diumenge, 28 de novembre de 2021

Immersió!

La gent de poc més o menys la meua edat recordarà les aventures en blanc i negre d'aquella sèrie televisiva que va omplir tantes vesprades de dissabte, Viatge al fons del mar (en el castellà doblat un, gran i lliure d'aquella època, que s'assembla tant a la d'ara). La infantesa és benvolent, innocent i imaginativa i té a més una capacitat enorme per compensar les mancances i precarietats de la vida amb la seua naturalesa lúdica i creativa, encara que el balafiament consumista actual s'entossudeix a empetitir cada vegada més el seu l'espai de llibertat amb tot d'efectes especials i narcòtics d'enèsima generació. L'adult d'avui riuria veient aquells monstres de cartó pedra a través dels vidres del Seaview, acostumat com està que li servesquen plats visuals molt vistosos però dessaborits i sense espai ni temps per intervenir amb la pròpia imaginació en el joc.

M'ha vingut tot això al cap per l'enèsim atac al sistema educatiu que amb molts més èxits que fracassos (d'acord amb tots els informes emesos pels experts) és vigent a Catalunya des de fa quaranta anys fruit d'un gran consens social i basat en la immersió lingüística o consideració del català com a llengua pròpia i vehicle preferent de l'ensenyament. Almenys sobre el paper de les lleis que la regulen, que una altra cosa són les excepcions, marrades i reticències i els efectes dels torpedes que insistentment un estat al·lèrgic al pluralisme llança contra la línia de flotació de la nació catalana i ben visibles en les desercions i la pèrdua creixent d'usuaris d'una llengua que malda per enviar a la pura marginalitat. Al País Valencià van optar, en canvi, per línies que segregaven els estudiants segons l'idioma d'elecció. Amb el temps les de valencià van revelar-se com les úniques que podien garantir la capacitació lingüística dels escolars. Però quan el model s'acostava per demanda social i qualitat pedagògica al de la immersió, es van traure de la màniga un decret de plurilingüisme aigualit que marejava la perdiu, imposava quotes a la proporció dels idiomes en què s'havia d'impartir l'ensenyament i s'obviava la naturalesa d'un conflicte lingüístic que evoluciona sempre en contra del més dèbil, el valencià. Els torpedes al submarí valencià són tants i tan variats i llançats des de tantes plataformes, que no cal que cap Tribunal Suprem impose quotes de presència de la llengua per defecte i antonomàsia com ara ha fet a Catalunya: ja se les imposa ell tot solet, com es col·loca tot sovint la bena abans de fer-se la ferida, i sí senyor i què mana, no siga que prenguem mal. Però aquestes sentències jurídiques, que de moment ningú a Catalunya diu voler acatar, són un avís per a tots els navegants de l'idioma, tant si viatgen en vaixell com en submarí, tant si es diuen valencians, com catalans o balears: qualsevol iniciativa a favor de l'idioma propi, qualsevol fórmula mínimament exitosa ha estat, és i serà torpedinada, combatuda, reprimida. Com per extensió qualsevol tímid avanç en la proclamació i exercici dels drets nacionals (i, per tant, socials) del nostre poble. Si ara has aconseguit un 6% de quota per al doblatge i la producció en català en les plataformes digitals a canvi del teu vot als meus pressupostos, ara et fots amb el 25% de castellà en les aules, que per això jo soc la banca, l'amo de la baralla, la taula i el tapet i el qui reparteix les cartes. Si la famosa taula de diàleg i l'intercanvi de cromos continua per aquests camins, ja fem tard a buscar altres alternatives. I per si en teníem cap dubte, heus ací els xicots del PP capitanejats per Pablo Casado, que entre missa i missa en sufragi per l'ànima de Franco ha proposat l'aplicació d'un nou 155 fet a mida (a Espanya la justícia és com una sastreria especialitzada en el prèt à porter) per acabar amb la immersió. Vistes les coses d'aquests monstres que assetgen des de les profunditats abissals però també a la llum del dia que gestiona el govern més progressista de la història d'Espanya, vist l'assalt permanent a la raó i els drets i el creixent deteriorament democràtic, faríem bé d'aprendre algunes de les lliçons dels viatgers del Seaview quan es troben en estat d'alerta. Amunt el periscopi! Pinten bastons a babord i a estribord! Immersió! Recuperem forces i alè! Avant a tota màquina la desobediència col·lectiva! (Soroll de bombolles, silenci expectant. Continuarà.)

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 26 de novembre de 2021.]

 


 

diumenge, 21 de novembre de 2021

La mestra

L'escola del barri s'ha guanyat a pols un sòlid prestigi entre la gent. Tothom hi vol matricular els fills. Hi ha qui pensant en ells, en la seua educació i en el seu futur, ha fixat la seua residència en aquell barri, perquè les bones escoles per desgràcia no abunden i cal comptar amb aquells punts de proximitat que hi faciliten l'accés. Tot i que sotmeses als inevitables canvis en els equips de mestres, el vaivé cíclic de les altes i les baixes, les successives directives, ben arrelades a l'entorn social, atentes a les preocupacions i preferències de les famílies, s'han mantingut fermes en el treball de millora de la qualitat de l'ensenyament. Malgrat que els vents sovint han bufat en contra per fer les coses més difícils a la comunitat educativa (retallades pressupostàries, dubtoses disposicions legals, desatenció a l'ensenyament en la llengua del país, empitjorament de les condicions laborals…) el projecte educatiu de l'escola s'ha anat consolidant amb una oferta que situa la llengua pròpia, el valencià, al centre motriu de la qualitat de la seua aposta pedagògica. Al cap d'uns pocs anys, gràcies a l'esforç coordinat i solidari de tota la comunitat educativa, l'escola del barri s'ha revelat com un exemple d'integració, cohesionat en les diferències, capaç de situar els elements comuns d'impuls a la llengua, a la igualtat efectiva de gènere, a l'educació mediambiental, a la cultura del país, les humanitats, la literatura, la música i les diverses arts, al coneixement de l'entorn urbà i natural. Tothom recorda quan, colze amb colze amb els veïns del barri, l'escola es va plantar davant l'intent de l'administració de retallar-los una línia educativa en valencià, quan tanta gent va participar de l'alegria de la festa, el rigor de les reunions amb els responsables de Conselleria, la fortalesa dels principis que mouen la protesta.

El temps, però, passa per a tot i per a tots i poques voltes per a bé. S'hi succeeixen els equips directius. A una directora sensible i esforçada la substitueix un director més tebi en les conviccions, més acomodatici, amb indissimulades ganes de fer carrera en l'administració. També el barri ha experimentat vertiginoses transformacions en pocs anys, allaus de gent nova que porten les seues maletes de prejudicis amb ells i a qui costa convèncer de les bondats pedagògiques d'un centre la llengua del qual a penes si se sent pels carrers de la gran ciutat. Sembla la història del sempre tornar a començar de zero. Tant com costa alçar l'arbre d'una llengua minoritzada i apuntalar uns valors en temps de confusió, enmig d'una maror reaccionària que ho embruta tot, i un bufit s'ho emporta tot per l'aire. Quan governaven els altres de vegades era més fàcil lluitar a la desesperada per defensar uns drets bàsics i ara que els propis haurien d'assegurar les conquistes i avançar o almenys remar en el mateix sentit que els sectors més compromesos del poble, ens veiem sovint sotmesos a un foc amic decebedor. ¿Què pot fer una petita escola valenciana d'un barri contra la pressió asfixiant de la llengua expansiva de l'estat, sense mitjans de comunicació propis, amb el valencià absent en els àmbits de la diversió i la festa i tants altres espais socials, amb lleis plenes de forats que sovint s'incompleixen, amb tota la propaganda en contra i uns governants pusil·lànimes més preocupats per les enquestes que per principis en els quals ja no creuen gaire? La tendència humana a abaixar la guàrdia i relaxar-se, a no haver d'estar explicant sempre la mateixa història, a no ser senyalat pel dit de la intolerància, a perdre el fil d'una memòria que costa déu i ajuda mantenir viva.

Enguany ha arribat a l'escola una nova mestra. És jove i dinàmica i té una sensibilitat especial per guanyar-se el cor dels xiquets, tan agraït i tendre. Sap que en aquell curs de primària del qual és tutora s'hi ensenya en valencià, i ella el coneix perfectament, de fet és la seua llengua, però a l'aula hi predomina abassegadorament el castellà. El valencià és com més va més pura anècdota, tres o quatre xiquetes que ja el porten de casa però que al pati se senten forçades a usar l'altra llengua. La mestra mateixa ja fa setmanes que quasi sense adonar-se'n ha abandonat el valencià com a llengua vehicular, malgrat que és il·legal, que ha subscrit un compromís quan ha acceptat fer-hi classes i ha assumit el projecte del centre. Però és tan cansat anar contracorrent! I aquests xiquets i xiquetes són tan encisadors! En altres temps potser li haurien explicat l'error i l'haurien comminada a canviar d'actitud, sense estridències però amb fermesa, fins amb comprensió i estima, perquè simplement una mestra no pot exercir bé la seua professió si no té clares unes idees bàsiques, nascudes d'un projecte democràtic, atentes a la defensa dels drets culturals i lingüístics d'un poble. Però avui tots a l'escola, mestres i famílies, i inspectors i responsables polítics, i la mateixa societat i el barri en altres temps ple de vitalitat i avui esporuguit per una pandèmia i cansat d'una lluita interminable, cedeixen a l'impuls de fer la vista grossa. La llengua i la cultura, a fi de comptes, no és la butxaca, ni la salut, ni la vida, es deuen sentir dir allà dins. No? N'estem segurs? Sí, treballar cansa, ser valencià quan bufen tants vents adversos i poderosos cansa. I a aquest preu potser ens ho malvendrem tot, casa, hisenda, cultura i llengua. A aquesta mestra tan simpàtica i competent que els nens adoren, que potser només és al capdavall que està una mica verda encara, convindria fer-li una escolteta, que se sentís protegida, que guanyés confiança, que sabés unir-se amb decisió a la causa justa de l'escola valenciana. Les coses al final són així de fàcils o així de compexes però comencen sempre pels detalls més ínfims i en cada un de nosaltres.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 19 de novembre de 2021.]

 


 


diumenge, 14 de novembre de 2021

Tapar-se el nas

L'expressió, crec, va començar a fer fortuna durant els primers anys d'estabilització de la famosa transacció democràtica espanyola i té també arrels històriques en la frase que Suetoni atribueix a Vespasià (segle I dC) i que Rafael Sánchez Ferlosio tornà a posar en circulació brillantment amb el seu assaig Non olet (2003). Quan el fill del susdit emperador romà li recriminà que cobrés un impost pels orins de les latrines públiques que els artesans feien servir per adobar pells i blanquejar la llana, Vespasià li donà a olorar una moneda d'or. Pecunia non olet, va reblar, els diners no fan olor. Què importa, doncs, l'origen d'una fortuna? "Diners de tort fan veritat", escriuria molts anys després Anselm Turmeda, entre altres coses perquè no tenen memòria ni deixen cap rastre d'olor. Tapar-se el nas, en canvi, frase que tot i que emparentada amb la llatina perquè es mou en el mateix terreny de significació metafòrica i odorífica, revela un cinisme més humil, impregnat ja de la mala consciència que posà de moda el cristianisme. Qui es tapa el nas per evitar la pudor no renuncia per imperatiu moral al que està fent, només intenta alleujar-ne els efectes més desagradables. És com qui per atenuar la por que li inspira una pel·lícula es cobreix els ulls amb les mans (i deixa els dits entreoberts per no perdre'n detall) o el cap amb una manta. Quines fantasies no inventarem per protegir-nos o perdonar-nos? Al capdavall no sé quin cinisme és més reprovable, si la negació (non olet) o la simulació amb voluntat d'autoindulgència, en nom del pragmatisme, el partit, el sacrifici personal, d'un bé superior o ves a saber què. Siga com vulga, tapar-se el nas s'ha convertit en una pràctica tan comuna entre la classe política, que diria que és una de les que millor resumeixen les misèries del nostre temps. Tenir consciència de la distància que hi ha entre el que penses i proclames i el que fas, per molt que et tapes el nas, és un dels comportaments més abjectes de què és capaç l'home, i en la majoria dels casos, i forçades metàfores i excuses a banda, per diners que com tothom sap no fan olor. És patrimoni d'una certa esquerra, la més institucional i subalterna, aquesta pràctica sinistra de tapar-se el nas, per propiciar per exemple una cosa contrària als teus principis (que es mostren en aquests casos tan volàtils com els que Groucho Marx exhibia), mentre que la dreta, entrenada en els seus privilegis històrics de classe, sol decantar-se sense complexos ni despentinar-se pel més pràctic non olet. La setmana, sense anar més lluny, n'ha anat plena amb l'elecció dels quatre magistrats inclosos en la transacció entre PSOE i PP per a la renovació (sic) del Tribunal Constitucional i gràcies a la qual individus tan dubtosament honestos i democràtics com Enrique Arnaldo, inclòs en diversos sumaris de corrupció, i Concepción Espejel, condecorada en el seu dia per María Dolores de Cospedal per haver servit tan abnegadament la causa (la del PP i cia.), han sigut votats per diputats del PSOE i Unides Podem amb el nas tapat però ben coberts de glòria. També amb el nas tapat, en primer lloc el de Meritxell Batet, que deu tenir una pituïtària molt fina i se les veu venir covardament totes, es va permetre la inhabilitació fraudulenta del diputat canari per Unides Podem Alberto Rodríguez, que a la vista de la facilitat marxiana amb què els del seu bàndol canvien de principis, va decidir en bona hora abandonar el partit i tornar als camins pecunàriament més incerts però més dignament humans de la lluita de base. Es tapen el nas i se'l continuaran tapant quan calga, obedients a l'imperi dels grans interessos i transaccions, fins que amb el sentit de l'olfacte ja per complet atrofiat es puguen dedicar sense la rèmora de la mala consciència al proverbial mètode de robatori que s'empara en el non olet. Però el cas és que la democràcia a l'espanyola, amb tant de nas tapat, continua fent aquesta pudor insuportable a podridura que no se'n va ni a força de tots els ambientadors. Que almenys els ciutadans no hàgem de votar mai tapant-nos el nas!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 12 de novembre de 2021.]


