194

Diu Obama que no hi ha dreceres per a la pau. Ho diu per la pretensió que el poble palestí, amb Mahmud Abbas al capdavant, siga reconegut com l'estat 194 per l'ONU. De fet el circumloqui del president nord-americà no seria sinó l'exemplificació en el terreny de les formes verbals de tan redundant negació. És com si al mercat demanasses peix i et contestassen que s'ha acabat la carn, posem per cas. D'acord que pau i estat són dues coses que convé que caminen de la mà o fins i tot que s'impliquen mútuament, però ningú no serà tan ingenu de confondre un llobarro amb un tall de vedella (i tots dos són recomanables per a una dieta equilibrada, amb el permís dels vegetarians). De fet, hi ha estats en estat de guerra més o menys permanent i pobles que viuen més o menys en pau i sense estat. A més de redundant, la negació és sinistra, si més no per als palestins, que fa més de seixanta anys que malviuen sense peix i sense carn perquè no han pogut (o no els han deixats: ací la qüestió esdevé confusa) trobar les dreceres que hi porten. Quan es té el rebost ple de queviures és fàcil (i sinistre) dir a qui es mor de fam que tinga paciència perquè no hi ha dreceres per arribar més prompte i més bé a un aliment que administren els amos del bacallà (avui la cosa va de peix i carn). L'afirmació d'Obama, que deixa els palestins en la mateixa cruïlla d'impotència que transiten des de fa més de seixanta anys, és en el fons la reticència a trobar la drecera que porte la pau i l'estat a Palestina en què es funda la política d'Israel i les potències occidentals, un peix podrit que es mossega la cua. El circumloqui d'Obama valdrà de moment per aparentar amb arriscats malabarismes l'equidistància impossible entre els uns i els altres mentre l'expansionisme del Gran Isarel continua foradant el territori de Palestina com un gruyère, condemnant la seua població a les misèries de l'inframón i tapiant qualsevol drecera que porte a la justa distribució del peix i la carn (en Terra Santa fa temps que no s'estilen els miracles). I tanmateix, amb veto o sense, sempre hi ha dreceres per a qui no té més remei que creure-hi i Palestina lluirà un dia el 194, o el 195, o…

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de setembre de 2011.

Adolescents sota la bandera palestina. Foto extreta del bloc d'Agustí Campos Poesia de trinxera.