diumenge, 18 de juliol de 2021

Les onades

Algunes metàfores arriben a ser tan usuals que es fonen amb la nova idea o paraula que designen i releguen a un segon pla el significat primer. Tal s'ha esdevingut amb la paraula onada, com en el seu moment amb tsunami, que és d'origen japonès i vol dir una cosa així com "onades de port". Les relatives al temps i els canvis estacionals, la natura i la meteorologia són terrenys molt fèrtils per a la sembra verbal i del pensament. En alguns casos el còctel de la metàfora ha mesclat tan bé els seus ingredients que n'ha fet substància resistent al vaivé (ja que d'onades parlem) de les modes i mudances. La majoria d'aquests enllaços feliços ens arriben per via de la tradició, però d'altres els veiem créixer, ascendir i davallar, per l'impuls de la interacció social intensificada en l'extensió de les xarxes comunicatives. Hi ha metàfores que es mouen fugaces com meteorits pels cels mediàtics però d'altres són estreles que brillaran molts anys. Però quan la felicitat es converteix en un segrest que dessubstancia el significat de les coses, necessitem el concurs dels poetes perquè alliberen la paraula del captiveri de l'interès i la violència i restituesquen l'harmonia del sentit. Així sembla que passa amb la paraula onada aplicada a la pandèmia de covid-19 i les successives embranzides del darrer any i mig. Ja usava la medicina la metàfora o fou una troballa periodística o un invent de les xarxes, el funcionament de les quals recorda els mecanismes geomètrics d'expansió d'una epidèmia? Ho ignore. Però ens diuen que estem vivint la cinquena onada (ja no cal especificar de què), que ara s'acarnissa amb gent per davall dels quaranta, nombre convertit en metàfora de l'inici d'una certa decadència, i els no vacunats. Entre la desil·lusió (que necessita la il·lusió prèvia), la impaciència i la incredulitat, alguns científics avancen que la cinquena podria ser la darrera (el mateix se sol dir de la tercera). Podria ser. Amb la universalització de les vacunes, la millora del sistema sanitari i les mesures profilàctiques i de tractament de la malaltia i, molt especialment, del paradigma de les relacions dels homes entre ells i amb la natura. Podria ser.

Mentrestant contemple una vegada i una altra la mar, el moviment infinit de les ones. Com el foc, la mar és el paisatge per excel·lència de la infinitud, i la mirada no s'hi cansa mai. A la mar sempre ens fa l'efecte que està a punt de passar alguna cosa i no ens la volem perdre. Però el que s'hi veu si la saps mirar és el canvi constant, els colors, el pas de les hores, alegria de veles i vaixells, l'efecte dels vents sobre l'espill de l'aigua, a primeres hores una tramuntana molt suau, el llevant a dia avançat, el llebetjol del capvespre, la calma breu i perfecta a posta de sol, les aus que la creuen entrant i eixint per la línia de l'horitzó en què els blaus-verds-grisos-blancs de la mar sembla que toquen la volta del cel i els núvols. Em venen al cap, a la impensada, els Poemes en ondes hertzianes, la metàfora papassetiana del maquinisme jovial desplegada en vitalisme i rebel·lia, i Les ones de Virigina Wolf, la novel·la de les sis veus monologades que expliquen les vides de sengles personatges. Remunta també les ones de la memòria Álvaro de Campos, el moviment ondulant dels seus versos exaltats plens d'energia mareomotriu. Què deuen al vaivé de les onades les composicions homèriques o l'Eneida, tot ritme poètic que tinga de rerefons el mar i les seues aventures i mites? Ho rumiava desvagat mentre nadava damunt les ones a punta d'alba i veia els primers passejants de la platja, dones sobretot, d'una en una, encara somnolents, passejant el gos o caminant amb deler gimnàstic damunt l'arena. La platja ha anat omplint-se de presses i mòbils i a penes si deixa temps per contemplar la mar i les ones. Les masses estiuejants han canviat l'escenari del seu tràfec però hi solen conservar ànsies i rutines. Tampoc hi ha temps, en aquest vertigen que sembla voler frenar el pas dels dies però provoca l'efecte contrari, per a la salutació al desconegut i la conversa frugal. És fàcil ací distingir entre indígenes i forasters. En general, aquesta clientela de la platja hi actua com a estrangera, aliena al paisatge, indiferent al proïsme, ignorant esforçada de les coordenades socioculturals que configuren l'espaitemps que habita. O trepitja en tants casos, simple punt de fuga i evasió, lluny del misteri de la rotació incessant, de la bellesa de les onades del temps. Potser tots tenim el mateix aire desvalgut i convalescent davant un món que no s'atura, davant les ones que, si les saps estimar, t'encomanen l'energia vivificant del moviment i són metàfora feliç de la infinitud del temps.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 16 de juliol de 2021.]

 


 

1 comentari: