diumenge, 20 de juny de 2021

Les ressaques

Podem atribuir-ho al moviment natural d'expansió i retracció de les aigües (de mars, de rius…). O als efectes de l'excés d'ingesta d'alcohol o qualssevol altres substàncies dures. O ara mateix al paisatge devastat que es dibuixa a les que semblen acaballes de l'actual pandèmia. Es mire com es mire sempre hi ha un endemà de la marea, de la borratxera, de l'accident, de l'excés o el defecte. Encara no t'has recuperat d'un qualsevol trasbals que n'has d'enfrontar un altre de nou sense a penes temps per recuperar forces i alè. Pedalejant per la ciutat, per alguns dels escenaris en què la ressaca de la grandiloqüència buida d'altres èpoques s'enganxa com una llapassa al present, vas repassant algunes de les cicatrius de València, l'arquitectura com a història viva que encara fumeja, els espais buits, vetats al comú, els rastres de l'elitisme, les superfícies insignificants a força d'hipèrbole i falsa magnificència. L'abandonat circuit de Fórmula I seria, en aquest sentit, el paradigma de la burrera i el faraonisme més analfabet al servei d'un sistema de corrupció que va estar a un pam d'enfonsar-nos en l'abisme. Què en farem si hem de combatre els efectes d'altres funestes ressaques, els fangs endurits de tantes pluges com vèiem caure mentre xiulàvem i miràvem cap a un altre cantó més amable? Paisatge de desolació i misèria, reialme d'escombraries i de rates, que només el millor periodisme, el de la crònica i les fotos d'Esperança Camps i Jesús Prats, és capaç d'il·luminar. I potser val més l'estridència de les ruïnes que no el dels motors de les fantasies d'un poder paranoic. Però què n'hem de fer? Ciutats d'arts simulades i ciències decoratives on habiten tots els fantasmes i deliris molt útils per a postals de contractes matrimonials acabats de signar i peus de fotos de passavolants. S'enlaira la vista del passejant per les altituds del castell kafkià que alberga la televisió valenciana, un altre monument de la megalomania de temps de negociat autonòmic i alegria pressupostària de vaques grosses. I amb l'espoli que encara ens cau damunt i tot el dèficit de recursos! Cal no pensar gens en la gent de peu, convertida en mera propietària circumstancial de vots, per traçar aquestes excuses descomunals dels negocis; no, rectifique, cal pensar-hi molt detingudament, precisament per intimidar-la, per dir-li que tot això no li pertany, que és només la trista metàfora d'un poder assentat en l'ordre immutable de la jerarquia que es paga amb els diners de tots. Què fer-ne, com no convertir la ressaca, tanta ressaca, en excusa per a la impotència? Perquè al capdavall haurem de reconèixer que vivim instal·lats en una o altra ressaca, ressaques que són formes de vida, reconèixer que som la conseqüència del que vam ser, però que no podem desistir de construir l'arquitectura del present i del futur amb els materials de tant d'enderroc com ens deixa la ineptitud i l'estultícia. S'esllangueix per la gran avinguda el crit avortat en estadis de futbol impossible, el coliseu que somiava l'eternitat i s'enfonsà en el malson de les ruïnes molt abans de conèixer l'esplendor de la glòria. Què farem amb les graderies de la fantasia i de l'engany? Com recuperarem els diners i la dignitat volatilitzada dels negocis bruts (perdó per la redundància)? A colp de pedal arribem a la ironia que va pintar amb vernís ausiasmarquià ("Veles e vents han mos desigs complir") un immens pavelló a un pam de la que encara es diu Marina Reial Joan Carles I. Els noms també poden ser una herència ruïnosa, un insult, un homenatge al menyspreu i la cleptocràcia, al pal de paller d'un sistema corrupte. Correm el risc constant d'atribuir a les ressaques les inèrcies presents, la manca de tremp polític i de la necessària gosadia, la incapacitat per als projectes col·lectius que ens mobilitzen. Correm el risc de creure'ns esclaus del llast de la història, sotmesos per voluntat divina a l'imperi dels tabús i els prejudicis, al complex de l'ase que volta la sénia. És bo pensar-hi ara que, diuen, comencem a eixir de la llarga pandèmia i entrem de ple en la nova ressaca.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 18 de juny de 2021.]

 


 [Imatge: Prats i Camps, Vilaweb 26/5/2021.]

2 comentaris: