Mazón i els venedors de fum

Si Mazón hagués accedit al seu càrrec per generació espontània, no eixiríem del nostre estupor que una cosa així fos possible. Només cal sentir-lo parlar. Però el president ve d'on ve, precedit per Zaplana, de qui n'és fill polític, Olivas, Camps i Fabra, i fou bressolat i batejat en l'època del totxo i dels mil ridículs eventos (paraulota que va quedar encastada en la parla popular com a signe funest dels temps) amb què van saber enllustrar els seus negocis més tèrbols. No ens ha d'estranyar que el manual d'ús polític de Mazón es funde en dos principis molt senzills, marca de la casa: enriqueix-te tan ràpidament com pugues i procura que els teus també s'enriquesquen i la resta et serà concedida sense problemes. Ja sabem com van acabar els altres presidents valencians del PP: dos condemnats per corrupció i dos que se'n van eixir de rosetes malgrat tots els indicis que els assenyalaven i gràcies a una justícia que carrega ostentosament cap a la dreta i per això té greus problemes de sastreria. Uns i altres, polítics procuradors i jutges convertits en àrbitres sobrevinguts de la política, tenen al seu torn un amplíssim arbre genealògic que enfonsa les seues arrels en el franquisme.

Per aconseguir els seus objectius Mazón, tot i la debacle de l'esquerra institucional derivada d'una altíssima abstenció, disposava d'una majoria molt exigua que necessità recolzar-se en els culs que descasaven en els escons de l'extrema dreta de Vox, cosa que el d'Alacant va fer encantat de la vida. A un polític amb principis tan succints com irrenunciables tant li fa alimentar la bèstia negra del feixisme (a fi de comptes, són de la mateixa classe) si amb això s'assegura poltrona i beneficis. Unflat d'ignorància i prepotència, però, les forces incontrolables de la meteorologia, agreujades per dècades de deixadesa i pilotades fàcils, se li van interposar en el camí dels dies triomfals de vi i de roses en forma de dana bestial i des de llavors no menys de 229 cadàvers pengen a l'esquena de la seua negligència i del seu govern. La bola ha anat fent-se més i més gran, però malgrat la indignació i l'espenta del carrer i gràcies al suport condicionat de Vox, l'encara president ha aconseguit el seu primer objectiu: exhaurir el termini que li assegura 75.000 euros anuals per dos anys, que seran quinze si completa la legislatura, més xofer, oficina i tota la pesca. Aquestes raons crematístiques, que són l'ADN de la seua vocació política, són el millor antídot contra qualsevol vel·leïtat –si n'hi hagués cap– d'assumpció de responsabilitats en forma de dimissió. Contra vent i marea, mentre els del seu partit l'aplaudesquen i tinga en la butxaca els vots de Vox, l'Honorable sempre preferirà salvar el sou que l'honor. Ben mirat, amb el fum de Mazón tots hi guanyen. Només que amb ells el país (valencià vull dir, és clar) perd i s'enfonsa una mica més en la desolació d'una reconstrucció impossible amb els actuals paràmetres i que és molt més que econòmica. D'ençà de l'entronització del torero empresari Vicente Barrera com a Vicepresident i Conseller de Cultura i la política d'enderroc practicada per Rovira en el departament d'ensenyament, les cartes dels tafurs són ben visibles damunt la taula pública i el fum s'estén per assegurar els negocis de la simulada reconstrucció que es practiquen d'amagatotis i que potser algun dia eixiran a la llum. Cal molta cara dura per tapar tanta vergonya. Cal vendre molt de fum en discursos de cinc hores com el de l'altre dia en seu parlamentària amb el típic estil seu de metralleta i en absència d'una oposició farta de tanta demagògia però impotent davant un desastre que posa contra les cordes els mateixos principis democràtics i uns representants de víctimes de la dana abatuts per la insultant i insistent supèrbia d'uns governants amb cor de ferro. Un poble conscient i orgullós de la seua identitat nacional i dels seus drets democràtics seria sens dubte un obstacle important per a aquests sàtrapes procuradors de negocis. De manera que l'alternativa que Mazón proposà en la seua peroració durant els vuit minuts ben comptats en què maltractà sense miraments la llengua dels valencians, fou tornar a brandar l'espantall de l'anticatalanisme: vèncer les últimes resistències a la política d'extermini cultural i lingüístic, començant per canviar el nom de l'AVL i transformar la institució en un club de vellets ben pagats fent becadetes en crepuscles tediosos a favor de la secessió i les eternes gòries a Espanya. Fum i més fum sobre la trista vida política amb què se'ns rifen als valencians. Vox bavejava de deliris imperials des dels seus escons convertits en búnquers d'odi i espanyolisme i els acòlits del PP, a falta de més feina, aplaudien a rabiar. Els altres, els encara no dissipats entre el fum, tornarem al carrer aquest diumenge per continuar escampant la llavor solidària.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 de setembre de 2025.] 

 

 

 

L'enemic públic número u

Potser no hi ha major ignorant que aquell que ignora fins i tot la pròpia ignorància. Que no sap que no sap, vaja, al contrari que Sòcrates, de qui Plató reporta la coneguda sentència del "Només sé que no sé res" amb què l'atenenc pretenia desmuntar la pretensió de saber alguna cosa amb absoluta certesa. La història, per desgràcia, sol fer poc cas dels filòsofs més entenimentats, o els empeny a beure cicuta, i en canvi alimenta fins a la sacietat els convençuts de pedra picada, ignorants de la pròpia ignorància. Els temps actuals han tornat a decantar la balança cap a l'única raó de la força capaç de doblegar la força de la raó: la força bruta, la violència armada, el control eficaç de l'entrellat del poder. Així van enfonsant-se, com vaixells massa vells, els valors democràtics fundats en la raó pràctica dels consensos, l'equilibri dels drets i els deures, l'ideal universal de la dignitat humana i el respecte per la vida. Si mai l'havíem abandonat del tot, ara tornem de ple al camí de la guerra global, màxima expressió de la raó de la força, la que no pretén de cap de les maneres actuar sobre les causes que alimenten les desigualtats, els conflictes i el patiment humans sinó simplement vèncer i exterminar l'enemic, silenciar les veus crítiques, augmentar els beneficis i els privilegis a costa del dolor que provoca a la immensa majoria de la poblacó mundial. Tot el sistema depredador, encara sostingut amb l'aparença de democràcies formals, col·lapsa quan homes com Trump, Putin o Netanyahu capitanegen poderosos estats amb absolut menyspreu per les forces de la raó i els drets humans més elementals. Els sàtrapes dels nostres dies són nombrosos, fanàtics convençuts de la seua omnipotència. Segurament la majoria d'aquests acaparadors compulsius de poder són casos de manual psiquiàtric. Ja ho dirà la història escrita i les biografies, que sempre arriben a destemps. Però a fi de comptes no hi són per casualitat, ni com a fruit natural de l'evolució política i social, tampoc per mèrits propis com la prudència, la saviesa o la intel·ligència, valors que teníem com a inherents a l'exercici del govern, avui convertit en una mena de tir al plat a cegues. Són el resultat d'una fallida democràtica en tota regla, l'excepció (esperem almenys que ho siga) feixista que torna per intentar imposar l'ordre imperial favorable als seus interessos insaciables. Perquè la malura s'estengués tan ràpidament per tot el món calia abans arrancar els últims brots de raó i aïllar la seua força amb tota la indústria pesada que es dedica a fabricar la confusió, la ignorància i la mentida. Calia també donar peixet, l'antic pa i circ, a les masses de ciutadans beneficiades amb les engrunes pel poder colonial i neutralitzar l'ancestral anhel de revolució i més vida fent-los creure que vivien en el millor dels mons possibles. Les hienes apareixen quan el cadàver encara tebi del món comença a podrir-se, en el pitjor moment, quan els problemes a escala planetària amenacen de fer-se irresolubles. Sobre la terra devastada de Gaza i el país dels palestins els voltors fan els seus càlculs de negoci. Amb la força de les armes, la ignorància s'estén arreu i és pretensiosa i cruel, inhumana. Trump és tal vegada el millor exemple del que pot donar de si un capitalisme desbocat incapaç de controlar-se ni fent servir les pròpies regles, l'invent democràtic que el reietó considera un vestit vell que cal llançar a la brossa. Ens pot semblar ridícul i patètic i sens dubte ho és d'una manera tan extrema que il·lumina els pitjors precedents històrics, una mescla de l'histrionisme de Hitler, l'impuls homicida i sanguinari de Calígula, l'antipolítica cruel de Franco, les obsessions assassines de Stalin que tan bé expliquen Putin i tants altres delirants a qui els poders van entronitzar per a desgràcia del món. Ens pot semblar que cada vegada que tanca el puny i obri la boca, l'emperador Trump va nu, però això l'ignorant no ho veu perquè és aliè al mínim sentit del ridícul, víctima dels seus deliris de grandesa. Els sàtrapes cauran sens dubte amb estrèpit, però és possible que la seua caiguda ens arrossegue a tots en una guerra absurda. Tan de bo que sapiguem reaccionar a temps. Perquè a un ignorant li calen bones lliçons de civisme i revolta que l'aparten del poder com a enemic públic número u d'un món ja prou exhaust.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 19 de setembre de 2025.] 

 

 

 

La III guerra mundial

Hi ha qui afirma des de fa mesos que ens trobem a les portes d'una tercera guerra mundial (amb tot i afortunadament encara no mereixedora de les preceptives majúscules) i hi ha qui, com el l'amic Vicent Partal, sosté que ja hi som de fet. Com sabem, l'anterior va començar en silenci, sense declaracions solemnes, amb la invasió de Polònia per l'exèrcit alemany i la resposta també silenciosa i poruga de les democràcies europees. En aquests i altres aspectes –la profunda crisi del capitalisme, amb l'ascens del feixisme i la incertesa generalitzada en assumpte de drets polítics i socials– la situació actual, efectivament, recorda molt el final dels anys trenta si no és que està repetint-los fil per randa. Amb els flancs nord i est d'Europa, Ucraïna i Gaza, assotats pel flagell de la devastació i la inhibició impotent de la Unió Europa, la mínima espurna pot provocar el gran foc. I aquesta espurna ha sobrevolat el cel de Polònia (una altra sinistra coincidència) en forma de drons russos que a la matinada d'aquest dimecres han estat abatuts per l'exèrcit polonès. Polònia ja ho ha denunciat a l'OTAN tot definint la violació del seu espai aeri com "una amenaça real per a la seguretat dels ciutadans" i advertint que un gran conflicte obert amb Rússia "és més a prop que mai des de la II Guerra Mundial". Les comparacions, una vegada més, no són tan odioses com de vegades hom afirma. Amb els papers bescanviats, es repeteix aquella jugada. El relleu de l'Alemanya nazi i expansionista l'ha agafat en el front nord l'autòcrata Putin, ben ensinistrat pel KGB dels anys de plom fred, encantat de tenir enfront un pallasso (i que ens perdonen els pallassos autèntics) de les dimensions estrafolàries de Trump, mentre que al front de l'est, Israel, un altre producte de la II Guerra Mundial, principal representant d'un poble històricament massacrat, duu a cap el seu projecte d'extermini dels palestins en un remake cruel de la solució final nazi sense que ningú li haja parat els peus. Després de la destrucció metòdica de Gaza, després dels més de 65.000 morts i dels que moren cada dia, de milers i milers de ferits i d'una fam provocada pel bloqueig a tota ajuda humanitària, avui la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen –ahir ho va fer Pedro Sánchez–, proposa per primera vegada sancions contra Israel i la suspensió del tractat d'associació amb aquest estat. Sempre fem tard, encara que benvingudes respostes a l'alçada terrible de les circumstàncies. Però l'antic amic americà, que té com a portaveu el president borinot d'aquell país, té altres plans per a un futur sense palestins a Gaza i per això aplaudeix el genocidi: la construcció d'un immens ressort a la vora paradisíaca de la Mediterrània perquè els rics occidentals i també orientals, àrabs inclosos, hi puguen gaudir de tota mena de luxes. En això la guerra anunciada o ja en marxa no s'assemblaria a cap dels horrors de la segona perquè proclamar a bombo i platerets, en el peculiar estil de Trump, aquests projectes depassa de molt la imaginació de les ments més retorçudes i perverses. Potser al capdavall sempre ha estat així i la guerra no siga més que la continuació del negoci per mitjans infinitament més cruents. Gràcies, Mr Trump. Però quan hagen retirat els milions de tones de les runes de Gaza i endreçat el nou edèn encara els quedarà un material més feixuc i resistent que els farà la vida impossible: la memòria del poble els perseguirà sempre.

L'equilibri inestable de la mútua amenaça atòmica dels anys de la Guerra Freda i els dos blocs enfrontats, que al cap i a la fi presentaven dos models diferenciats de societat, va desaparèixer amb la dissolució de la Unió Soviètica. Ens pensàvem que podíem transitar a partir de llavors un camí més planer, de pau i col·laboració multilateral, però en canvi el que ha vingut després és molt pitjor. Els europeus ens trobem enmig de dos imperis: l'un, l'americà, defensant amb ungles i dents i una sobreactuació ridícula la seua hegemonia en franca davallada. L'altre, el rus, animat pel que considera (no sense raó) una societat envellida i decadent, l'europea, que si encara conserva els valors democràtics és de pura inèrcia, dèbil i incapaç d'aturar les seues ànsies expansionistes. I al darrere la Xina, no menys imperial amb els seus mateixos ciutadans i nacions, fregant-se les mans i amb la botella de xampany posada a refrescar per quan brindarà pel nou domini asiàtic que ella ha de liderar. Dos capitalismes ferotges enfrontats just quan el planeta ateny els límits de la seua resistència. I la immensa majoria de la població mundial contenint l'alè perquè les guerres més o menys locals no vagen expandint-se en el gran incendi d'una tercera guerra global, no declarada, però ja en marxa: la voracitat d'un sistema que no repararà en mitjans per enviar-nos a tots plegats a la merda. La resistència ha deixat de ser una consigna per esdevenir una qüestió de vida o mort.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 de setembre de 2025.]

 

 

 

Per estar dins la vida

Aina Riera Serra, Poar la set. XLII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi 2025. Epíleg de Maria Antònia Massanet. Edicions del Buc núm. 36, La Pobla de Farnals, març 2025.

· · ·

El llibre de la mallorquina Aina Riera Serra (Palma, 1982) ve precedit d'altres dos poemaris més, A la taigà (2021) i Aquest llegat (2024), del recull de relats Ran de bàratre (2021) i de la novel·la Tota la terra no omplirà mai aquest buit (2024). És així mateix autora del documental Som elles sobre dones poetes de Mallorca (2013) i coautora, en col·laboració amb Maria Antònia Massanet, de l'antologia poètica Amb accent a la neutra (2014). És llicenciada en Comunicació Audiovisual i ha treballat com a periodista en diversos mitjans. El treball que avui comentem, Poar la set, l'integren 49 poemes d'extensió diversa, amb títols i sense. Tot i que hi predominen els poemes llargs i de mitja distància (entre sis i vint-i-tants versos, posem per cas), almenys en dotze ocasions el poema es resol en cinc o menys versos. Nombres canten. És en aquest subgrup de poemes breus, intercalats mesuradament entre els poemes llargs i els mitjans, on s'extrema la tendència de la poeta a l'aforisme, la impressió fugaç, el joc visual i el pensament a raig. I a l'autoretrat íntim i la ironia: "El que digui el meu cos va a missa. / Per això he tornat tan beata." O el titulat "Ai": "Menj panettone i deix caure totes les miques per terra. / He oblidat com menja una al·lota / decent / com / jo."

Encapçalat per la poderosa imatge del títol i per sengles cites d'Andreu Vidal, Joan Vinyoli i Joan Tomàs Martínez, el llibre s'alça des de l'experiència i la idea que el desig i l'amor són l'aigua que mou la sénia de la vida. Per això és inútil i amarg mirar l'aigua morta del passat (Vidal), per això el desig, que és fretura (Vinyoli), és l'únic que ens permet no morir del tot, per això el vell i bell combat del desig porta el delit. Per això l'infinitiu Poar la set, no l'aigua, sinó el desig d'aigua que la calma sempre temporalment. O com va deixar escrit Italo Calvino: "Sobre aquest estat de desig convé ser més precisos: hom observa un estat de desig quan d'un estat de satisfacció es passa a un estat de creixent satisfacció i per tant, tot seguit, a un estat d'insatisfactòria satisfacció, és a dir, de desig".

Val la pena subratllar que no es pot reduir el desig al que en essència és la seua dimensió eroticoamatòria i agafar-lo (ell, esmunyedís per naturalesa!) en un sentit més ampli, la pulsió, la inquietud, el principi que mou l'existència humana. La necessitat d'omplir el buit o la mancança que ens conforma, la cerca de l'altre, del cos, de la presència de l'altre, s'estén a la construcció inacabable del propi jo, la sagnant lluita per l'equilibri i el "Hygee", la paraula noruegodanesa que designa el sentiment de benestar, d'ambient alegre, íntim i càlid que dona nom a un poema: "quan llar és un país d'amor". Així es desprèn de la lectura d'uns poemes definits per la recerca (formal en tant que vital), per la llibertat, per la passió, per la veritat, contra la desesperança i l'angoixa, contra l'odi i les guerres. Les de Gaza i Ucraïna són presents als poemes "Cap al sud" i "Sang al Prípiat" respectivament, sense efectismes i molt emotivament, molt reals en la seua transmissió quasi fílmica, documental: heus ací la seua força, la de les imatges en la seua abassegadora immediatesa, sense proclames, com a testimoniatges crus de la veritat.

Els poemes d'Aina Riera, que naixen i s'expandeixen, ja ho hem dit, des de l'epicentre del desig, marquen també un transcurs, un viatge. Hi ha la solitud en què s'interroga a una mateixa i s'hi dialoga, burxant i despullant les convencions, i hi ha els companys d'aquest viatge i als quals van dedicats alguns poemes, en forma de carta ("A Dani Martínez"), homenatge ("A Laura Riera") o elegia ("A na Jeanette"). El final del poema que comença "Si jo no necessitàs tanta pell…", d'on hem extret el títol d'aquesta ressenya, és un bon exemple d'introspecció i autoretrat que no m'estic de citar i que l'autora recita magistralment (ho vam poder comprovar en directe el passat 15 de març a Alcoi): "Però som així, com m'ha fet l'hivern, mai sadolla i quieta, / d'anhel hodiern i vibrant esperit i ritual de recerca. / Tenc en el mot, la voluptat, i la pell somalla, / per estar dins la vida, com ella m'hi vol, / exultant i exhausta". El de la poesia no és un joc de mera estètica o un posat glamurós per a dies aigualits sinó un repte a vida o mort, tràgic i alliberador ensems, per a qui es declara "malalta de món" i diu ser "una carnisseria" ("aquí, la meva víscera trinxada per a tu, / perquè la roseguis lentament i pausada, / de sexe obert, / recordes?") o estimar "prou la vida per no convertir-la en deixia". Perquè "escriure poesia / és com saltar sense calces per damunt la lava".

I el viatge, poada i satisfeta la set, acaba de moment en uns poemes inspirats en terres d'Uruguai, Cabo Polonio, "Monte Ombú", amb el seu bosc de bellaombres, la flor del Sietecueros, d'on emergeix "l'inici d'aquest no-final". El de la pell, com el d'aquest arbre americà, és motiu recurrent en Poar la set com a símbol d'autodefensa, de frontera permeable entre el dins i el fora. La poesia d'Aina Riera és un volcà actiu amb erupcions que fertilitzen i vivifiquen, molt en sintonia amb altres poetes dones que hem visitat ací darrerament (Alba Palau, Isabel Canet). El final del llibre ens deixa amb la delitosa set de més poesia. Què més es pot demanar?: "estirar / amb aquest rovell / que ja assedega".

[Publicat a Saó núm. 517 d'octubre de 2025.]

 

 

 

 

Sant tornem-hi

El pitjor de tornar és trobar-se en el mateix punt mort que presumptament vam deixar en anar-nos-en. Sí, el mateix punt mort, cercle viciós o peix que es mossega la cua, és a dir, l'atapeïda xarxa de tòpics, de propaganda disfressada de consell bonhomiós i altruista, de dogma servit en safata de notícia fresqueta, d'enganyifa que passa per veritat inqüestionable. No és que tampoc a l'estiu pare mai la turbina d'escampar l'estupidesa universal entre les masses per mitjans cada vegada més poderosos i barroers, però és més fàcil escapar-se'n, fins i tot sense pretendre-ho. Els qui encara tenim la sort de contemplar a una certa i relativa distància l'avanç dels bàrbars, els incendis que han arrasat més de 350.000 hectàrees a Espanya, el pugilat maldestre i sinistre dels grans partits, que amaguen a crits i ganyotes que en realitat no tenen res a dir ni proposar ni fer contra l'estat lamentable de coses on viuen tan ben pagats, tornem, si és que vam marxar, al mateix punt de partida. I això és el pitjor. Estaven esperant-nos i ara prometen distraure'ns amablement, convèncer-nos que al capdavall no passa res, fer-nos més digerible la tornada, oferir tota mena de receptes i lenitius a l'exèrcit anònim d'ordenats estiuejants, turistes, viatgers, banyistes, clients, jubilats, rendistes, joves i adolescents sense escola, a tots els explotats a canvi d'unes vacances pagades sempre gasives i ben reglades. Ens diran com hem d'enfrontar l'angoixosa tornada a la rutina, com ells l'anomenen, com hem de superar la depressió (així en diuen i nosaltres submisament ens ho acabem creient) postvacacional. No importa si queda exclosa de la seua fantasia terapèutica la immensa part de la gent que no fa vacances, probablement perquè tampoc té feina o no li arriba per a tant i no ha tornat perquè mai no va anar-se'n, que aquests no compten en les triomfals estadístiques (genocidis, guerres, incendis i estèrils picabaralles polítiques a banda) típiques de finals d'estiu perquè només consumeixen, si poden, l'indispensable. Que, per si no ho sabíem o no ho havíem vist durant les enyorades vacances de platges a rebentar, pobles i ciutats convertits en formiguers, aeroports i estacions col·lapsats, cues eternes per a qualsevol cosa, el turisme, malgrat els empresaris ploramiques del ram que es queixen d'un lleu descens de l'1,2%, s'ha situat fins al juliol en 55 milions, 11,6 dels quals l'hem patit (o gaudit, segons de qui parlem) balears, catalans i valencians.

Poc podíem sospitar, quan Los Stop cantaven El turista 1.999.999 per allà l'any 1967 i érem unes criatures, que aquella xifra, al costat dels 8.990.482 visitants que s'han plantat enguany a les Illes Balears, ens semblaria tan ridícula com ja ho era aquell bunyol infame de cançó. Si cada estiu, gràcies a l'empenta turística i els seus aparells de propagació, tenia la seua melodia apegalosa, la de Los Stop va batre tots els rècords del mal gust i li haurien de donar un premi extraordinari post mortem en reconeixement a les seues dots visionàries. El que no ens diuen els noticiaris que pretenen tan amablement d'alegrar-nos el sant tornem-hi és que només els països més pobres, capaços de vendre's el patrimoni cultural i natural i enfangar un futur cada vegada més incert, promouen amb tanta intensitat un turisme que al final els empobreix encara més malgrat totes les cançonetes de moda i l'alegria descordada dels empresaris. El fenomen està escrit i descrit a bastament i només cal recordar que el 20, el 24,4 i el 24,3 per cent de la població de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià respectivament es troba segons diverses fonts en risc de pobresa. La majoria d'aquest personal (tranquils, que es tracta només de xifres!) té al seu favor, tanmateix, que no ha de patir cap fotut síndrome de tornada i que s'ha lliurat un any més de l'insuportable i depressiu sant tornem-hi dels pobres vacacionistes.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 5 de setembre de 2025.]