Yves Bonnefoy, Principi i fi de la neu, El Gall Editor, col·lecció Trucs i Baldufes núm. 13, Palma de Mallorca, maig 2006. Edició bilingüe francès-català. Títol original: Début et fin de la neige. Pròleg i traducció de Susanna Rafart.
El poeta i crític francès Jean-Michel Maulpoix, a propòsit d'Yves Bonnefoy (Tours, 1925), destaca l'antiplatonisme com una de les característiques essencials de la seua poesia. No es tracta de buscar l'ésser (o, si se'm permet, el sentit) dellà del sensible sinó en l'aparença mateixa, perquè les coses d'ací pesen més en el cap dels homes que les idees perfectes. És probablement el mateix que afirma María Zambrano quan diu: “El poeta, frente al ser, trata de fijar únicamente las apariencias”. Capgirant la posició idealista, per a Yves Bonnefoy és precisament el concepte, la idea, allò que barra el camí i mascara el rostre de l'ésser. Al llenguatge petrificat del concepte, doncs, Bonnefoy, segons el crític francès, hi oposa la paraula poètica surant en veïnatge de l'innominable. Naturalment ambigua, ella esborra els límits, renuncia a encerclar excessivament l'objecte i desbarata la separació entre les coses per tal de restablir el conjunt de correspondències. El resultat d'aquestes operacions se situaria en l'ideal artistotèlic de la transparència: “Dans des phrases qui soient comme une rumeur d'abeilles, / comme une eau claire” (de la secció La grande neige - El torb). Alliberar-se del llast d'idees i conceptes fóra indispensable per aconseguir l'estat de disponibilitat poètica i acarar l'instant i la immediatesa (que algun colp porta a la llunyania del record convertit en presència viva en el poema) en la seua nuditat. Début et fin de la neige - Principi i fi de la neu és d'alguna manera, segons la traductora al català i responsable del pròleg la poeta Susanna Rafart, un “tractat de teoria artística”, o una reflexió poètica sobre el llenguatge, “perquè el pensament poètic és un mode d'acció sobre el llenguatge”.
Hereu declarat de Mallarmé, Yves Bonnefoy se separà aviat del moviment surrealista per una resistència a tot allò que mena a l'absolutització de la poesia i a la seua conversió en univers separat de la realitat, autosuficient o autàrtic. Per a ell la poesia és una experiència dialèctica que tendeix a superar l'oposició entre realitat i somni. La seua dicció, despullada de tot element accessori, densa i essencial, està emparentada amb Henri Michaux i Paul Éluard, però també amb René Char o Giuseppe Ungaretti.
Publicat en 1991, quan el poeta tenia seixanta-sis anys, Principi i fi de la neu s'organitza en cinc seccions (La grande neige, Les flambeaux, Hopkins Forest, Le tout, le rien i La seule rose) que es despleguen a partir del motiu central de la neu (i del fet de nevar) com a gran metàfora de la creació poètica. Com les paraules que en l'encaix de les unes amb les altres van il·luminant nous jocs de correspondències, els flocs de neu que van caient sobre les coses (preparant el gran llenç en blanc que ha d'albergar una nova representació, una nova aparença) pinten de no color i de silenci el paisatge, una transparència en trànsit, cap a l'aigua, cap a la neu trepitjada. La neu (l'escriptura poètica) desembulla el cel, aclareix la confusió, prepara el paisatge de la disponibilitat poètica. És la paraula que subratlla les coses, com aquelles pomes que sorprenien, nues en la seua espera després de la caiguda de les fulles, i “Avui captiven / Les seves espatlles / Tan modestes resseguides / Per un rivet de neu”. Però al contrari que en la pintura, sobre el gran llenç de la neu la poesia no pot al capdavall inscriure la immediatesa, ja que només s'expressa en unitats de temps. Bonnefoy ho diu així en el poema “La mica d'aigua”: “A aquest floc / Que tinc damunt la mà, li voldria / Assegurar l'etern / Tot i fent de ma vida, del meu escalf, / Del meu passat, dels dies presents, / Un instant solament: aquest mateix, sense límit. // Però ara ja és només / Un poc d'aigua, que es perd / En la boira dels cossos que trepitgen la neu”.
El títol rescatat d'avui, llegit al ritme de la suau caiguda de la neu sobre els sentits del lector, subratllant el pes de cada mot, bressant-se en la transparència d'uns ecos llunyans, està destinat a perdurar en la memòria que camina damunt la fugacitat de les coses. A la traducció de Susanna Rafart, ben meritòria en general, se li podrien objectar ací i allà alguns matisos. La creació poètica que és a la base de tota traducció és a fi de comptes un camí obert a infinits paisatges.
Publicat a Saó núm. 353, octubre 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada