El fracàs

Recorden? El de Terra Mítica, aquell nyap, fou el primer vaixell insígnia a fer estrepitosament aigua, malgrat les poalades milionàries amb què van voler salvar-lo en els temps de la superabundància (dels beneficis privats a costa del bé comú). Fou, doncs, principi i final d'una boja aventura que va durar vint anys, producte estrella de l'obsessió que pretenia lligar els gossos amb llonganisses. Tanta estupidesa segurament no hauria estat possible si Zaplana el saltataulells (que segueix imparable avui dia la seua cursa), propomocionat a l'ombra de Benidorm, no s'hagués trobat en aquells temps dirigint l'adrogueria del carrer de Cavallers. L'alegria torera i desacomplexada del de Cartagena va poder amortitzar l'invent des de la primera rajola especulativa amb què va alçar-se l'edifici, que tenia com a únic objectiu enriquir d'una tacada quatre espavilats ben col·locats i com a coartada legal la sacrosanta llibertat dels mercats, la injecció abundant de diners públics i les lleis escrites com vent de popa. Tota la pantomima de reflotació d'aquell bunyol condemnat al naufragi no fou sinó l'escenificació d'un fracàs per on es dessagnava l'alqueria autònoma, el maquillatge d'un cadàver que grotescament havia de semblar encara viu com a icona de la política de classe que el PP imposava al país mentre destrossava el seu teixit productiu i les últimes resistències de la dignitat civil. Terra Mítica fou la primera fitxa del dòmino, el primer bufit de l'huracà, la crònica anunciada d'un malson en majúscules que ha arrasat el país i que ara emet els darrers llampecs mentre a l'horitzó ja s'albira una nova majoria social per al canvi, que només podrà ser radical i de baix a dalt. El nostre particular Tren de la Bruixa arriba al final d'un llarg i fosc túnel. Mentrestant, algú com Luis Esteban, exdirectiu del nyap i també del de la CAM, assegura en seu parlamentària que la culpa d'aquest fracàs la tingueren els [sic] directors de les escoles valencianes, que preferien enviar els seus alumnes a Port Aventura. Ja em diran vostès què podíem esperar d'aquest país amb personatges tan conspicus com el citat al capdamunt de certes institucions. Però si l'acudit fos cert, llavors més a favor nostre perquè es demostraria la imprescindible existència d'una escola pública al servei de la sensibilitat i la intel·ligència dels ciutadans. Déu meu, el cos de directors com a darrer reducte de la resistència saguntina al risible fracàs d'un poble! Visca l'escola, muira Terra Mítica!  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 13 d'octubre de 2012.