Jordi Pàmias, un poeta crucial

Jordi Pàmias, La nit en el record (obra poètica II). Biblioteca de la Suda, Pagès editors, Lleida 2006.

· · ·

El segon volum de l'obra poètica de Jordi Pàmias aplega la seua producció entre 1973 i 1978: Temps empresonat, Cançons de la nit benigna, Aurora amb gebre i Flauta del sol. Magnífica oportunitat per aprofundir en un dels periples poètics crucials de les darreres dècades.

· · ·

Jordi Pàmias i Grau (Guissona, la Segarra, 1938) és autor de no menys de setze títols poètics d'ençà que es va donar a conèixer el 1972 amb el seu primer treball La meva casa. Els lectors valencians més atents potser recorden el seu Àmfora grega, Premi Octubre de 1985, que publicà Tres i Quatre, i el més recent Terra cansada, editat per Perifèric en 2004. Ara, gràcies a la iniciativa de Pagès editors, hi ha en marxa la impressió de l'obra poètica de Pàmias en la molt interessant Biblioteca de la Suda. El projecte començà en 2004 amb l'edició del volum III, titulat Lluna d'estiu i que conté els llibres dels anys 1985, 1990 i 1992, continua amb el que avui ressenyem i acabarà amb el volum I, on esperem trobar els llibres inicials de l'autor, i, almenys, amb un quart que incloga la producció més recent i la que es troba en marxa a hores d'ara. L'ordre d'aparició dels volums, de més propers a més llunyans cronològicament parlant, si bé pot sobtar en un principi, permet als nous lectors fer-hi un camí de reconstrucció poètica ben interessant, semblant al que previsiblement l'autor deu estar fent en la revisió dels seus llibres. Aquesta opció indicaria, a més, que ens trobem davant una obra  en marxa, plenament oberta, idea que avala la lectura dels darrers lliuraments de Pàmias, en especial el ja citat Terra cansada. Com en tot poeta rigorós tenim en Jordi Pàmias l'exemple de com una obra pot acumular els guanys pretèrits i llançar-se alhora, en cada nou llibre, a noves fites.
Per edat, que vol dir circumstàncies vitals, formació i referents, pertany l'autor al grup de poetes que, tot i beure de les fonts del denominat realisme social (estalviem les consabudes cometes al lector d'aquests papers), se situen en la cruïlla dels setantes i el seu esclat, tan efímer o balder en molts casos, de creativitat poètica. I que ho han sabut, sàviament i a temps, aprofitar, no com aquell qui es deixa arrossegar per inèrcia per les modes imperants, sinó com el capaç d'obrir-se nous camins en l'aventura poètica, alliberat de llasts innecessaris, amb un impuls decidit i profund. Al capdavall, i per molt que ens hi entossudim, una veu autèntica ho és en certa manera per la resistència que mostra a ser reduïda a etiquetes fàcils. El de Pàmias és un cas en certa manera equiparable, en l'àmbit valencià, a un Lluís Alpera o un Emili Rodríguez-Bernabeu, i en el de les Illes, a un Jaume Pomar, per exemple.
Aquest aspecte, aquest trànsit harmoniós en la poesia de Jordi Pàmias, és un dels que permeten escandallar els presents llibres: el que va des de la memòria del temps oprobiós del franquisme que representa Temps empresonat, passant per l'exaltació del goig de viure de Cançons de la nit benigna (i la nit social, un dels símbols majors de la poesia d'aquells temps, convertida en el recer de l'amor i del plaer, en essencial agraïment), per arribar a l'esclat poètic de l'Aurora de gebre i, sobretot, a Flauta del sol, una sàvia combinació de poemes en tankes i d'altres en decasíl·labs clàssics que  valgué a l'autor el prestigiós premi Carles Riba de 1978. Jordi Pàmias és un dels exemples més sòlids que la síntesi entre moviments poètics que massa superficialment hem tendit a considerar com a incompatibles no solament és possible sinó sovint necessària. Només qui es pren la poesia com un simple joc d'estils, sense comprometre's en el més profund, pot veure-hi segons quines exclusions. La coexistència de diverses línies, a voltes constituïda en summa a l'interior de determinades obres, representa una prova de maduresa poètica. Els temps canvien i amb ells els poetes. O, en l'ordre que ens afecta, els temps canvien amb els poetes. No dubtem, en aquest sentit, a assenyalar Jordi Pàmias com un poeta autènticament crucial. Llegiu, si no, les seues magnífiques propostes.

Publicat a Saó núm. 316, abril de 2007.

Sostenint l'insostenible

Caldrà deixar uns dies a remulla les recents declaracions del conseller d'Hisenda, a veure si es reblaneixen una miqueta i podem mastegar aquests cigrons. Perquè si hem de creure les diverses fonts consultades, José Manuel Vela ha dit una cosa i també la contrària: que la política de grans esdeveniments (ell en deia eventos en el flatós estil de la casa) era insostenible però que el Govern Valencià els mantindrà, després d'avaluar-ne costos i beneficis, això sí, i decidir (sic) "si els manté tots, els lleva, en lleva algun o no en lleva cap". Entesos? Tot i que personalment em sembla un misteri que es puga sostenir l'insostenible, no tenim més remei que alegrar-nos (i qui no es consola és perquè no vol) que per fi a algú amb comandament directe en la gestió dels diners públics se li haja acudit la brillant idea de fer comptes abans d'escometre i mantenir qualsevol empresa. El que per a la gent normal és una operació diària molt senzilla, no estirar més el braç que la màniga, no els ha entrat mai al cap als amos del regne de xauxa que jugaven amb els diners dels altres prescindint de la més elemental matemàtica com no fos la que es practica per delegació en una caixa opaca de Suïssa. I d'aquells aiguats, el fangar d'ara. D'aquells balafiaments a benefici d'espavilats, taurons de carnassa fàcil, llepafils i protegits d'arbre geneaològic, l'austeritat que ara tothom reclama i que corre com sempre a compte dels qui han tingut a mà el llapis i la llibreta. Tot això, però, encara no passa factura política, ni els cigrons a remulla del senyor Vela agafen la consistència d'una tímida autocrítica. L'austeritat que avui apunta al més escandalós d'aquest sarau estúpid que ja dura uns quants lustres (hípiques, tennis, veles, canals invisibles, fundacions fantasmes, assessors a manta, aeroports amb avions o sense, fórmules infumables, mitificades terres, Camps i CAM i Bankia, arts submises, ciutats de poca llum i tota la pesca) ja fa temps que es practica en forma de retallada en drets socials. Però pitjor que la dilapidació de riquesa ha estat i és la proliferació de burrera que ens impedirà traure'n conseqüències, i per això de moment no ens en salvarà ni cristo.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 1 d'octubre de 2011.

194

Diu Obama que no hi ha dreceres per a la pau. Ho diu per la pretensió que el poble palestí, amb Mahmud Abbas al capdavant, siga reconegut com l'estat 194 per l'ONU. De fet el circumloqui del president nord-americà no seria sinó l'exemplificació en el terreny de les formes verbals de tan redundant negació. És com si al mercat demanasses peix i et contestassen que s'ha acabat la carn, posem per cas. D'acord que pau i estat són dues coses que convé que caminen de la mà o fins i tot que s'impliquen mútuament, però ningú no serà tan ingenu de confondre un llobarro amb un tall de vedella (i tots dos són recomanables per a una dieta equilibrada, amb el permís dels vegetarians). De fet, hi ha estats en estat de guerra més o menys permanent i pobles que viuen més o menys en pau i sense estat. A més de redundant, la negació és sinistra, si més no per als palestins, que fa més de seixanta anys que malviuen sense peix i sense carn perquè no han pogut (o no els han deixats: ací la qüestió esdevé confusa) trobar les dreceres que hi porten. Quan es té el rebost ple de queviures és fàcil (i sinistre) dir a qui es mor de fam que tinga paciència perquè no hi ha dreceres per arribar més prompte i més bé a un aliment que administren els amos del bacallà (avui la cosa va de peix i carn). L'afirmació d'Obama, que deixa els palestins en la mateixa cruïlla d'impotència que transiten des de fa més de seixanta anys, és en el fons la reticència a trobar la drecera que porte la pau i l'estat a Palestina en què es funda la política d'Israel i les potències occidentals, un peix podrit que es mossega la cua. El circumloqui d'Obama valdrà de moment per aparentar amb arriscats malabarismes l'equidistància impossible entre els uns i els altres mentre l'expansionisme del Gran Isarel continua foradant el territori de Palestina com un gruyère, condemnant la seua població a les misèries de l'inframón i tapiant qualsevol drecera que porte a la justa distribució del peix i la carn (en Terra Santa fa temps que no s'estilen els miracles). I tanmateix, amb veto o sense, sempre hi ha dreceres per a qui no té més remei que creure-hi i Palestina lluirà un dia el 194, o el 195, o…

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de setembre de 2011.

Adolescents sota la bandera palestina. Foto extreta del bloc d'Agustí Campos Poesia de trinxera.

Més Brossa, si us plau

Joan Brossa, El dia a dia (1988-1992). Poesia, 109, Edicions 62, Barcelona 2007.

· · ·

Cent trenta-cinc poemes integren aquest recull publicat ara per primera vegada. Alguns d’ells havien aparegut en antologies com La memòria encesa (1998) o havien estat inclosos en llibres independents com Sumari astral i altres poemes (1999).

· · ·

Si l’aparició d’un nou llibre de Joan Brossa és sempre motiu d’alegria per al lector, encara ho és més si es tractava d’una obra que per les bromes de l’atzar havia estat oblidada entre munts de papers en l’armari d’algun editor. Tal és el cas dels poemes que avui ens ocupen, rescatats dels llimbs de la mà de la companya del poeta Pepa Llopis i de l’estudiosa Glòria Bordons. D’aquesta manera va completant-se, en bona part gràcies al treball que desplega la Fundació Joan Brossa, una obra literària ingent (uns cent trenta llibres publicats en vida de l’autor, quasi la meitat dels quals de poesia), dispersa i que ocupa un lloc central en la cultura, la poesia i l’art del segle XX. El dia a dia (1988-1992) se situa en l’últim cicle poètic de l’autor (mort el 1998), caracteritzat, segons Glòria Bordons, “per l’escepticisme, la introspecció i l’aprofundiment, sense abandonar els tocs d’humor habituals en la producció brossiana”, i cronològicament i temàticament connectat amb Suite tràmpol o el compte enrera (1994) i Passat festes (1995). Aquest darrer llibre, just és recordar-ho, donà títol al llibre homenatge que La Forest d’Arana dedicà al poeta en 1995 a la ciutat de València i on s’aplegaven poemes de l’autor i un bon ventall de contribucions de poetes dels països catalans. La presència de Joan Brossa, acompanyat per Pepa Llopis, durant aquells dies memorables, precedits pels encontres a Barcelona amb Pere Bessó, Francesc Collado, Josep Pérez Montaner i Manel J. Romero, deixà l’aroma del mestre i la seua doble lliçó ètica i estètica al vell carrer de Cavallers, on avui lluita amb l’ombra vertiginosa i fútil dels passavolants de l’estridència.
 El dia a dia és un títol ben explícit, directe. Es tracta de poemes de la quotidianitat servits amb aquella gràcia tan brossiana capaç d’oferir el pensament més profund, i de vegades el subratllat més obvi, de la manera més natural. Magnífic coneixedor de l’idioma i manegador virtuós del llenguatge poètic, Brossa té a més una oïda molt fina per captar i transcriure la vivesa de la paraula oral i fer senzill el naturalment complex, exactament el contrari del que fan moltes pràctiques poètiques prescindibles. Com és ben sabut, un dels procediments preferits per Brossa consisteix a parodiar els tics convencionals de la publicitat i la premsa a fi de subvertir el llenguatge propagandístic del poder i revelar-ne la mesquinesa. En aquest sentit, com s’ha dit a propòsit d’altres autors, la poesia de Brossa és un autèntic desinfectant, més raonable i necessari com més s’entossudeix la humanitat a perpetuar-se en la seua estupidesa. Un botó de mostra (diàleg final de “Somni”): “–No penses? No et mous? / –No puc. / –Doncs a més de mort, ets un burro”. I un altre (“La xocolata del lloro”): “Última conseqüència del consum: / donar feina als més possibles perquè / puguin gaudir els pocs de sempre”.
Brossa féu naturalment explícita la comesa de la poesia com a lloc de resistència contra la perversió del llenguatge que practica arreu l’autoritat competent, contra la banalització i estandardització de la vida moderna. Al llibre trobareu, repartides per ací i per allà, un grapat de les propostes visuals en què tant va excel·lir el nostre autor. Brossa seu al seu balancí, que es gronxa lentament. Mira a través de la finestra el dia a dia, encèn una cigarreta, i deixa escrit, com un joc d’il·lusionisme del seu admirat Frègoli, l’abril de 1991, durant la primera Guerra del Golf: “Cal sortir del ramat amb valentia, / que del poder ens neixen tots els mals; / i a qui no vol callar o bé desconfia / li fan la llei els nous senyors feudals”. Voleu més Brossa?





Publicat a Saó núm. 315, març de 2007.

Reproducció d'un conegut poema visual de Brossa agafat de la xarxa.

L'espill de Líbia

En l'espill granulós de Líbia, i en els altres països magribins on va eclatar la primavera àrab, es reflecteix, al costat de la dignitat d'uns pobles espolsant-se dictadures en altres temps consentides per occident, el rostre més bèstia del capitalisme. L'altre, el que somreia quan Gadafi exhibia la seua haima per mig Europa i omplia d'exemplars bellíssims les cavallerisses d'alguns sàtrapes grandiloqüents de veu aflautada, dissimula amb els discursos de l'ètica, els drets humans i les llibertats en el terreny diplomàtic mentre les operacions de claveguera dels seus estats procuren només que la merda acumulada no obture l'eixida del mannà de l'or negre. Apuntats a la revolta líbia quan els dies del foll coronel estaven comptats, cada avió enlairat i cada bomba descarregada obeïen al designi sagrat de la depredació i als càlculs del benefici brut: assegurar les posicions de les grans empreses del petroli. Sarkozy i Cameron, ridícules metonímies de França i Gran Bretanya, i els germans menors en la pool position de la cobdícia, Espanya, Itàlia, la Xina i tots els altres, visiten Trípoli en aquests dies d'esperances per segregar fraternals discursos mentre els taurons de les principals multinacionals del ram esmolen les seues mandíbules i s'afanyen a mossegar la jugular dels oleoductes i bombejar tota la sang retinguda per l'embòlia de la guerra per recuperar el flux de 1.500.000 barrils diaris de petroli. El pallasso fins ahir aplaudit és fort encara en algunes ciutats líbies, Sirte o Bani Walid, però ell fa dies que va tocar el dos amb un comboi carregat de lingots d'or i armament sofisticat després d'haver deixat dona i família sota el paraigua d'Argèlia. Cameron i Sarkozy, sense despentinar-se, han promès la captura del tirà, que pot acabar en una fossa sèptica al fons del mar, com Bin Laden, o bressolant-se a la forca com Sadam Hussein. L'arena del desert, per als afortunats països que alberguen petroli a les entranyes, ha de quedar més neta que una patena, flamejant en l'aire la bandera d'una llibertat que assegure el negoci de portes obertes que ara es diu globalització i abans es coneixia per colonialisme. I sense cap arruga a la corbata.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 17 de setembre de 2011.

                                            Vinyeta apareguda a The Guardian.

L'aritmètica d'Estellés

Una de les conseqüències de la crisi, i no la menys sorprenent, és la transformació de l'aritmètica en literatura. De sobte t'adones que les xifres han perdut aquella aspror antipàtica de les coses exactes, aquella petulància que passeja el perdonavides que se sent inqüestionable, i que s'esforcen a elaborar el seu sentit com ho fan les paraules, sempre lligades als vaivens de les circumstàncies (context comunicatiu, en diuen els experts). És clar, el llençol que es perd en la bugada de la precisió reapareix convertit en forma de pantaló o de calçotet o de qualsevol altra peça de la indumentària semàntica propensa a embrutar-se d'ambigüitat i sentits. Així, quan el portaveu del PP González Pons afirma que el seu partit crearà 3.500.000 nous llocs de treball hem de saber que l'aritmètica, en boca d'alguns pseudopoetes, hi pren un sentit figurat que convida el lector o destinatari concret del missatge a recrear-ne el sentit. També ho han tingut en compte els mateixos companys del partit, a qui no se'ls ha passat pel cap la bajanada d'incorporar tan alegre metàfora al seu programa de govern ni als guions per als discursos de Rajoy. I no perquè els programes electorals no vagen plens de promeses que no es compleixen mai, sinó probablement per una connatural desconfiança envers la literatura o una incomprensible resistència als avanços que experimenta l'aritmètica (estem parlant de la dreta espanyola, poca broma). Qui sap si en aquesta revolució dels mètodes comunicatius no haurem de recórrer a la poesia de sempre per rescatar el sentit exacte de les coses i deixar que les matemàtiques continuen omplint l'horitzó d'hipèrboles i altres figures incertes? Perquè quan, posem per cas, l'Estellés escriu “No hi havia a València dos cames com les teues”, podem dubtar de la identitat de la propietària de tals extremitats inferiors i completar-ne amb la imaginació la morfologia dels atributs, però l'exactitud aritmètica del vers és d'una solidesa incontrovertible. Poesia per poesia, tanmateix, sempre és preferible tornar als clàssics, per molt que l'aritmètica s'hi reduesca a mesura del vers i ritme. Bones festes estellesianes!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 10 de setembre de 2011

En la gruta de les paraules

Vladimír Holan, Las grutas de las palabras. Obra selecta. Traducció i pròleg de Clara Janés. Galaxia Gutemberg-Círculo de Lectores. Barcelona, 2010.

· · ·

Reservem per a la temporada estival, més apta per a les lectures de llarg alè, aquest magnífic volum d'un dels poetes fonamentals del segle XX, el txec Vladimír Holan (Praga 1906-1980), el denominat àngel negre (perquè treballava de nits a la seua casa de l'illa de Kampa del riu Moldava, d'on pràcticament no va eixir durant els més de trenta anys de la seua reclusió, de 1948 a 1980) i de qui Jaroslav Seifert afirmà, quan va rebre el nobel en 1984, que era el millor poeta de la seua extraordinària generació. Aquesta impecable edició, però, no hauria estat possible sense el treball que la poeta Clara Janés va anar desplegant d'ençà de la seua primera visita a Praga en 1975, on va travar contacte i complicitat amb Holan, i gràcies al qual la traductora ha anat donant-nos des de 1980 la majoria de les versions de què disposem en castellà (no tenim notícia que res del nostre autor haja estat traduït a hores d'ara al català). Algunes d'aquestes versions com Avanzando (1983), Dolor (1986) o Toscana (1985), a més de poemes esparsos apareguts en diverses antologies, han estat incorporades a La gruta de las palabras, la més exhaustiva de les edicions en castellà amb què comptem i que consta dels llibres Sin título (1963), Avanzando (1964), Soldados del Ejército Rojo (1946), Miedo (inclòs en el llibre Trialog de 1964), Dolor (1965), Una noche con Hamlet (1964), Toscana (1963), tots ells editats íntegrament, i d'En el último trance (1967), Un gallo para Esculapio (1970) i Una noche con Ofelia (1973), que ho són només parcialment (entre parèntesis l'any de la primera edició de cada poemari). Una bona representació, doncs, d'una obra poètica que compta amb uns trenta-dos volums, i que se centra (excepte en el cas de l'emblemàtic Soldados del Ejército Rojo) en l'etapa d'ostracisme a què el règim autoritari de Praga va sotmetre Holan acusant-lo de representar un “formalisme decadent” i en la darrera etapa del poeta, de la qual només n'ha estat exclòs el pòstum Abismo de abismo (1982), llibre per altra banda publicat en traducció de la mateixa Clara Janés a Ediciones Basarai, Vitoria, 2000.
La poesia de Vladimír Holan, sempre intensa i brillant, ha estat sovint qualificada d'hermètica. Com si l'autèntica transparència a què la poesia aspira no fos al capdavall un gran tour de force amb l'expressió i no un camí de roses que desemboca en les formes vulgars de l'evidència (que no necessita de cap poesia, per altra banda)! I si els surrealistes afirmaven que “la il·luminació ve després” (d'escrit el poema), per a Holan el que ve després és la interpretació, quan el poema ja és en nosaltres. El qualificatiu d'àngel amb què el va batejar Seifert té a veure, doncs, amb el costat visionari de Holan, qui sovint fa bones les paraules de María Zambrano quan afirma: “El secreto se muestra al escritor, pero no se le hace explicable; es decir, no deja de ser secreto para él primero que para nadie”. La incomprensió (de la naturalesa de la poesia tant com de la manera com aquesta naturalesa es concreta en el cas de Holan) ha ampliat el repertori de desqualificacions al poeta de Kampa, qui a més de ser titlat d'hermètic i formalista decadent, com ja hem dit, fou marginat per desentendre's de la realitat i el destí dels homes, la qual cosa desmenteixen les següents declaracions d'un autor profundament compromès amb el seu temps i amb la poesia: “Sempre he sentit que m'importa l'home, el seu drama humà, la condició humana en general i el seu dissortat destí que suporta tothora”.
Tot i la profunda unicitat de l'obra de Holan, una primera aproximació a les estructures formals i de to dels seus poemes ens porta a distingir-hi entre les llargues composicions dialogades entre diversos personatges (Una noche con Hamlet, Toscana o Una noche con Ofelia) i els llibres que contenen poemes breus, òbviament molt més precisos i concentrats i d'una idèntica i enlluernadora bellesa. Aquesta nota apressada, però, no pretén sinó suscitar la lectura d'un poeta major, ara que el temps es dilata tant com la llum diürna que fa de contrapès a les nits intenses d'estiu, servit en safata d'argent per les traduccions impagables de Clara Janés, que sonen nítidament en castellà. I, almenys, alguna de les infinites raons de l'admiració que Holan ha desvetlat en qui açò signa: “Si la vida navega siguiendo el curso de las aguas / y la muerte a contracorriente / no podemos conocer la desembocadura. // Si la vida navega a contracorriente / y la muerte siguiendo el curso de las aguas / no podemos conocer la fuente”.

Publicat a Saó núm. 361, juny de 2011.

Meravellós

Tòpics estivals a banda, no em diga que no és meravellós tornar a casa i a la rutina pautada pel rellotge inflexible del treball i les obligacions domèstiques. Almenys per als pobres esclaus de les vacances pagades que han d'inventar-se un o altre viatge exòtic, llogar un apartament a la platja, assistir a multitudinaris festivals de rock, acampar en algun lloc de la muntanya on brama la tonyina, menjar cada dia en restaurants atapeïts, practicar llengües, abandonar-se al vici de la lectura, organitzar inacabables partides de cartes amb la família, donar-se a la bevenda i, en fi, lliurar-se en cos i ànima a qualsevol activitat gratuïta contemplant com passen les hores enmig de la més perfecta inanitat. Tret d'alguns viciosos empedreïts i vividors de mena, estic segur que l'excusa del dret al descans amb què ens obliguen a l'horrorós parèntesi del lleure, a aquest miratge de la llibertat amb data de caducitat, és una font de desassossec que valdria la pena estalviar-se i una pràctica especialment nociva en temps de crisis. Abocat a l'abisme de l'oci, veges com te les apanyes per viure les vint-i-quatre hores del dia sense caure en la temptació de la metafísica que pot generar l'horror vacui o, pitjor encara, sense abandonar-te al més pur sentimentalisme. Per això és meravellós tornar a comprar el diari i comprovar que l'estupidesa del món no ha desaparegut durant la teua absència, o que fins i tot ha augmentat mentre tu eres in albis, tornar a navegar per internet i a insistir en la teua incapacitat per entendre les maquinetes que tan dolçament et fan gravitar des del centre de l'univers. Llevat de les plantes del balcó, una mica pansides per la manca d'aigua, tot torna a ser al seu lloc: el quiosquer lleganyós, la precisió del despertador, les veus de la veïna de dalt, sísifs de mitjamenqueda que al capdavall la il·lusió de l'agost no ha pogut dissipar. Meravellós tornar a arrancar lluny del zero de les vacances, del passeig en bicicleta, de les infinites sobretaules, de les grans migdiades, d'aquelles converses apegaloses que són com el malson d'una nit d'estiu. Deixe's de síndromes postvacacionals, aquesta d'ara, per fi, és l'autèntica vida. Benvingut a casa.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de setembre de 2011.

Agostejar

S'obri ara mateix un període tan prometedor com perillós, el de les vacances d'agost que molts estem esperant com aigua de maig (per bé que s'acabe juliol sense els rigors caniculars que li són propis). Així, entre d'altres amables entreteniments, vam assistir a l'elecció del nou president del Consell d'Administració de RTVV, un tal Juan de Dios Navarro (perdone que no m'alce), el candidat –valga la redundància– del PP. Quan encara ressona a l'hemicicle de l'entronització de l'altre president, Alberto Fabra, el bolero sobre el difícil tema del forat negre que anomenem RTVV amb acords tan bonics com racionalització i control de despeses, descobrim la perícia del percussionista que, a ritme de maraques, vol adaptar l'ens innomenable a la realitat actual (que no sembla voler saber quina és) i fer una tele sostenible. Que el president de l'entelèquia avale la sostenibilitat d'una cosa insostenible ja alleuja una mica, i més quan tenim l'ull posat en l'agost de riscos i promeses, malgrat que, com ens temem, això pot significar que de la insostenibilitat en què es funda la sinistra aventura de RTVV ens n'haurem de continuar ocupant els contribuents. Passem-li per alt, com a frivolitat pròpia de l'estació, la bajanada de voler situar també la cosa a l'avantguarda de les televisions (abracadabra: sense tocar-hi res d'essencial ni canviar una cadira de lloc, que encara té més mèrit) i esperem que l'agost faça, en açò com en tantes coses, el que sap fer: agostejar, fer perdre la ufana de plantes, bestiar i persones, tot i que no sabem en quina de les tres categories encabir la majoria dels protagonistes de l'actual escena valenciana, president del Consell d'Adminstració inclòs. Per no dir res de la inefable Consuelo Ciscar, de qui ja parlarem en tornar de vacances. Ara bé, per adaptar-se a la realitat invocada per Juan de Dios (déu meu!), res millor que haver-se escoltat l'anàlisi que en va fer Rafa Xambó, el representant de Compromís, i atendre les seues raonables propostes. El van obligar a callar perquè la censura hi continua sent la marca de la casa. Que l'agost se l'emporte. I que els altres tinguem unes bones vacances.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 de juliol de 2011.

Molta feina

En diuen treballs d’enginyeria però es tracta més aviat d’operacions de pura i dura bunyoleria (i que ens perdonen els autèntics professionals del ram). La forçada dimissió del ja per fi expresident Camps, tal com han narrat els periòdics, és de moment el darrer acte de la misèria i la incompetència que des de fa massa anys protagonitzen l’escena valenciana. Que si signe el paperet en què confesse la meua culpabilitat i evite així el xou del judici en vespres de campanya electoral, que si ara no el signe. Que si fa una estona he demanat que m'obrissen les portes del jutjat a deshora perquè hi havíem d'anar els quatre ben mudats, però ara proclame per la mateixa regla de tres la meua absoluta innocència i faig el que no he deixat de fer durant la llarga estoneta: presentar-me com a víctima d’una conjura universal contra la meua persona, de la qual en quedaria exclòs l’exèrcit de col·laboradors, aduladors, amiguets, coneguts, saludats, raspalladors i aplaudidors a jornada completa a qui estic tan agraït en aquestes hores amargues que malgrat tot encara em fan riure. I mentre fa el seu discurs de comiat (en aquests temps qualsevol nyap pot passar per tal) amb la manca de sincronia entre paraula i gest que és l’autèntica marca de la casa i senyal inequívoc que el ja per fi expresident torna a mentir com un canalla, el pobre home acciona a tota llet la màquina de l’autobombo amb què els pusil·lànimes creuen que salvaran l’honorabilitat perduda. L'ombra fugissera d'algun dubte? L'indici més lleu de mínima autocrítica? ¿Alguna paraula aguda que rime, ni que només siga en assonant, amb la corrupció que recorre el territori valencià de nord a sud i ha deixat l'aire de la política irrespirable però que el ja expresident i encara diputat Camps deu confondre amb l'olor dels llorers de la victòria fins quan ja s'han transformat en derrota inapel·lable? El grotesc espectacle de la dimissió de Camps i la burda manipulació de la informació que en va donar Canal 9 han elevat fins a límits difícilment suportables el sentiment de vergonya col·lectiva. Xavi Castillo ha expressat molt bé el que molts pensem: ell se'n va però la merda es queda. El camió del fem té encara molt feina.

Publicat a Levante-EMV, diumenge 24 de juliol de 2011.

Solatges de Venus

Robert Llopis, Setge al cercle. XXII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi 2005. Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà, València, maig de 2011.

