La ruïna en què es troba l'edifici (per ara) autonòmic, gestada en anys de saqueig sistemàtic i brutal incompetència, requeriria la mà d'un arquitecte molt versat en urbanisme. Però l'actual inquilí de la Generalitat i president regional del PP Alberto Fabra és aparellador d'ofici i això vol dir que es limita a supervisar l'execució de les obres a partir dels plànols que d'altres han dissenyat. Si és inútil demanar cireres a l'alzina (o pomes al pi negre), tampoc no esperarem que l'aparellador o l'obrer ens traguen les castanyes del foc. Comparat el castellonenc amb els seus predecessors Camps i Zaplana i les dues cares de la mateixa moneda que a cada u li ha tocat gestionar, hem de reconèixer que Fabra hi apareix més ben retratat, almenys en formes i gestos. Poca cosa, perquè el marge de maniobra és tan limitat com les existències de la caixa forta i perquè, per no esvalotar un galliner assotat per la crisi, ha de fer mans i mànegues per tensar el fil que l'uneix a la família (i als arquitectes que treballen a l'ombra) i distanciar-se alhora amb la boca xicoteta dels errors més estrepitosos i evidents que provocaren l'actual ruïna. L'aparellador no qüestiona els plànols del fracàs i a més ens la clava amb vaselina quan en reparteix les culpes a parts iguals, com si tots ens delíssem per les bosses Vuitton, els rellotges supercars o els ferraris d'Ecclestone i haguéssem viscut per damunt de les nostres possibilitats amb un aeroport incrustat al mig del cap. Una altra cosa és que, instal·lats per la pressió dels mitjans de formació de masses en un núvol d'infantil irresponsabilitat, molts valencians arribassen a creure que els diners plovien del cel i que el mannà era inexhaurible, raó per la qual no han parat de votar-los. Quant a les previsions d'una crisi cantada des de fa tants anys i que mostrava la seua poteta negra d'estupidesa, incultura i desmemòria per davall els oripells amb què es revestia l'orgia del saqueig, no cal sinó consultar les hemeroteques. Si les crítiques al sistema no van aconseguir aplegar una majoria ciutadana capaç de frenar el desastre no és qüestió de retraure-ho als crítics. De pobrets però honrats n'hi ha hagut sempre a cabassades.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de gener de 2012.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de gener de 2012.
Rita Barberà fotografiada per Carles Francesc (El País, 14 gener 2012).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada