Estranger en les dues ribes

Aquesta nota fou escrita el 14 d'octubre de 2009 per a la revista Saó, que la publicaria el mateix mes en el número 342. Quasi tres anys justos més tard, el 16 d'octubre passat, se n'anava per sempre el gran poeta José Luis Parra, a qui a penes vaig tractar en l'atrotinada editorial de Víctor Orenga en 1987, quan corregia les galerades del meu llibre De foc i danses, però a qui sempre he llegit amb l'ai al cor, que és la millor manera de llegir poesia. Per sort, ens deixa una obra immensa. Ja ets a l'altra banda de la frontera, José Luis, amic.

· · ·

De la frontera, José Luis Parra. Pre-Textos Poesía, núm. 989, València, abril de 2009.

· · ·

És José Luis Parra (Madrid, 1944) una de les veus més autèntiques de l'actual panorama de la poesia castellana. I ho és, de manera brillant, des dels primers llibres publicats per Edicions de la Guerra / Café Malvarrosa, Un hacha para el hielo (1994) i Del otro lado de la cumbre (1996) i encara des de l'inicial i avui introbable Más lisonjero me vi, accèssit del Primer Certamen Literari Vila de Mislata en 1989. L'autoretrat minimalista que són les solapes dels llibres ens el dibuixa com un poeta tardà la “prehistòria” literària del qual es podria rastrejar en algunes revistes i iniciatives literàries de la València dels 70. Siga el que siga, però, el que entenguem per poeta tardà i fixem on fixem les esborradisses fronteres que separen història i prehistòria, no hi ha dubte que la poesia de Parra naix a la llum de la impremta amb uns contorns ben definits, aliena als titubejos que caracteritzen els tendres territoris de les provatures i, sobretot, com un cant de profunds tons elegíacs, com el viatge al cor de les tenebres d'una vida trencada –i, no cal dir-ho, redimida per l'elixir de la paraula. En efecte, hi ha prou de fer un colp d'ull als títols que identifiquen els llibres del nostre autor per intuir el que la seua obra té d'adéu, d'arrap per la pèrdua, del calfred que hom pot sentir quan es té el valor de mirar de fit a fit el rostre de la mort. A excepció a penes d'aquell rabeig d'aigües torrencials de Los dones suficientes (2000), tant La pérdida del reino (1997) i Tiempo de renuncia (2004) com la seua antologia Caldo de piedra (2001) –imatge que per cert té alguna cosa de celaniana–, més els poemaris ja citats unes línies més amunt, ens avancen per reducció simbòlica el sentit i la intenció últims de la poesia de Parra. És especialment significatiu i oportú, pel que té de revelador sobre la manera com el poeta entén la poesia, el títol del seu segon poemari, Un hacha para el hielo, paràfrasi de la metàfora amb què Kafka definia la funció que acomplien els llibres imprescindibles que, lluny d'afalagar els nostres sentits o d'entretenir-nos el tedi, procuren el prodigi de badar la mar gelada que habita a l'interior de cada u de nosaltres. La poesia, doncs, com un revulsiu, com un sotrac, i els versos com destrals que tallen els arbres de la veritat i ens la fan accessible en una experiència que no ens pot deixar indiferents.

És De la frontera un poemari escrit entre 2002 i 2007, en les dures rodalies de la seixantena on el poeta se sent “Ya extranjero en las dos orillas”, ço és, la de la vida i la de la mort (les dues ferides del famós poema de Miguel Hernández). Bussejar pels abismes de l'experiència i emergir a la claredat és, en el fons, el propòsit de tot poeta. L'èxit de l'aventura, que es xifra en la capacitat de commoure el lector usant amb destresa la destral de les paraules, depén de l'aptitud per a la nitidesa, per a la gracilitat verbal, per a l'equilibri que fan comunicable i perdurable el resultat de la seua immersió. Parra és, en aquest sentit, un poeta lluminós, d'una dicció clàssica i serena. I ho és encara més i per contrast tenint en compte la terra que trepitja, l'expressió del dolor en què ens embarca, cosa que només resulta possible quan la profunditat de l'elegia s'alimenta d'una estima indeleble per la vida. Si el poeta fa recompte de les seues desfetes ho fa impulsat per un vitalisme revoltat, per un desig de més vida, perquè és cul de mal seient, estranger aliè als gestos i filigranes dels acomodaticis. Entre hospitals on s'ensuma la mort concreta dels pares, habitacions plenes d'absència, en la incerta tremolor d'albes i crepuscles, en el pas d'estacions, paisatges i records, en el sentiment constant de la pèrdua, en el tràfec de la ciutat i l'escalfor dels bars, en el diàleg creatiu amb altres poetes i poemes, en l'homenatge a l'amic mort (de l'impagable poema dedicat a Víctor Orenga), Parra ens regala la llum de la seua paraula. Només un tast: “que el aura luminosa sea como el ave / que cantaba al albor, / y esperar que los muertos, ya incorruptos, / entierren en sus alas a la muerte”. Capbusseu-vos en el mar que ha obert la destral de la poesia i nadeu-hi a pler, pugeu amb la poesia del savi Parra.

El coix i el mentider

Diuen que s'agafa abans un mentider que un coix, però no estic segur que siga així a la vista de la lentitud amb què alguns notables mentiders van a raure a mans de la justícia. Parlem de mentiders a l'engròs, és clar, de professionals de l'engany, la simulació i el frau, que aprofiten el poder de què disposen per botar-se la llei (sovint dictada per ells mateixos) a la torera, i una volta a l'altre costat delinquir a consciència i golafreria. Podem suposar de quin peu coixeja la gran mentida de Blasco, però per molt que tinguéssem presa la mida a les seues troles (i cal reconèixer per una vegada algun mèrit a aquell zero a l'esquerra que fou Lerma, especialista en l'elaboració de fulminants discursos per a insomnes però primer també a avisar de la magnitud de la bola que ens havia de caure damunt), ja feia més de tres dècades que es movia per la política institucional valenciana (i qui diu això diu corrupció i mentida) sense que ningú pogués agafar-lo fins ara. I això que es mogué entre les bambalines del FRAP, les ombres xineses de mil nyaps organitzatius, els fils que movien els titelles del PSOE i la gran òpera bufa final del PP, on la gota de l'ambició ha fet vessar el got del teatre polític a compte de l'ajuda solidària internacional. En la trama de mentides ordides sempre des la sala de màquines del poder, vés per on, el de la Ribera (com diria algun locutor monocorde de Canal 9) uniria el seu destí amb un altre espectacular mentider caigut aquests dies en desgràcia, Gao Ping, ni que només fos per la via matrimonial per la qual el mafiós xinès s'embutxacà quasi mig milió d'euros públics per unes dubtoses fotografies. Segons el grau i el blindatge de l'enganyifa, costa molt més d'agafar un mentider que un coix, almenys en la perifèria valenciana, encara que tingues tractes amb algú que es diu Tauroni, nom que equival quasi a un ofici o a una declaració d'intencions. Val més que no esmentem noms de la gran factoria valenciana (per no viatjar més lluny) de la mentida, a compte de vestits de senyoret, bosses Vuitton o esportius descomunals, parcs temàtics o aeroports inservibles, perquè la llista és massa llarga i encara afecta un de cada cinc diputats del PP. Amb tot, no em diran que armar-se la gran mentida amb decorats de cartró-pedra de presumpta ajuda solidària no és com molt barroc, molt de soca-rel i molt valencià, molt digne, fet i fet, d'un personatge de l'assedegada i al capdavall ridícula grandària d'en Rafael Blasco.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 d'octubre de 2012.

El fracàs

Recorden? El de Terra Mítica, aquell nyap, fou el primer vaixell insígnia a fer estrepitosament aigua, malgrat les poalades milionàries amb què van voler salvar-lo en els temps de la superabundància (dels beneficis privats a costa del bé comú). Fou, doncs, principi i final d'una boja aventura que va durar vint anys, producte estrella de l'obsessió que pretenia lligar els gossos amb llonganisses. Tanta estupidesa segurament no hauria estat possible si Zaplana el saltataulells (que segueix imparable avui dia la seua cursa), propomocionat a l'ombra de Benidorm, no s'hagués trobat en aquells temps dirigint l'adrogueria del carrer de Cavallers. L'alegria torera i desacomplexada del de Cartagena va poder amortitzar l'invent des de la primera rajola especulativa amb què va alçar-se l'edifici, que tenia com a únic objectiu enriquir d'una tacada quatre espavilats ben col·locats i com a coartada legal la sacrosanta llibertat dels mercats, la injecció abundant de diners públics i les lleis escrites com vent de popa. Tota la pantomima de reflotació d'aquell bunyol condemnat al naufragi no fou sinó l'escenificació d'un fracàs per on es dessagnava l'alqueria autònoma, el maquillatge d'un cadàver que grotescament havia de semblar encara viu com a icona de la política de classe que el PP imposava al país mentre destrossava el seu teixit productiu i les últimes resistències de la dignitat civil. Terra Mítica fou la primera fitxa del dòmino, el primer bufit de l'huracà, la crònica anunciada d'un malson en majúscules que ha arrasat el país i que ara emet els darrers llampecs mentre a l'horitzó ja s'albira una nova majoria social per al canvi, que només podrà ser radical i de baix a dalt. El nostre particular Tren de la Bruixa arriba al final d'un llarg i fosc túnel. Mentrestant, algú com Luis Esteban, exdirectiu del nyap i també del de la CAM, assegura en seu parlamentària que la culpa d'aquest fracàs la tingueren els [sic] directors de les escoles valencianes, que preferien enviar els seus alumnes a Port Aventura. Ja em diran vostès què podíem esperar d'aquest país amb personatges tan conspicus com el citat al capdamunt de certes institucions. Però si l'acudit fos cert, llavors més a favor nostre perquè es demostraria la imprescindible existència d'una escola pública al servei de la sensibilitat i la intel·ligència dels ciutadans. Déu meu, el cos de directors com a darrer reducte de la resistència saguntina al risible fracàs d'un poble! Visca l'escola, muira Terra Mítica!  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 13 d'octubre de 2012.

Sense novetat

Tal vegada l'única novetat que envolta el 9 d'Octubre d'enguany és que Canal 9, segons tinc entès, no retransmetrà la Processó Cívica, que no sé per què encara es diu així malgrat els episodis d'incivisme per a què històricament ha servit d'excusa. Ignore si hi ha gent que veu aquestes coses per la tele i quines són les xifres dels radicals partidaris d'ofrenar noves glòries a Espanya que acudeixen a la cita més emblemàtica (puix que d'emblemes exclusivament va la cosa) del blaverisme institucionalitzat. La no compareixença de les càmeres de la televisió autònoma (però sempre dependent del poder de torn, central i perifèric), no es deu a cap canvi en la trajectòria carrinclona que defineix la casa, sinó fruit de la vaga dels seus treballadors, que ja veuen sobre els caps la immensa guillotina de l'ERO que n'enviarà 1.200 al carrer i que ja ha obert expedient a 50 d'ells que van gosar protestar en viu i en directe. Els serveis mínims de rigor sí permetran informar, en canvi, sobre el ritual de besamans, autobombo i canapès que se celebrarà com sempre i amb una mica menys de glamour i, suposem, menys copes i picadetes per barba, al Palau de la Generalitat, així com l'èxtasi de la davallada de la Senyera erecta des del balcó de l'Ajuntament i el solemne Te Deum de la Catedral. Poca novetat, doncs, si no és que considerem com a tal la neteja en vespres de la gran diada d'alguns càrrecs del PP imputats en una causa o altra que ara passaran a la cambra dels mals endreços fins que l'oblit, la carpetada judicial o el riu de la història se'ls enduran avall, confosos en el poti-poti que avui encapçala l'extotpoderós Blasco i que integren ja un de cada cinc diputats-imputats del partit, poca broma. El gest de Fabra-Ciscar, així, sembla una cosa molt torera i per a la galeria electoral, feta una mica a contracor i per salvar els mobles. Però heus ací de nou el 9 d'Octubre, tan dessubstanciat institucionalment com ho és des de l'invent de la Comunitat, que almenys ens excita la curiositat de comprovar quants partidaris de l'himne de les ofrenes queden dempeus per defensar la brutal retallada amb què l'Estat paga els serveis prestats i la fidelitat a prova de bombes (i pressupost) dels súbdits valencians. O com ens ho farà empassar el Molt Honorable en el seu discurs per a l'ocasió, que apostem que serà tan pobre en la retòrica i el contingut com ho és des que el temps és temps per aquestes rodalies del regne. 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 6 d'octubre de 2012.

[Foto de CCOO-PV.]

Democràcia

El que ha passat, està passant i passarà a Catalunya en els propers anys és abans que res una gran lliçó de civisme i democràcia, quan ja crèiem esborrats del mapa aquests valors per l'onada de corrupció, adulteració de la llibertat i crisi-estafa que tot s'ho enduu. En primer lloc per la magnitud de la mobilització, sense precedents potser a nivell planetari, i en segon lloc pel que té de restabliment de la confiança en uns representants polítics àgils a l'hora d'interpretar la realitat social i assumir els reptes i riscos a què empeny la força del carrer. Ni una cosa ni l'altra no s'improvisen perquè són el fruit d'una cultura democràtica profundament arrelada al país i de la confluència de molts forces en un projecte engrescador i transversal, social i nacional. Perquè el que passa la majoria de les vegades, per exemple al País Valencià, és que els polítics siguen sords i cecs a les demandes populars, més o menys assídues, massives i cridaneres. El curs passat, sense anar més lluny, no un milió i mig d'una tacada com a Barcelona, però sí centenars de milers de ciutadans durant mesos vam eixir al carrer sense que això provoqués ni mitja dimissió o escurcés ni un minutet la plàcida migdiada on viuen els sicaris del poder que ens malgoverna i la seua parella de ball del bipartidisme. La sensació, bona per a la inhibició cívica (somni d'una dreta com déu mana) però perillosa per la carcassa de frustracions que pot esclatar violentament, és la de l'ase que volta la sènia. La sensació és que l'acció política democràticament expressada al carrer no serveix de res i que ens ofeguem en el cercle viciós que formen solidàriament ciutadans muts i polítics inútils. Tot això és el que està trencant Catalunya, amb una aposta radical per la democràcia i la invenció del propi camí cap a la independència, en un moment presidit per l'atonia, la impotència i la manca de sentit d'un sistema exhaurit i taponat per una monarquia invàlida, una constitució obsoleta i una classe política convertida en casta de lepidòpters. No sé si a l'Espanya rància, l'única de què de moment tenim notícia a tort i a dret, li fotrà més la gosadia de la independència o la de la impecable lliçó democràtica, si són coses distintes. No deixa de ser patètic, per bé que previsible, que agafada per sorpresa en la inòpia de la pròpia ignorància (secularment cultivada), fins ara no haja brandat més que el sabre i la legalitat desacreditada, això sí, amb idèntic propòsit. N'hi ha alguna altra després de trenta anys de més o menys democràcia?

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de setembre de 2012.

Nínxols

La tristament famosa estàtua, o el que siga, de Ripollès a l'aeroport, o el que siga, de Castelló de la Plana xifra en el terreny simbòlic més visible l'estat de defecció civil en què la societat valenciana, o el que siga, es troba a hores d'ara, després d'anys i panys (d'abús) d'omnipoder. Vull dir, mentre aquesta i altres construccions sense trellat continuaran alegrement erectes, amb aquesta virilitat fatxenda que no solament no es veu obligada a demanar disculpes pel reiterat i impune assalt a les arques públiques i el sentit comú sinó que s'exhibeix sense el menor indici de vergonya o dubte, els valencians continuarem vivint en la inòpia civil i democràtica. I de res no consola saber que aquests bunyols de la prepotència i el mal gust estan sotmesos, com totes les coses d'aquest món, a la lògica erosionadora del temps i a les fatigues de la intempèrie, que tard o d'hora es presenten en forma de ferros rovellats, esquerdes i humitats, perquè un té raons per alimentar la sospita que la capacitat de reacció d'aquest poble, o el que siga, és més lenta que la tectogènesi, dic per dir alguna cosa d'exasperant lentitud en comparació amb la rapidesa amb què transcorre la (mala) vida humana també per aquestes alegres latituds. Encara com si aquests mastodonts de l'estupidesa erigits en el paisatge urbà o natural, que com l'estàtua de don Carlos Fabra o el mateix aeroport que presideix ja són autèntiques peces d'una arqueologia del balafiament, cridassen l'atenció d'arquitectes com els que a Sicília ja inventarien i analitzen estadis fantasmagòrics alçats enmig del no-res, pinacoteques que no han arribat a albergar cap obra d'art, urbanitzacions habitades només per la boira, la ruïna i els crits de xiquets inexistents. El rovell que ataca l'infantiloide monument de Ripollés anirà apoderant-se de mica en mica d'altres objectes inútils que les generacions veuran extingir-se com si es tractés del malson d'Edgar Allan Poe de La caiguda de la casa Usher, inclosos els sorolls amplificats de la mala consciència. Les obres inútils construïdes per l'autobombo i la megalomania, contenidors (i amb això ja és tot dit) de qualsevol fotesa o caprici de nou ric, ja ocupen més lloc que tots els cementeris valencians junts, amb la diferència que en aquelles només hi ha enterrades esperances, dignitat i vergonya en nínxols d'impotència, anomenada per ací menfotisme.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de setembre de 2012.

[Rovell al monument de Ripollés. Foto publicada a El País.]

El vi dels pobres

Un tros de ceba crua, un rosegó de pa, i un got de vi solemne, aquesta és la fórmula estellesiana per excel·lència, amb el permís del pimentó torrat, solitari i magnificient com a alternativa litúrgica amb la inestimable col·laboració de la sal i l'oli cru. El vi o sosteniment de l'afany o la ràbia, el vi dels pobres. No sé com enòlegs, bodeguers i aficionats al líquid element en general no en van prendre bona nota. Segurament fou perquè en temps de flatulència i miratges d'abundors, el vi, i la ràbia, s'adornen amb la lletra engolada de la mala literatura, que només provoca acidesa i mal de cap. Però ara és temps de verema, de primeres, tímides frescors, dels horitzons on resisteix la llum que matisa la tardor, i torna Estellés, que mai no se n'ha anat de la taula, per abocar el vi dels seus versos forts i alimentar i assossegar una ràbia que de tan insistent no té temps entre nosaltres de transformar-se en una altra cosa, en una energia, per exemple, capaç de fondre els ploms, de deixar el món a fosques. Tornen els sopars a la fresca i les lectures, els poemes d'Estellés a les places dels pobles, torna a enlairar-se el vi en got, porró o catalana, per encendre les galtes i les cuixes, per veure d'il·luminar-nos una mica en la confusió, perquè les nostres idees i projectes, les nostres angúnies i esperances siguen alguna cosa més que el raig i la perícia esmaperduda dels coets borratxos; perquè de retorn al cicle dels rosegons durs que hom llança als gossos, a l'encariment de les penes i els sacrificis, a la concentració avara del poder en les mans dels de sempre, a les preguntes i respostes que amaguen a la sobirania dels pobles, el vi fort i elemental dels poemes d'Estellés centrifugue la ràbia i la convertesca en alegria i combat, en unitat i esperança. El vi dels pobres, begut solemnement a les nits estellesianes de setembre. Mentre ells, els de sempre, bramen i decreten, retallen i escodrinyen, soscaven i impedeixen, furten i s'amaguen, espolien i anorreen, nosaltres bevem el vi fort que escrigué amb tota la sang i tota la ràbia i la impotència el fill del forner que nasqué a Burjassot. És el vi que ens fa forts, amb el rosegó de pa i la ceba crua, la voluntat que s'enlaira amb el got, el porró i la catalana, com un somni que vol arrels i realitat i memòria. Si avui ens bevem el setembre a versos tan forts com una rella demà alçarem el país des del fang de la democràcia, en la germanor de totes les veus i tots els braços.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de setembre de 2012.

Onze de setembre

A la independència, s'hi vol anar per estar més bé o per evitar estar més malament, tot i que no estar pitjor sovint ja és trobar-se més bé, quin embolic, com en un bon i civilitzat divorci. No negarem les virtuts terapèutiques que una separació té pel mer fet de ser-ho i per ser voluntària, lliurement decidida. L'independent deu sentir el mateix alleujament de qui pronuncia frases com “Fins ací hem arribat!” o “Ja no t'aguante més!” i després les fa efectives amb els papers en regla a cal jutge. Alguns havíem fantasiejat amb la independència, que és paraula esdrúixola i ens venia molt bé per exercitar certa gimnàstica a les manifestacions i per un sentit intuïtiu de la jovialitat, també molt bona per a la salut, però la trobàvem tan lluny de la consciència i la realitat del país (valencià, vull dir ara), que ja ens venia bé com a recurs d'excitació de la libido. Avui, catapultada pels estralls d'una crisi que ha fet emergir a la superfície més visible el fracàs de l'espoliació anomenada Espanya, la independència ja es troba a l'agenda política dels nostres veïns de dalt escrita amb tinta més o menys indeleble en la voluntat d'àmplies masses de la població. De fet, el crit alliberador del “Fins ací hem arribat!”, que es farà més audible el proper 11 de setembre, ja és un pas significatiu per molt que la part més àrdua del procés, arreglar papers i tot això, es presumeix llarga i fotuda. A fi de comptes qui reclama la independència ja és una mica independent, i confia que estarà més bé encara que siga evitant trobar-se més malament. Vist des d'aquest costat, i llegint una premsa espanyola que vol ignorar la magnitud del fenomen i una de catalana que potser l'exagera moguda per un entusiasme al carrer que s'encomana (i en bona hora!), paradoxalment la Sènia no ens havia semblat mai riu tan ample ni frontera tan cruel. El que sembla un nou cicle històric per al país (els països catalans, vull dir ara), agafa els valencians amb una mà davant i una altra darrere, atònits en la immobilitat del nostre particular cercle. No hi haurà independència sense València? Ho dubte. Siga com siga el camí que es recorre, més enllà del que puga haver-hi de política-ficció o de fenomen encara incipient en el procés d'independència, que Catalunya esdevinga més prompte que tard un nou estat d'Europa em sembla una cosa ben factible. Veurem en tot cas quina cara se'ns queda als valencians ja en la mateixa diada, pels carrers de Barcelona. Alguns atzucacs sembla que comencen a obrir-se, alguns cercles viciosos a trencar-se. Quina glopada d'aire!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 de setembre de 2012.

El parèntesi

Deu ser que avui és 1 de setembre que tinc l'estranya sensació d'estar tornant a la realitat, siga quina siga i com siga aquesta realitat, que no sé molt bé. Com si estigués tancant un parèntesi, el de l'agost segurament, vaja, a dins el qual hi havia (amb quina enyorança escric aquest temps verbal!) una frase, menor i subsidiària d'un discurs més ample potser, però dotada de prou autonomia de sentit dins els propis límits, els del parèntesi. Reconec que aquest signe arrossega una certa mala reputació com a cosa d'excèntrics, evasius, perepunyetes del matís subliminar, però això ho diuen els partidaris de la realitat, siga quina siga, que deuen creure que és unívoca i lineal i no té temps per a insidioses desviacions. Perquè de fet un parèntesi no és sinó l'espai de l'excepció a la regla, de la idea nova que per modèstia es resigna a viure dins el seus límits i renuncia a ocupar la realitat sencera. El que passa és que de vegades una frase col·locada entre parèntesis té tanta força que es desborda i multiplica fins a esdevenir, què sé jo, una novel·la, una teoria científica, una escola de filosofia. En el fons, però, això no són sinó convencions que acceptem per no haver-nos de calfar més el cap, i la majoria de vegades no sabem molt bé què hi ha a dins i a fora del parèntesi, o a dins i a fora de la realitat, i aquest és el problema. Perquè, és clar, els parèntesis són més rotunds, més primitius, més clars, però es comporten de manera molt similar a les comes o els guionets, signes contra els quals ningú no sembla carregar les tintes. Però al que anàvem, avui és 1 de setembre i és com si estigués eixint d'un parèntesi (o entrant-ne en un altre, vés a saber). I m'adone que coses que velaven els parèntesis, com ara la independència, es desborden i comencen a ocupar l'espai que fins ara es trobava en mans de les Olimpíades, la prima de risc, la crisi i tot això. ¿Recorden la famosa cacera d'elefants i els escàndols del gendre del Rei, que s'havien quedat al marge de la realitat enmig d'un silenciós parèntesi? Doncs ara isc del meu parèntesi estival i què em trobe? El Rei que li fot una galtada al seu xofer perquè no li agrada on ha aparcat i un tal Alamán Castro, coronel de l'Exèrcit espanyol, que amenaça de traure els tancs al carrer una altra vegada si Catalunya s'entossudeix d'abandonar el parèntesi de submissió i incompetència i aspira a convertir-se ella mateixa en el seu propi text, amb els parèntesis aclaridors que calga a dins d'ell. Ja no sé a quin costat del parèntesi o de la realitat em trobe, i això no ha fet més que començar. O recomençar.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 1 de setembre de 2012.

Llum cabrera

Rubén Luzón, Ai. Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot 2011. Bromera poesia núm. 95. Alzira, 2012.

· · ·

Deia León Felipe que la primera paraula que va pronunciar un poeta fou ai. Probablement el poeta zamorà va emmarcar la interjecció, com se sol fer, amb els dos signes d'exclamació del castellà, no ho recorde. Però si comence amb aquesta impertinència la nota sobre el llibre Ai de Rubén Luzón (València, 1982) no és per suggerir cap improbable parentesc entre els dos poetes que no siga l'universal de compartir la casa del llenguatge de la poesia. Amb tot, el lament com a motor de l'escriptura, el dolor que fa expressar-lo, causa multiforme de tot assaig poètic, queden subratllats –i no crec que de manera fortuïta o innocent, ateses les dimensions del poemari– en la succinta nuesa del títol. Més aviat sembla que hi estiguéssem assistint, en el cas del títol, a un dels múltiples jocs de paradoxes, contrasentits, calculades ambigüitats i desballestaments semàntics a què ens acara el ric i suggestiu verbalisme de Rubén Luzón. Encapçalat per una interjecció insignificant (i per tant susceptible d'abraçar tots els significats), el poemari és un desplegament virtuós d'aquest lament inicial; havent accedit al llibre per una entrada tan exigua, ens trobarem de sobte en un laberint de camins infinits on perdrem les petjades i ens obligarà a tornar una i altra vegada arrere per resseguir el fil de veu que ens mena a la construcció vacil·lant de sentit i entomar l'eco de l'ai insinuat fins que n'esdevinguem tornaveu.

Em sembla Rubén Luzón un cas extrem i singular de les darreres fornades ja formades de poetes del país, molt allunyat (i en bona hora!) dels cànons vigents, siguen quins siguen, explícits o tàcits, verticals o horitzontals, i que solen desembocar, a través de pòrtics solemnes, en estances petites, asfixiants, mal ventilades, on la veu s'imanta d'espills prescindibles i s'esprimatxa en tics i bellismes que redueixen l'aventura poètica a un risc apamable i aplaudible. Que el poeta que ens ocupa, d'altra banda, haja guanyat consecutivament amb les seues rareses premis com el César Simón i, sobretot, l'Ausiàs March i l'Estellés de Burjassot podria indicar o bé una esvarada dels jurats més aviats ortodoxos que els solen conformar o bé un canvi de tendència o una obertura de mires. Amb tots els peròs i tots els ets i els uts que ens provoca la lectura d'Ai, excepte els de la indiferència, no podem sinó agrair aquesta glopada d'aire fresc.

Precedit de Cames ajudeu-me (2005) i Baladaspirina (2008), els 63 poemes d'Ai –ja ho hem insinuat– enllacen amb certes tradicions de les avantguardes en l'exercici extrem de la dicció, en l'obertura d'escletxes damunt la semàntica de les convencions, en la cerca d'una expressió singular capaç de donar compte del món singular, convuls, crispat i inestable del poeta. El llibre sembla haver crescut a embranzides, en una acumulació cronològica que és tant la de la vigència d'estats d'ànim i de motius poètics com la de les solucions formals experimentades, que alternen el denominat vers lliure (abrupte, sincopat, ple de ressonàncies i intertextualitats) amb metres i estrofes clàssics que motllurats per la veu de Luzón no perden mai el senint del risc i la singularitat. Salvant, doncs, totes les distàncies atribuïbles a una veu entossudida a insistir en l'únic que potser val la pena en poesia, a ser única i autèntica, sí m'agradaria emparellar aquest poeta per diverses raons amb alguns autors dels vuitantes i posteriors, si més no perquè una illa té més sentit en relació amb l'arxipèlag: Joan Vicent Clar, Josep Enric Grau i Maria Fullana entre els sèniors, moments i coses de Manel Marí o Elies Barberà entre els més joves.

S'acaba l'espai i estic a punt de deixar el lector dejú d'un merescut tast, tot i que ja l'avise que, com en tota poesia viva i en moviment, haurà d'apanyar-se-les tot sol davant aquesta allau de suggerències i camins on perdre's. Per on tallar-ne alguna branca? “[…] peixar els dolors / i, a trenc de plor, deixar que et broten lliures” (35); “restablirà la justícia // legitimada pels centenars de generacions / que ens van precedir, que / abnegadament semàntiques / van sacrificar / porcions excessives del seu / talent / per tal d'assolir una interpretació plausible // del desfici que ens persisteix, / que ens sobreviu en forma d'enamorament” (26). Risc de l'excés? És clar, però és que no hi ha poesia sense risc. La maduritat, que cisellarà aquest bon poeta que ja és Rubén Luzón, portarà el blat de més bones collites.

Publicat a Saó núm. 372,  juny 2012.

La llàntia del poema

Jordi Llavina, Vetlla (Un poema). Tres i Quatre, Poesia núm. 150. Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés (XL Premis Octubre) 2011.

· · ·

Conegut sobretot arran de la seua novel·la Nitrato de Chile, premi Josep Pla de 2001, l'escriptor Jordi Llavina (Gelida, Alt Penedès, 1968) és autor d'altres tres novel·les i d'un bon feix de llibres de relats, alguns de destinats al públic infantil. No és sinó a partir de 2006 que irromp –i de quina manera brillant!– en el camp de la poesia amb la publicació de tres poemaris, que precedeixen el que avui comentem: La corda del gronxador (2006, Premi Ciutat de Palma), títol que s'inspira en un poema de Joan Alcover que també és reportat en aquesta Vetlla, Dietari d'un setembrista (2007, Premi Alfons el Magnànim) i País de vent (2011, Premi Vila de Martorell).

A l'espera de poder recórrer amb calma l'obra d'aquest poeta, per a mi nou, no tinc cap dubte que Vetlla és un llibre excepcional, no tant per les seues dimensions com per la qualitat d'una obra que es manté en un punt molt alt de tensió poètica de principi a fi. El llibre, que es presenta com un tot unitari des de l'epígraf (Un poema), és un extens poema narratiu de 1.722 versos o “relat moral / d'uns anys que van estructurar-me” (p. 50), o “una novel·la en vers” (p. 66), definició molt més dubtosa, provocativa i joganera. El poeta, identificat amb la primera veu inexcusable del narrador-protagonista, torna a obrir un llibre de poemes que una amiga li va regalar vint-i-sis anys arrere, a primeries dels vuitanta. Del llibre en cau un vell bitllet de tren, groc, una cinta que marcava el punt de lectura, un fum d'anotacions a llapis, una taca de cafè, signes del temps fugit, i s'hi torna a fer visible la dedicatòria de l'anònima amiga en tinta blava “Jo no hi seré, i tu em vetllaràs”, amb dues ratlles correctores damunt el pronom em. A partir d'aquesta enigmàtica frase, de contundència lapidària, es construeix tot el poema amb fils narratius que ens porten a la reconstrucció, feta amb el cisell precís dels records però també amb el vapor incert de les enrònies del temps, de la història dels nostres protagonistes, d'alguns altres personatges no sempre “secundaris”, d'ambients i paisatges, d'espais (el Cafè del Segle, on en un descuit, el llibre va guanyar la seua taca de cafè en “forma de Sicília” i que semblava “la sang que una ferida / estampa en un bolic de benes” (p. 15); el vell castell, amb el bosc que es va cremar, un banc per als amants al costat d'una font). Sabem des del principi del poema que l'amiga va anar-se'n un dia i que el poeta no l'ha tornada a veure, i que el llibre de poemes amb la seua dedicatòria n'és l'herència més tangible, a partir de la qual, com una insistent i suggestiva metonímia (“Ella, ¿no hi és? I jo, ¿què vetllo?” (p. 11) flueix el riu d'aquest llarg poema. Per sobre de tot, acompanyant el sinuós dibuix que va traçant-se de l'amiga i del mapa literari que els anys van desplegant (n'és l'altre motiu central, estretament unit al de l'amor dels joves, la cartografia literària, l'explicitud d'una poètica, el sentit de l'escriptura, els mons dels llibres), hi ha la veu moral del narrador que revisa, en un exercici tan obert i incomplet com la memòria, aquest episodi fundacional d'una vida que ja ha perdut la innocència del paradís (p. 67).

Més acostat en to i profunditat, al meu parer, al Ted Hughes del commovedor Cartes d'aniversari adreçades a Sylvia Plath que no al Gabriel Ferrater del cèlebre “In memoriam”, el poema de Jordi Llavina s'estructura en tres parts. Correspon a la primera, integrada per 165 estrofes de dotze versos octosíl·labs, el desplegament íntegre del relat; la segona és una mena d'interludi de 38 quartets en versos alexandrins de rima encadenada, una reflexió final amb el poema “Glòria” que el poeta rellegeix en el vell llibre al cap del temps com a motiu central; la tercera part, o epíleg, reprén la narració des del comiat silenciós de l'amiga a la matinada fins que al migdia el poeta torna a casa en 250 versos decasíl·labs.

Real o fictici, aquest The pillow book editat en 1915 a Boston comprat per l'amiga en una lliberira de vell i del qual es citen tants títols de poemes i versos en català (i això ens fa pensar que és fruit de la fantasia narrativa, potser perquè importa més ací l'eficàcia simbòlica que la simple versemblança) concentra la màgia, bella i amarga, de l'evocació, és la prova irrefutable del pas del temps amb les seues ombres. Entre les seues pàgines, com entre les parets d'una casa, hi ha el principi i el final d'una llarga trajectòria, l'esforç d'una reflexió que –nec spe nec metu– acara el poeta amb la pròpia vida per omplir-la de sentit gràcies a una escriptura radical i autèntica, al caire esmolat de les veritats poètiques.

Publicat a Saó núm. 371, maig de 2012.

Come prima

Ho reconec: em costa articular la fórmula més popular dels nostres dies, la famosa prima de riesgo. I no per cap dificultat de caràcter psicosomàtic, metafísic o semàntic (i ja em perdonarà el lector l'estranya barreja d'ics). Prove de transliterar-la a un nivell més comprensible i m'ix una absurda cosina de risc que, enmig d'insondables misteris, és ràpidament descartada en favor d'una no menys improbable prima de risc, tan indicible en la seua hibridesa que posa la carn de gallina. No hi ha manera d'agafar la vaca pels collons, i això que fa mesos que desdejune, dine i sope en companyia de l'estrany herbívor, i que, fruit d'aquesta convivència, hi mantinc ja una certa familiaritat, semblant a la que ens lliga a una parenta llunyana que fa temps que no tractem. Com aquelles paraules que de sobte et trobes pronunciant mecànicament, en moments de tediós descuit, i que a força de mastegar-les van perdent tot rastre semàntic fins a convertir-se en un insípid xiclet que no escups per respecte a la concurrència, em passa amb la prima. Repetesca amb mi: prima de riesgo, prima de riesgo, prima de riesgo… Debades prove de personalitzar la segona part de l'enigma en un Risc que concrete la fatal abstracció en una cosa tangible, amb cara i ulls, però els candidats a model real del cognom inventat s'amunteguen a la porta de la imaginació i ho deixen tot brut. Com a última solució em trac el conjur de la boca, ja fet un mesclòrum indecorós, alce la tapa del vàter, l'hi llance i estire la cadena. Quan isc al carrer, alleujat i decidit a beure'm un parell de cerveses fresquetes per celebrar-ho, les primeres paraules que arriben a les meues oïdes són precisament prima de riesgo. Les ha pronunciades, en un apart, el cambrer que m'ha servit la cervesa, després una de les xiques de la taula del costat que fumava amb displicència, i abans d'escometre'n el segon glop, un dels vellets que jugaven al xamelo mentre deixava caure el sis doble amb un esclafit sobre la taula de marbre. Em resigne pensant que la prima, mentre em passa pel cap veloç com la brisa el come prima, più di prima t'amerò, ha decidit quedar-se, com una andròmina inútil i vella, entre les coses, en el fosc racó reservat a les miquinòries més arnades i insignificants que de tant en tant burxen com un dolor que no sabríem localitzar o una boirina que ens fa anar a les palpentes. No hi ha més remei, doncs, que anar tirant amb el nou pes a l'esquena i desempolsegar les paraules que encara tenen sentit per no acabar completament idiotes. O idiotitzats.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de juliol de 2012.