Vicent Micó sempre en la memòria

Vicent Micó i Garcia, el nostre pare Vicent, ens va deixar ahir. Aquest capellà, nascut a l'Olleria en 1928, fou molt popular a Alcoi d'ençà que es va fer càrrec de la parròquia de Santa Rosa a finals dels anys 60. El seu compromís amb el poble, les lluites per la democràcia, els drets civils i la cultura de la pau i la no-violència, i el seu tarannà inquiet i generós, el portaren ja fa més de 40 anys a fundar una comunitat a Turballos, el poblet abandonat del comtat que va rehabilitar amb els seus amics i on hi ha establerta i arrelada una de les experiències de vida alternativa més suggestives i creatives del país. Quan li preguntaven, a ell li agradava dir que Turballos era un poble valencià i ecològic, un espai obert a tota aquella persona que ho necessités en qualsevol moment, un grup de persones que tenia en l'autoabastiment d'aliments i altres necessitats bàsiques una de les divises bàsiques. El cristianisme de Vicent, enriquit amb les ensenyances de Ghandi, era de socarrel, de terra llaurada, d'olivera i garrofer, d'amor universal a la gent i la natura, de pau i d'harmonia espiritual, equilibrat en la causa dels pobres, en la causa dels oprimits, en la causa del País Valencià. Sense renunciar mai a l'estudi i la reflexió teològica, el sentit que Vicent va donar a la seua vida era de xafar terra en el compromís i la consciència que el manament «guanyaràs el pa amb la suor del teu front» volia dir amor al proisme des del respecte rigorós a la igualtat i al dret a la diferència. Volia dir també, lluny de tot afany proselitista, que el cel en el qual va creure s'havia de construir a la terra, al marge de les misèries del poder i sovint enfrontant-s'hi. La seua església s'escriu en minúscula i és d'una fidelitat etimològica estricta al concepte d'assemblea, de comunitat humana, de conveïns, de cooperants, un comunisme fet a base d'amor i respecte per la vida i que implica una renúncia explícita als privilegis de la institució eclesiàstica per abraçar la noble causa de la solidaritat humana.

La seua militància a favor de l'idioma i la cultura catalanes (per a ell la paraula era sagrada), mantinguda amb persistència i humilitat durant tants anys, li valgueren el Premi Joan Valls i Jordà de l'any 2004. Vicent fou també una peça clau en l'organització de les Marxes per la Pau i la No-Violència, en les activitats de la Plataforma 0'7 i del grup Alcoi per la Pau. Ens deixa a més una memorable obra escrita, en forma de traduccions del Nou Testament i alguns psalms al valencià

–traducció que per cert va presentar el poeta Joan Valls a Alcoi en el seu moment– però també d'articles periodístics que van ser publicats, entre d'altres, al Ciudad de Alcoy, a El Punt-Avui o a la revista Saó. Reflexions des de Turballos (2017), llibre editat encara no fa un any per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, arreplega part d'aquests escrits.

La dimensió humana de la seua figura menuda, ferma i plena de vida, tal vegada es pot resumir dient que Vicent fou un home bo, un home de bé, un home de pau i amor, paraules que lluny de la vana grandiloqüència amb què alguns volen pintar-les, tenen la profunditat i la solidesa de les coses de veritat, de les coses que perduren. Com el seu exemple i la seua memòria. Els Amics de Joan Valls, i totes aquelles persones que l'hem estimat, trobarem a faltar la seua presència fidel en companyia de l'amiga Pilar Matutano Roig cada vespre de premis i poesia, cada primer de maig d'homenatge i dignitat a la Placeta del Fossar, cada vegada que a les faldes del Benicadell i a Turballos, pels carrers d'Alcoi i en els infinits camins del país, s'anuncie el retorn de la primavera, el feliç temps de plenitud de les cireres, la fermesa de l'esperança, la seua abraçada, les seues barbes franciscanes, la seua indumentària austera, el seu somriure. Descansa en pau.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dijous 11 de gener de 2018.]

 

 

[El pare Vicent, el primer assegut a la dreta, a la tertúlia d'El Micalet, València, el dilluns 6 de juny de 2011. Entre d'altres, al seu costat Francesc Jover i Josep Lluís Bausset. Foto cedida per Josep Miquel Bausset.]