Desmuntatge

L'agost ja fa els darrers parpellejos. D'ací a pocs dies començarà el gran desmuntatge. Centenars de milers de cases i apartaments de la costa aniran buidant-se i quedaran tancats amb els seus silencis invisibles i els seus gemecs misteriosos. Al bullici que inundava les platges seguirà un paisatge obert i respirable que ja només habitaran de tant en tant ocells marins, caminants solitaris, algun gos que lladrarà a les ones, pescadors i amants irreductibles del mar. Serà hora que comerciants i botiguers, els agents immobiliaris i de viatges, els hostalers i els restaurants, en fi, tota la indústria que s'alimenta del negoci vacacional, apamen amb números el munt dels seus guanys. Amb l'alleujament que dóna haver de tornar a certs rigors horaris i rutines, però cuidant-se molt de fer-lo explícit i fins i tot maleint amb vehemència, a veure si cola, el destí que els déus reserven als mortals que tornen a la feina, els estiuejants prepararan les maletes i escalfaran els motors dels vehicles. Mal dissimulada pel convencionalisme dels tòpics falsos, serà ama d'aquests dies la passió de finituds de què parla Juan Gil-Albert com a consubstancial a l'ànima humana i l'escenari, alliberat de l'excés de sol, la futilitat de certes passions forçades i l'algaravia, es tenyirà de la suau malenconia que inunda les novel·les de Cesare Pavese. En el fons de la seua consciència molts estiuejants s'alegraran de deixar arrere veïns escandalosos, best-sellers llegits a mitges i amb desgana, eternes sessions al solàrium de les platges, les hores d'exercici frenètic que reduïen entre menjars l'excés de greix que es recuperava amb escreix a l'hora dels àpats i la principal raó dels quals era fugir del tedi de paraules gastades. S'alegraran de no haver de fer la compra i cuinar per nombres incerts i cada vegada més grans de persones, de no discutir amb els seus fills adolescents per l'hora de la tornada a casa després de la festa convertida en rutina diària, d'estirar la cadena del gosset antipàtic i arreplegar-ne els excrements en bossetes de plàstic. S'alegraran en el fons d'escapar per fi d'unes tedioses i santificades vacances que només tenen per objecte la conseqüent santificació del treball alienador, de tal manera que els tòpics contrastos (el paradís de les vacances contra l'infern del treball) continuen engreixant la maquinària, l'ordre continue inalterable i tothom (excepte els milions i milions de persones situades lluny de la nostra galàxia) tinga la seua ració assegurada de vacances. També n'hi haurà, ben cert, qui simplement enyorarà la música de les ones, la vista que descansa sobre l'atzur, els glops llarg de cervesa ben freda, les diàries ablucions a la mar salada, els crepuscles interminables a l'horitzó de la Safor, una última abraçada, el vol ingràvid de les oronetes. Aquests, però, saben, lluny de falses esperances i de pors imposades, que sempre ens trobem travessant el país de la llibertat, hivern o estiu, si som fidels als propis passos, si ens renovellem sempre, accessibles i generosos, si preservem el foc de la temptació de les cendres.