Ja sabeu: segons les darreres informacions, la Mediterrània s'ha
desplaçat més de tres-cents quilòmetres cap a l'interior de la
península Ibèrica i ja banya la platja de Madrid. No és que
l'estat i les seues elits xuclòcteres, en la seua esbojarrada
omnipotència (llastada de no poques i ben contrastades impotències)
ja manen sobre la geologia i les altres foteses de la naturalesa. La
maniobra, de moment, és més burda i consisteix a desviar els diners
europeus per al denominat corredor mediterrani per arreglar-se la
connexió entre les estacions d'Atocha i Chamartín. Nihil novum
sub sole, res de nou sota el sol, dit amb la proverbial i
infal·lible llatinada. Si amb els diners dels refugiats de la guerra
de Síria i altres pàries que no han acollit subvencionen
expatriacions forçoses i amenitats repressives múltiples, i no els
cau la cara de la vergonya que no tenen, es deuen pensar que
redibuixar la geografia al seu caprici i interès és com bufar i fer
ampolles, un joc de xiquets. Per desgràcia per a ells la puta mare
natura, la història, la cultura i fins l'economia i tot això són
tossudes. Ofegant l'àrea més productiva i de major projecció
europea, l'eix mediterrani, no solament extremen l'agonia que es
percep passejant pels horts de tarongers de València o els carrers
desolats d'Alcoi, per exemple, sinó que es llancen al capdavall
pedres sobre la pròpia teulada. Què faran quan se'ls acaben les
nostres mamelles? Fins els dòcils empresaris valencians ja comencen
a clamar al cel, símptoma de la inviabilitat d'una Espanya radial
que construeix AVEs (quin aviram inútil!) per unir el no-res a major
glòria dels florentinos de torn mentre, sense anar més
lluny, condemna a la indigència de tram i velocitat decimonònica el
tren que connecta Alcoi al propi país i al món. Tot això té el
seu correlat verbal en la rància grandiloqüència que es gasten i
amb la qual dissumulen la malaptesa per interpretar la realitat:
Rajoy i les amputacions doloroses (ell deu preferir els matrimonis
malavinguts i la violència domèstica del mascle), la fiscal
fumadora i l'agressivitat extrema (que poc viatjada, que calenteta en
la torre d'ivori!), la legalitat de martell del ministre Català
contra la legimitat democràtica. De Mediterranis, cert, n'hi ha
molts, no només el de les platges de Levante ni el de les
desviacions geogràfiques. Hi ha també el de la ineludible urgència
dels refugiats, les pasteres, els nàufrags i els morts que no vol
Madrid però tampoc Europa. Però hi ha també el de la consciència
solidària que es va congregar en concert l'altre dia al Palau Sant
Jordi i que avui recorrerà els carrers de Barcelona. Com desmunta
tot aquest moviment les excuses per justificar la intervenció
violenta i penal sobre Catalunya. L'estat només s'apunta al
mediterranisme quan pot fer caixa reescrivint les lleis de la natura
o quan vol convertir la costa en el seu xiringuito. Fora dels mapes,
sí, hi ha potser molts mediterranis. El que reclamem és
justament el reconeixement i el respecte a totes les opcions
democràtiques. I ara com ara no n'hi ha de més completa,
transversal, cívica i pacífica que la de la independència, inclosa
la que permetrà acollir solidàriament tots els refugiats possibles.