 

dimarts, 9 de novembre de 2021

L'home és la mesura del temps

Attilio Bertolucci, Porta'm amb tu. Selecció, traducció, pròleg i notes de Marta Viladarga i Josep Porcar. Salze Editorial núm. 1, febrer de 2021.

· · ·

La principal comesa d'un segell independent de poesia com el que avui tenim el gust de presentar amb ocasió de la lectura d'aquest Porta'm amb tu és el de descobrir noves veus, antigues o contemporànies, properes o allunyades en l'espai. L'oportunitat d'un projecte com el de Salze Editorial salta a la vista al primer colp d'ull en la delicadesa i precisió del disseny del llibre, no gens sorprenent per als qui hem seguit de prop la trajectòria poètica i editora (en un concepte d'edició que abasta els territoris digitals i els muntatges audiovisuals), marcada pel rigor, l'estima i el treball ben fet de Josep Porcar, unit ara en feliç conjunció amb la també poeta Marta Vilardaga. Tot en poesia ha de ser d'una alta exigència, també el vehicle material que la difon i ens el posa a les mans. Heus ací doncs l'inici fulgurant d'un camí que esperem llarg i fructífer. Servits en la magnífica porcellana del llibre, els 101 poemes d'Attilio Bertolucci (San Lazzaro, Parma, 1911-Roma, 2000) –autor que encara no havia estat traduït al català– que integren la present antologia, encara són més exquisits. Cal degustar-los, doncs, sense pressa, al compàs del temps, en companyia amable si pot ser i enmig del més bell paisatge. L'antologia és introduïda per un concís pròleg que ens dona moltes claus per situar l'autor i l'obra en el seu context literari i artístic i que funciona molt bé com a aperitiu, desperta la gana i l'interès i ens avança alguns dels plaers que ens proporcionarà la lectura dels poemes. No hi manquen, a peu de pàgina de cada peça, el text original italià, ni les succintes notes necessàries, ni l'explicitació dels criteris que han presidit la traducció catalana, rigorosa en la fidelitat a la forma original tant com en la solvència amb què encaixa en la llengua de recepció, les dues condicions per a l'excel·lència d'una traducció. Amb el seu treball, els dos poetes traductors han aconseguit aquesta vegada desfer el trist tòpic (que a més és italià!) del traïdor.

Tot aquest esforç, que el lector sabrà agrair, per presentar al públic català la veu d'un poeta de molt considerable alçada, el cognom del qual ha viscut discretament a l'ombra dels seus fills, sobretot de la del gran cineasta Bernardo Bertolucci, i dels ecos que encara perduren, principalment a Itàlia, del llibre considerat pels crítics (inclòs el seu amic Pasolini) com el millor de la seua producció: Viaggio d'inverno (1971).

Porta'm amb tu és un títol extret precisament d'un dels poemes d'aquest llibre, de llarg el més extensament representat en la mostra amb 41 poemes. Fins en aquest detall, els editors i traductors han extremat la fidelitat a la poesia de Bertolucci, autor que ha titulat no pocs dels seus llibres a partir d'un dels poemes que els conformen. Així s'esdevé amb Fuochi in novembre (Focs al novembre), de 1934, In un tempo incerto, de 1951, o el ja esmentat Viatge d'hivern. Completen l'antologia poemes de Sirio (1929), Lettera da casa (Carta des de casa) (1951), La cappana indiana (La cabana índia) (1951), La cambra da letto (El dormitori) (1984), Verso le sorgenti del Cinghio (Cap a les deus del Cinghio) (1993) i La lucerola di Casarola (La sargantana de Casarola) (1997).

Els poemes de Bertolucci són de tall eminentment clàssic, atents a l'essencial musicalitat dels versos, estructurats majorment en estrofes regulars ben definides, d'una gran diversitat de metres i amb un tractament singular dels signes de puntuació, que els editors vinculen encertadament a poetes com T.S. Eliott o E. Dickinson. Equilibrada en la dicció, sòbria i precisa, la poesia d'Attilio Bertolucci té la gràcia de portar-nos amb suavitat de la mà en el seu viatge en el temps: "No demanis res més, la felicitat està en aquest / fluir pacient…", "El meu cor batega a l'uníson amb el temps // que avança vers l'hivern / no demanis pròrrogues // accepta el tomb de les estacions / assacia't de present." Aquestes dues citacions, entre tantes com podríem triar d'exemple, toquen l'os del gran tema bertoluccià, el temps, la reflexió nascuda de la contemplació del pas de les hores, dels dies, de les estacions i els anys, feta amb una mirada neta, autocontinguda i agraïda que en res ens faria sospitar les greus depressions que l'autor va haver de patir en vida, com oportunament s'informa al pròleg. El temps i el gran escenari on ell desplega les seues transformacions, el camp, la natura. La casa familiar, Casarola, a l'Emília-Romanya dels Apenins, li va facilitar la passió per auscultar el pas del temps i descriure amb una precisió pictòrica els canvis del paisatge, els frescos de les petites escenes familiars, les reflexions que li inspiraven la convivència amb la seua dona i els fills, els quefers agrícoles. Per això la poesia de Bertolucci, aliena sempre a tota voluntat de transcendència, fent bandera de la senzillesa i l'estima amb què indaga en el seu món, sembla que ens convida a llegir-la en un entorn natural, al ritme tranquil del pas d'un temps que aïlla el furor i els excessos i vacuna contra tota temptació de transcendència. Un exercici de puresa i contemplació que sap també endinsar-se sense estridències en grans diàlegs i homenatges literaris amb T.S. Eliott, D.H. Lawrence o el mateix Pasolini i pels camins que tan bé coneixia com a crític i professor d'art. Una contribució impagable, la de Salze Editorial, que ens permet eixamplar la mirada per aquest paisatge entranyablement nou d'Attilio Bertolucci.

[Publicat a Saó núm. 473, octubre de 2021.]


diumenge, 7 de novembre de 2021

Per terres de l'Ebre

Per circumstàncies que tenen a veure sobretot amb la literatura, en a penes un mes he fet quatre escapades per les terres de l'Ebre, que és com solem anomenar les comarques del sud de Catalunya per on el gran riu fa l'últim tram en el seu viatge cap al delta i la mar. Visites d'unes hores, d'anada i tornada a horari fet, a Gandesa i Móra la Nova, acompanyant Jordi Botella, l'amic d'Alcoi, per presentar-hi la seua novel·la Metralla, i l'editor de Lletra Impresa i escriptor Juli Capilla, inquiet i infatigable, sempre disposat a fer quilòmetres per posar els llibres a l'abast de tothom i a escampar-ne la llavor arreu del país. Perquè aquesta és la primera sensació que reps quan t'endinses com ho hem fet nosaltres per aquests paratges: que ets a casa, que t'hi reconeixes, en la vastitud de les seues serres, el Massís dels Ports o el Montsià, en el paisatge d'oliveres i raïm, garroferes, ametlers, pins i carrasques, en les inflexions del seu català, tan proper al nostre, en el tarannà auster i sense doblecs de les seues gents. Les seqüències narratives de Metralla dedicades a la batalla de l'Ebre transcorren precisament ací, a banda i banda d'aquest corrent immens d'aigua que baixa peresosament, quasi sense ganes. Però que pot enfurismar-se de sobte i pujar a cotes increïbles, com recorda la inscripció a Móra d'Ebre d'aquell 9 d'octubre de 1787 en què "ab una furia may vista, / fent estragos sens igual, / l'Ebro arribà a este senyal / obrant la major conquista que de'll se conta'n lo anal". La Terra Alta, la Ribera d'Ebre, el Priorat, el Baix Ebre i el Montsià, les comarques que amb el Matarranya, ja a la Franja de Ponent, l'Alt i Baix Maestrat i Els Ports de Morella valencians, conformen aquest bell país que fa de baula entre el nord (o el sud del nord) i el sud (o el nord del sud), la ròtula una mica rovellada i perifèrica dels Països Catalans. Potser és aquesta condició marginal, al costat de la continuïtat dels elements geogràfics, culturals i lingüístics, estretament lligats a ella, respecte de les dues capitals, Barcelona i València, i el poc o molt (més aviat poc o, segons com, no gens) poder que representen, el que transmet la compacta unitat d'aquestes terres, la manera de ser que tenen els pobles que només poden comptar amb les pròpies forces i poca cosa més. Hi ha arreu aquesta força perceptible de la terra, d'una activitat que lògicament s'ha transformat i ha obert fronts nous, però que encara és això essencialment, serra i conreu, olivera i vinya, natura i camp, despoblament i oblit. Jordi, malgrat que ha escrit una de les millors novel·les sobre el rerefons de la guerra, malgrat que situa en part el drama humà d'uns personatges ferits per l'esclafit de la metralla en aquests escenaris, al bell mig de les serres de Pàndols i de Cavalls, a ambdues vores de l'Ebre, no hi havia estat mai, i passeja pels carrers de Gandesa, de Móra d'Ebre o Móra la Nova com un xiquet amb sabates noves, i respira amb els ulls oberts tot el paisatge com si s'acabés el món. És una de les preguntes que es repeteixen als dos llocs on hem anat a presentar la novel·la: com és que sense conèixer el país de primera mà ha estat capaç de recrear-hi amb vivesa algunes escenes de la seua història. En els plecs de la resposta s'arreceren alguns dels misteris (deixem-ho en la imprecisió d'aquest mot tan rebregat) de la creació literària, el joc de la imaginació, la capacitat per inventar, evocar i reconstruir, per obrir interrogants nous a les preguntes de sempre dels escriptors de raça,.

L'altra pujada és a Amposta, la capital del Montsià, on es ret homenatge a l'escriptor Josep Igual, aquesta vegada en companyia de l'amic i mestre Josep Mir. La biblioteca que alberga l'homenatge i on també es desenvolupen les XVI Jornades de les Lletres Ebrenques, en aquesta sorprenent ciutat de ponts i canals, frontera i baluard del gran riu, porta el nom de Sebastià Juan Arbó, autor entre d'altres de la novel·la Terres de l'Ebre. Tot i que havia nascut a la veïna la Ràpita (aquells dies es votava precisament sobre el nom d'aquesta vila marinera, si llevar-li el Sant Carles o mantenir-lo), l'escriptor ebrenc va passar a Amposta la major part de la seua vida. Com el nostre enyorat Josep Igual, l'escriptor de Benicarló que es va mudar a la capital del Montsià ja fa molts anys i que hi va escriure gran part de la seua extensa i bellíssima obra. Mirant el riu des de la Plaça de Baix i el Passeig de l'Ebre de Móra evoquem aquell relat de Jesús Montcada on es narra un partit de futbol al camp del Mequinensa mentre l'aigua va envaint el terreny de joc, circumstància que aprofiten els mequinensans (acostumats a les entremaliadures del riu) per infligir una severa golejada als visitants. D'aquestes incursions tranquil·les i agraïdes per terres de l'Ebre ens queda la promesa, si el temps acompanya mai, de remuntar el riu seguint el camí de sirga i les novel·les de Montcada. A la tornada rescate de la prestatgeria Alfabet per a adults, llibre d'un altre ebrenc, poeta, traductor shakespeareà i finíssim escriptor de Tortosa, Gerard Vergés, que va publicar Perifèric en 2009. Que les històries del riu continuen fornint-nos molta matèria de vida.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 5 de novembre de 2021.]

 

[Juli Capilla, l'autor i Jordi Botella a Móra d'Ebre, el 27 d'octubre de 2021.]
 
[Josep Mir a Amposta, el 15 d'octubre de 2021.]