Antoni Defez, La fam del guepard. XV Premi de poesia Les Talúries, 2005. Biblioteca de La Suda. Pagès editors, Lleida 2005.
La fam del guepard assumeix i reivindica la part animal de l’home, les seues passions, l’instint, l’impuls arrauxat que ens sumeix en l’altre, conscient que “sempre és aquesta matèria obscura / la que decideix”. Amb una alegria quasi sempre irònica, distanciada i profundament vitalista, Defez reconeix els límits i l’absurd dels mots front a la potència obscura i inequívoca de la carn. El poema esdevé així transsumpte d’una plenitud, memòria activada de l’èctasi (en la doble accepció complementària de dilatació de la llum i de la cavitat d’un òrgan), dicció dels fets que les paraules inevitablement engrandeixen perquè versen sobre allò que al capdavall és “indefinit i imprecís, incert”. Entre la voluntat de dir amb què s’obri el poemari i la impossibilitat de definir (wittgensteiniana? Poètica, a fi de comptes) amb què es tanca, transcorre aquest magnífic treball d’Antoni Defez, integrat per 34 poemes que s’organitzen en 7 seccions amb epicentre en la quarta, la més extensa, i que tracen en l’eix cronològic passat-present el periple d’un amor.
En La fam del guepard retrobem alguns dels temes predilectes d’Antoni Defez, com ara la vinculació de l’home amb la natura i els llocs oferts a la meditació i l’esplai dels sentits. També el paisatge caòtic de la ciutat, enmig del qual es produeix l’encontre lluminós dels amants a manera de feliç (i excepcional) contrapunt. Els referents musicals i pictòrics hi són ben suggestius, en especial l’homenatge que el poeta ret a la dona en el poema “Les dones de Degas”. En els dos poemes dedicats al mite de Dànae, un d’ells a través d’una pintura de Rembrandt, l’autor ens parla de l’estranyament que suposa la unió amorosa. Lliurats a la pulsió eròtica els amants es desconeixen, i és aquest desconeixement renovat en cada acte el que procura el miracle i miratge de l’amor. En fi, aquest llibre ens confirma una veu poderosa, un autor a tenir molt en compte.
Publicat a Saó núm. 304, març de 2006.
Antoni Defez a la desapareguda llibreria La Lluna, d'Alcoi, el dia de la presentació del seu llibre Pas insomne, el divendres 12 de març de 2004.
· · ·
Tercer llibre d’Antoni Defez (València, 1958), després de Pas insomne (Brosquil, València 2003) i Els haikús de Ciutat Vella (Bromera, Alzira 2005), premiats amb el Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi i el Ciutat de València respectivament. Després d’aparèixer a primeries dels vuitantes en les antologies Brossa Nova i L’espai del vers jove, aquest professor de filosofia, profund coneixedor de l’obra de Wittgenstein, ha entrat amb força i bon peu poètic en l’estrany tercer mil·lenni per a satisfacció del lector. I ho ha fet en ple exercici de la seua maduresa vital i creativa. Si en el primer llibre, que homenatjava explícitament Joan Vinyoli, el poeta ens portava de la mà pels camins de les seues meditacions, sense estridències, descrivint amb precisió cada detall del recorregut, i en el segon se submergia en la ingravidesa del haikú per guiar-nos a través d’una València que era alhora l’espai de la memòria i el de la devastació, el tercer treball, que enllaça formalment amb Pas insomne i manté el to reflexiu i el relleu autobiogràfic, se centra en l’experiència amatòria, en l’erotisme com a “feliç derrota de la matèria”, o del cos alliberat de les restriccions que imposa la ment.La fam del guepard assumeix i reivindica la part animal de l’home, les seues passions, l’instint, l’impuls arrauxat que ens sumeix en l’altre, conscient que “sempre és aquesta matèria obscura / la que decideix”. Amb una alegria quasi sempre irònica, distanciada i profundament vitalista, Defez reconeix els límits i l’absurd dels mots front a la potència obscura i inequívoca de la carn. El poema esdevé així transsumpte d’una plenitud, memòria activada de l’èctasi (en la doble accepció complementària de dilatació de la llum i de la cavitat d’un òrgan), dicció dels fets que les paraules inevitablement engrandeixen perquè versen sobre allò que al capdavall és “indefinit i imprecís, incert”. Entre la voluntat de dir amb què s’obri el poemari i la impossibilitat de definir (wittgensteiniana? Poètica, a fi de comptes) amb què es tanca, transcorre aquest magnífic treball d’Antoni Defez, integrat per 34 poemes que s’organitzen en 7 seccions amb epicentre en la quarta, la més extensa, i que tracen en l’eix cronològic passat-present el periple d’un amor.
En La fam del guepard retrobem alguns dels temes predilectes d’Antoni Defez, com ara la vinculació de l’home amb la natura i els llocs oferts a la meditació i l’esplai dels sentits. També el paisatge caòtic de la ciutat, enmig del qual es produeix l’encontre lluminós dels amants a manera de feliç (i excepcional) contrapunt. Els referents musicals i pictòrics hi són ben suggestius, en especial l’homenatge que el poeta ret a la dona en el poema “Les dones de Degas”. En els dos poemes dedicats al mite de Dànae, un d’ells a través d’una pintura de Rembrandt, l’autor ens parla de l’estranyament que suposa la unió amorosa. Lliurats a la pulsió eròtica els amants es desconeixen, i és aquest desconeixement renovat en cada acte el que procura el miracle i miratge de l’amor. En fi, aquest llibre ens confirma una veu poderosa, un autor a tenir molt en compte.
Publicat a Saó núm. 304, març de 2006.
