Cara i creu

Viatjar en cotxe per l'accidentada orografia basca obliga a tenir un ull ben atent a cada intenció de la carretera i un altre als detalls d'un paisatge que per molt que el mires no l'acabes mai d'apamar. Aquesta manera de travessar l'espai-temps és potser la que més s'assembla al nostre pas per la realitat, ple d'aproximacions i allunyaments, de pèrdues i troballes. Atents a quan les boires ens permetrien distingir el perfil magnificient del Gorbeia i la talaia blanquinosa de l'Itxina i a confirmar amb el mapa a la mà que els noms dels llogarrets i pobles que travessàvem no ens desviaven de la ruta traçada, no hem pogut parar esment en el casament reial que sembla haver tingut embadalit mig planeta (l'altre mig ja fa prou si sobreviu al marge d'aquests espectacles que fan les delícies dels babaus). Ens l'hem trobat a la tele, a l'hora de dinar ja en terres aragoneses, just després de la informació sobre la massacre de Marràqueix, al mateix restaurant Argana on vam fer no menys de quatre menjades fa ara just un any. La sort i la dissort viatgen en una moneda fràgil que gira en l'aire i que no saps mai de quin costat caurà ni quan. I si els revolts per les carreteres basques i els pobles i gents sovintejats en la constant dialèctica de la proximitat i la llunyania a penes ens han donat claus per interpretar el conjunt del mapa que hem recorregut tenaçment aquests dies, el retorn a la plana valenciana on hem viscut sempre tampoc no ens assegura comprendre un borrall del puzzle de realitat on estem immersos. A Etxegorri, el mas (ells en diuen baserri) reconstruït en còmode hotelet rural, almenys hem après alguna cosa més sobre l'hospitalitat i la importància de les coses senzilles i ben fetes. I del nostre fugaç veí José Mari, l'últim pastor d'Itxina segons una publicació recent que així el defineix, que un bon formatge de llet d'ovella latxa, fet com el feien el seu pare i el seu avi, pot concentrar més substància que qualsevol casament de prínceps i princeses, com el lladruc dels gossos, com els cants dels ocells entre la broma. Bé, mentre ells es casaven l'altra cara de la moneda feia sagnar la plaça de Djema el-Fna. I la realitat emmudia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 d'abril de 2011.