dissabte, 17 de setembre del 2011

L'espill de Líbia

En l'espill granulós de Líbia, i en els altres països magribins on va eclatar la primavera àrab, es reflecteix, al costat de la dignitat d'uns pobles espolsant-se dictadures en altres temps consentides per occident, el rostre més bèstia del capitalisme. L'altre, el que somreia quan Gadafi exhibia la seua haima per mig Europa i omplia d'exemplars bellíssims les cavallerisses d'alguns sàtrapes grandiloqüents de veu aflautada, dissimula amb els discursos de l'ètica, els drets humans i les llibertats en el terreny diplomàtic mentre les operacions de claveguera dels seus estats procuren només que la merda acumulada no obture l'eixida del mannà de l'or negre. Apuntats a la revolta líbia quan els dies del foll coronel estaven comptats, cada avió enlairat i cada bomba descarregada obeïen al designi sagrat de la depredació i als càlculs del benefici brut: assegurar les posicions de les grans empreses del petroli. Sarkozy i Cameron, ridícules metonímies de França i Gran Bretanya, i els germans menors en la pool position de la cobdícia, Espanya, Itàlia, la Xina i tots els altres, visiten Trípoli en aquests dies d'esperances per segregar fraternals discursos mentre els taurons de les principals multinacionals del ram esmolen les seues mandíbules i s'afanyen a mossegar la jugular dels oleoductes i bombejar tota la sang retinguda per l'embòlia de la guerra per recuperar el flux de 1.500.000 barrils diaris de petroli. El pallasso fins ahir aplaudit és fort encara en algunes ciutats líbies, Sirte o Bani Walid, però ell fa dies que va tocar el dos amb un comboi carregat de lingots d'or i armament sofisticat després d'haver deixat dona i família sota el paraigua d'Argèlia. Cameron i Sarkozy, sense despentinar-se, han promès la captura del tirà, que pot acabar en una fossa sèptica al fons del mar, com Bin Laden, o bressolant-se a la forca com Sadam Hussein. L'arena del desert, per als afortunats països que alberguen petroli a les entranyes, ha de quedar més neta que una patena, flamejant en l'aire la bandera d'una llibertat que assegure el negoci de portes obertes que ara es diu globalització i abans es coneixia per colonialisme. I sense cap arruga a la corbata.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 17 de setembre de 2011.

                                            Vinyeta apareguda a The Guardian.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada