dissabte, 18 d’abril del 2015

El whatsapp


Tinc la impressió que està a punt de complir-se la profecia, si no s'ha complit ja en molts aspectes, de la pel·lícula de Wim Wenders Bis aus Ende des Welt (Fins a la fi del món, 1991). Els protagonistes d'aquesta esborronadora història acaben sent víctimes, fins a l'extrem de l'embogida addicció, del seu invent: una sofisticada tecnologia els permet veure en una pantalla els somnis (amb els seus reguitzells infinit de records, obsessions, frustracions, desigs i visites d'ultratomba) que han covat durant la nit. Els límits entre la realitat de cada dia, inclosos els matisos inexplorables i misteriosos que també la conformen, i la ficció onírica, amb els seus llampecs de verisme, hi queda de sobte abolida, o, com diríem ara, el món virtual acaba per engolir-se les connexions analògiques del món real, la nit que es menja el dia. La droga els proporciona, en aparença, la possibilitat de reviure el passat, la sensació de recuperar-lo cada nit i cada dia, la il·lusió de l'etern retorn.
Comentàvem a classe la novel·la que els feia llegir aquell trimestre, Matar un rossinyol de Harper Lee. Per una d'aquelles circumval·lacions del discurs havíem arribat a l'exploració dels terrenys on realitat i ficció (o veritat i mentida) s'estremesclen de manera subtil per a la creació d'una història. Els deia que tot record, en especial els relatius a la infància, no deixa de ser al capdavall una cosa inventada, o reinventada; que a partir d'una certa edat les persones som conscients que en el relat d'un mateix intervenen factors que ja no sabem si pertanyen al món del viscut, al del somni o al de la simple invenció obstinada. Que hi ha coses en la memòria personal, els deia, que sobreviuen en algun lloc vague i difuminat, remot, que dubtem si van passar de veres o són mera ficció; que les oscil·lacions de memòria i oblit eren consubstancials al fet de viure; que les fronteres entre novel·la i història són arenes movedisses. «No ho heu experimentat mai encara en el terreny personal?», reblava.
Aquell alumne de batxillerat a qui sempre havia de demanar que es llevés els auriculars que solia portar a manera d'amulet o excrecència corporal, propietari d'una d'aquelles barbes serrades que abans només portaven les persones d'una certa edat, va ser l'únic a contestar-me amb la vehemència del desvagat: «Això us passa només als de la vostra generació». Superat el primer rampell d'estupor pel que vagament intuïa com un desficaci en to major (a l'escola se senten moltes bestieses), i passant per alt què volia dir «la vostra generació», vaig demanar-li que s'expliqués. I ho va fer: «Amb el whatsapp…». Vaig haver de continuar els punts suspensius mentalment: l'ús de les maquinetes i les xarxes socials impedeix les vel·leïtats de la memòria, anul·la la possibilitat de l'error o la incertesa, només has de prémer el botó per saber si una cosa és realitat o ficció, la imaginació és desterrada dels territoris íntims per anar a morir als tristos pantans de la literatura. Deixem-ho córrer. Sabia que aquella resposta impensada no seria subscrita per la majoria dels altres whatsappers, que si de veritat els donassen a triar entre la certesa incommovible dels seus aparells i la voluble reconstrucció de la pròpia memòria, no s'ho pensarien dues voltes. Però aquella falòrnia no ha deixat d'inquietar-me. Avui faig els 57 però l'estupidesa humana, fins la més innocent o merament simptomàtica, no deixa de sorprendre'm. I de preocupar-me com a símptoma.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 18 d'abril de 2015.]

[Una imatge de la pel·lícula Bis aus Ende des Welt.]

11 comentaris:

  1. Una abraçada i molts petons... Per molts anys!!!

    ResponElimina
  2. Per molts anys! I que els teus lectors ho puguem veure!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ramon, per molts anys i sense whatsapps. Una abraçada.

      Elimina
  3. Estic d'acord amb allò que es diu en aquesta entrada i la crítica que fas entorn el món de les noves tecnologies, les xàrxes socials i l'ús indiscriminat i inútil que es fa d'aquestes. No obstant això, en quant al passatge d'aquest alumne i les seves paraules trobo que la situació afecta a l'interpretació; el to de veu, el context, o fins i tot (un fet ben important per comprendre el perquè d'una interpretació diferent a la teva, i en la meva opinió, més probable) saber que en cap ni un dels molts perfils amb què aquest barbut compta en cadascuna de les xàrxes que utilitza s'hi pot trobar més informació personal d'aquest xic que la que puguis interpretar en un nombre ben reduït de fotografies sense cap més contingut que l'imatge d'ell i aquells o aquelles que l'acompanyesin en l'extranya situació en què algú sugerí imortalitzar-se sota una pantalla.
    Dit (o escrit) açó sóc jo ara qui sugereix, des del respecte i només com a possibilitat, una alternativa a l'interpretació literal de les paraules que a tu sembla que et paregueren una manera de dir-te com d'agradable i còmoda li semblava aquesta "condemna o extinció de l'imaginació". Crec que no foren paraules dites en defensa de la situació que expressaven, sino més bé es llançaren com a sentència al judici d'una societat embogida pel moviment frenètic de polzes vomitant tones de confidències sota un fals anonimat, com una frase satírica al mode dels actuals monologuistes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari, qui vulga que sigues. Les columnes són de vegades reflexions en veu alta sobre fets que passen. Al capdavall, l'anècdota potser no té massa importància, i de fet tant l'alumne com la situació que s'hi descriu estan "estilitzats" (no es corresponen amb la realitat pura i dura) com a recurs per a la reflexió proposada i la finalitat literària. Estic segur que, com suggeresc al final de la columna, la resposta fou completament a la impensada i tenia poc a veure amb el tema proposat. Fou allò el que em va sobtar, la desconnexió entre tema i resposta, i només com a símptoma dels mals que patim i anem coneixent, de la confusió entre realitat i ficció, molt més visible que en altres èpoques no tan saturades d'aquestes activitats i tecnocratitis. Una abraçada.

      Elimina
    2. Gràcies a tu per la resposta (i disculpa les faltes).

      Elimina
  4. "La memòria nega l'instant i l'ompli". Ja ho vas dir tu, diguem el que diguem la memòria transformarà els recrods.

    ResponElimina
  5. Caram, Pau, has rescatat un vers escrit en el 81 o 82, tan antic que m'ha costat localitzar-lo. Escriure, veus?, és també construir memòria. Però més que les coses concretes que el temps s'ha endut, el poema conserva una sensació, una emoció, un pensament que es renoven, es fan vius en cada lectura. Gràcies.

    ResponElimina