Caparres al poder

 

Si en el món i el temps que ens han tocat viure la política i els seus professionals han atès ja nivells de descrèdit difícils de superar, en el context espanyol i valencià sovint hem superat amb escreix la ratlla del que és suportable. El peix es mossega la cua: la desconfiança per la mala gestió, els escàndols i abusos de poder, el menyspreu dels valors democràtics, la supèrbia i la indiferència pel patiment humà dels poderosos i tants vicis com arrossega la política institucional provoca la despolitització de la gent i la pèrdua de sentit crític per exigir responsabilitats i reclamar drets. La despolitització és responsable directa de la mala qualitat democràtica, el triomf de l'antipolítica. Contribuir a aquest descrèdit per al benefici fraudulent d'interessos privats, de clan, partit o classe, és una estratègia perfectament ordida per les dretes més o menys extremes. El somni de l'autoritari és la desaparició de tota força crítica, la neutralització dels mecanismes de control democràtic. La democràcia, llavors, es converteix en mer simulacre, una excusa per al domini i l'increment dels guanys privats a costa de la majoria social. El buit que crea la desafecció i la despolitització l'ocupen els demagogs tarambanes que ens venen duros a quatre pessetes. Aquests paràsits que xuclen la sang de la democràcia i minen el sistema des de dins en cerca del màxim i més ràpid benefici són avui una autèntica pandèmia.

L'escenari provocat per la dana al País Valencià ha posat damut la taula i a la llum del dia l'antipolítica dels caparres. Si ja sota els anteriors governs del PP la política havia arribat a les cotes més altes de la misèria moral, amb els escàndols de la Gürtel esquitxant les moquetes del Palau de la Generalitat i una llista interminable d'encausats per corrupció, el comportament absolutament impresentable dels mandataris actuals del tàndem PPVox depassa tots els límits de la paciència. D'un partit podrit (organització per delinquir, segons la definició judicial feta llavors) hem passat a haver de suportar un govern criminal. Amb una important diferència: avui l'oposició a tanta injustícia ha crescut molt en nombre, qualitat i capacitat de mobilització, la qual cosa apunta a una recuperació dels valors socials de la democràcia i la consciència política del poble valencià. L'endemà de la catàstrofe que va provocar 230 morts i pèrdues multimilionàries en infraestructures, danys mediambientals, llocs de treball i condicions de vida que comprometen greument el futur del país, Mazón hauria d'haver dimitit o l'haurien d'haver-hi forçat. Les caramboles de la política institucional, però, malgrat la tossuda lluita popular, encara l'hi mantenen amb l'únic propòsit d'eixir-se'n, tots els responsables, de rosetes i continuar amb els seus negocis, molts d'ells amb empreses del ram de la Gürtel. A tal fi, no han dubtat d'enfangar-se fins a les celles de la moral i la dignitat que no tenen cada volta que ha calgut per a la seua supervivència i amb total menyspreu per la pressió popular i pel dolor de les víctimes de la barrancada.

L'últim episodi de l'antipolítica és l'escenificació de l'opereta de la Comissió d'Investigació (sic) de les Corts controlades per PPVox, on han vetat la presència de les associacions d'afectats per la dana. L'excusa, barroera, intolerable, pròpia de la seua baixesa moral, ha estat la d'acusar-les d'interessades i partidistes. El fang que tapa i centrifuga el Govern Valencià pretén esquitxar també la jutgessa de Catarroja Núria Ruiz Tobarra, que investiga els fets de la dana. És llei de l'antipolítica impedir la independència de la justícia i assegurar la seua submissió perquè actue al dictat del poder. El tal Llanos passarà a la història com un exemple perfecte de polític furibundament antivalencià, del bracet de Susana Camarero i els detestats Rovira i Mazón. Quan la indigència ideològica i professional entra per la porta de les Corts i del Palau, la democràcia i la política entesa com un servei a la col·lectivitat n'ixen per la finestra. El govern dels caparres continua amb pas ferm cap a l'abisme on ens vol sumir. És responsabilitat de tots alliberar-nos dels paràsits, apuntalar la democràcia, portar aquest país per la senda d'un futur de justícia i dignitat.

[Publicat pel Diari La Veu del País Valencià el divendres 9 de maig de 2025.] 

Anar-se'n travessat de la llum

Ricard Garcia, Les hores ferides. XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024. Epíleg de Ramon Moix. Pagès editors, Biblioteca de la Suda núm. 273.

· · ·

La poesia tota de Ricard Garcia (Sant Llorenç d'Hortons, 1962) és un esforç de llum, de clarividència, independentment dels temes que l'ocupen en cada moment o cicle: Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007), El llibre que llegies (2011), On la sang (2016) i La llum més alta (2021). O de més llum, de vegades, quan els motius que desplega i les reflexions que planteja ens porten a les veritats últimes i ineludibles de la condició humana: el pas del temps, el pes de l'absència, el malestar més íntim, la mort omnipresent, la consciència dels finals, la solsida de l'amor, la certesa dels fracassos. És llavors, enmig del dolor del món, que els poemes de Ricard Garcia es fan més nítids i lluminosos, perquè si la poesia no pot guarir els mals incurables de la vida, sí pot almenys, a través de les paraules, domesticar-los, donar-los sentit, transcendir-los.

És en la completesa estètica, del poema que ha trobat la seua forma plena, per on el rigor ètic que significa acarar-se a la veritat crua i nua en un viatge a les profunditats de les emocions es desaigua, es torna transparent i troba l'única justificació possible: anomenar el mal, apamar el dolor que ens habita, reintegrar l'home a la natura i els fenòmens on es reflecteix la podridura del temps en els cicles de la vida i de la mort. D'alguna manera el fons de Les hores ferides és una música per a violoncel, fúnebre i lenta, solemne, en largo maestoso, sobre la qual se superposa la lletra viva i alegre que no pot ser –per contrast– sinó un himne a la vida en forma d'elegia.

Omnes vulnerant, ultima necat. Totes fereixen, l'última mata. La sentència llatina que solia acompanyar rellotges de tota mena sembla inspirar el títol i els motius dels 48 poemes de Les hores ferides, llibre que en certa manera és com el negatiu de l'anterior, La llum més alta (2021). Sobre unes constants temàtiques i formals que identifiquen la poesia del seu autor –la vida en el camp i els paisatges rurals del Penedès, el pas i la consciència del temps, la persistència del passat i el buit de l'absència, la derrota del present, la memòria i la mort del pare; el poema en prosa combinat amb el poema en vers, la pulcritud i rigor de l'expressió, l'estalvi d'elements superflus i el que anomenarem poesia substancial, idea sobre la qual tornarem ara– Les hores ferides extrema la tirada elegíaca del llibre anterior amb una visió de la vida que no concedeix treva a l'expressió del dolor ("la certesa muda que no serem res", "les cicatrius, encara tendres, de tot el que ja no serà", "tot el no-res d'aquest últim hivern / tan cru que mai no acaba de passar"), del qual, com de la pedra foguera, el poeta n'extrau guspires de foc i llum.

Parlàvem de poesia subtancial (i passeu-me l'atreviment): la construïda bàsicament sobre l'enunciació dels fenòmens i les coses, escassa de verbs i acció, la que fixa el moviment incessant de la vida i esdevé una mirada que no interpreta ni pregunta, l'accés més directe a la realitat profunda i concreta de les coses, l'acceptació tàcita i extasiada del món en els seus infinits microcosmos. "L'aspror del terra i les ombres allargades de novembre", "una fulla travessada de llum groga", "La silueta flamejant dels xiprers", "L'aire vellutat i florit del sotabosc", "La tarda enredada a les branques del lledoner"… Les hores ferides és un poema de novembre, de la imminència crua de l'hivern, de paisatges nus que viuen en les fondàries de llur silenci, de llum tremolosa i cada vegada més breu. L'estiu només hi és com a record, l'agost gloriós del passat o alguna marina escadussera de veles blanques i esplendor solar.

Per acabar, parem atenció en allò que ens sembla un dels guanys més notables del llibre, la seua estructura fermament unitària. Dividit en tres seccions (cada una de les quals reprodueix un vers pouat en un poema), A contracor ("I fer camí, encara que sigui a contracor"), Els traus infinits ("Tanta veritat i els traus infinits") i Com un àngel fimbradís ("Aquest matí com un àngel fimbradís que passa"), cada secció està integrada per 8 doblets de poemes acarats, l'un en prosa, l'altre en vers, el segon dels quals és com un eco o la variació o l'escoli d'allò fixat en el primer. La duplicitat, lluny de resultar anodina o repetitiva, desplega la mirada del poeta en altres direccions, matisa: la mateixa lletra amb distinta música o a l'inrevés, cosa que d'una part incrementa l'interès de la lectura i de l'altra proporciona el plaer del reconeixement. Si els poemes en prosa i amb títol independent són més enunciatius o substancials, els versificats i ordenats per nombres perfilen amb més intensitat el món de les emocions i pensaments que els inspiren. El caos dolorós de la vida ha trobat en la perfecció de la forma poètica el millor lenitiu.

Comptat i debatut, Les hores ferides és el vast paisatge poètic, infinit i alhora transitable, d'un gran poeta, un llibre a tenir molt en compte. "Potser sí que viure hagi estat això, / una lenta defoliació: / despullar-se i tornar nu a la intempèrie, / desprendre's dels amants i dels objectes / que expliquen qui hem estat i qui ara som, / perseguir l'última claror del dia / i observar com s'enretira, discreta, / llepant les rajoles de casa nostra / fins a trobar-se amb l'ombra de la nit, / i haver-nos estimat tant, fill, i anar-se'n / travessat de la teva llum. I prou".

[Publicat a Saó núm. 512 d'abril de 2025]

 

 

Apagades

L'apagada final del papa Francesc, que tantes tones informatives ha merescut urbi et orbe, pràcticament s'ha encadenat amb l'elèctrica a Espanya i Portugal i amb la que, amb motiu del congrés del PP europeu, continua protagonitzant el detestat president Mazón, que apareix amb comptagotes per defugir les xiulades que invariablement li són dedicades amb tot l'afecte popular allà on gosa posar els peus. Conten les cròniques que l'afable porteny Jorge Mario Bergoglio fou el primer papa de la història que tenia el castellà com a primer idioma. En això, i malgrat tot, els valencians encara hi guanyem per un clar 2 a 1 gràcies als xativins Calixt III i Alexandre VI. Però els segles XV i XVI queden molt lluny, certament: "Oh Dio, la Chiesa romana en mani dei catalani!", diuen que va exclamar el cardenal venecià Pietro Bembo quan el primer, de nom Alfons de Borja i Llançol, fou nomenat papa en 1455. De Francesc recordarem l'elogiable intent, en gran part frustrat, de reforma de l'Església que va entropessar amb segles d'obscurantisme catòlic i l'hegemonia planetària de les ideologies més abjectes de l'autoritarisme. Segons com siga la fumata que eixirà del conclave, potser el record es transformarà en amarga enyorança tant entre creients com entre no creients. Pel que fa a l'apagada ja proverbial de Mazón, el Partit Popular Europeu que presideix l'alemany Manfred Weber i té com a figura més destacada la també alemanya i presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen va decidir –en contra de la proposta de Feijóo de traslladar el congrés a Madrid, conscient de la tossudesa amb què els valencians exigim la dimissió del seu protegit– mantenir la cita a València. Ja sabem que els draps bruts s'han de rentar a casa, i més entre famílies que es governen per la llei del silenci o omertà. Ignorants a consciència del que s'ha cogut i es cou en terres valencianes, després d'una tragèdia que hauria fet rodar caps en una democràcia homologada, potser els congressistes del gran partit de la dreta europea es degueren sorprendre davant el desplegament –tan emfàtic i excessiu com sempre– de la policia, que subratllava més la quantitat de la gent que ens vam aplegar al Pont de l'Assut de l'Or i la fermesa amb què cridàvem per la dimissió de l'apagat i denunciàvem la complicitat criminal. Una de les consignes recuperades el passat dimarts per denunciar la tàctica de la viu-viu amb què els reaccionaris solen espolsar-se responsabilitats de damunt fou precisament "Partit Popular partit criminal". Un cartell en anglès ho resumia perfectament: "PP supports a murderer" (el PP dona suport a un assassí). Amb tot, no crec que cap membre del PPE patís una indigestió a conseqüència d'un sopar que els manifestants presumíem de molt ben assortit en vista de la protesta (aquesta sí) popular en el pont que algun orador va rebatejar oportunament com de la Dignitat. Ni que a Mazón, reviscolat sobtadament per a l'encaixada de mans de la benvinguda als congressistes (aquest home no perd ocasió, apagat i gris com és, de xuclar càmeres i focus), li sobrevingués un atac de lluminària i de consciència que el decidís a dimitir pel bé de tots.

L'altra apagada que ja duu molta cua és l'elèctrica. Aquesta ens sorprengué en plena Fira del Llibre el matí del dia de Sant Vicent. Hi corria el rumor que havia tingut lloc a diversos països europeus i que es devia a les més inversemblants causes. Quan les autoritats més o menys incompetents tarden tant a donar alguna mena d'explicació al personal, la fantasia conspiranoica es propaga amb molta facilitat. Al final vam saber que només havia afectat Portugal i Espanya. Vam recordar que Europa encara començava als Pirineus. L'anunciat col·lapse o el que siga elèctric (i doncs tecnològic) ens posava davant l'evidència de les nostres dependències i de la pròpia fragilitat. La llum no cau del cel sinó que a més és gestionada i monopolitzada per conegudes empreses del ram, amb la deguda aquiescència de l'Estat. Veurem si més enllà d'alimentar tertúlies mediàtiques i altres bagatel·les informatives, els principals responsables (empresaris i polítics) retran comptes del fiasco i faran perquè es puguen evitar en el futur. De moment s'han tornat a posar de moda les velles ràdios i llanternes a piles, els pots en conserva i els diners analògics, en moneda i bitllets. Per no desaprofitar l'ocasió de nous prodigis, els miraclets del Sant Patró van escenificar-se amb plena normalitat per tota la ciutat. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 2 de maig de 2025.]