Una tirada de daus

Sospitàvem que si Déu existia devia ser de dretes, per molt que hagués enviat el seu Fill a nàixer en un humil estable de Betlem escalfat per l'alè d'un bou i d'una mula, pobres bèsties de càrrega, l'any zero de la nostra era. De dretes, ric i poderós, que ve a ser la mateixa cosa, i un geni en l'art de la simulació, com queda comprovat en la iconografia de la pobresa que l'Església –que no sol predicar amb aquest exemple– aprofita tan bé des de fa un fum d'anys per atraure a la seua causa les masses de desposseïts que somnien de guanyar-se el lloc en l'altra vida que els és vedada en aquesta. A les proverbials qualitats de Déu Totpoderós, i sense ànim d'exhaurir-ne el llistat, hi hem de sumar la de la facilitat per obrar tota mena de miracles que alteren les lleis de l'univers que ell mateix va concebre, raó per la qual es passa tot el sant dia –en detriment d'altres assumptes que a nosaltres ens semblaven més peremptoris– fent passar camells pel forat d'una agulla de cosir i ampliant la fortuna dels molt afortunats. Perquè, és clar, també devem a Ell l'invent de l'acumulació de capital i la llei de la gravetat per la qual els diners atrauen diners. Intuíem tot això, de manera que en comptes d'esperar cobrar els rèdits en una vida futura, que ja trobàvem tan incerta, ens encomanàvem a la Deessa Fortuna, que a més tenia fama de pagana, i jugàvem a la loteria, juntament amb la Lliga de Futbol institució nacional per excel·lència. Per molt que amb Carlos Fabra, ric, poderós i imputat mandarí que sempre donava bons pessics a la Grossa, albergàssem seriosos dubtes sobre la imparcialitat de la sort i sobre la ceguesa amb què, deien, l'atzar llançava les seues fletxes, jugàvem un any i un altre als numerets que reparteixen els milions. Fins que vam saber que també Enrique Crespo, alcalde de Manises i principal protagonista del lladronici d'Emarsa, havia estat agraciat amb un senyor segon premi de la loteria. No pot ser, doncs, sinó que el Summe Faedor estiga també al darrere de tot això, movent hàbilment les cordes de la sort, amb el permís de l'il·lús de Mallarmé, que creia que una tirada de daus mai no aboliria l'atzar. Hauria d'haver vist aquests prodigis.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de desembre de 2011.

 

Un coup de dés jamais n'abolira  le hasard