dissabte, 27 de juliol del 2019

La foto


Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d'un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l'estiu de 1987 s'entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en hores creatives baixes, Paul Benjamin (William Hurt). El motiu central del film, que és el que ara m'interessa destacar, és la fotografia que cada dia a la mateixa hora l'estanquer fa del que passa davant el seu establiment. I el que passa és sobretot el temps, protagonista indiscutible de totes i cada una de les puntuals instantànies. Podríem dir-ho d'una altra manera: sobre el mateix escenari urbà l'ull de la càmera capta cada dia un fet singular i irrepetible. Anodí o sublim, discret o estrident, clar o tèrbol, és al final la fusió de l'espai i el temps el que es produeix en la foto. La seqüència completa d'aquest gest repetit de la fotografia a la mateixa hora de cada dia, l'àlbum final sencer, traçaria un univers complet d'esdeveniments, la suma d'una vida. El temps passa però malgrat tots els nostres rituals de fixació, repetició i retorn, no hi ha dos dies idèntics ni dues hores que puguem dir iguals, ni torna a passar el que ja va passar un dia. O almenys no de la mateixa manera mai. És la necessitat de retenir el temps, amb el gest de la càmera o de l'escriptura, el que millor demostra la impossibilitat d'atrapar-lo. I llavors comprenem que l'únic que podem fer és lliurar-nos al seu trànsit, assaborint els seus ecos, acompanyant els seus cicles, l'únic que podem fer és acostumar-nos a viure en la paradoxa que l'única repetició possible és la de la fugacitat, i acceptar amb dignitat el paper de testimonis de la bellesa del passatge.
Front a la voràgine d'imatges que pauten els nostres dies, l'emmagatzematge inútil de flors seques que ens proporciona la tecnologia, aquesta por al buit que ens fa disparar fotos com un gànster borratxo i avançar-nos estúpidament al que encara no ha passat, m'agrada recordar la pel·lícula del fotògraf estanquer i la seua dèria per captar l'essència del temps (que no deu ser altra la raó de ser tant de la fotografia com de la paraula). Ell posa l'ull sempre en el mateix paisatge i deixa que l'atzar impressione la pel·lícula i li regale el tema. Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes. L'entrada de quatre esglaons del Segària, la casa familiar de la Marina, i la tàpia d'una de les casetes del camí dels Monjo (que es diu així només ho sabem els supervivents d'altres temps, dels vells temps). Els amics i amigues d'Alcoi de tota la vida més alguns altres que s'hi han anat afegint asseguts a l'escala, Begonya i Mar –la dona i la neta respectivamentamb els braços oberts d'esquena a la tàpia, somrient més o menys, amb una flor a la mà, una gorra, un ninot de fira, una bicicleta al costat enguany. El ritual de la instantània que vol captar les fissures del temps, el trànsit, els colors del passatge, la certesa documental que vam viure en un temps i en un espai, que vam saber assaborir la bellesa d'aquesta fugacitat i maldar per retenir-la i multiplicar-la. La fotografia de l'escala conté variacions, com un drama on entren i ixen personatges segons l'acció. Alguns d'ells ja van fer el seu mutis definitiu i ara hi són presents en la seua absència indeleble. Són les pel·lícules quietes d'unes vides irrepetibles en l'esplendor i desenvolupament del seu trànsit.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 27 de juliol de 2019.]



dissabte, 20 de juliol del 2019

Saials. Intel·ligència

En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l'ètim llatí, que significa `comprendre´, que n'és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals. Al servei i per a major glòria, és clar, dels estats constituïts i dels seus interessos, en temps de guerra i també en temps de pau, quan es juga a la política concebuda com la guerra per altres mitjans (així va capgirar oportunament Lenin la famosa sentència de Clausewitz).
· · ·
Intel·ligència, doncs, mesclada amb altres ingredients més prosaics com crueltat, manca d'escrúpols, astúcia, sang freda, tot en el poti-poti que es posa a bullir quan es persegueixen els fins sense reparar en els mitjans. Els diners i els collons per a les ocasions. Fins en les democràcies més avançades hi ha uns serveis secrets, d'intel·ligència, informació o espionatge que treballen des de les masmorres, clavegueres o deep state sense haver de sotmetre's sempre als rigors del control parlamentari. Excepte quan esclata l'escàndol i algun afer secret es converteix en un secret a veus i evidència periodística (allà on el periodisme manté el bon gust d'exercir com a quart poder). I llavors s'hi produeix aquella cosa tan rara per ací com una dimissió, precedida d'explicacions en seu parlamentària a través de comissions nomenades per esbrinar la veritat d'un cas. En algunes democràcies avançades.
· · ·
No cal dir que aquests serveis els paguem entre tots però que disposen de fons reservats perfectament opacs. Quan arran del doble atemptat del 17 d'agost de 2017 a Barcelona i Cambrils es va començar a informar sobre les connexions entre el capitost terrorista i imam de Ripoll Es-Satti i el CNI en qualitat de confident, es va proposar crear una comissió parlamentària que investigués tan tèrbol afer. Els partits monàrquics (PP, C's i PSOE) s'hi van negar. I ho continuen fent. Raons d'estat. Amb un atemptat pel mig que va costar tantes vides humanes.
· · ·
Si no estiguéssem parlant de la tragèdia que va precedir el referèndum de l'1 d'octubre i que va ser molt ben gestionada per uns Mossos d'Esquadra comandats per Josep Lluís Trapero i el conseller Joaquim Forn, avui caiguts en desgràcia (l'enveja és molt lletja) i jutjats per rebel·lió, faríem una antologia còmica de l'espionatge, gènere narratiu amb un peu en la novel·la negra i un altre en l'aventura pura i dura d'arreu i sempre. La seriosa la deixaríem als experts. Però és el cas que tant de secretisme monàrquic només pot alimentar la sospita que hi va haver com a poc flagrant negligència per part dels responsables del CNI, en aquell moment sota les ordres directes de Soraya Sáenz de Santamaría. Per començar, amb l'ocultació d'informació vital als Mossos. O alguna cosa més? L'embolica que fa fort, la cerca del caos i la violència per veure d'avortar un referèndum democràtic? El Centro Nacional de Inteligencia a l'endemig de la guerra bruta contra Catalunya? Tant de bo que Público puga anar desentranyant tots els fils d'aquesta trama tan negra. Els contribuents tenim dret a conèixer tota la veritat. I a comprendre, usant la nostra intel·ligència.
· · ·
Només des del nacionalisme més exacerbat, dominant i excloent, es pot negar una comissió parlamentària d'investigació. Democràcia bananera l'espanyola, que demostra ben poca intel·ligència llançant pedres d'obscurantisme damunt la pròpia teulada. I que manté un CNI dedicat fonamentalment al conreu de la guerra bruta dins les fronteres de l'estat i contra ciutadans (encara) espanyols.
· · ·
L'endemà de l'atemptat del 17 d'agost va haver-hi una multitudinària manifestació a Barcelona encapçalada per familiars de les víctimes, responsables civils i professionals de la seguretat darrere la pancarta amb el lema «No tinc por». Una vegada més, contra l'amenaça de fractura social i les reaccions xenòfobes, Catalunya donava una lliçó de civisme. Capitanejats per Felip VI, hi van acudir a fer-se la foto, com les mosques a la merda, Mariano Rajoy i la plana major institucional espanyola. Els manifestants, que es van ensumar la jugada, van respondre-hi amb sonores esbroncades. Alguna cosa d'aquell democràtic refús a la monarquia xuclòctera inspiraria el discurs salvapàtries del Borbó del 3 d'octubre. Continuava la guerra i la venjança per altres mitjans. Todo por la patria. La dels privilegis, les raons d'estat i els serveis d'intel·ligència com a guàrdia pretoriana de la monarquia i gran centrifugadora de guerra bruta que acabarà esguitant-ho tot.
· · ·
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans, sempre respectuosos amb la llei universal dels drets humans. L'únic espionatge amable fou el del «Superagente 86», «Anacleto agente secreto» i «Mortadelo y Filemón». En tindríem prou també amb les novel·les de Graham Green, John le Carré i els grans del gènere. I en comptes del CNI, la TIA. I riure per no plorar.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 20 de juliol de 2019.]

