Els bells camins

Conèixer algú o alguna cosa és no acabar de conèixer mai. Hi ha un coneixement que és amuntegament més o menys passiu de temps, engendrat per la força del costum, i un altre de vinculat amb la qualitat de la mirada, suscitat per la persistència de les preguntes i la intensitat del desig de saber. El que creiem aprendre de xiquets no pot tenir l'amplitud de moltes de les coses que comprendrem de grans, però són coneixements dotats de l'energia primordial dels començos, conserven al cap del temps alguna cosa del fulgor de la primera llum i a més també es fan vells amb nosaltres, sí, però amb la bellesa intacta de l'eterna joventut (la majoria són coneixements intuïtius, certs o falsos, que no se'ns acut de qüestionar-nos mai). Tot això és especialment visible en els llocs on vivim, en els paisatges que ens són familiars. Lluny de creure'ns posseïdors d'una mirada panòptica, ens movem sempre en la constant dialèctica del dins i el fora, del prop i el lluny. El reconeixement del ja vist i vicut es combina a cada pas amb el que s'ignora o s'està vivint per primera vegada. Les persones que coneixem, les experiències que hem tingut o els llocs on habitem són sempre espais oberts, inabastables, generosament lliurats a la sorpresa, la troballa, el nou matís, la rectificació, l'esbós provisional, el llampec fulminant. En això, en la resistència a acomodar-se en els llocs comuns del coneixement (que sovint són camps sembrats de mines, paranys de falsa seguretat, ball anodí de les aparences, prejudicis i llast inútil), en la disciplina que consisteix a ajustar perpètuament la mirada, a escoltar l'eco sempre novedós de les coses, rau potser el mecanisme més senzill d'una certa jovialitat. I la mort no serà només deixar d'escriure, sinó no escoltar el món, no voler ja comprendre'l, tancar-se en banda de silencis, no poder trobar res de nou en els vells camins. Temps d'estiueig, retorn amb infinites variacions dels cicles. Totes les cançons sonen de nou i de manera distinta en summer time. Els vells camins, plens de la pols del temps, transformats, desdibuixats i encara transitables, que menen ací o allà, la mar sempre recomençada, espill on s'emmiralla la llum canviant dels dies, els vents entercs de conegut horari, els núvols i les aus que passen, les velles paraules que sonen noves en altres llavis, la sòbria enteresa, malgrat tot, de la gent d'aquest país. Que insignificant es fa, en els bells camins d'estiu, el sord xiuxiueig mediàtic, la trista saragata de l'altiplà, la rècua d'estupideses de caducitat programada (gràcies, però ens les podríem estalviar des del principi). Això: lliurar-se en cos i ànima al retorn, fondre el vell i el nou en una perspectiva inèdita, trepitjar la pols dels vells camins en els nous viaranys, la vella senda en la pols d'ara mateix.