À punt amaga el valencià

Fa mesos i mesos que es veia a venir, potser des de l'aliança de PP i Vox que va donar la presidència a Carlos Mazón el detestat. De molt abans de fet. El seu model de mitjans de comunicació públics per al País Valencià, experimentat amb l'absolut fracàs que va suposar la degradació a consciència de Canal 9 i la seua clausura final, només té un objectiu: el foment d'una ciutadania embadalida amb festes, esports i concursos, alienada del seu país i els seus problemes i expectatives, a major glòria dels amos democràtics del corral valencià. Per a ells la televisió ha de ser un mitjà de propaganda que s'expresse majoritàriament en castellà i que reduesca la complexitat social a la perspectiva que interessa al poder. Les notícies s'han d'emetre sempre com flaixos descontextualitzats i subsidiaris de la maquinària informativa que dicta les normes des de Madrid. Com en temps de Zaplana, quan la televisió valenciana tenia prohibit mostrar el perfil esquerre (o sinistre) del president, estava cantat que més prompte que tard convertirien À punt en un instrument proclamat de domini i d'ocultació necessària per aconseguir-ho. Contra tot pronòstic atesos els antecedents, la televisió valenciana, infrafinançada i amb equips professionals tan esforçats com precaris, va sorprendre'ns amb nivells de qualitat i compromís comunicatiu inèdits fins aleshores. Sobretot quan calgué informar dia a dia i hora a hora sobre la dana i els nivells d'audiència del canal valencià pujaren com la bromera. Els mitjans generalistes espanyols es van cansar prompte d'allò que passava al País Valencià. Per molt greu que fos, la dana havia deixat de ser notícia i ja no era rendible informar sobre una tragèdia i unes responsabilitats polítiques que a fi de comptes els agafaven tan lluny. Però els professionals d'À punt, girant d'un colp el guió previst i en una mostra de generositat, rigor i compromís amb el país van continuar informant-ne fins pràcticament ahir mateix. Intolerable per a un president i uns partits interessats a amagar la realitat i evadir responsabilitats davant d'una tragèdia i d'unes mobilitzacions populars que cada dia els assenyalen amb el dit i d'una jutgessa decidida a aclarir els fets. Curiós país el nostre en què l'èxit d'audiència i el compliment dels deures professionals són premiats amb la dimissió forçada i la imposició de sicaris o comissaris polítics de provada solvència inquisidora com Francisco Aura o Josep Magraner. Dissortat país en mans de la burrera en què la incompetència i la submissió ben pagada són imprescindibles per al curriculum i per anar ascendint tots els graons de la misèria!

Tot À punt, doncs, per a un viatge al passat més ignominiós, amb retransmissions de bous, castellanització galopant i informatius desnerits. Folklore, autobombo, anorèxia cultural i ocultació sistemàtica de la llengua que encara és dels valencians. L'idil·li amb la nostra tele va durar tan poc i la desconnexió es preveu tan llarga! El vell model posat en marxa és coherent amb la política de devastació nacional, lingüística i cultural dels valencians que ha anat avançant per tots els fronts socials. Ara ens semblen un pecat venial els balbucejos amb què alguns professionals del ram maltracten la llengua pròpia, que deuen sentir completament aliena, una broma de simple mal gust la repetició obsessiva del mantra comunitat amb qualsevol excusa, totes aquelles immadureses d'una televisió que no s'acaba de despertar de la letargia. Això d'ara és, però, una ocultació de l'idioma propi en tota regla per terra, mar i aire. Ja sabem que la presència del valencià en tot d'àmbits socials minva de manera alarmant. Però que d'un temps ençà tots els entrevistats pel carrer, en una simulació d'espontaneïtat que és en realitat resultat d'un càlcul mil·limetrat, s'expressen en castellà, clama al cel, com solem dir. Ja no experts en mil coses que no coneix ni déu, que sempre me'ls busquen en castellà perquè es veu que no n'hi ha de valencians, sinó gent del carrer de no importa on. Ho han anunciat: també els informatius acabaran sent en castellà. I què, si segons la lleis els mitjans de comunicació públics han de vetlar per impulsar el valencià! La reducció de 800.000 euros en ajuda i foment del valencià i l'impuls a les fantasmals Acadèmia de Cultura Valenciana o Lo Rat Penat i el setge a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua són batalles de la mateixa guerra. De les múltiples raons que mouen la vaga general del 29M, la d'uns mitjans públics de qualitat i en valencià no em sembla la menor. Fem-ho per dignitat!

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 23 de maig de 2025.]

 

Salvatge!

 

Dimecres passat al Centre Octubre, organitzat per la llibreria Fan Set, vam assistir a un d'aquells rituals en què un llibre és presentat en públic. L'ocasió, malgrat que s'hi van seguir fil per randa els passos concertats d'aquest tipus de cerimònies, era especial, gosaria dir que excepcional, ja que es tractava de Salvatge!, la poesia completa (1974-2024) de Joan Navarro, un esdeveniment llargament esperat i molt ben resolt al final per l'editor, Vicent Berenguer, per a la col·lecció Poesia-Obres Completes de la Institució Alfons el Magnànim i ben emmarcat pel pròleg de Pere Císcar i l'epíleg de Jordi Marrugat. Dic excepcional i no m'erre: Navarro és el vaixell insígnia d'aquella generació de poetes que a principis dels anys setanta del segle passat van posar la proa cap a l'Ítaca de l'alta cultura perquè això, el lent destil·lat de l'excel·lència literària, deixés de ser una excepció i entrés en el port de la normalitat. I que ho fes amb plena i conseqüent consciència de l'àmbit cultural propi: els Països Catalans com a realitat tangible i com a projecte nacional des d'un País Valencià que començava a espolsar-se segles de subordinació, complexos i silenci. Cinquanta anys més tard de l'inici d'aquella aventura, contra vent i marea, els setze llibres que s'apleguen en el present volum (tres dels quals correspondències poètiques amb les pintures de Pere Salinas, un amb aquest artista i la poeta argentina Lila Zemborain i un altre amb la poeta brasilera Veronika Paulics), inclòs el dels artefactes –com l'autor els anomena– de Llindar de turbulència & Co., vint-i-cinc composicions inspirades en sengles llibres d'altres poetes, són la millor prova que també des d'una situació d'anormalitat, des dels marges d'una llengua i una cultura amenaçades tothora, es pot fer i s'ha de fer una obra extraordinària, destinada a perdurar més enllà de les circumstàncies i els vaivens històrics. Acostumats a la mirada curta de les urgències, enfangats en el combat diari per la supervivència com a poble, oblidem sovint que el país que construïm amb esforç també necessita els fonaments indispensables de l'alta cultura, de l'excel·lència exemplar, del rigor màxim, d'allò que escapa a la rutina, les obvietats i les convencions per obrir paisatges socials a la sensibilitat, la bellesa i la intel·ligència. Que al costat i en fecund diàleg amb les diverses expressions de la cultura popular hi ha d'haver també el producte estilitzat de l'alta cultura i la voluntat que aquesta arribe a un nombre cada vegada més gran de gent i fertilitze les terres sovint ermes de la inèrcia i el conformisme més o menys cofoi. Tal és el destí d'obres com la de Joan Navarro, feta sovint a contracorrent de modes, capelles i hegemonies poc o molt justificables, enmig d'un silenci opac o la indiferència dels qui volen estalviar-se el treball de l'exigència, que significa l'esforç d'aprendre i créixer sempre. La victòria final (la humil victòria del treball ben fet i reconegut al capdavall) de l'autor és també un guany col·lectiu, perquè tota obra té necessàriament una dimensió política, ètica. Nulla aesthetica sine ethica, en efecte. I això inclou, com bé observa Jordi Marrugat, l'obra tota de Navarro, des d'aquell Grills esmolen ganivets a trenc de por del primer Premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre: la inquietant sublevació que es preparava al fons de la llarga nit franquista, una pulsió a través de la paraula que naixia de les arrels més fondes de la persona i la llengua, al ritme de la respiració i d'un batec que el temps va convertir en una música ja indispensable. Salvatge! és el títol finalment triat per representar una obra immensa i alhora el del llibre homònim de l'autor de 1992. Amb íntimes connexions amb la poètica del seu company Salvador Jàfer i el seu Els caçadors salvatges, Joan Navarro sembla invertir amb ell el mite del salvatge (de silvaticus, propi del bosc) inventat pels pretesos civilitzats i fer de l'insult i el descrèdit l'orgull de l'irredempt proclamat admirativament. Amb una humilitat digna dels més grans, el poeta que ha inventat un nou llenguatge front als discursos del poder ens convida salvatgement, amb autèntica passió, a (re)integrar-nos a la natura, a obrir-nos a l'esplèndida bellesa de tot el que és viu, a acostar-nos als límits del coneixement d'una realitat inabastable, a repensar-nos en la infinitud de l'experiència. A ser en la plenitud de les paraules. Indestriables el poeta i el seu país, avui tots estem d'enhorabona.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 16 de maig de 2025.] 

 

Caparres al poder

 

Si en el món i el temps que ens han tocat viure la política i els seus professionals han atès ja nivells de descrèdit difícils de superar, en el context espanyol i valencià sovint hem superat amb escreix la ratlla del que és suportable. El peix es mossega la cua: la desconfiança per la mala gestió, els escàndols i abusos de poder, el menyspreu dels valors democràtics, la supèrbia i la indiferència pel patiment humà dels poderosos i tants vicis com arrossega la política institucional provoca la despolitització de la gent i la pèrdua de sentit crític per exigir responsabilitats i reclamar drets. La despolitització és responsable directa de la mala qualitat democràtica, el triomf de l'antipolítica. Contribuir a aquest descrèdit per al benefici fraudulent d'interessos privats, de clan, partit o classe, és una estratègia perfectament ordida per les dretes més o menys extremes. El somni de l'autoritari és la desaparició de tota força crítica, la neutralització dels mecanismes de control democràtic. La democràcia, llavors, es converteix en mer simulacre, una excusa per al domini i l'increment dels guanys privats a costa de la majoria social. El buit que crea la desafecció i la despolitització l'ocupen els demagogs tarambanes que ens venen duros a quatre pessetes. Aquests paràsits que xuclen la sang de la democràcia i minen el sistema des de dins en cerca del màxim i més ràpid benefici són avui una autèntica pandèmia.

L'escenari provocat per la dana al País Valencià ha posat damut la taula i a la llum del dia l'antipolítica dels caparres. Si ja sota els anteriors governs del PP la política havia arribat a les cotes més altes de la misèria moral, amb els escàndols de la Gürtel esquitxant les moquetes del Palau de la Generalitat i una llista interminable d'encausats per corrupció, el comportament absolutament impresentable dels mandataris actuals del tàndem PPVox depassa tots els límits de la paciència. D'un partit podrit (organització per delinquir, segons la definició judicial feta llavors) hem passat a haver de suportar un govern criminal. Amb una important diferència: avui l'oposició a tanta injustícia ha crescut molt en nombre, qualitat i capacitat de mobilització, la qual cosa apunta a una recuperació dels valors socials de la democràcia i la consciència política del poble valencià. L'endemà de la catàstrofe que va provocar 230 morts i pèrdues multimilionàries en infraestructures, danys mediambientals, llocs de treball i condicions de vida que comprometen greument el futur del país, Mazón hauria d'haver dimitit o l'haurien d'haver-hi forçat. Les caramboles de la política institucional, però, malgrat la tossuda lluita popular, encara l'hi mantenen amb l'únic propòsit d'eixir-se'n, tots els responsables, de rosetes i continuar amb els seus negocis, molts d'ells amb empreses del ram de la Gürtel. A tal fi, no han dubtat d'enfangar-se fins a les celles de la moral i la dignitat que no tenen cada volta que ha calgut per a la seua supervivència i amb total menyspreu per la pressió popular i pel dolor de les víctimes de la barrancada.

L'últim episodi de l'antipolítica és l'escenificació de l'opereta de la Comissió d'Investigació (sic) de les Corts controlades per PPVox, on han vetat la presència de les associacions d'afectats per la dana. L'excusa, barroera, intolerable, pròpia de la seua baixesa moral, ha estat la d'acusar-les d'interessades i partidistes. El fang que tapa i centrifuga el Govern Valencià pretén esquitxar també la jutgessa de Catarroja Núria Ruiz Tobarra, que investiga els fets de la dana. És llei de l'antipolítica impedir la independència de la justícia i assegurar la seua submissió perquè actue al dictat del poder. El tal Llanos passarà a la història com un exemple perfecte de polític furibundament antivalencià, del bracet de Susana Camarero i els detestats Rovira i Mazón. Quan la indigència ideològica i professional entra per la porta de les Corts i del Palau, la democràcia i la política entesa com un servei a la col·lectivitat n'ixen per la finestra. El govern dels caparres continua amb pas ferm cap a l'abisme on ens vol sumir. És responsabilitat de tots alliberar-nos dels paràsits, apuntalar la democràcia, portar aquest país per la senda d'un futur de justícia i dignitat.

[Publicat pel Diari La Veu del País Valencià el divendres 9 de maig de 2025.] 

Anar-se'n travessat de la llum

Ricard Garcia, Les hores ferides. XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024. Epíleg de Ramon Moix. Pagès editors, Biblioteca de la Suda núm. 273.

· · ·

La poesia tota de Ricard Garcia (Sant Llorenç d'Hortons, 1962) és un esforç de llum, de clarividència, independentment dels temes que l'ocupen en cada moment o cicle: Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007), El llibre que llegies (2011), On la sang (2016) i La llum més alta (2021). O de més llum, de vegades, quan els motius que desplega i les reflexions que planteja ens porten a les veritats últimes i ineludibles de la condició humana: el pas del temps, el pes de l'absència, el malestar més íntim, la mort omnipresent, la consciència dels finals, la solsida de l'amor, la certesa dels fracassos. És llavors, enmig del dolor del món, que els poemes de Ricard Garcia es fan més nítids i lluminosos, perquè si la poesia no pot guarir els mals incurables de la vida, sí pot almenys, a través de les paraules, domesticar-los, donar-los sentit, transcendir-los.

És en la completesa estètica, del poema que ha trobat la seua forma plena, per on el rigor ètic que significa acarar-se a la veritat crua i nua en un viatge a les profunditats de les emocions es desaigua, es torna transparent i troba l'única justificació possible: anomenar el mal, apamar el dolor que ens habita, reintegrar l'home a la natura i els fenòmens on es reflecteix la podridura del temps en els cicles de la vida i de la mort. D'alguna manera el fons de Les hores ferides és una música per a violoncel, fúnebre i lenta, solemne, en largo maestoso, sobre la qual se superposa la lletra viva i alegre que no pot ser –per contrast– sinó un himne a la vida en forma d'elegia.

Omnes vulnerant, ultima necat. Totes fereixen, l'última mata. La sentència llatina que solia acompanyar rellotges de tota mena sembla inspirar el títol i els motius dels 48 poemes de Les hores ferides, llibre que en certa manera és com el negatiu de l'anterior, La llum més alta (2021). Sobre unes constants temàtiques i formals que identifiquen la poesia del seu autor –la vida en el camp i els paisatges rurals del Penedès, el pas i la consciència del temps, la persistència del passat i el buit de l'absència, la derrota del present, la memòria i la mort del pare; el poema en prosa combinat amb el poema en vers, la pulcritud i rigor de l'expressió, l'estalvi d'elements superflus i el que anomenarem poesia substancial, idea sobre la qual tornarem ara– Les hores ferides extrema la tirada elegíaca del llibre anterior amb una visió de la vida que no concedeix treva a l'expressió del dolor ("la certesa muda que no serem res", "les cicatrius, encara tendres, de tot el que ja no serà", "tot el no-res d'aquest últim hivern / tan cru que mai no acaba de passar"), del qual, com de la pedra foguera, el poeta n'extrau guspires de foc i llum.

Parlàvem de poesia subtancial (i passeu-me l'atreviment): la construïda bàsicament sobre l'enunciació dels fenòmens i les coses, escassa de verbs i acció, la que fixa el moviment incessant de la vida i esdevé una mirada que no interpreta ni pregunta, l'accés més directe a la realitat profunda i concreta de les coses, l'acceptació tàcita i extasiada del món en els seus infinits microcosmos. "L'aspror del terra i les ombres allargades de novembre", "una fulla travessada de llum groga", "La silueta flamejant dels xiprers", "L'aire vellutat i florit del sotabosc", "La tarda enredada a les branques del lledoner"… Les hores ferides és un poema de novembre, de la imminència crua de l'hivern, de paisatges nus que viuen en les fondàries de llur silenci, de llum tremolosa i cada vegada més breu. L'estiu només hi és com a record, l'agost gloriós del passat o alguna marina escadussera de veles blanques i esplendor solar.

Per acabar, parem atenció en allò que ens sembla un dels guanys més notables del llibre, la seua estructura fermament unitària. Dividit en tres seccions (cada una de les quals reprodueix un vers pouat en un poema), A contracor ("I fer camí, encara que sigui a contracor"), Els traus infinits ("Tanta veritat i els traus infinits") i Com un àngel fimbradís ("Aquest matí com un àngel fimbradís que passa"), cada secció està integrada per 8 doblets de poemes acarats, l'un en prosa, l'altre en vers, el segon dels quals és com un eco o la variació o l'escoli d'allò fixat en el primer. La duplicitat, lluny de resultar anodina o repetitiva, desplega la mirada del poeta en altres direccions, matisa: la mateixa lletra amb distinta música o a l'inrevés, cosa que d'una part incrementa l'interès de la lectura i de l'altra proporciona el plaer del reconeixement. Si els poemes en prosa i amb títol independent són més enunciatius o substancials, els versificats i ordenats per nombres perfilen amb més intensitat el món de les emocions i pensaments que els inspiren. El caos dolorós de la vida ha trobat en la perfecció de la forma poètica el millor lenitiu.

Comptat i debatut, Les hores ferides és el vast paisatge poètic, infinit i alhora transitable, d'un gran poeta, un llibre a tenir molt en compte. "Potser sí que viure hagi estat això, / una lenta defoliació: / despullar-se i tornar nu a la intempèrie, / desprendre's dels amants i dels objectes / que expliquen qui hem estat i qui ara som, / perseguir l'última claror del dia / i observar com s'enretira, discreta, / llepant les rajoles de casa nostra / fins a trobar-se amb l'ombra de la nit, / i haver-nos estimat tant, fill, i anar-se'n / travessat de la teva llum. I prou".

[Publicat a Saó núm. 512 d'abril de 2025]

 

 

Apagades

L'apagada final del papa Francesc, que tantes tones informatives ha merescut urbi et orbe, pràcticament s'ha encadenat amb l'elèctrica a Espanya i Portugal i amb la que, amb motiu del congrés del PP europeu, continua protagonitzant el detestat president Mazón, que apareix amb comptagotes per defugir les xiulades que invariablement li són dedicades amb tot l'afecte popular allà on gosa posar els peus. Conten les cròniques que l'afable porteny Jorge Mario Bergoglio fou el primer papa de la història que tenia el castellà com a primer idioma. En això, i malgrat tot, els valencians encara hi guanyem per un clar 2 a 1 gràcies als xativins Calixt III i Alexandre VI. Però els segles XV i XVI queden molt lluny, certament: "Oh Dio, la Chiesa romana en mani dei catalani!", diuen que va exclamar el cardenal venecià Pietro Bembo quan el primer, de nom Alfons de Borja i Llançol, fou nomenat papa en 1455. De Francesc recordarem l'elogiable intent, en gran part frustrat, de reforma de l'Església que va entropessar amb segles d'obscurantisme catòlic i l'hegemonia planetària de les ideologies més abjectes de l'autoritarisme. Segons com siga la fumata que eixirà del conclave, potser el record es transformarà en amarga enyorança tant entre creients com entre no creients. Pel que fa a l'apagada ja proverbial de Mazón, el Partit Popular Europeu que presideix l'alemany Manfred Weber i té com a figura més destacada la també alemanya i presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen va decidir –en contra de la proposta de Feijóo de traslladar el congrés a Madrid, conscient de la tossudesa amb què els valencians exigim la dimissió del seu protegit– mantenir la cita a València. Ja sabem que els draps bruts s'han de rentar a casa, i més entre famílies que es governen per la llei del silenci o omertà. Ignorants a consciència del que s'ha cogut i es cou en terres valencianes, després d'una tragèdia que hauria fet rodar caps en una democràcia homologada, potser els congressistes del gran partit de la dreta europea es degueren sorprendre davant el desplegament –tan emfàtic i excessiu com sempre– de la policia, que subratllava més la quantitat de la gent que ens vam aplegar al Pont de l'Assut de l'Or i la fermesa amb què cridàvem per la dimissió de l'apagat i denunciàvem la complicitat criminal. Una de les consignes recuperades el passat dimarts per denunciar la tàctica de la viu-viu amb què els reaccionaris solen espolsar-se responsabilitats de damunt fou precisament "Partit Popular partit criminal". Un cartell en anglès ho resumia perfectament: "PP supports a murderer" (el PP dona suport a un assassí). Amb tot, no crec que cap membre del PPE patís una indigestió a conseqüència d'un sopar que els manifestants presumíem de molt ben assortit en vista de la protesta (aquesta sí) popular en el pont que algun orador va rebatejar oportunament com de la Dignitat. Ni que a Mazón, reviscolat sobtadament per a l'encaixada de mans de la benvinguda als congressistes (aquest home no perd ocasió, apagat i gris com és, de xuclar càmeres i focus), li sobrevingués un atac de lluminària i de consciència que el decidís a dimitir pel bé de tots.

L'altra apagada que ja duu molta cua és l'elèctrica. Aquesta ens sorprengué en plena Fira del Llibre el matí del dia de Sant Vicent. Hi corria el rumor que havia tingut lloc a diversos països europeus i que es devia a les més inversemblants causes. Quan les autoritats més o menys incompetents tarden tant a donar alguna mena d'explicació al personal, la fantasia conspiranoica es propaga amb molta facilitat. Al final vam saber que només havia afectat Portugal i Espanya. Vam recordar que Europa encara començava als Pirineus. L'anunciat col·lapse o el que siga elèctric (i doncs tecnològic) ens posava davant l'evidència de les nostres dependències i de la pròpia fragilitat. La llum no cau del cel sinó que a més és gestionada i monopolitzada per conegudes empreses del ram, amb la deguda aquiescència de l'Estat. Veurem si més enllà d'alimentar tertúlies mediàtiques i altres bagatel·les informatives, els principals responsables (empresaris i polítics) retran comptes del fiasco i faran perquè es puguen evitar en el futur. De moment s'han tornat a posar de moda les velles ràdios i llanternes a piles, els pots en conserva i els diners analògics, en moneda i bitllets. Per no desaprofitar l'ocasió de nous prodigis, els miraclets del Sant Patró van escenificar-se amb plena normalitat per tota la ciutat. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 2 de maig de 2025.]