Des
de la mastodòntica ciutat de la nova La Fe, a la torre D, s'albira
aquests dies amb una nitidesa espectacular la línia de la mar a
llevant, les muntanyes d'Alzira i la Safor al sud i en línia recta
les grues de la zona portuària que transporten els immensos
contenidors de les mercaderies més insospitades amb la mateixa
facilitat amb què amb unes pinces ens servim un terròs de sucre
moreno per al cafè. Cap al sud sobresurt ran de mar, al final de
l'ampla plana del Xúquer, embut de l'horitzó i dels vents, la serra
de Cullera, on algun emfàtic mandarí local volgué imitar la
grandiloqüencia de Hollywood amb la redundància del subratllat
toponímic ara convertit en cicatriu per a la indiferència de les
garses que cacen a les plantacions d'arròs i un turisme en massa que
amb el temps constituiria el símbol més cridaner de l'actual ruïna.
Més al sud encara, el vigia que vetla la mar de la Marina, el
Montgó, el drac gegantí dels nostres somnis i records, com una illa
on s'emmiralla l'illa que sembla també Cullera vist des d'aquella
banda. Saps que la nitidesa del paisatge, aquesta forma immediata i
tangible de felicitat, és de naturalesa fràgil. Basta que s'alce
una brisa per ací o per allà, que la humitat relativa de l'aire
canvie, que augmente o minve uns graus la temperatua, que apareguen
uns núvols per onsevulla, perquè es dissipe la magnificència de la
vista, o deixe de ser audible la simfonia de la vida. La fragilitat
del perfil que dibuixa l'encontre ancestral de la mar i la terra és
la mateixa indestingible línia que separa la salut de la malaltia,
la llum de l'ombra en què es pot desembocar en a penes un instant
mal comptat. Penses en tot això al nou hospital de La Fe, una aposta
sens dubte hiperbòlica, una exhibició de poder que està quedant al
capdavall en fum, i, malgrat l'eficiència d'un servei encarregat de
defensar les zones de llum contra el setge de l'ombra, no t'és
difícil imaginar instal·lacions més humanes, un urbanisme mèdic
que ens acostés l'esperança d'horitzons oberts i alhora més
propers a la mà i les pròpies passes. Penses en tot això i en més
coses mentre vetles l'amiga, guaita de la llum i de la vida, i
confies que el paisatge es tornarà a obrir i us concedirà una altra
oportunitat de nitidesa, una altra cançó de bellesa inapel·lable,
un nou alè de llibertat.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de novembre de 2013.
No sé el què, però des d'ací t'envie molts ànims perquè el paisatge se us torne a obrir, a tu i a l'amiga, amb les mateixes llibertat i bellesa amb què els teus versos (en article o en poema) ens l'obre als teus lectors.
ResponEliminaMolt d'ànim!
ResponEliminaUn bes com una torre
ResponElimina