Jordi Llavina, Contrada.
Tres i Quatre, núm. 156 Poesia 3i4, València, 2013. Pròleg de
Teresa d'Arenys, epíleg de Josep M. Esquirol, dibuixos de José Luis
Paulete i fotografia d'Albert Carreras. Notes finals de l'autor.
· · ·
Hi
ha qui es deixa endur pel corrent del temps a l'hora de confegir els
seus poemaris, sense un pla preestablert, i hi ha qui sembla haver
decidit d'antuvi, en un punt o altre del procés creatiu, l'encaix
formal a què les seues paraules van sotmetent-se. Aquesta segona
opció (i passeu-me l'obligat reduccionisme a extrems que no
s'exclouen i permeten tot de matisos: cada llibre és un món) sembla
la preferida per Jordi Llavina (Gelida, Alt Penedès, 1968).
L'arquitectura del seu llibre anterior Vetlla (Saó
núm. 371 de maig de 2012)
responia a aquesta estratègia, potser per la naturalesa narrativa de
la proposta, potser per influència dels seus treballs com a
narrador, per tot plegat. La construcció d'aquest Contrada,
però, també calculada amb molta precisió, és d'una altra mena: la
que imposa el sonet. Si d'una banda això fa més autònom cada
poema, en unitats de catorze versos decasíl·labs ben escandits i
rimats, també permet a l'autor establir tot de connexions internes,
marcar nítidament els temes centrals del llibre, conduir el lector,
fet i fet, pels paisatges vitals i personals de la seua particular
contrada amb
indubtable eficiència, de manera que si alguna cosa no és el nou
llibre de Llavina és suma passiva del material d'enderroc del temps
ni fulgor dels seus astres més brillants però distants (entre ells
i respecte del punt de vista del lector). El que planteja cada llibre
reglat d'aquesta manera és també una cosa que interessa molt els
creadors però només tangencialment el lector de poesia: encara se'n
pot traure suc, d'aquest o altres formes més o menys tradicionals?
No hi sentirem inevitablement una música que ja
no és d'ara i ací? No cal recórrer a Foix, ni a tants altres
conreadors il·lustres d'esquemes clàssics, però llegint Contrada
em torna a assaltar el dubte, per molt que no només no hi ha res a
objectar quant a la qualitat de la manufactura dels quaranta poemes
sinó que molts d'ells produeixen l'efecte que exigim a la bona
poesia: un calfred et recorre l'espinada mentre alguns versos
bellíssims (i que sovint aguanten tota l'estructura del poema) es
queden aletejant en l'aire uns instants com ocells de sentit.
De
les dues significacions que trobem de `contrada´ és la segona la
que millor s'adapta a la mirada i substància del poemari: voltants,
extensió de terra pròxima a un lloc, a una persona, a una casa.
Efectivament, des del primer sonet, “Casa”, emparentat amb el
conegut poema papassetià “Deixaré la ciutat” només que sota la
forma de l'imperatiu, se'ns obre el motiu nuclear del llibre, la
recerca i gaudi de les coses essencials de la vida, la vida mateixa
en la seua immediatesa, en tot allò que és a l'abast de la mirada,
el tacte i el pensament. Així, en la contrada campestre que Llavina
va descrivint i que no costa gens d'identificar amb el Penedès (o
amb qualsevol dels penedesos
escampats per la nostra geografia), es desplega el món de l'autor:
el pas del temps, certs records d'infantesa, l'amor perdut i l'amor
guanyat (“Marta”), la mort i la malaltia, l'amistat, els elements
de la natura, especialment animalons i plantes, la soledat, els dies
i les estacions, les feines del camp, la pluja, la recreació de
pintures en un parell d'ocasions…
La
mirada de Llavina és neta, però no pas ingènua: de la netedat del
que ja ha viscut prou com per saber decantar-se cap a les coses
imprescindibles i allunyar-se a temps de les futilitats i merders de
la ciutat,
de la massa (ramat
en expressió de l'autor) i l'estupidesa i vertigen circumdants. Com
Vinyoli (ara que entrem en “el seu” any), conscient d'un
envelliment que no és estrictament el de l'edat i sí potser el de
la saviesa, el poeta necessita realitats, no fum, ço és, fer del
seu contacte amb la realitat que és la pròpia vida el motiu central
del treball poètic, i fer-ho des de la nitidesa, des del que sovint
més costa en poesia: la senzilla harmonia. “Basteix la casa lluny
de la ciutat, / de cels nocturns il·luminats d'escòria. / De tant
en tant bivaqueja en un prat: / és bo que, amb ull despert, servis
memòria // del lloc de cada estrella al buit sembrat, / que notis
com al cor et creix l'eufòria / d'aquella flor que es dreça a sol
colgat / i que de nit coneix l'hora de glòria. // Basteix-la a prop
d'un camp de blat que al juny / et faci confident del so, entre
espigues, / d'una veu íntima de vent. S'esmuny / com aquest vent, la
vida –home que artigues, / vinclat, el tros de temps que tens i, al
puny, / comences a sentir cremor d'ortigues”. Qui es privaria
d'endinsar-se en una contrada
que
s'obre de manera tan fulgurant?
[Article publicat a Saó núm. 389, gener 2014.]
[Foto publicada a Núvol, 23/4/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada