Llum, lluerna, estel

Una de les conseqüències més visibles de la urbanització salvatge de la costa, i que afecta especialment aquest racó de la Marina Alta (que els antics pobladors sempre en vam dir l'Almadrava, més tard redescobert com l'Estanyó i ara anomenat, si hem de creure els indicadors instal·lats per l'Ajuntament de Dénia, Platja dels Molins) és el segrest despietat de la nit. Empesos per la fúria d'una manera molt esbiaixada d'entendre el progrés, poc subtil amb les millors virtuts de paisatge i paisanatge, els antics camins de la mar, ara convertits en carrers precaris, es van omplir de faroles que irradien des de no menys de deu metres d'altura la seua llum excessiva. L'exemple (el mal exemple) de la capital valenciana, la de contaminació lumínica més alta d'Europa, es va escampar com una taca d'oli també per aquests verals. Potser es tractava i es tracta d'atraure-hi el turisme com les modestes perilles de les nostres cases a l'estiu atrauen insectes i falenes. Ja tenim llum pública, doncs, però no amb la discreció escaient per il·luminar els passos dels vianants, sinó una llum hiperbòlica, cinematogràfica, encegadora. I potser res no és més perjudicial per a la vista que l'excés de llum. Deixem de banda l'efecte directe que aquest despropòsit té en la despesa pública i la butxaca del contribuent; obviem també, per lamentablement evident, la manca de sensibilitat estètica i ecològica que un tal cas representa. És la nit, les seues criatures i matisos, el misteri rotatiu dels dies, qui pitjor n'ha eixit parada. I, és clar, les persones que acostumàvem de gaudir-ne sense necessitat del fals envoltori dels neons ni de fototècnies. Ben mirat les mastodòntiques faroles que assetgen la nit i velen l'espectacle dels seus silencis infinits no són més que la representació a petita escala de la fàcil i inútil pirotècnia que ha presidit la vida del nostre país en els últims decennis i que ara ens costarà déu i ajuda desmuntar. Les lluernes, tan sensibles, van ser les primeres actrius de la nit que van haver d'abandonar el sinistre escenari. Hi van seguir els estels fugaços, ja invisibles fins en els dies de Sant Llorenç, que deu plorar ara llàgrimes seques. Les riques nits estelades de l'agost almadravenc són ara un record d'infància i joventut, com tantes coses. Les falenes que busquen desesperadament la llum, sense reparar en la seua qualitat ni en el perill de perdre-hi les ales, deuen sentir-se pletòriques, per molt que la majoria de les vegades en tenen prou amb la resplendor dels seus mòbils i l'estridència de la seua algaravia platgera. Però els qui estimàvem la nit i la volta estelada del cel plorem aquest excés de llum encegadora amb les íntimes i amargues llàgrimes de Sant Llorenç.