és que ací som experts a posar-nos la bena abans de fer-nos la ferida, tan acostumats estem al garrot i tanta por li tenim. Alfons Esteve, el prestigiós cap del Servei de Llengües i Política Lingüística de la Universitat de València i especialista en igualtat i usos lingüístics, anunciava aquesta setmana que dimitia del Consell Social de les Llengües per inacció (l'organisme va ser creat en 2018 per avaluar la política lingüística del govern valencià i només s'ha reunit un parell de voltes). Esteve denunciava que el Botànic ha perdut tota una legislatura sense moure cap inciativa a favor del valencià. Heus ací un exemple d'entrebanc silenciós a la llengua, perquè el no fer és una manera molt efectiva, potser la que més, de substitució lingüística.

Que el català és el nervi o la columna vertebral de la nació ho saben els seus enemics més que no els usuaris naturals, propers a ser considerats, si no ho són ja, curiosos espècimens, indígenes, representants d'un passat que s'oculta a consciència. El cambrer argentí, italià o espanyol que porta anys i panys entre nosaltres i que diu que no t'entén, les intervencions d'especialistes a À Punt Televisió fetes molt majoritàriament en castellà, les fàbriques de fer sentències judicials adverses, tot sembla conjurar-se contra la presència diferenciada del nostre poble. Què ens queda d'aquella tenacitat, altivesa i estima per les coses del país que tant cridaven l'atenció dels colonitzadors del segle XVIII? Que no siguem doblegats almenys per la nostra aquiescència.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 27 de maig de 2022.]

 


 

diumenge, 22 de maig de 2022

L'alcalde i l'Eurovisió

Vaja per endavant que considere Joan Ribó un bon batle, el millor que ha tingut la ciutat de València des del defenestrat Ricard Pérez Casado (per raons òbvies els anteriors alcaldes franquistes no entren en aquest còmput). En termes almenys de presència, estil i tarannà, intencions i realitzacions, la seua elecció va suposar un punt i a part evident respecte de la ignominiosa època de la seua predecessora, la hiperbòlica i espanyolista visceral (passeu-me la redundància) Rita Barberà. Ribó va arribar-hi empès pels vots i com a eixida a una situació de corrupció sistemàtica insostenible pròpia dels qui estan acostumats a fer i desfer tot el que els rota perquè ningú no els ha xafats els ulls de poll ni parats els peus quan pertocava. Ribó va arribar-hi i el primer que va fer va ser articular un parell de gestos de simbologia ben eloqüent: obrir el balcó de l'Ajuntament a ciutadans i passavolants i desplaçar-se a la feina com havia fet sempre, en bicicleta. Una alenada d'aire fresc es va escampar prompte des de la capital del país. Ni que només fos per veure'ns (parcialment: hi ha taques tan antigues i persistents que no desapareixen ni amb salfumant) lliures dels excessos i malvestats de la dreta més cavernícola, feia goig ser representants per un home tranquil, enemic de vehemències, professor de secundària, comunista de tota la vida agafat a temps a l'estela de Mónica Oltra (i viceversa: un tàndem de família, eficaç davant el ritual de les urnes), que coronava així la seua trajectòria política i es treia la punxa de qui tenint vocació de comandament s'ha passat la vida a la intempèrie d'un poder que finalment li cau com una fruita madura. En fi, un senyor de la Seu d'Urgell, tan moderadament nacionalista que ningú li hauria de retraure mai, ni els enemics més entercs, el seu origen català, tan mimetitzat com arribaria a estar amb la ciutat adoptiva.

Sobre aquest fil d'acer ben tensat d'una ciutat i un país tan difícils –el de les batalles enceses per interessos espuris i forans, el de la tossudesa dels processos colonitzadors, el de la mollesa d'uns súbdits que feia tan sols quatre dies aplaudien enfervorits l'Alcaldessa d'Espanya– Ribó ha exercit molt bé d'equilibrista. L'èxit en el poder, per relatiu que siga, consisteix al capdavall en un equilibri que obliga a tot de torsions, silencis i satisfacció de deutes inconfessats. La discreció que és marca de la casa obliga en aquest punt a fer un mutis i deixar que el temps parle quan vinga l'hora del balanç. Però ja som en temps d'eleccions i el populisme més descarnat ja esmola les seues urpes en busca de noves víctimes. Ribó no pot o no vol escapar a la llei de la gravetat universal. Diríem fins i tot que si acostumes massa les sabates a les catifes institucionals arriba un moment que inevitablement oblidaràs quines intencions t'hi havien dut i la duresa de l'asfalt i les pedres que jalonen el camí dels canvis en profunditat. A més, com ja ens va ensenyar Tolstoi, les persones individuals, es diguen Napoleó o Ribó, poca cosa poden fer per moure una maquinària que necessita tants esforços i voluntats que és impossible discernir efectes i causes. Potser al marge de la persona que exerceix encara d'alcalde, la suma de vectors i forces que actuen en l'ombra ja ha dissenyat una ciutat condemnada a ofegar-se en el turisme massiu més estúpid. Morir d'èxit, com diuen que moren les ciutats víctimes de l'avarícia del turisme, desdibuixades i sense ànima, no és una estupidesa? I no és una solemne estupidesa, una fugida en fals dictada per algun àngel sinistre, proposar València com a seu d'Eurovisió? És això, de veritat, al que aspirem a consciència, quan ja són ben evidents els estralls d'un turisme desbocat i deixem esllanguir-se la petita i mitjana indústria o matem el camp i l'agricultura? Per boca de qui parla Ribó quan postula la ciutat com a capital d'Eurovisió? I com casa això amb la idea, ja petrificada i dessubstanciada en forma d'eslògan, de València com a ciutat d'acollida? D'acollida de què, del mal gust universal, de la comercialització de la banalitat televisada? El model Benidorm convertit en nord per a la capital i el país? Com ho conciliarem amb l'ecologisme, que ara sembla de paradeta i carril bici, i tots els valors d'un feminisme convertit en cartó i pedra? Comprenem les debilitats humanes, és clar, el gustet que provoca l'aplaudiment, però la primera obligació d'un càrrec electe és pensar, no estimular el servilisme i les baixes pulsions. No costa gaire imaginar un munt de propostes per a la València del futur més engrescadores i sòlides. Podríem començar per ací, pel debat obert i necessari sobre el model de ciutat i de país que volem, sense populismes ni frases per emmarcar. El PP va inventar l'acudit de posar València en el mapa, una solemne bajanada que serví de coartada per al negoci fàcil del robatori. Ja sabem com va acabar aquella esdevenimentitis (ells en deien eventos: eventositis o eventositats, doncs). Vol l'alcalde Ribó fer-se mereixedor d'aquella herència en forma de medalla vitalícia i llançar-se sense paracaigudes des del balcó de l'Ajuntament? No li ho desitgem, de veritat, no s'ho mereix, no ens ho mereixem.

 [Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 20 de maig de 2022.]




diumenge, 15 de maig de 2022

Alcarràs, sí

Heus ací l'enèsim article sobre la pel·lícula de Carla Simón, sí, o més aviat a partir d'ella, encara amb el seu impacte a flor de pell i les imatges que tornen una vegada i una altra entre el fragor de les coses quotidianes. Perquè al capdavall Alcarràs és això, episodis de la vida d'una família de llauradors (allà en diuen pagesos, ja sabeu) en l'època de la collita de la fruita en aquest poble de la vora del Segre a pocs quilòmetres al sud-oest de Lleida. L'Ós d'Or guanyat a l'última Berninale li ha donat una projecció extraordinària, com extraordinària és la qualitat d'un film la matèria del qual ens resulta tan commovedorament propera. Potser rau en aquesta mirada capaç de situar-nos en les entranyes de les vides de tres generacions d'una mateixa família, sense escarafalls ni additius innecessaris, diguem-ne des d'un realisme fronterer amb el pur cinema documental, una de les claus que explicarien la poderosa imantació que produeix la pel·lícula. Polifònica, com ho són les feines del camp per a tots els membres de la família, on cadascú ocupa el lloc que li correspon en la tasca col·laboradora del treball, no hi ha personatge petit per bé que és especialment des de la mirada alguns d'ells (Quimet, el pare, i Dolors, la mare, els fills Roger, Mariona i Iris i l'avi Rogelio) que es construeix aquest drama rural. Drama rural, sí: la clàssica i eterna lluita, quasi sempre perduda al remat, per preservar la terra i unes formes de vida a ella arrelades i ancestrals contra les urpes del poder (simbolitzat magníficament ací, com en el Pasolini que va poetitzar la destrucció urbanista de la Itàlia dels anys seixantes amb El plany de l'excavadora, per les grues). Com un cercle que es tanca, la pel·lícula comença de fet amb una grua que se'n duu el cotxe vell i desballestat (un Dos Cavalls per més senyes simbòliques) on havien estat jugant Iris i els seus cosinets Pau i Pere i acaba amb el sinistre coleòpter arrasant, per ordre dels propietaris, el camp de bresquilleres davant la mirada impotent i greu de tota la família. Clàssic i etern tema, sí, tristament universal: el d'un capitalisme que ens desnaturalitza i desarrela, que ens despersonalitza, i que no pararà fins a destruir-ho tot (si no el destruïm abans nosaltres). Voràgine d'estricta actualitat especialment entre valencians, que haurien d'acudir en massa a veure la pel·lícula per comprendre l'abast d'una desertització que comença amb el maltractament a què "el mercat" (és a dir, les grans corporacions que n'imposen els preus) sotmet la pagesia. L'Horta de València, no cal anar més lluny, tot anorreament d'espai agrícola fet en nom d'un fals progrés insostenible cada vegada en mans de més pocs, la Punta, l'ampliació del Port de València, l'extensió de l'AVE en detriment de la xarxa ferroviària del país, la massificació absurda del trànsit, la plaga del turisme… No pararíem. Això és la pel·lícula, aquestes veritats imperibles que no necessiten subratllats, explicacions ni eufemismes, on la merda és merda, i els fruits de la terra, regats amb l'esforç solidari, alcen la casa on arrelen les relacions familiars, la saviesa que es transmet amb les paraules, els xiuxiuejos i els silencis, el rogle íntim on cadascú es deu als propis somnis, el llit i els espais compartits. No la idea del bon salvatge, no el paradís d'on hem de ser foragitats per un àngel flamíger, sinó la veritat del vent que mou els arbres, de les cançons que viatgen de pares a fills, dels conills i les inundacions que amenacen la collita, dels cicles naturals succeint-se, dels rituals sagrats de la festa, de la lluita per la dignitat, la violència impotent, cega i inútil, del masclisme consanguini, de la femineïtat imbatuda que xifren un parell de galtades a l'estupidesa obsedida dels mascles, la tendresa de les relacions humanes, el territori inexpugnable i meravellós dels infants, el tacte i aprenentatge de la mort. Les raons perquè defensem amb fermesa tot allò a què la dignitat d'una vida que aspira a la plenitud té dret. Perquè ja sabem que és fals el dilema entre conservació i progrés que esgrimeixen el amos del corral: res que ens destruesca de soca-rel no pot ser considerat un avanç si no és cap a l'abisme, cada vegada més proper. La torbadora bellesa d'aquest manifest (així l'ha anomenat encertadament Joan Minguet Batllori a Vilaweb) a favor de la terra, del país, d'una forma de ser al món que anomenem cultura. Alcarràs, sí, per exemple, ara i ací, i en la pròpia vivíssima llengua, compartida com la terra i els perills que l'assetgen. Un crit d'alerta i llibertat, esquinçador i amable, que vivifica.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 de maig de 2022.]

 


 

diumenge, 8 de maig de 2022

Ens queda la paraula

Fa més de cinquanta anys que camine i respire amb les cançons de Paco Ibáñez. A una certa edat, aquestes coses són normals. Portes la motxilla ja molt carregada i de tant en tant cal que la buides de coses sobreres per recuperar lleugeresa si vols continuar caminant i collint algunes flors dels marges o sentint la pluja i el vent gèlid assotar-te la cara. Però Paco Ibáñez és part indispensable del teu equipatge, les coses essencials sense les quals estaries perdut en el laberint de l'oblit. No ho dic com a constatació, en qualsevol cas innecessària, del pas del temps, sinó precisament per destacar la capacitat de resistència que alguns assenyalats pel dit de no sé quin déu hi oposen. Que la guerra estiga perduda de bestreta, que l'ombra sinistra acabe abatent-se sense remei sobre la darrera llum, no és motiu per desistir ni abaixar els braços a destemps. Són les Palabras para Julia, per exemple, amb el seu a pesar de los pesares que tan bé va saber expressar José Agustín Goytisolo i que ens retorna en algun llampec la càlida veu del trobador de vuitanta-set anys des de l'escenari de l'Olympia de València. És sobretot aquest Nos queda la palabra amb què Paco Ibáñez s'alça com un gegant de dignitat i persistència sobre les seues cames afeblides i el fil d'una veu d'alè esforçat, repetint com un eco les paraules de Blas de Otero convertides en un himne que ja travessa generacions i geografies per atènyer la immortalitat del cant universal. Paco Ibáñez ho sap, que és un símbol que s'aguanta en la memòria d'un públic fidel, en la irreductible dignitat de tots els perdedors que encara alcen el puny de l'esperança, en el cos de la seua guitarra que branda com una màquina de matar feixistes. Ho degué saber des del principi, des dels primers acords, des de la primera paraula que es va fer cançó, en el camí de l'exili, en el mas guipuscoà d'Apakintza, prop d'Andoain, on va créixer mentre al pare, de Paterna, el tenien pres als camps de concentració de Sant Cebrià del Rosselló i d'Argelès i la mare, basca, es guanyava la vida amb els altres tres fills a Donostia. És la mateixa fermesa amb què recorre a les anècdotes i ensenyances que salpebren els seus concerts avui dia, la facilitat amb què l'àngel negre de veu ja una mica clivellada i carrascosa (com l'Ovidi, un altre tità de la cançó, digué del seu poble) davalla de les altures de la melodia a la cordialitat planera i familiar amb què parla al seu públic, aquest amic coral i anònim que aplaudeix l'home mite que resisteix dempeus. En el tempo dels vuitanta-set el trobador s'aferra a l'eternitat de l'instant, la frugal filosofia del qui dia passa, i escurça les cançons que canta sense paperassa fent aquells equilibris entre oblit i memòria on s'arrecera la paraula. El que els anys no s'han endut és un olfacte polític molt fi, forjat en la seua negativa a rebre distincions i medalles. No hi ha qui li puga posar mordasses, Pegasus, ni lleis d'estrangeria. L'estilet de la seua ironia, que galopa sobre l'onada del temps, talla bé les cordes de totes les titelles: seguimos tocando el fondo. O entre els titubejos dels vells camarades que l'aclamen es posa al costat del poble d'Ucraïna, que compara als resistents republicans d'Espanya, denuncia el feixista de Putin i l'enganyifa del centralisme democràtic o es declara soldat de la causa independentista. Ens queda la paraula, sí, per molt que vulguen segrestar-la, enverinar-la, escamotejar-nos-la, la paraula que cal defensar amb ungles i dents, la llibertat amb què cal regar-la amorosidament com ho fa el Paco Ibáñez quan canta una cançó en èuscar o en el valencià de l'Horta ("Jo tinc una barraca, bonica, morena"), l'últim trobador d'una Espanya que no pogué ser mai ni va poder-nos ser mai amiga lluny dels poetes, lluny de les veus irreductibles, lluny de la igualtat fraterna i llibertària que canta encara dempeus Paco Ibáñez.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de maig de 2022.]

 


 

diumenge, 1 de maig de 2022

Fallida democràtica

La insistència a apel·lar a la llei com a únic o últim recurs sol amagar la falta clamorosa d'arguments. A la llei com una mena d'èter o polsim diví que tot ho empara, amara i justifica. Com si al llarg de la història no hi hagués hagut tantíssimes lleis injustes o directament criminals, coses i casos perfectament legals i manifestament il·legítims. La primera lliçó que hauria d'aprendre un jutge prové de la sensatesa popular, aliena a les efervescències retòriques amb què molts pretenen fer passar bou per bèstia grossa: feta la llei, feta la trampa. Però de vegades no n'hi ha prou amb la llei per convèncer el personal i s'ha de tirar mà de l'últim cartutx de la recambra, les famoses, secretes, inescrutables raons d'estat. Que és el que ha fet Margarita Robles, amb aquella cara de titella que sempre m'ha cridat l'atenció i que li dona un inconfusible aire de ventriloqua. Ben mirat, la majoria de ministres i polítics són, metafòricament parlant, consumats especialistes a estrafer la veu i esgrimir misterioses raons d'estat quan l'apel·lació a la llei pura i dura no acaba de funcionar. Però la ministra espanyola de Defensa va impartir el dimecres una lliçó magistral de mentides en ser interpel·lada al Congrés pel cas Pegasus. La primera per posar en dubte la solvència periodística del The New Yorker, periòdic l'existència del qual va dir que ignorava; la segona per afirmar que els espionatges s'havien fet legalment, és a dir, ordenats per jutges; i, la tercera, amb la vehemència incontestada amb què els servidors i ventrílocs de l'estat disparen l'últim cartutx, per emparar-se sota el mant protector de les raons d'estat (de les raons dels seus interessos i privilegis). Les diferències entre l'estat i els seus representants i el que anomenen el deep state com qui descobreix la sopa d'all però en anglès, si mai n'hi ha hagut es van esvair tan prompte com Margarita Robles va obrir la boca per reblar el seu discurs amb una pregunta que ja ha passat a la història i que justifica el cas d'espionatge descobert més gran dels nostres dies: "Què ha de fer un Govern i un Estat?" (quan se li planteja un repte democràtic com el que va protagonitzar el poble de Catalunya arran del referèndum de l'1 d'octubre de 2017).

La primera falsedat de Margarita Robles, disfressada d'ignorància, apunta a la naturalesa antidemocràtica dels ventrílocs: l'animadversió a la premsa lliure. La segona es relaciona amb la seua condició de jutgessa (de jutgessa progre, maedéu!): una cosa està bé perquè és legal perquè ho ordena un jutge, etc. A més de menystenir la sentència popular que avisa de la trampa que amaga la llei, Margarita Robles també ignora Anselm Turmeda (i el seu seguidor Quevedo) quan denuncià el poder dels diners que "de jutge fan advocat". Però per a ella i tots els còmplices i executors de la repressió desfermada contra l'independentisme, abans és la llei, la seua llei emmarcada en una Constitució intocable com una santa Bíblia, que la democràcia. I d'ací plora el xiquet i ens venen tots els mals d'Almansa. Amb la traca final de la ministra, que segurament provocarà una de les crisis polítiques més serioses dels últims anys, es demostra que hi ha un fil que uneix les ditxoses raons d'estat amb el lema casernari del todo por la patria, per molt que no calga especificar quina pàtria ni el significat d'aquest tot que tant pot emparar un grup terrorista com els GAL com esbandir tota mena de falsedats per justificar la vulneració de drets democràtics i practicar la violència indiscriminada contra "l'enemic" (no sense abans haver-li buidat les butxaques). Mala peça tenen al teler. Deixaran caure la ministra per salvar el cap de Pedro Sánchez? Persistiran els partits de la perifèria en la seua exigència de responsabilitats? Salvaran l'estat amb aquestes raons d'estat? Podran els bascos avalar l'operació de blanqueig democràtic en nom del mal menor i el perill del PPVOX? En qualsevol cas, minimitzar el mal o banalitzar la vulneració sistemàtica de drets, tal com s'ha fet sovint fins ara, no pot conduir més que a la fallida democràtica.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 d'abril de 2022.]

 


 


