Raimon i nosaltres

Potser convindrà aclarir d'entrada que em considere un raimonià de cap a peus, quasi tant com ovidià. Supose que com a tants d'altres de poc més o menys la meua edat, Raimon i Ovidi van ser les meues entrades principals al que podríem dir la consciència de llengua i país, de catalanitat, i social, des d'una perspectiva de fraternitat i revolta. Ells van ser, amb Estellés, Espriu i Ausiàs March, que van acostar tan bé al gran públic amb les seues cançons, les primeres lliçons impagables, amplificades i enriquides amb el pas del temps. Per això no m'ho vaig pensar dues vegades quan vaig saber que donava una sèrie de concerts al Palau de la Música de Barcelona, on vaig acudir el passat dissabte en companyia d'un amic escassament raimonià, en part per contrabalançar la meua admiració sense fissures. L'educadíssim públic de la capital, que em recorda tant el d'Alcoi, omplia de gom a gom el Palau amb l'emoció que inspiren els grans dies de les actuacions del noi de Xàtiva, que gestiona molt sàviament les seues aparicions en públic. Hi havia, a més, l'al·licient del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que li havia estat concedit i, sobretot, el ressò d'una entrevista recent on el cantant expressava els seus dubtes sobre la independència. A causa d'aquesta entrevista havíem sabut que alguns partidaris del procés havien encès internet, que és un terreny poc propici a la reflexió serena (n'hi pot haver cap altra?), amb tota mena d'exabruptes contra Raimon. El trellat o seny, fonamentat en l'escrupulós respecte democràtic envers les idees dels altres, sobretot quan no ens agraden, és una norma bàsica de sentit comú que per desgràcia no sempre ni tothom apliquem, què hi farem. Crec que el públic que era al Palau, que va aplaudir amb entusiasme cada cançó i que al final, dempeus, de manera molt majoritària i enlairant no poques estelades, va cridar independència, protagonitzava així, des del respecte i la diferència, un clar acte de desgreuge a l'artista i feia emmudir el destrellat i la intolerància, i potser la por, dels acèrrims de la unanimitat.

Però anem al tema de la controvèrsia. No es tracta d'entrada d'idees més o menys formulades (va dir que s'ho estava rumiant encara), sinó a penes de l'expressió legítima d'uns dubtes, sobretot sobre els hipotètics efectes que la independència de Catalunya podrien tenir sobre el País Valencià. I aquest és un aspecte del debat certament negligit fins ara i que, en la meua opinió, no passa de moment de la mera especulació. Devem a l'Espanya de les autonomies, la pressió blavera, l'assumpció per part dels grans partits espanyols del projecte uniformitzador, la inhibició del pujolisme i, sobretot, a la feblesa i contradiccions del propi país (el valencià), que el període democràtic haja estat tan poc propens al retrobament i coneixença mútua dels Països Catalans. Si alguna cosa, tanmateix, està canviant en aquest sentit en la consciència de molts valencians i no pocs ciutadans de Catalunya i de les Illes Balears es deu en bona part a aquest mateix procés d'independència, a l'impuls de llum democràtica i nacional que prové del nord. El desequilibri, en aquest sentit, ve de lluny: si els valencians sempre hem tingut un nord imprescindible, Catalunya no ha pogut ni volgut tenir, més enllà de certa retòrica pàtria, un sud que sentís com a propi, sòlid i necessari. Les temences o sospites de Raimon, en qualsevol cas, tornen a plantejar un debat inajornable i en múltiples direccions. Potser, consumat el procés per a la construcció d'un estat propi per a Catalunya, les coses es posen més negres per als valencians, però a mi se'm fa difícil imaginar que encara ho puguen ser més i que, arribat el cas, hi continuem oposant-nos tan atònitament i tan ineficaç. En el pitjor dels casos, doncs, potser sí que es faria real i peremptori el dilema de l'ara o mai fusterià. El pessimisme raimonià, que esperem veure prompte més o menys formulat, es pot girar fàcilment en l'optimisme del model a imitar, del coratge a perseguir, dels camins a buscar per a la construcció democràtica i nacional del País Valencià. Al capdavall si per als Països Catalans, l'horitzó necessari, Fuster hi va posar les idees, Raimon hi ha posat la veu. Situats, però, en moments històrics i urgències tan diferents, des del sud no podem sinó remar amb totes les nostres forces perquè la nau de Catalunya arribe a bon port sense descuidar la pròpia singladura, que és responsabilitat nostra en primer lloc, i des de la confiança moderada que un bé, per molt parcial que siga, també pot escampar-se al conjunt. Si el mal ens ha vingut històricament d'Almansa, res no ens priva de pensar que el bé (i passeu-me les simplificacions) continue venint-nos, i ara amb més força i raó, pels camins de tramuntana.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 17 de maig de 2014.]

[Raimon al Palau. Foto de Ray Molinari publicada a Núvol, 10/5/2014]

Capcots

D'un temps ençà hom ha pogut observar que un nombre creixent de ciutadans de totes edats i condicions caminen capcots, completament abstrets i aliens als perills de la circulació, els encisos del paisatge, els canvis meteorològics, els imprevistos que es donen cada minut en l'entorn immediat, les trobades amb amics, coneguts i saludats o la mirada d'uns altres ulls i, en fi, a qualsevol element pertanyent a allò que per entendre'ns havíem denominat la realitat empírica i les condicions derivades de la naturalesa física del gènere humà. El fenomen, com anem dient, no afecta només, però sí principalment, el sentit de la vista sinó que s'estén en alguns casos al de l'oïda quan els ciutadans fan servir en els desplaçaments el supletori d'uns auriculars convenientment encaixats a l'interior dels pavellons auditius. Els sociòlegs especulen amb la possibilitat que el que solen vincular amb una forma d'autisme siga la manifestació més evident d'una depressió provocada per la crisi i la falta d'horitzons fiables. Siga com vulga, el costum cada vegada més generalitzat de caminar mirant la pantalla d'un mòbil, recorrent l'extensa gamma de gestos facials que va des de la cara de bleda i somriure idiota per-vés-a-saber-què a la de prunes agres i tota mena de tics espasmòdics, amenaça de convertir-se en una plaga, si no ho és ja. Per la seua banda, experts en biologia evolutiva ja adverteixen de l'augment de la grandària del dit índex, que és el preferit per accedir al món virtual, de la mà dreta o esquerra, o d'ambdues, segons els casos. Amb tot, aquest comportament que d'altres relacionen amb un procés d'abducció, no es redueix a l'activitat del passeig, la més arriscada, sinó que sovinteja en espais de lleure especialment aptes per a la comunicació interpersonal, el restaurant, la platja, els jardins per a enamorats, l'escola, l'ascensor o els museus. Hi ha també qui, per llevar ferro a l'assumpte, evoca aquelles escenes del tebeo en què els lectors despistats del periòdic sempre estaven a punt de ser engolits per la boca d'una claveguera oberta o de xafar una pela de plàtan. La comparació, però, no resisteix una anàlisi rigorosa donat el baix índex de lectors característic del país i la progressiva desaparició de la premsa en paper. El cas és que han augmentat de manera exponencial els accidents a la via pública, la torticoli, els atacs d'ansietat quan una d'aquestes maquinetes col·lapsa i la solvència en l'ús de la paraula i les aptituds comunicatives tan necessàries en anteriors estadis de la civilització. Malgrat els estratosfèrics guanys de les companyies de telecomunicació, sovint a costa del plat de llentilles de la família, les autoritats ja estan dissenyant campanyes de promoció de la literatura, la música a l'aire lliure, la tertúlia al bar, la compra en mercats tradicionals i altres entreteniments que ajuden a regular la vida col·lectiva i fomenten l'esperit de col·laboració. D'altres, més suspicaços, opinen que aquesta malaltia del segle XXI ha estat provocada per determinades instàncies del poder a fi de controlar una població cada vegada més submisa i ignorant, aïllada i indiferent, atenta només a una pantalla que ja va aparèixer en els pitjors somnis d'Orwell. Veurem si l'epidèmia es converteix en crònica o si la fartera troba altres camins per transformar-se en alguna cosa més amable. Mentrestant no deixen de connectar els seus aparells.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 10 de maig de 2014.]

Col·lisions

Estava fullejant el periòdic quan de sobte, davant els meus nassos, es va produir una gran col·lisió entre dues notícies en un punt indeterminat de la pàgina. L'una viatjava a la velocitat de la llum i informava, amb pèls i senyals, que el País Valencià era el territori on més treball s'havia destruït en els últims temps; l'altra, a la mateixa velocitat i en direcció oposada, que el Govern valencià preparava una votació a les Corts contra la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya i el reconeixement a la realitat històrica i cultural dels Països Catalans. Analitzat en un ràpid colp d'ull el material de què estaven compostes les notícies, els metalls pesats de la dura realitat de la primera i les diverses substàncies ígnies pròpies dels focs artificials de la segona, no calia ser un expert per endevinar que l'impacte produiria una explosió de dimensions còsmiques. Alarmat, vaig acostar-me a la finestra per comprovar l'abast del cataclisme, però per a la meua sorpresa tot continuava amb absoluta normalitat: el quiosquer i l'habitual tertúlia al seu local, la de la botiga de regals que regava les plantes, un frare traient el cap pel portal del convent, els xiquets que s'adreçaven a l'escola amb les motxilles a l'esquena, el trànsit nerviós de sempre, alguns transeünts en direcció al mercat o que en tornaven. Vaig atribuir el meu alarmisme infundat (ara ho veia) a la mala nit passada per culpa de la primera basca important de la temporada i a la meua hipocondria política incurable. De fet, em deia per tranquil·litzar-me, de notícies que col·lisionen en una mateixa pàgina sense que esclate el món n'hi ha cada dia, sobretot quan consultes la premsa digital, que a fi de comptes és alimentada per espurnes elèctriques que carrega el diable. Ara comprenia com la ciutadania podia viure tan tranquil·la enmig de col·lisions de l'envergadura d'un Rus alcalde de Xàtiva, president de la Diputació que també vol ser-ho del Valencia CF, d'un alcalde de Cullera la desobediència irresponsable del qual provoca un incendi, la xifra quasi milionària que costarà vigilar l'edifici buit de Canal 9, la garantia que Camps va donar a la Fórmula I la vespra de la seua dimissió. Per a què continuar? Vivim en una galàxia on hi ha hagut tantes i tan grans col·lisions, em deia, que han arribat a fer-se miraculosament, contra tota lògica científica, perfectament inapreciables. O és que potser vam ser engolits pel forat negre que va provocar alguna de les descomunals explosions dels últims anys i ara vivim en un món que no és aquest per molt que la premsa, per dissimular, ens n'informa puntualment? I el pitjor del cas és que ni ens n'hem adonat.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 3 de maig de 2014.]

