Vicent Penya, Llibre de les enrònies. XXVIII Premi Roís de Corella de Poesia-Ciutat de València. Bromera Poesia núm 93, Alzira 2011. Pròleg de Ramon Guillem.
· · ·
El darrer poemari de Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961), el setè en el seu compte particular, significa un gir substancial en la seua manera de fer i entendre la poesia. Sotmesos els versos que integren aquest Llibre de les enrònies a la disciplina de l'alexandrí –rimat a més en la primera i la darrera seccions–, l'autor ha abandonat, almenys de moment, el laconisme líric que caracteritzen anteriors treballs com El joc (2002) o El buit (2006) en favor d'una narrativitat que combina equilibradament la tendresa que desprén la mirada d'un home senzill i els rampells d'ironia i causticitat que contrabalancen una visió del món i del propi món tot impedint que caiguem en l'abisme de la simple anècdota. Si Joan Fuster, per alliberar-se de tota aparença de transcendentalitat, afirmava que el que ell feia, l'assaig, era un gènere en `mànegues de camisa´, deliberadament Vicent Penya es decanta per escriure una poesia `en sabatilles´ (el paral·lelisme, ben entès, l'establim nosaltres), fruit d'unes cabòries (que no altra cosa volen dir les enrònies del títol) personals i quotidianes, des de la consciència o la voluntat d'estar realitzant `la tasca del manobre dels versos´ (del poema “Els versos”, de la secció III). Vistos des d'aquesta perspectiva, els poemes d'aquest Llibre de les enrònies acompleixen un meritori objectiu desinfectant, higiènic, enmig d'un panorama on la retòrica grandiloqüent –al capdavall estrepitosa fallida de la recerca poètica– hi sol ser moneda corrent. La cita de Montaigne, un altre que tocava `de peus a terra´ i que tenia més de `dos dits de trellat´ (del poema “Fortalesa”, de la secció II) o la paràfrasi del pessoanià `el misteri és que no hi ha misteri´ de “Vell malentès” (secció V), hi són, en aquest sentit, ben eloqüents. Però hi ha un altre fil conductor que lliga el treball de Vicent Penya amb la més immediata tradició autòctona, el que l'uneix, de manera indeleble per bé que tàcita, amb el gran poeta alcoià Joan Valls i Jordà (1917-1989). En efecte, la solució formal d'aquests poemes, d'estricte classicisme, el gust pel sentit comú que representa la saviesa popular que es formula a través de frases fetes i sentències, el contrapunt irònic amb què sonen certs neologismes esdrúixols, i la visió de l'home solitari que reconeix sense aldarulls la pròpia grisor i les misèries del món que l'envolta, mig tendre i mig amarg però sempre empès per la força de la bonhomia i la rectitud moral, són trets compartits amb l'autor de Breviari d'un eremita urbà (1975), Sonets de la fita obscura (1984), Anys i paranys (1985) o La rosa quotidiana (1990), per exemple.
En l'ajustament entre les pretensions i els resultats, doncs, el llibre de Penya és impecable. Un es pot sentir més o menys atret per aquesta mena de poesia, hi pot detectar els límits de l'extrema explicitud o els perills d'una banalitat que assetja en l'operació de despullament de la pròpia vida, però no hi ha dubte que els alexandrins flueixen amb destresa i que arriben a dibuixar amb precisió els perfils d'un home a qui el lector acaba considerant proper i amable, algú amb qui valdria la pena enraonar i passar l'estona. A través dels 49 poemes del llibre –un per cada any viscut per l'autor quan el va acabar de compondre, fins ací arriba la cabòria constructiva–, Vicent Penya es forneix d'una filosofia d'anar per casa per acarar un món que sempre ens desborda, llei de vida, amb els seus canvis vertiginosos, i ajusta comptes amb els propis fantasmes, o enrònies, més preats: el pas del temps, els vaivens d'oblit i memòria, la soledat, la mort, l'amor i el sexe, la llibertat de l'individu, etc., i en el centre neuràlgic, les amargors i dificultats d'un ofici, el d'escriptor, tothora assetjat pel vell malentès (vegeu el poema homònim ja citat més amunt) de no ser entès pel lector i condemnat a heure-se-les amb el seu dur désir de durer enmig d'un món que el menysté en la ignorància i per al qual les paraules semblen haver perdut tot valor. Sense estridències, amb tot l'esforç de sinceritat i despullament de què ha estat capaç, heus ací el dietari poètic d'un home abocat completament al doble, paradoxal i difícil ofici de viure i d'escriure.
Publicat a Saó núm. 367, gener de 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada