El cant dels ocells

Rotllar la primera cigarreta del dia, després del desdejuni, assegut a la porta de casa davant del jardí, és el ritual amb què comença la diària immersió en el món, aquest món d'Angus, a la costa oriental d'Escòcia. És l'hora en què, empesa per aquests primers dies d'un abril brillant, no gens cruel, i desacostumadament temperat, la terra es lleva els tels de boirina que el vent porta del mar i tot es desempereseix amb una parsimònia favorable a la contemplació dels mil matisos del despertar. És el quiet moviment amb què parla una naturalesa que sembla perfectament aliena a l'aldarull i les passions humanes. Arbres i flors i ocells són els actors principals de l'escena. En un parell de setmanes, amb canvis que són perceptibles dia a dia i fins d'hora en hora, l'estació haurà culminat aquest prodigi. Persèfone torna de l'Hades amb un ram de narcisos, que és precisament la flor que pinta de groc intens jardins, marges de camins i fins plantacions senceres que formen trenes daurades sobre els fons verd d'alguns tossals aquests dies a Angus. Per donar-hi moviment, dimensions aèries i melodia, hi ha els ocells, els grans intèrprets de la natura. N'hi ha els que volen alt, travessant el blau límpid del cel, còrvids de tota mena, àguiles i ocells de presa de vol sinuós, gavines, coloms i tudons, oques i ànecs multicolors, i els que es mouen ran de terra com els escandalosos faisans. Però hi ha els ocells petits, amics dels jardins, a la vista dels quals l'observador lamenta la seua ignorància ornitològica, perquè la mirada atenta enyora sempre el saber, com si només les paraules que anomenen les coses fossen la clau mestra que ens permet obrir-les. La cantadissa harmònica dels ocells menuts, pautada per mesurats silencis, regala la seua immensa varietat de tons i ritmes a les oïdes més dures, obstruïdes en el sord soroll urbà i la xerrameca prescindible. Aquest cant dels ocells, com els seus moviments gràcils i precisos i l'aleteig singular de cada espècie, és el contrapunt joiós, volàtil i lleuger, a la patètica grandiloqüència que massa sovint senyoreja la vida humana. O això li sembla a l'observador, no se sap per quina ancestral tendència a atorgar (impulsor nexe de les   paraules!) significats, potser fets a mida, al que en rigor no pot tenir-ne. Però els sentits s'amaren  d'aquest espectacle gratuït que recomença cada dia. I per una vegada almenys, amb això en té prou, i agraeix aquest cant dels ocells enmig de l'esclat de la natura, la tornada ritual de Persèfone, la vida elemental que és mesura de la bellesa.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 11 d'abril de 2015.]