dissabte, 19 de novembre del 2011

Papallones, granotes

Havia anat a votar per primera vegada en la seua vida, amb els divuit anys reglamentaris acabats d'estrenar i unes notes que li havien valgut un premi extraordinari de batxillerat i matrícula gratuïta en el seu primer any de Facultat. La seua intenció era introduir en l'urna una d'aquelles boniques papallones que havia vist voleiant en el seu Col·legi Electoral, però s'havien acabat, de manera que amb una amiga va anar al quiosc de la cantonada a comprar-ne més, però tampoc no n'hi havia. S'hauria de resignar a fer servir l'única papereta disponible, la de la granota, tot i que no era fàcil encabir un batraci per l'estreta ranura de la caixa i que la pell llefiscosa d'aquell animal li produïa una certa aprensió. ¿Què devia significar aquell somni, em preguntava Sarai a l'eixida de l'institut, on havia vingut per arreglar uns papers, mentre empenyia la seua bicicleta i un altre brillant exalumne, Vito, bromejava a propòsit de la cita que els ciutadans teníem amb Sagasta i Cánovas del Castillo i la sensació de frau que ens produeix la contemplació del mateix drama repetit en l'escenari de la política? No tinc ni idea de què pot significar aquest somni ni si els somnis, més enllà del fet d'expressar en el camp dels símbols les nostres pors i desigs, volen dir alguna cosa. Però aquests dies milers de joves convocats per primer colp a les urnes i milions d'altres ciutadans assotats per una crisi programada en anys d'abundància i d'incultura (fatídic còctel) deuen haver experimentat una cosa semblant al somni de Sarai: voldrien que el seu vot fos com una papallona de colors llampants aletejant plàcidament i es troben a les mans una granota d'ulls atònits amb el seu rauc sòrdid per tota resposta. De fet, és això el que més hem sentit durant la campanya, granotes que rauquen a l'estany pútrid d'una política que dominen les mans anònimes dels mercats. Però si no ens deixem adormir pel soroll monòton dels amfibis, que volen menjar-se les papallones, i pensem que a aquest món li calen moltes ales per reinventar-se, que el camí ni acaba ni comença amb les urnes, malgrat els vaticinis previsibles de les enquestes, en algun punt germinarà la multicolor resistència.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de novembre de 2011.

1 comentari:

  1. Manel,no em pensava que anares a escriure de veritat un article, m'ha sorprés molt... A mi m'ho ha dit Rosa, i crec que Sarai tampoc no se n'ha assabentat encara. Ja li ho diré jo. Moltes gràcies per l'article, m'agradat molt. Ens veiem!

    ResponElimina