L'home llum

Ricard Ripoll, La causa dels exilis. Editorial Meteora, col·lecció Mitelene, núm. 38, Barcelona, octubre 2015. Nota final de l'autor.

· · ·

El mite nàhuatl de Quetzalcòatl, que serveix de base al darrer poemari de Ricard Ripoll (Sueca, 1959), ja fou recreat en 1960, en una primera edició en castellà publicada a Mèxic i posteriorment en català en 1971, per Agustí Bartra en el llibre titulat precisament Quetzalcòatl, un dels més lluminosos del gran poeta català, encara tan poc llegit. L'exili (més exactament, els exilis) del títol és un dels fils que uneixen Ricard Ripoll i Bartra i tots dos amb el mite del rei pur, el rei déu, el creador dels éssers humans: l'Home Llum. L'exili efectiu d'Agustí Bartra després de la Guerra d'Espanya quedà emmirallat per aquest mite per raons que semblen òbvies: encaixava a la perfecció, convenientment reinventat per al seu projecte, en la seua manera d'entendre i escriure la poesia, vitalista i poderosa, esperançada i lluminosa, dramàtica i coral, i la seua idea de ­L'home auroral (1977). Potser els «exilis» de Ricard Ripoll difereixen en els detalls biogràfics, en les circumstàncies històriques i personals, però il·luminen, a través d'un viatge iniciàtic i d'una concepció genesíaca del treball poètic, uns propòsits similars: la recerca de l'altre, el retorn a l'ésser, l'empenta verbal per a una nova edat daurada de l'home, la psalmòdia utòpica de l'home alliberat, l'impuls del que ell anomena el desig tricèfal (terra, cos i llengua). L'autor ho explicita en la nota final: «nació, sexualitat i paraula, més enllà de les identitats immediates. Per recuperar el desig del retorn. I del viatge. Aquesta és la causa dels exilis: com a raó i com a antecedent». Així, el personatge de Quetzacòatl es complementa, en La causa dels exilis, amb el de l'emperador mogol Akbar el Gran (1542-1605), creador d'una religió sincrètica entre l'islamisme i l'hinduisme coneguda com Din-i ilahi, afavoridor de l'art i la cultura i del diàleg entre les diverses confessions.

De les cendres de Quetzacòatl, la Serp Emplomallada, que s'autoimmolà en una gran foguera, nasqué l'estel del matí i del crepuscle. És el símbol de la vida, en perpètua lluita amb les tenebres i les forces tel·lúriques de la natura (representades pel seu bessó Tezcatlipoca). Però abans ha davallat al reialme dels morts i, fent vessar sang del seu penis sobre el ossos dels morts, ha creat els homes. Víctima de l'abundància, la negligència i l'embriaguesa, contempla el seu rostre horriblement envellit en l'espill del mag, abandona la ciutat de Tula i inicia el seu viatge cap a l'est, fins al mar.

Aquest és el material de fons, amb el qual Ripoll, en una portentosa síntesi d'«imaginari i realitat», d'elements estrictament personals i biogràfics que glateixen per ací i per allà entre els seus versos i d'al·lusions a circumstàncies col·lectives (terra, cos i llengua, recordem-ho: «Hem de saber que no tornarem a fruir de la terra si no afegim als mots la passió dels actes»; «Iniciem la utopia en contra de la guerra florida») construeix la seua «autoficció poètica». Així, el poemari s'estructura en un Preludi, un Primer llibre. L'alliberament de Quetzalcòatl, dividit al seu torn en un «Primer moviment: espasme» (24 poemes) i en un «Segon moviment: catàlisi» (7 poemes); un Segon llibre. L'alfa de la marea (13 poemes); i un Tercer llibre. El moviment dels espais contigus (16 poemes).

Com els seus treballs anteriors (ha publicat dotze poemaris, a més d'una novel·la, un llibre d'aforismes i diverses traduccions de literatura francesa, de la qual és especialista a l'Autònoma de Barcelona), La causa dels exilis és un treball ambiciós i radical, ben assentat en la rica tradició de les avantguardes, escapat (però sortosament no en solitari) del majoritari escamot de la literatura més o menys institucionalitzada. De les riques il·luminacions d'aquests cants, subratllem-ne, amb insistència i lucidesa expressades, les idees del poeta sobre la poesia mateixa. Heus-ne ací una petita mostra: «Des d'ara mateix ens cal unir la ploma i l'àncora, la paraula i el partir», «Diria l'emoció de tocar-te amb uns versos diàfans i secrets alhora, / car la bellesa és subterrània», «el nostre ésser defugirà les cel·les de l'habitud verbal», «poesia: / el meu present immòbil», «i escriurem poemes sense escatir-ne el significat, / i la rauxa ens facilitarà la fondària», «preferirem el ritme a la veritat de l'expressió», «i omplirem el text –la nostra manera d'entendre el sexe– de vides a venir», «t'estimo com a escriptura –traç, marca– del meu alliberament»… Aquest llibre és un volcà en erupció de sentits, un viatge perpètuament iniciant-se, alfa de marees, moviments tectònics de la paraula. En efecte, des dels exilis renaixen els homes fets llum. A l'est, on crema la gran pira dels ossos, alça el sol poderós la seua paraula amb esclats impensats d'energia. Benvinguda claror que renovella. 

[Publicat a Saó núm. 413 de març de 2016.]

 

[El poeta Ricard Ripoll en una imatge recent.]