diumenge, 24 d’abril de 2022

Espiats i espoliats

Tot i que Pegasus ja batia les ales i piafava des de 2014 per terres de Mèxic, va ser en 2019 quan, arran del procés d'independència de Catalunya, vam tenir notícia que el llavors President del Parlament Roger Torrent i els diputats Ernest Maragall i Anna Gabriel havien patit l'atac d'aquest programari (maliciós en diuen tècnicament, encara que podrien haver-lo qualificat directament de criminal) de l'empresa israeliana NSO Group. Gràcies a Citizen Lab, laboratori radicat a la Universitat de Toronto que investiga la seguretat a internet i la vulneració dels drets humans que s'hi perpetren, aquesta setmana hem passat de la sospita a la certesa empírica: més de 60 persones del camp independentista, advocats, activistes, polítics i càrrecs institucionals, periodistes, empresaris, professionals diversos, responsables d'organitzacions civils, etc., van ser espiats en el que ja és conegut com el Catalangate. És a dir, una vulneració massiva i sistemàtica de drets vinculada amb les idees i projectes polítics dels afectats protagonitzada per instàncies oficials de l'Estat tals com el CNI (perquè aquest programari només el poden adquirir estats a compte de la lluita antiterrorista o contra el narcotràfic i un etcètera que ara ens resulta molt més que inquietant). ¿Alguna novetat, doncs, sobre la naturalesa escassament democràtica de l'Estat espanyol i la facilitat amb què, quasi sempre amb l'excusa del todo por la patria, es trepitgen sense parpellejar tota mena de drets i garanties dels ciutadans, ara des de les més altes instàncies de la magistratura adés des de la comissaria més sòrdida del barri més marginal?

Sol afirmar-se que són els "errors" i escàndols que l'estat promou reiteradament amb una tendència que ja es pot quaificar de viciosa més que no pas els mèrits propis i la solidesa dels projectes dels seus adversaris allò que més treballa per la causa i la unitat de l'independentisme. El cas Pegasus ho torna a corroborar provocant una fotografia d'indignació i unitat que feia temps que no contemplàvem. Fins el primmirat president Aragonès, sempre tan preocupat per la corbata, la jaqueta i la posició forçada de les mans quan parla en públic, s'ha sentit impel·lit a dir-hi la seua i reclamar alguna, per modesta que siga, explicació i assumpció de responsabilitats. Portaveus del govern espanyol i algun excapitost del ram dels espies fan com si sentissen ploure i xiulen per fer-nos creure que no en saben res ni hi tenen res a veure i, amb les seues majories parlamentàries i l'ajuda de la dreta-dreta, impediran de moment qualsevol investigació seriosa sobre el cas. Res de nou? Ni d'una banda ni de l'altra. De l'Estat perquè té plenament assumida la guerra bruta contra els seus adversaris i hi perseverarà almenys fins que Europa continue fent la viu-viu, encara que ara ho té més pelut perquè hi ha víctimes del Catalangate que són eurodiputats; de banda dels espiats perquè la fermesa en la defensa dels drets col·lectius segurament no passarà de ser una ocasional postura per a la foto en tot cas subsidiària d'objectius tàctics i lògiques aritmètiques de quotes de poder. Hi haurà qui continuarà demanant una taula de diàleg amb els seus espies sense haver de preparar les condicions perquè tinga alguna utilitat. El partit, gràcies una vegada més a la burrera d'un règim que gaudeix d'una mala salut de ferro, encara és obert i de final incert. Uns apunts finals sobre el tema dels espiats: l'absència de Gabriel Rufián entre les víctimes, la cara de circumstàncies, que voreja el ridícul, de Margarita Robles, i el ridícul d'antologia de Salvador Illa i el seu genial: "El govern no espia, dialoga". Aquest home és insuperable!

D'espiats a espoliats, que tot té una mateixa causa, i l'acompliment d'una profecia llargament anunciada: no hi haurà canvi del sistema de finançament autonòmic gràcies al qual el País Valencià continuarà infrafinançat i acumulant un deute il·legítim insostenible, és a dir, espoliat miserablement. Un regalet digne de Sant Jordi i del 25 d'abril. Se'ns passaran pel folre dels seus privilegis mentre les enquestes els siguen favorables i nosaltres no moguem ni pols ni remolí. El gran objectiu de la legislatura del Govern del Botànic, el mateix que justificava el suport parlamentari de Baldoví i alguns discursos pujadets de to de Ximo Puig o Vicent Soler, se n'ha anat en orris. ¿Té algun sentit continuar remenant les cireres inexistents de l'autonomisme mentre el vaixell amenaça enfonsar-se amb tota la tripulació i el passatge a bord? ¿No deu ser hora ja de passar de les paraules altisonants als fets reals i les accions que ens ajuden a eixir del nostre sopor històric? A un any teòric de les properes eleccions al País Valencià, ¿no deu ser hora de presentar alternatives més decidides i decisives per avançar com a poble i societat democràtica?

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 d'abril de 2022.]

 


 

diumenge, 17 d’abril de 2022

Alegria pasqual

Malgrat que les vacances han començat amb pluja, no sembla que la cosa haja d'anar a mal borràs. Les previsions meteorològiques, quasibé tan sagrades com la setmana més sagrada de l'any, anuncien temps de sol i bonança per a Pasqua. La sang, per aquest cantó, no arribarà al riu. Potser alguna solsida menor, alguna esvarada inoportuna, alguna bugada que no s'acabarà d'eixugar, els inevitables accidents de trànsit, algun refredat primaveral i ja ho contarà qui ho patirà. Amb la pandèmia tocant el dos (i nosaltres, per si de cas, tocant el ferro que tinguem més a mà) i el munt de desastres que ens amenacen des de més lluny o més prop, la majoria d'ells servits en safata de plata per tots els canals, la meteorologia s'ha convertit en la principal preocupació dels valencians. O almenys això apunta alguna enquesta, tan poc fiable com la majoria d'elles. Som, pel que es veu i per si no ho sabíem, majoritàriament partidaris de prémer una mica més els caragols del centralisme, no fos cas que ens ofegués l'excés de llibertat o ens atrevíssem a solucionar o veure de solucionar els problemes amb les pròpies decisions i mitjans. Ser lliure i disposar del que més o menys tenim deu ser molt cansat, de manera que val la pena que ens ho continuem mirant tot amb el nostre proverbial menfotisme. Amb tot, si ve alguna maneta forana –cosa més que rara si ens atenem a les tossudes lliçons de la història–, tampoc no és qüestió de fer-se els estrets, en el tema del finançament com en el del transport públic, la sanitat o els abusos dels qui tenen l'energia pel mànec i no paren d'apujar-ne els preus, i més ara amb l'excusa de la guerra. En fi, que el sol, a la platja o la muntanya i fins sense haver d'eixir de casa, és gairebé assegurat per a Pasqua, i no hem de témer res per aquest costat. Pertànyer a un poble mancat d'una certa èpica té pros i contres, què hi farem. Per una banda qualsevol contratemps ens fa tremolar, però per l'altra el dolç avorriment de no tenir aspiracions –si no és que confonem aspiració amb la inèrcia programada de voler que Madrid ens espolie una miqueta més– ens fa estar més pendents de la meteorologia, que al capdavall és una ciència inexacta, i de vegades molt inexacta. Això ens provoca alguns canvis d'humor que els avesats als rigors d'altres latituds més exigents no acaben de comprendre. I si no és l'oratge, són aquestes fastigoses mascaretes que ens donaran permís per llevar-nos en uns dies per entrar en espais públics tancats. I que bons xiquets que som! Tot i que hi ha dies, setmanes i anys que semblen confabular-se contra la tranquil·litat de paradís turístic que ens hem guanyat a pols. Cal, això sí, fugir dels cagafestes i les seues peroracions interminables sobre com de refotuda està posant-se la cosa, els mateixos que afirmen que caminem a cegues per una corda fluixa i que l'abisme d'una guerra mundial s'obri als nostres peus. O sobre l'ascens del feixisme que no fan més que blanquejar, diuen, els poderosos a tort i a dret, ací o a França. També és molt recomanable trobar els eufemismes exactes que suavitzen una miqueta tanta agror. Al país li direm, doncs, territori, un terme que no alça ni pols ni remolí i que ja usen fins els més conspicus dirigents d'una esquerra que hauríem de començar a anomenar gauche més o menys divina. I la llengua serà llengua, no se m'espante, i en paus. Si la massacre d'Ucraïna és, segons el seu màxim i no únic responsable, una "operació especial", ara no recorde si militar o ni tan sols, què no direm els simples i alegres mortals que vivim en aquesta ribera mediterrània d'oratge tan benigne, tot i que aquesta primavera ens està donant bastant pel sac? En fi, passem aquests dies sants que amb processons o sense poden ser tan divertits, i esperem menjar la mona. I si el xiquet plora perquè no se li empina el catxirulo, tampoc és qüestió de pensar que s'acaba el món per això. Mengem la mona i esclafem l'ou al front de tots els mals averanys!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 15 d'abril de 2022.]