 

dissabte, 13 de juliol del 2019

Saials. Atzucacs

En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l'atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l'especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
· · ·
Encara una conquista més: el doble sentit, la metàfora. Nou terreny comú en el camí d'eixamplar horitzons de significat, imatges mentals, idees i conceptes: la petita llàntia d'un mot que il·lumina zones fosques, que desentranya l'ocult. La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac. L'homografia perfecta d'aquesta expressió entre les dues llengües (català i francès) em va fer creure que aquella petita llibreria del Barri Llatí de París era catalana. Estava especialitzada, en canvi, en temes occitans i hi vaig comprar una edició antiga de poemes de Clementina Arderiu.
· · ·
A l'Estat espanyol hem tingut quatre eleccions generals en quatre anys. L'acció política sembla instal·lada, efectivament, en un atzucac o cul de sac. D'alguna manera que personalment trobe misteriosa estem acostumant-nos a fer la viu-viu sense pressupostos, governs estables i, conseqüentment, a viure sense res que puga assimilar-se a allò que no fa pas gaire consideràvem la política. Així es fa difícil desempallegar-se d'aquesta sensació de viure en el costat més fosc de l'etern retorn, enmig de la inoperància convertida en art de sobreviure, la crisi d'un règim que balla en la corda fluixa d'un equilibri inestable. Potser al capdavall el pitjor de tot és que l'atzucac ens arribarà a semblar el més natural del món o que acabarem confonent un carreró sense eixida amb una àmplia, lluminosa i ventilada avinguda.
· · ·
L'atzucac en què es troba la política espanyola té una causa coneguda i principal: la crisi catalana. Pedro Sánchez guanyà les eleccions amb vagues promeses de diàleg i de viratge a l'esquerra. Ni una cosa ni l'altra. A l'atzucac aleteja un peix que es mossega la cua. Sense diàleg que dirimesca, canalitze i done eixida a les diferències, no hi ha manera de trencar amb el malefici de l'atzucac. Però el diàleg, l'entesa, el pacte, la coalició no formen part de la «cultura» política espanyola. Tots els governs que hi ha hagut en «democràcia» han estat monocolors. Ací només es vol vèncer, no convèncer. Punt mort, atzucac.
· · ·
També la política catalana sembla haver arribat a l'atzucac a què el 155 i la repressió de l'Estat, més les pròpies incompetències, l'han menat. El que no han aconseguit les porres, l'espionatge i els gargalls de Borrell ho estan propiciant les tàctiques més subtils que provoquen la divisió en les files independentistes. L'últim episodi dels pactes per al pastís de la Diputació, precedit pel veto a la investidura de Puigdemont, la inhabilitació dels diputats presos i el gran nyap de l'Ajuntament de Barcelona, no han fet més que posar al descobert desencontres que venen de lluny i que amenacen de fer intransitable el camí a la independència.
· · ·
En un i altre cas, la naturalització de la paràlisi que és d'alguna manera el segrest del vot popular i el frau de la política com a via de solució dels problemes, està fent com més va més prescindible, patètic i instranscendent el joc dels partits, els balls de saló institucional. Potser el que es pretén és que acabem mirant cap a un altre costat, que és el que majoritàriament ja fan els ciutadans espanyols, amb greu risc per a les butxaques dels contribuents i la salut social. Si la societat catalana es veu també arrossegada al fangar de la indiferència i la despolitització, anem apanyats.
· · ·
De vegades, però, la força del corrent impetuós de l'aigua pot rebentar els murs que traven el carrer. No podem descartar que els aiguats, amb les pluges que sol portar la tardor, s'enduguen per davant el que viu en l'aparent immobilitat dels cercles viciosos i els atzucacs. La meteorologia és sempre tan imprevisible!