[NASA/Swift/Mary Pat Hrybyk-Keith i John Jones]

En el temps, en el riu

Toni Tordera, Papers de l'aigua. Edició pròpia de 200 exemplars numerats impresos a La Imprenta C G, Paterna, desembre de 2013.

· · ·

Una carta de la baralla cap per avall obri el llibre, una altra carta (o és la mateixa?) també tapada el tanca. A l'endemig els naips-poemes al descobert, dialogant amb les fotografies de Rafael Bellver gràcies a la prestidigitació del maquetador Josep Vicent Valero. Toni Tordera ha dibuixat aquestes cartes sobre papers d'aigua i, investit amb l'autoritat del bon crupier, les reparteix amb destresa per al joc de la vida, de la lectura, del temps que passa, de l'amor i la reflexió que s'emmiralla i multiplica en l'inexhaurible corrent del riu. Quan tot és atzar, res no es deixa a la ventura; la jugada de daus no invalida la sort (Mallarmé dixit) i “en qualsevol gota de rosada, llueix / i resplendeix la nit fosca i viva”. Què és el poema, la poesia, sinó l'intent de fondre el concret i l'inabastable, el que passa eternament i el que perdura, la voluntat d'expressar el trànsit en el trànsit? Així l'home i el riu, vell espill de la seua transhumància; així els ulls que miren l'espectacle de la natura, simple realitat feta espectacle sempre que uns ulls la miren: “som jo / i els meus ulls / i la teua mirada els artesans / de la natura”.

Antoni Tordera és home de llarga i prestigiosa trajectòria en els àmbits universitari i teatral, espais que sovint ha aconseguit lligar en una rica experiència transfronterera gràcies a un magisteri que actua amb idèntica solvència en la càtedra de l'escenari i davant el teló arnat de l'aula i una capacitat proverbial per engrescar tota cuca viva i fomentar la creativitat fins entre els més circumspectes partidaris de l'enclaustrament. Amb aquests Papers de l'aigua, signats per un més domèstic, familiar i popular Toni (que és com l'anomenem els amics), Tordera salda un compte molt antic amb la deessa de la poesia i la llengua del pare: dos bells ocells, inseparables ara, d'un sol, precís tret. Per expressar allò que fuig, com l'aigua, com els plaers efímers, com la llum de l'alba, com l'amor de tota una vida. Assegut en qualsevol dels seus racons més íntims i secrets, en l'esplendorosa concentració que exigeix la mirada i l'assumpció de la natura, en aquell indret on el riu Matarranya acaricia i dóna alè de vida a Beseit, Toni Tordera agafa quadern i llapis i escriu sobre el transcurs de la vida des de la perspectiva de qui ha viscut i llegit molt, des de la saviesa dels anys i l'experiència i un respecte delicadíssim per la paraula. Escriu amb cautela, sospesant cada mot, volant de tant en tant amb les criatures aèries, enfonsant-se com les arrels profundes de l'arbre, meditant a la vora del vell espill, la remor eterna de l'aigua que som i que ens porta. La infinitud d'aquesta font de poesia que és el riu, d'Heràclit a Manrique, d'Espriu a Holan, de Guimaraes Rosa a Jesús Montcada, queda palesa amb aquesta aportació de Tordera, elegant i personal exercici de lliurament i de memòria.

Cinc llibres integren el llibre, o El riu de les llengües. La llengua de mon pare, un més que els tradicionals pals de la baralla: Llibre 1: Gala i vestit de comparances, Llibre 2: El gran parèntesi, la fàbrica, Llibre 3: Trinitat de serps, una sibil·la i un arbre, Llibre 4: Dos de dalt i avall i Llibre 5: L'esplendorós llibre de l'home secret. S'apleguen sota el primer títol, de ressonàncies teatrals i barroques, set breus poemes sobre el riu. Al motiu del segon –una vella fàbrica paperera avui, com tantes altres de la comarca, en ruïnes– deu el poemari el seu nom, la nítida conjunció del paper (que ens porta a l'escriptura) i l'aigua (metonímia del riu) i que a més evoca aquell tipus de paper que en diem precisament d'aigua i sobre el qual la tinta dibuixa formes sinuoses anàlogues als corrents de l'aigua. Principi i fi entortolligats per la polisèmia; les combinacions de la baralla són infinites. A la tercera part Toni Tordera exerceix el franciscanisme –anterior a Sant Francesc– inherent a tota escriptura, l'amor indeleble a totes les criatures i els noms que les individualitzen. La quarta construeix el paisatge des de dues perspectives complementàries, de dalt a baix, que inclouen la memòria de l'amor en la presència del cos estimat, per acabar a la cinquena esgrafiant una mena d'autobiografia amb què l'autor s'acomiada i continua el seu camí tranquil·lament. Les cartes estan repartides. Nadeu per aquest riu tan bell, jugueu el joc a què som convidats en bona hora.

(Publicat a Saó núm. 391, març de 2014.)

(Toni Tordera el dia de la presentació del seu llibre en un restaurant de València el diumenge 16 de febrer de 2014.)

Imperi de la llei

Tot i la previsible negativa del Congrés a la petició del Parlament de Catalunya, tenia ganes de sentir què deien ses senyories. Bussege vostè en les aigües del llenguatge, que inunden també allò que no es diu, els insondables abismes del que s'amaga, i obtindrà una imatge nítida de la realitat. O, pel que fa al cas, de l'estat de la nació o la nació de l'estat (una, més o menys gran i formalment lliure). Creiem que dominem les paraules però, fora de l'exigent exercici de crontrol que és la literatura, i no sempre, són elles les que manen per escampar tota mena de tabús, idees preconcebudes, llocs comuns, prejudicis i vacuïtat. La política, no cal dir-ho, és un terreny especialment adobat perquè hi cresquen aquesta mena d'hortalisses. Ses majoritàries senyories, amb Rajoy i Rubalcaba com a primeres espases, ja es cuiden ben bé prou de no aventurar-se fora de l'espai acotat de l'insignificant, la banalitat més ensopidora, les paraules més grapejades i inútils. Els passa com a alguns periodistes esportius, que de sobte apareix una paraula i els apunyala per l'esquena sense que normalment la majoria de l'audiència se n'adone, víctima silenciosa de traïcions similars. Vegen què volen dir quan afirmen que tal futbolista, normalment algun de molt de caràcter i escasses qualitats tècniques, va tenir una actuació imperial. No sé a vostè però a mi això d'imperial em posa la carn de gallina. Doncs vet ací que la paraula preferida d'aquest diàleg de sords de l'altre dia al Congrés per part dels negadors del dret democràtic de votar fou imperi –de la llei, només faltaria. Vol dir això que els catalans (i els altres, inclosos els estrictament espanyols si algun dia s'ho plantegen) no poden votar perquè l'imperi de la llei no ho permet, amb la qual cosa, en el fons, ens trobem davant la paradoxa de tenir una Constitució que per l'endret és democràtica i pel revés impedeix exercir un dret essencial en democràcia, el vot, en aquest cas en forma de referèndum. És una llàstima que el ditxós imperi de la llei no arribe, posem per cas, per assegurar l'habitatge, el treball, la sanitat o l'ensenyament en valencià, drets també constitucionals. Quan paraules com constitució, imperi, democràcia, sobirania i tantes altres es converteixen en paper mullat, cal tornar a escriure-les amb bona lletra sobre un paper nou. Així es va deixar escapar l'enèsim intent de Catalunya de posar una mica de trellat en l'imperi i obrir la via per a una república de ciutadans i pobles més lliures. Una altra oportunitat perduda per als altres pobles d'Espanya de posar a hora el rellotge de la història. Però a diferència dels representants catalans recreats per Eduardo Mendoza a La ciudad de los prodigios els d'ara se'n tornen a casa amb el cap ben alt i més decidits a posar punt final a l'imperi de la llei (del més fort) i a escometre la pròpia i inajornable transició nacional.       

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 12 d'abril de 2014.]

Fuga d'esperança

L'esperança, virtut teologal, no és com el gas. Una fuga de gas és un dels perills domèstics més temuts, i amb raó, perquè les seues conseqüències poden ser letals. Si l'esperança va existir alguna vegada en l'Espanya nacional segurament es devia a algun estat d'ebrietat transitori, però a hores d'ara podem afirmar sense risc d'equivocar-nos que ja fa temps que va escampar el poll cap a llocs més amables. Probablement és millor així perquè, com diuen al meu poble, el que espera desespera, de manera que farem ben fet de no esperar res, ni menys esperar l'esperança. Al capdavall, modestos per necessitat, podríem anar tirant amb una parent pobra de l'esperança que es diu confiança i que si no telogal, té almenys la virtut de no allunyar-nos massa de les evidències, amb tot i que hi ha qui fa mans i mànegues perquè ni la humil confiança puga asseure's a la nostra taula. Per exemple la presidenta del PP madrileny, la celtibèrica Esperanza Aguirre, una de les dames de ferro colat que més bé branda la vara del manar i que exerceix el seu poder sense les desagradables simulacions que de vegades imposen la vergonya, la moderació o el llenguatge políticament correcte. Ni pandémica ni celeste, el més bragat no gosaria parlar-hi de tu a tu ni compartir amb ella la botella i el cendrer quan li sobrevé la còlera divina, que és capaç de descarregar sense parpellejar. Segur que el seu oncle, el gran poeta Gil de Biedma, no s'inspirà en cap esperança per entonar les seues Moralidades. I de les ramificacions del seu noble arbre familiar, sens dubte el que millor li escau és el de ser casada amb un Grande de España, que això trempa molt el caràcter. El cas és que l'Esperanza va fugir o tocar el dos mentre uns municipals li fotien una multa per aparcar malament. Però una fuga d'Esperanza, sobretot quan és captada per l'ull de la càmera, no és com una fuga de gas inodora tot i que quasi tan perillosa, ja que empesa pel seu orgull ferit, en el rampell es va dur per davant la moto d'un agent, afortunadament sense agent damunt. Confessa la portentosa senyora que va tenir un dia atziac, i nosaltres ens la creiem. A fi de comptes deu ser molt dur ser exministra, expresidenta de la capital del Regne i esposa d'un Grande i haver de trepitjar un dia el mateix fang en què ens rebolquem els mortals, amb multes, fugues de gas i tota la pesca. Per sort per a Esperanza i tots els grandes i peixos grossos, al capdavall no ha de témer una fuga sobtada d'esperança, ni les picoretes de la manca de confiança que als altres ens assetgen, ni la desconfiança envers una justícia terrenal que rares vegades toca els intocables de la paella i el mànec. 

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 5 d'abril de 2014.]

Sobren raons (i manca tot)

Josep Porcar, Llambreig. Tria de poesia núm. 9, Tria Llibres, Barcelona, 2013.

···

Torna, després d'Els estius, el poeta Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) al món de l'edició. En l'entreacte s'han escolat cinc anys d'un no parar pels camins de l'escriptura de què dóna compte l'activitat que l'autor desplega al seu blog Salms (http://www.porcar.net) i al justament celebrat Bloc de lletres (http://www.blocsdelletres.com). Una ullada a aquests dos llocs del ciberespai, com a aperitiu o complement a l'atenta lectura dels poemes en el silenci insubstituïble del paper, posarà davant la mirada del lector una de les característiques essencials del treball del nostre autor: l'extrema passió i pulcritud amb què es pren el seu ofici. La mateixa precisió que Porcar esmerça en l'edició digital, amb un ric i variat correlat d'imatges (fotos i vídeos) i músiques, l'aplica a l'art de la paraula despullada del poema. Llambreig, que el diccionari defineix com l'emissió de llum per reflexió, podria sobtar d'entrada per la tibantor extrema que resulta del xoc entre l'exuberància i rigor formal (el llamp, la llum) dels poemes amb l'escenari que il·luminen, la part més fosca i sovint sistemàticament sostreta a la mirada comuna. Dic d'entrada conscient que un determinat tòpic assimila la poesia de denúncia social a la pobresa expressiva. Al capdavall, però, ¿quina gran poesia de qualssevol temps defuig el repte de dibuixar amb les eines que li són pròpies les contradiccions, misèries i desolacions socials, i en tant que socials necessàriament personals, repte que només pot acarar amb garanties d'èxit des del compromís radical amb la paraula? Dit això que sembla tan obvi, apressem-nos a destacar Llambreig, i en conjunt la poesia de Josep Porcar, com l'intent reeixit d'expressar la realitat amarga del nostre temps, ja caiguts els vels d'un benestar que abandona en la cuneta de la història, lluny d'allò que anomenen "mercat de treball", "titulats i expulsats, els sempiterns jornalers ajornats" i extensos grups de treballadors. Una generació de potents poetes valencians, que inclou gent tan diversa i irreductible com Ramon Ramon, Elies Barberà o el mateix Porcar, s'ha decidit per fi a posar noms a la desfeta personal i col·lectiva des d'uns paràmetres poètics d'alta fidelitat ben allunyats dels constrenyiments que imposava un cert realisme social. Ací es troba el rovell de l'ou de la proposta de Porcar i l'elaboració de la metàfora de la poesia que s'expressa en el poema "Refracció" que fa de pòrtic del llibre: "Des d'un balcó, secretament, / un xiquet, amb un espill, fa la rateta / [...] amb una llum que no hi reté, / que no l'encega ni l'atura". L'espill del poeta són les paraules que transformen la llum de les coses i la projecten i la fan intel·ligible, comunicable, de manera que atenyen un nou sentit i ofereixen una nova visió de la realitat, complexa i tothora mudable. El poeta, en la seua funció de subjecte poètic, dirigeix l'espill ací i allà i molt especialment, no cal dir-ho, cap al seu propi i íntim espai intern, i com a part indestriable de la realitat que il·lumina, aconsegueix transmetre la seua veritat poètica, l'autenticitat de la seua paraula.

Llambreig es troba dividit en tres parts: Longitud d'ona (12 poemes), Ranera (10 poemes) i Empelts del llamp (12 poemes). Es tracta d'un poemari perfectament travat des del punt de vista semàntic i formal, amb fils ben tensats que asseguren la solidesa del conjunt de la xarxa textual. Tot i el risc de les simplificacions a què un llibre tan ric i suggestiu com aquest es resisteix naturalment, s'ocupa la primera secció, com apunta el títol, a establir connexions entre les circumstàncies personals (certes pèrdues i desolacions) del poeta i les col·lectives, sovint concretades en personatges de carn i os, com en el magnífic "Cruiximents", un diàleg amb l'amic mentre beuen "sota el pont de la via". Contribueix a la coherència del conjunt, entre d'altres recursos ben administrats, la recurrència de substantius que denoten accions o moviments: llambreig, barboteig, sotragueig, cruiximent, parpellig, serpeig, enlluernament... La segona secció, Ranera, aprofundeix en la magnitud del desastre i en la denúncia explícita d'alguns dels responsables directes de la solsida i de les polítiques d'austeritat (per als altres) que condemnen a la misèria àmplies capes socials ("Retaule d'Apocalipsi amb corca", "Ranera", poema dedicat als revoltats de les places del 15M, "Rés de rescabalament", "Serpeig"...). Empelts del llamp, la intenció de la qual queda ben definida amb uns versos de "Llampec" ("No el llamp, / ni el tro que l'assevera, / sinó qui el sent / i l'empelta"), té probablement el seu punt àlgid en "Un estrany balanceig", poema sobre la decepció. De l'espill al llamp, el llibre de Porcar traça un itinerari poètic i vital molt suggestiu, ple de giragonses, reflexions i perspectives. El material poètic de Llambreig és d'una extraordinària qualitat, la de les coses fetes per durar contra els embats sinsitres del temps. Imprescindible.

[Publicat al núm. 390 de Saó, febrer de 2014.]

[Foto de l'autor extreta de http://www.elpontdeleslletres.cat/tag/josep-porcar/]

L'òbit

Dues frases se m'han quedat del difunt, el “Puedo prometer y prometo” i el “Sin prisas pero sin pausas”. Reconec que no són una gran aportació al pensament polític, ni a res en particular, ho sent, però se m'han quedat gravades amb foc indeleble en la memòria, tan capriciosa i selectiva. Potser perquè els temps del blanc i negre, de les agredolces experiències d'aquella transició, de la vigorosa gimnàstica de les assemblees interminables, les corredisses davant dels grisos (sinistra barreja entre el blanc i el negre) i no poques i ràpidament decebudes esperances, allò que en diríem el marc personal i històric, ressalta el quadre pintat que completen les figures d'un amoixamat general resistint la traveta d'un tricorni malcarat, la ferma dignitat de l'expresident ara plorat i el tremp d'un vell comunista que es manté en el seu escó fumant-se (però ací la memòria és més incerta) l'enèsima cigarreta. Doncs bé, Adolfo Suárez podia prometre i va prometre, en efecte, i fins va complir amb una indiscutible elegància la seua promesa. Que era una empresa complexa, en la qual no sempre va estar sol, i alhora ben simple: legitimar la construcció de la democràcia amb el material d'enderroc del franquisme, i ací no ha passat res. I no va passar res, en efecte, i va passar molt alhora, esperances decebudes a banda. Ja fa temps, però, que el president havia estat col·locat en un marge discret de l'autopista de l'España va bien i assetjat per un alzheimer que no entén de colors, històries ni polítiques. L'hi havia arraconat una dreta que, desmaquillada prompte del seu centrisme prêt à porter, assegurats els seus beneficis i amb una impunitat constitucionalment garantida, recuperava el seu veritable i funest rostre. I justet ara me'l ressusciten i tot seguit me'l fan difunt tres dies abans de ser-ho, i una vegada consumat l'òbit li reten honors d'Estat, ens fan el numeret amb el Rei trontollant imposant-li una medalla pòstuma i ens l'empapussen per terra, mar i aire mediàtic com l'heroi que ens va portar la democràcia i liderar una transició tan perfecta que al cap d'uns quants decennis està tan morta que necessita un gori-gori en tota regla. I no contents amb això, que put a maniobra de poder vestideta de generositat, batejaran amb el nom de l'expresident no sé quantes coses. Això rai, si a Madrid volen gastar-se els diners de tots canviant Barajas per Adolfo Suárez, que de pitjors en veiem cada dia. Però a Alcoi, la veritat, amb tantes històries pendents i tants abismes a la vista, fóra un autèntic disbarat posar el seu nom a la principal artèria ciutadana. A falta d'idees, però, i per tal d'esquivar tota responsibilitat en els reiterats fracassos de la seua gestió, la dreta (i certa esquerreta) no dubta a tirar-se el peix mort al cove per taponar l'única eixida digna: funeral com déu mana i passar pàgina d'aquesta etapa tan funesta. I deixar el mort (i els vius, sobretot els vius) en pau. Amén.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 29 de març de 2014.]

