Jordi
Botella, Joan Antoni Climent i Fullana, Archipiélago/Arxipèlag.
Germania, col·lecció Plaerdemavida de poesia núm. 13, Alzira,
2014. Pròleg de Julio Icaza Gallard i Martín Pacheco. Versió
catalana de Mercè Climent.
· · ·
Fou
en 1978 quan els autors d'Archipiélago
publicaven el seu primer poemari a la petita editorial valenciana
Lindes, que comandava Pere Bessó amb altres poetes de la seua
generació i que en un breu però intens lapse de temps donaria a
llum un bon estol del millor que llavors es feia en espanyol a la
ciutat de València (entre d'altres el volum Imágenes
del mateix Bessó). Els joves amics, per a sorpresa de no pocs i amb
el silenci que sol acompanyar les fulguracions poètiques realment
importants, s'hi van colar per carambola empesos pels escassíssims
vents que alçaven llavors l'edició de poesia com ocells exòtics de
les comarques del sud valencià, aus de pas cap a illes més
llunyanes i fites més sòlides. Archipiélago,
des del punt de vista de l'opció lingüística, fou l'obligat peatge
que els seus autors havien de pagar per l'herència literària i
cultural rebuda, la terra diglòssica de pas d'uns poetes que veien
el món des de la pròpia llengua i que només havien d'esperar que
madurés la fruita d'un idioma que ja brillava en algunes de les
seues composicions i s'expressava amb perfecta consciència en els
seus noms literaris i civils. Per altra banda, la potència verbal
d'aquest llibre escrit a quatre mans necessitava els camins
desbrossats del castellà poètic (ben llaurats per mestres com
Octavio Paz, un dels més llegits en aquells anys) per no quedar
embullada entre les espines d'un català encara poc dúctil entre les
seues mans. L'aventura d'Archipiélago
havia estat precedida per les singladures que a Joan Antoni (Muro del
Comtat, 1957) van dur a l'antologia Migjorn
(1977) i a Jordi (Alcoi, 1958) a la composició de cançons amb
lletres esquinçades amb regust a rock i revetlla d'estiu. El primer,
poeta des del bressol de l'adolescència d'una gracilitat
desacostumada per al vol poètic, a penes si tornaria a trescar els
camins de la literatura, una reaparició escadussera a l'antologia
Llampec
d'espurnes
(1991), poemes inèdits i perduts en les carpetes del temps fins al
mutis final que ens el va arrancar un dissortat dia de 2005. Per la
seua banda, Archipiélago
representà per a Jordi Botella l'inici (fulgurant i excepcional, ja
ho hem dit) d'una llarga carrera que ens donà, a partir d'ara sempre
en català, Bolero
(1983), Cobles
vallesanes
i Disciplina
(1990), Oxymoron
(2001) i La
nit transfigurada
(2004) en poesia i La
sagrada família
(1997), Carta
als reis
(1998), Estació
terminal
(2002) o La
caixa negra
(2002) entre d'altres en narrativa i novel·la així com estudis
literaris i un bon feix d'articles i columnes de premsa i unes
quantes peces teatrals dissortadament inèdites.
Archipiélago,
doncs, fou –és– l'aventura radical de dos amics que compartien
estudis, casa, agòniques manifestacions antifranquisttes, àvides
lectures i, sobretot, la passió per la poesia que llavors es
desbordava des dels novísimos,
Paz, Pound, Eliot i un llarg etcètera que inclou els poetes xinesos
de la dinastia Tang que tan brillantment en Botella ressuscitaria en
un dels seus darrers treballs poètics en castellà. I fou una
aventura –sense a penes precedents ni continuadors–
singularitzada per l'anonimat en què suren les illes poètiques del
llibre: impossible discernir per al lector no iniciat en certs
secrets què és de Botella i què de Fullana. Perquè la jugada
consistia precisament en això, a la manera mallarmeana, en la
dissolució del jo de l'autor (i el del lector) en la mar del
llenguatge poètic, en els laberints i jocs verbals que celebren la
passió eròtica, l'íntim sil·labari que dóna nom als misteris
dels cossos, la creació d'un univers clos però perpètuament en
moviment i obert a noves possibilitats significatives, completant-se
tothora en el diàleg mut de la lectura.
Trenta-sis
anys després d'aquella meravella (heus-ne ací un petit tast: "y
sin embargo estás tan cerca / que con solo estirar mi brazo /
alcanzaría / a desvelar el misterio de tu noche // pero no quiero /
descubrir tus tatuajes / cubiertos de polvo milenario / ni oír tu
voz de mansión abandonada / entre sílabas de jaramagos // prefiero
estar cerca / tan cerca que el reverbero de la luna / me anegue / en
los jeroglíficos / de tus muros desconchados / hasta que con el
nuevo día / lance mis dagas / contra tu piel de barro"), hem
d'aplaudir la iniciativa i el treball desplegats per Mercè Climent
(filla de Joan Antoni i escriptora també al seu torn) i Germania.
Amb aquest gest filial i gràcies a una versió en català en general
molt ajustada a l'esperit primigeni excepte en algun detall menor,
Archipiélago
ja no només s'incorpora amb sentit i nom propi, Arxipèlag,
al cabal fèrtil de la nostra literatura, sinó que ens brinda
l'oportunitat del balanç històric i la ubicació en el lloc
pertinent de dues de les més fèrtils i interessants illes poètiques
de la nostra mar.
[Publicat a Saó núm. 396, setembre de 2014.]
[Jordi Botella i Mercè Climent en una imatge recent.]
D'aquells ja llunyans anys 70, encara desconec tanta informació literària! Tot aquest bagatge cultural, cal rescatar-lo de l'oblit, explicar-lo, criticar-lo en sentit positiu. Els qui ens en sentim hereus ho agraïm. Els qui no se'n senten hereus, acabaran sentint-se'n.
ResponEliminaEn els 70s es van fer coses molt interessants algunes de les quals potser són el precedent del que ara es desenvolupa. Però massa factòtums van monopolitzar-ho i moltes coses van quedar amagades. Aquella època, amb tot, convé no sacralitzar-la (ja ho van fer els qui tenien tanta pressa de pujar al tren de la història, en primera i amb un motlle de la pròpia efígie preparat). Fou un temps de confusió i creativitat, el que ens va tocar, moltes de fredes i alguna de calenta.
ResponElimina