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 13 de juliol de 2019.]


divendres, 5 de juliol del 2019

Penúria

Amb un to de tristesa no exempt de pessics d'agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l'amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors ("eixos penjats que escriuen", segons la gràfica definició de l'autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d'escriptors en un restaurant d'Altea ("¡Ah, ésos de la poesía!", en castellà, no per casualitat) és, efectivament, un símptoma molt significatiu del mal dels nostres dies, però no sempre s'expressa de manera tan clara. Diuen que la ignorància és molt atrevida, i ho és, sens dubte. Perquè només des de la més profunda ignorància i una indiscreció que fomenten els hàbits "comunicatius" d'avui, més uns grams de desimbolta innocència, es pot llançar un comentari com el transcrit i quedar-se tan tranquil·la, sense reparar en la seua naturalesa ofensiva. Ni que només fos per l'ús del demostratiu eixos, impersonalitzador i pejoratiu en aquest context, a ningú amb dos dits de front se li acudiria usar-lo, i menys destinat a la pròpia clientela. Aparellada a la desculturització programada dels nostres dies hi ha la manca radical d'educació, aquell trellat dels nostres majors, aquell coneixement insistent que havia de presidir els nostres actes. No ens enganyem, l'ignorant menyspreu envers els escriptors i la cultura en general no és fortuït. És més, gosaria dir que la penúria en què malviu la cultura a l'Estat espanyol (amb significatives diferències de grau segons els països) és la mostra més evident del fracàs democràtic. No crec que en aquest sentit el País Valencià siga cap excepció, com indiquen obstinadament els índex de lectura i altres paràmetres, a pesar que disposem (encara) d'una llengua i cultura pròpies, compartides i diferenciades, la preservació i foment de les quals ja és o hauria de ser un fenomen cultural de primera magnitud. Però sí, per a la majoria de la gent, els escriptors són extraterrestres, eixos de la poesia. ¿Podem dir-ne democràtica una societat despullada de cultura, d'abassegadora majoria d'il·letrats dedicats compulsivament a ingerir el fast food del manipulat espectacle multimèdia, desarrelada de savieses ancestrals, sense defenses davant la submissió progressiva i vertiginosa a les formes, actituds i valors que imposa un poder espuri i estrany? Es queixa amb raó Francesc Pou d'un fenomen molt vell que ací ningú no es pren la molèstia d'analitzar ni menys d'enfrontar i subvertir. A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps, cada vegada més estranyats, més despersonalitzats. Uns per por i altres per pena, els uns maldant per desactivar el que la cultura té de crítica i revulsiu, de recerca i canvi, els altres col·locant-la en el florer innocu de rutinaris programes electorals i entaforant-la en la foscor dels museus. I promovent entre tots la indigència d'infrastructures i l'absència de projectes alliberadors de futur (vegen vostès À punt), matant la cultura a colps de subvenció de passarel·la, comprant clamorosos silencis còmplices. No ens enganyem, a l'Espanya pseudodemocràtica d'avui fa anys que va triomfar l'eslògan feixista del "menys llatí i més esport" en la forma subsidiària de la retransmissió televisiva i l'adscripció cavernària a la pàtria del futbol. I no es tracta, ben entès, de fer excloents fenòmens que pertanyen a àmbits distints, sinó de situar la cultura en el centre de l'activitat, l'intercanvi i l'horitzó social, com a element fonamental de la perfectibilitat humana. I els escriptors, en el lloc que els correspon, que no és el de la falsa sacralització del pedestal, el túmul funerari o el museu de rareres extraterrestres, sinó en el centre de la vida, els conflictes i les esperances. El dia que els pobles van deixar de llegir el periòdic, per entendre'ns, van perdre l'arma democràtica més important que tenien, la de la cultura. Si no hem entès això, no hem entès res.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 6 de juliol de 2019.]