· · ·

Sis anys ben comptats separen la proclamació de Setge al cercle de l'alcoià Robert Llopis (1973) com a obra guanyadora del 22è premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez i aquesta publicació que finalment veu la llum. A l'endemig, una tèrbola història d'incompliment dels compromisos editorials que els responsables de Brosquil havien adquirit amb els organitzadors del premi. Ja se sap què sol passar quan a les ganes de menjar de les cròniques dificultats del sector del llibre s'hi suma la fam d'aventurers (i que ens perdonen els aventurers de veritat) que estiren més el braç que la mànega, ho fien tot a la mamelleta institucional i manipulen el material literari amb la mateixa delicadesa amb què, posem per cas, podrien fabricar rajoles. Hi compten, és clar, amb la bona voluntat de directors de col·lecció i autors que aviat reben un colp al cul com a agraïment als serveis (gratuïts) prestats, mentre continuen fent la viu-viu amb els llibres segrestats pels creditors en algun fosc magatzem i maldant per obrir nous “mercats” en territoris verges de mamelletes intactes. Deixem-ho córrer. El cas és que sortosament la poesia de qualitat pot sobreviure a aquests i d'altres entrebancs, que pot elevar-se per damunt les circumstàncies del moment i, en una mena de venjança ucrònica, aparèixer pletòrica com un nadó i fresca com una lletuga. Que l'alternativa al desgavell editorial siga la publicació feta per una associació sense ànim (ni possibilitat) de lucre, aliena als circuits de distribució, amb un tiratge de 300 exemplars (això sí, d'impecable factura) que s'escamparan amb el sofert però infal·lible boca a boca, no és més que el preu que hem de pagar per la independència i la dignitat de l'ofici poètic (el de l'autor i el del lector). Ben mirat, i assumit sense escarafalls el lloc marginal que certa literatura en general i la majoria de la poesia en particular ocupen en l'univers mediàtic, traure a la llum aquesta mena de papers és tot un símptoma de vitalitat i un impuls a autors que, com Robert Llopis, s'han guanyat a pols l'atenció dels bons lectors.
Acompanya Setge al cercle un petit pròleg de qui açò signa, escrit en 2007, i les reflexions del qual serviran també per a la redacció de la present nota. Es troba el llibre dividit en quatre seccions, Cercle en tu, El caliu del silenci, Metamorfosis i Els bojos savis, que contenen el pòsit de l'experiència amorosa convertit en ritus, en motiu de reflexivitat poètica i en itinerari. A la primera part, la més extensa, hi reconeixem la nitidesa de la veu poètica adreçant-se al tu amorós, un cant a la plenitud eròtica simbolitzada en la paraula cercle. Hi predominen les hores de llum tènue, l'alba i el capvespre, i la recurrència de símbols com el vent (identificat amb l'impuls del desig) i els cabells, que remeten a l'amada. A El caliu del silenci assistim a una recerca, plasmada en l'autodiàleg, del silenci meditatiu i la soledat. Metamorfosis fa explícita la idea de la mort que vivifica cada transformació i on el jo, metamorfosat en le diverses aparences d'un “ésser limítrof”, malda per alçar el vol i “per tornar a ella, volguda Icària” o “fosca matriu de la mar”. Els bojos savis de la darrera part són els amants que “han tastat l'agredolç silenci” i es troben aptes per a “un cert art de viure” o “un cert art de riure”. La tornada a la plenitud de la llum, aquestes “núpcies solars” del llibre, hi adquireix sovint la forma d'un “malson” entre “murs tan reals com invisibles”. El goig de l'amor, la intensitat de la passió, ja no pot tancar els ulls que s'han fet savis en el silenci ni renunciar a “la coneixença del miratge”, a la “concordança de joia i soga”. Lluny de les formes d'amor etiquetat, de tots els tòpics a l'ús, la poesia, de la mà de Robert Llopis, ha rescatat aquesta forma més plenament humana, aquest solatge irrenunciable al fons del qual “trobaràs aquell vell regust a tu”. Oferim-ne, per acabar, un botó més complet de mostra, extret d'aquesta darrera secció: “Ajagut en la incurrència de l'atzar, / vorege el marge aspredolç de les hores. / Les mans als ulls són prismes que disfressen la llum, / mans de mots de closos llavis. / Cou la carn com un desig cobert de sangoneres. / Un còdol sura sobre els tolls de la tardor. / L'observe amb un lleu somriure”.
“La veu poètica de Robert Llopis ja s'ha guanyat un espai propi que no malmetran ni l'aldarull del bassal on rauquen tants batracis ni la indiferència més gèlida. I li desitgem plena i llarga vida”. Eren les paraules amb què es tanca el pròleg i que avui continue subscrivint en la seua integritat.

Joventut efímera

Després de més de dos anys en què a la corretja Gürtel se li han practicat nous forats per ajustar-la a la cintura de les evidències i de les invidències, l'horitzó tardoral de Camps ha adquirit el color desllavassat de la fusta de la banqueta dels acusats. Les evidències apuntaven a un fet llargament contrastat per l'experiència: la joventut no és eterna ni vestida de Forever Young. Si el suborn és impropi de qualsevol persona honesta, molt més ho és d'un càrrec públic que a més ocupa la poltrona més alta del poder autonòmic, però l'argot jurídic és amic de redundàncies, vés a saber per què. En el costat de les coses que no podem veure, que ací anomenem invidències sense permís del diccionari, hi hem de col·locar els efectes polítics i institucionals que el judici a Camps desencadena a curt i mitjà termini. L'homenet es va entossudir, quan les evidències ja eclipsaven les simples sospites sobre la trama de corrupció estesa com una plaga de nord a sud durant tants anys, de lligar el propi destí amb el del país que tenia l'obligació de governar i aquest naufragi deixarà tot de cadàvers a les platges de la realitat negada. I si, com pretenia, les urnes el van absoldre a les darreres eleccions, ara pot ser sentenciat per un jurat popular (ironies de la història). De manera que tindrem el primer president (els valencians sempre batent rècords negatius) que serà jutjat mentre exerceix el seu càrrec. Farem bé de no confondre el càrrec, sempre efímer, amb la institució, que necessitarà alguna cosa més que una maneta de pintura per recuperar un prestigi que la tossudesa mentidera de Camps ha dilapidat sense trellat. El bon capità ha de ser l'últim a abandonar el vaixell que sotsobra, però Camps ha intentat salvar la pròpia pell posant en perill la tripulació i la nau en un cas d'estultícia ètica i política que no poden jutjar els jutges però sí la història i la ciutadania no anestesiada pel poder. La drogodependència de l'afalac i la megalomania de què són víctimes tipus com Camps apunta a una realitat més profunda i més negra que els vestidets del suborn només tapen a penes. És hora de veure-hi clar entre tanta invidència.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de juliol de 2011.

                                           Una rialla a duo que potser acabarà en plor.