Vetla

Des de la mastodòntica ciutat de la nova La Fe, a la torre D, s'albira aquests dies amb una nitidesa espectacular la línia de la mar a llevant, les muntanyes d'Alzira i la Safor al sud i en línia recta les grues de la zona portuària que transporten els immensos contenidors de les mercaderies més insospitades amb la mateixa facilitat amb què amb unes pinces ens servim un terròs de sucre moreno per al cafè. Cap al sud sobresurt ran de mar, al final de l'ampla plana del Xúquer, embut de l'horitzó i dels vents, la serra de Cullera, on algun emfàtic mandarí local volgué imitar la grandiloqüencia de Hollywood amb la redundància del subratllat toponímic ara convertit en cicatriu per a la indiferència de les garses que cacen a les plantacions d'arròs i un turisme en massa que amb el temps constituiria el símbol més cridaner de l'actual ruïna. Més al sud encara, el vigia que vetla la mar de la Marina, el Montgó, el drac gegantí dels nostres somnis i records, com una illa on s'emmiralla l'illa que sembla també Cullera vist des d'aquella banda. Saps que la nitidesa del paisatge, aquesta forma immediata i tangible de felicitat, és de naturalesa fràgil. Basta que s'alce una brisa per ací o per allà, que la humitat relativa de l'aire canvie, que augmente o minve uns graus la temperatua, que apareguen uns núvols per onsevulla, perquè es dissipe la magnificència de la vista, o deixe de ser audible la simfonia de la vida. La fragilitat del perfil que dibuixa l'encontre ancestral de la mar i la terra és la mateixa indestingible línia que separa la salut de la malaltia, la llum de l'ombra en què es pot desembocar en a penes un instant mal comptat. Penses en tot això al nou hospital de La Fe, una aposta sens dubte hiperbòlica, una exhibició de poder que està quedant al capdavall en fum, i, malgrat l'eficiència d'un servei encarregat de defensar les zones de llum contra el setge de l'ombra, no t'és difícil imaginar instal·lacions més humanes, un urbanisme mèdic que ens acostés l'esperança d'horitzons oberts i alhora més propers a la mà i les pròpies passes. Penses en tot això i en més coses mentre vetles l'amiga, guaita de la llum i de la vida, i confies que el paisatge es tornarà a obrir i us concedirà una altra oportunitat de nitidesa, una altra cançó de bellesa inapel·lable, un nou alè de llibertat.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de novembre de 2013.