Llig al periòdic que els grans fastos costen deu milions d'euros mensuals als contribuents valencians. Escric grans fastos on ells i els seus altaveus hi diuen grandes eventos però podria haver dit saraus, expressió que s'ajusta millor a la realitat de negoci fraudulent, balafiament estúpid, espectacle i no-res sobre què giravolta la política del PP des de la pleistocènica invenció de Terra Mítica. Un dia es llevà Zaplana i mirant des de la talaia benidormina la falda del Puig Campana, pensant com clavaria bona cullerada a la sopa aliena, li vingué al cap la paraula evento, amb un total menyspreu, no cal dir-ho, pel diccionari i la semàntica. Preguntem-nos com `successos imprevistos o de realització incerta´ (en castellà), i doncs de naturalesa eventual, conjectural, poden convertir-se en saraus estables i tindrem una de les claus de la crisi i destarifo actuals. Perquè a Zaplana el succeí Camps i, salvant algunes diferències de perfil, en una cosa sí estaven radicalment d'acord: s'havia de continuar clavant bona cullerada en aquella sopa. En fi, llig que tot això encara ens costa un ou al mes i calculant què es podria fer amb tants diners se'm posa cara d'estupefacció gràcies als músculs facials no atrofiats encara per la vella indignació. I em ve al cap El astillero, de Juan Carlos Onetti, novel·la que –aposte la cara estupefacta– no han llegit ni Zaplana ni Camps ni Fabra, i sent el paisatge de la desolació humana en unes drassanes inservibles, rovellades, habitades només per fantasmes addictes a la farsa i l'alcohol de garrafa. Veig el buit alçat per la quimera de Jeremías Petrus i veig Larsen, Juntacadáveres, atrapat en el laberint de la desesperació. I el astillero, la drassana, se'm transforma en la Ciutat de la Llum, en l'aeroport de Castelló, en la Ciutat de les Arts i les Ciències, en el circuit de fórmula 1, en l'Open de tennis, en l'America's Cup, en tants continents sense contingut, en el gran zero que encara ens costa –descomptades les despeses de construcció– deu milions al mes mentre s'ensorren escoles i hospitals i l'únic que creix en aquest ermàs abandonat són les xifres dels desocupats. El somni grandiloqüent i buit d'uns bojos ben votats.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de novembre de 2011.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de novembre de 2011.
Bastardes quimeres que ens han volgut fer passar per il·lusions compartides. Un joc de màgia, un truc ben barroer sempre reeixit, i que ja que estem amb l'Onetti, a les seues terres indianes va començar intercanviant l'or per quincalla. No sé si venent tota aquesta quincalleria que ens han deixat podríem recuperar alguns dels diners malbaratats i començar a pagar proveïdors, escoles, hospitals… i tapar vergonyes.
ResponEliminaHe pensat sovint que un poble que passa, en el millor dels casos, de la llegona a l'ordinador o les maquinetes de marcians sense passar pel llibre, és un poble venut als miratges infantiloides. El mal és que em sembla que encara no hem tocat fons, que com a poble no acabem de superar la síndrome Peter Pan ni a hòsties, i mira que en cauen i en cauran. En fi...
ResponElimina