Línia de foc

Quan els rostres pàl·lids, llavors comandats pel PSPV-PSOE, van decidir segregar l'escola en dues línies diferenciades en funció de la llengua vehicular que es fes servir a l'aula, vam adquirir plena consciència de la nostra condició d'idígenes, més exactament de sioux en una reserva índia. Els més irredepempts de la nostra tribu, no sense raó, van argüir que això era una nova trampa encaminada a l'extenuació de la llengua i el poble indígenes, i hi van plantar cara amb més o menys fortuna i força; els més pragmàtics, en canvi, hi van veure una possibilitat remota de sobreviure enmig la voràgine de l'irremeiable. Contra tot pronòstic, però, la reserva lingüística no solament va anar creixent amb el pas del temps en volum i qualitat malgrat l'impost de valor afegit (IVA) que exigia el subratllat explícit d'un dret formalment reconegut, sinó que –i no per adhesió tribal ni qüestió de principis sinó pel pur pragmatisme d'assegurar als fills el coneixement de la llengua pròpia que només la línia garantia– la demanda d'integració a la reserva, en molts llocs del país, va ser molt superior a l'oferta de places oficials, de manera que el dèficit en l'aplicació d'un dret sobre el paper legislat clamava al cel sense que a cap dels governants de llavors ni als qui els van succeir en tan lamentable gestió els caigués la cara de vergonya, concepte ja dessuet en aquelles dates. Vista la cosa, els rostres pàl·lids van reparar a temps en l'error d'un engany tan inconsistent i no només van posar tots els pals que tenien a mà a les rodes de la normalització del valencià a l'escola sinó que van fer mans i mànegues per reduir a la mínima expressió els límits d'una reserva que es desbordava per totes bandes en una algaravia de creativitat, entusiasme i eficàcia. Els casos de les línies segrestades contra la voluntat de la comunitat educativa, el clamorós desequilibri entre la demanda i la satisfacció del dret a rebre ensenyament en valencià (una contradicció en els termes: un dret no es demana, s'exerceix), han augmentat en progressió geomètrica a mesura que els rostres pàl·lids han anat adonant-se de l'error de la trampa que deixava escletxes d'oxigen a un poble que ja consideraven difunt i sense substància i que aprofitant un caliu a penes perceptible anava alçant-se des de les pròpies cendres. L'última batalla, ara com ara, es lliura en el territori mig alliberat de Benimaclet, en una de les escoles de referència de tota la nació índia, el Pare Català. Allà pot consumar-se, si no ho impedim a temps, la darrera perversió d'una democràcia que atorga el dret indiscutible a aprendre en castellà d'un 5 % de famílies a costa del dret irrenunciable de fer-ho en valencià del 95 % restant. En altres temps i circumstàncies en diríem dictadura pura i dura però ara i ací no em ve a la boca la paraula que defineix l'oprobi. Avui, doncs, tots som pares i fills, germans, del Pare Català i de la seua lluita per la dignitat d'una tribu sotmesa però encara no vençuda. I ací han tocat os, la nostra línia de foc que no traspassaran ni amb tot el Setè de Cavalleria.   

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 22 de març de 2014.]

L'empatx

Un darrer apunt abans de fer la maleta amb què fugiré uns dies als antípodes, que en aquest cas no són les exòtiques terres de Nova Zelanda, què més voldria, mentre la ciutat es lliura a la gran orgia. Un dels misteris més insondables d'aquesta festa és la profusió –anava a dir-ne metàstasi però m'he mossegat a temps la llengua– de parades de bunyols i xurros i altres productes empatxadors no sempre identificables. En quasi cada cantonada de València s'alcen aquests dies uns quioscs de barroca luminotècnia que llancen al cel l'espessa fumera de les seues fregitel·les tot el sant dia. Faig càlculs de quants xurros i bunyols és capaç d'ingerir cada faller o fallera, cada visitant, cada transeünt al cap del dia i, la veritat, no m'ixen els comptes. Perquè sotmès el noble líquid de l'olivera a una immisericorde ebullició sense treva –calculant que no hi facen servir vergonyosos succedanis com l'oli de gira-sol o d'altres de pitjors–, no vull pensar en la qualitat d'uns bunyols obligats a xipollejar en companyia de les inevitables restes de farina, la pol·lució ambiental, la pólvora de mascletades i petards i fins les notes d'El Fallero o els acords embafosos de l'Himno Regional. Tot això sense comptar que entre ingesta i ingesta de pasta farinosa, amb carabassa o sense i sucre a discreció, de preferència a primeres hores del matí o del vespre, el falleram s'ha de lliurar esforçadament a un no parar de sopars d'entrepà, paelles i arròs amb fesols i naps. Entre els de butxaca més solvent, aliens a qualsevol crisi, que també juguen uns dies a l'entranyable rusticitat de l'horta en casals de fingit nom valencià parats enmig de la via pública, cal suposar que també hi corren alegrement gambes i cuixot ibèric. Comptat i debatut, no m'ixen els números per a tanta xurreria. D'acord que cadascú és lliure d'intoxicar-se com més li plau, però ni bunyols ni xurros no semblen menges per estar picant tothora encara que tingues un estómac a prova de bombes o t'hagen vacunat contra la hiperglucèmia. Però als valencians els agraden (i a un servidor, en dosis tolerables, ep!), per molt que els facture una parada portàtil d'origen incert i dubtosa salubritat. O potser així els agraden més i tot per algun efecte euforitzant que el no iniciat ignora. Encara m'assalta una altra hipòtesi per explicar el que com a mínim sembla un negoci poc lucratiu o fins ruïnós: que els subvencionen l'Ajuntament o la Junta Central Fallera (si són coses distintes) amb el velat propòsit d'elevar la humil menja a símbol omnipresent del que en el terreny dolorosament literal ja han fet amb la ciutat i país: un gran bunyol o nyap. De fet el bunyol d'or és un dels premis més apreciats del món faller, encara que aquest tampoc no és comestible. Si per mi fos jo hi posaria la clòtxina autòctona, que combina molt bé amb el vi blanc. Però el cas és que me'n vaig als antípodes, vostès perdonen.

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 15 de març de 2014.]

No n'hi ha prou

Sap greu haver-ho de dir, però les expectatives que havia alçat la convocatòria unitària de les marxes i la concentració a la plaça de la Mare de Déu de València contra el govern de Fabra i tot el que aquest representa no s'han acabat de complir. O s'han complit molt parcialment, sobretot si tenim en compte la gravetat de la situació i la gent que finalment s'hi ha aplegat, que no ha pogut omplir de gom a gom l'emblemàtic espai a les portes de la Generalitat. Més aviat semblava que la immensa majoria dels ciutadans que vagarejava en massa pels carrers més cèntrics a aquelles hores era completament aliena a la convocatòria i que es movia simplement al so de la inèrcia d'un divendres previ a l'esclat faller. Sobtava sobretot la clamorosa absència de joves i de la gent més clarament afectada per tot allò que el manifest, ben raonat i llegit per dos actors des de l'escenari, denunciava. Fa l'efecte que, confiades en la ubiqüitat de les tecnologies digitals, les esquerres han oblidat la importància dels cartells, les enganxines, la propaganda que s'escampa amb els insubstiuïbles mètodes tradicionals i el boca a orella. I això és simplement un descuit imperdonable que s'agreuja quan, com és el cas, ens han emmudit la pràctica totalitat dels mitjans que podrien haver donat cobertura a la protesta. Fa l'efecte que d'aquesta convocatòria organitzada amb la urgència que la situació reclama no ens n'hem assabentat sinó els ja iniciats, gent d'edat provecta que amb prou feines encapçalarà un moviment prou fort, enèrgic i decidit que espente la convocatòria avançada d'eleccions i siga capaç de mobilitzar una societat malgrat tot encara endormiscada sota els efectes de la gran narcosi dels darrers anys i enfonsada en la por i la impotència i el nostre secular menfotisme. Surava en l'ambient, per davall una certa eufòria que s'esgargamellava demanant la dimissió de Fabra, especialment estentòria en els crits dels treballadors de RTVV, la sensació que no ens acabem de creure el famós yes, we can, que ens falta clarividència i la força de la militància capaç d'arribar al clamor decidit, al ja n'hi ha prou massiu i radical. O pitjor, que confiats en els vaticinis de les enquestes oblidem la gran lliçó que les nous no cauran si no sacsegem bé l'arbre. Amb tot, i per no pecar de cagafestes, hem de valorar com cal aquest primer pas cap a l'entesa i la força del Tio Canya cantat per Vicent Torrent, Manolo Miralles i Rafa Xambó, els sons de La Moixeranga interpretada per l'Estrella Roja de Benimaclet i el cant col·lectiu de L'estaca. A partir d'ací tot el que queda és feina abnegada, el compromís d'augmentar i corregir. Amb tot, potser ara comença el compte enrere i la cosa va de veres. 

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 8 de març de 2014.]

[Foto de José Jordán, El País.]

Intifalles

Reconec que per a qui no visca a València deu ser una mica difícil de comprendre que una part no gens negligible dels veïns de la capital visquem d'esquena a les falles, que passen per ser unes festes tan populars. O directament emprenyada, amb un sentiment que va des de la higiènica indiferència a la santa indignació, passant per l'escapatòria frugal a llocs més habitables del planeta o l'estat de xoc permanent per culpa de l'assalt armat de mascletades i tones de barbàrie, visceralisme, lletjor, manipulació i destrellat, múltiples variables de l'estupidesa provinciana. Si tots els pobles tenen greuges plantejats amb les seues festes, el cas de València desborda els límits raonables per a major benefici de qui ostenta la vara del manar, reiteradament votat per una ciutadania que en general es decanta pel pa i el circ –reduït ara al segon element–, la dissolució en una identitat falsejada, el miratge de l'infantilisme, la vacunació contra la raó crítica i la perpetuació d'actituds hostils a la cultura democràtica. Enlloc una festa no ha tingut un paper tan destacat i descarat en la manipulació de les masses i en l'ocupació desacomplexada de la via i la vida pública amb mètodes feixistoides. Dir, però, que les falles són l'excepció a la regla de la democràcia en què ens pensàvem que vivíem fins fa quatre dies fóra negar la complaença amb què la majoria del poble sobirà es pren any rere any aquesta droga letal. En falles, l'excepció ja és regla, el setge a la mobilitat, la violació sistemàtica de la intimitat, la destrucció del mobiliari urbà, la persecució de la dissidència, la disbauxa convertida en sàdica tortura contra els qui voldrien la festa en pau, l'espúria propaganda del poder… Sort, però, que malgrat tot hi ha optimistes de la voluntat decidits a plantar-hi cara, a buscar els tendons d'Aquil·les d'un sistema putrefacte que té en la metàstasi de les falles un dels principals centres d'irradiació. Són els de la Intifalla, que des d'aquella primavera valenciana de fa dos anys s'apleguen sota el balcó de Rita Barberá després de les mascletades per cridar que se li esgota el temps, a tot el que representa el passat i la ignomínia, que s'està acabant el bròquil, que una nova consciència democràtica i radical pot escampar-se com reguera de pólvora vivificadora. Els esforçats combatents de la Intifalla, gent jovial que practica el difícil equilibri de la lluita i la falla, renaix avui com una au fènix per donar empenta i color a les flames i cremar-hi tota la borumballa que encara ens té captius i desarmats enmig de l'estultícia i la misèria. Potser sí que, amb ells com a punta de llança, algun dia ens podrem reconciliar amb aquesta festa usurpada ja de retorn a les mans del poble i la concòrdia.  

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 1 de març de 2014.]