El retorn de les fulles mortes,
Albert Garcia Hernàndez. Premi Betúlia de Poesia Memorial Carme
Guasch 2011 de Badalona. Pròleg de Francesc Pi de la Serra. Epíleg
de l'autor. Viena núm. 153, Barcelona, setembre de 2011.
· · ·
Després
d'un llibre de rica densitat com fou La importància del violoncel (2009), el poemari que
avui ressenyem, que parteix de la constatació explícita que “arriba
un moment en la poesia que cal dir les coses pel seu nom” (p. 62),
ens deixa en la boca lectora un sabor agredolç: el de l'alternança
de les millors fórmules magistrals de l'expressió poètica d'Albert
Garcia (València, 1949) amb caigudes de to i la persistència de
tics prescindibles (excés adjectivador, abús de construccions de
relatiu, tirada al neologisme de dubtosa consistència –endaurar,
emmateixar, desraonar,
descreuar, desestrany
o desaïllar, per
exemple). Al nostre parer “dir les coses pel seu nom” és un
tòpic difícilment aplicable al terreny poètic sense les
necessàries matisacions. La voluntat de claredat, imprescidible en
qualsevol aventura expressiva, i més en la poètica, no té tant a
veure amb una presumpta “espontaneïtat” de la dicció (o millor:
sensació d'espontaneïtat, de frescor, que ha de rebre el lector)
com amb un treball rigorós de despullament i un procés de revisió
del material verbal fins a concentrar-lo en l'essencial. La
senzillesa a què apunta la inestable relació entre els noms i les
coses que és a la base de tota poesia implica generalment un grau de
complexitat superior al que exigeix una expressió més alambinada o
retorçuda. Em fa l'efecte que en El retorn de les fulles
mortes l'Albert Garcia no ha
sabut controlar sempre el poderós flux verbal que caracteritza la
seua poesia i que la necessitat imperiosa de dir ha traït a estones
el repòs i la distància que la poesia sempre reclama.
Fetes
aquestes puntuals objeccions, afanyem-nos a assenyalar, com hem
insinuat més amunt, la presència d'algunes peces mestres que
justifiquen amb escreix una lectura atenta i reiterada del llibre:
“Tres amics, potser”, segon poema de la secció Tenir,
“Que dura és de portar l'absència”, sisè del Trànsit
de les fulles mortes, i,
sobretot, “Nocturn”, d'El retorn de les fulles mortes,
l'última part del poemari, que dóna títol al conjunt. Les
al·lusions a les cançons, que l'autor tant ha contribuït a
enriquir i eixamplar com a competent lletrista, i a poetes francesos
contemporanis són en aquest llibre, com en d'altres de l'autor, un
recurs àmpliament utilitzat que serveix tant per explicitar les
arrels poètiques del treball d'Albert Garcia com d'excusa
compositiva, en una mena de diàleg sostingut en el temps que retorna
per dibuixar els contorns de les
circumstàncies presents i concretes. De fet, la majoria dels poemes
de la segona secció, Tenir,
recreen a partir de la cita inicial poemes tan coneguts com el de
Paul Éluard sobre la llibertat o aquell de Jacques Prévert en què
plou tranquil·lament sobre la ciutat de Brest. La maniobra
s'eixampla a paràfrasis com la que l'autor fa sobre altres
reconegudes lletres, per exemple la de Serrat “Jo tinc un amor
petit”.
Però
col·locada a la proa i a la popa d'aquest vaixell poètic hi ha la
cançó escrita per Prévert amb música de Joseph Kosma Les
feuilles mortes, el text de la
qual, amb la corresponent versió catalana, és reproduïda per Quico
Pi de la Serra al pròleg. El vent del nord s'emporta les fulles
mortes en la nit freda de l'oblit i la mar esborra sobre la sorra les
passes dels amants desunits. Proa, popa i centre neuràlgic del
sentit d'aquests poemes que parlen del desamor (i de la necessitat de
“mantenir-me alerta, / estar enamorat") i de l'amor, com a pulsió
que és de vida i que ens allunya de la “calma” de la mort, de la
dolorosa nostàlgia de València, de la soledat que pobla els racons
de Barcelona, de la digna condició de qui viu a contracorrent i a
contratemps, de la bellesa de la coses autèntiques que intentem
preservar contra l'urpa del vertigen i l'aldarull del manicomi
social, del fet d'”escriure sense descans” perquè “no hi ha
pura nostàlgia”. Poemes de la mudança i la inestabilitat
vivificadora, de la sàvia comprensió que va deixant caure la pluja
del temps, de la mirada insubornable de qui està radicalment
compromès amb la recerca dels noms entre les coses i de les coses
entre els noms infinits que, un colp escrits, resisteixen amb
tenacitat els vents de l'oblit.
Publicat a Saó núm. 373, juliol-agost 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada