Dubtes comuns

Ja coneixem la posició majoritària que les diverses famílies polítiques aixoplugades sota el paraigua comú mantenen respecte del procés d'independència de Catalunya i, concretament, del referèndum que l'haurà de decidir: ni sí ni no sinó tot el contrari. Per molt que per als qui en som més fermament partidaris (del referèndum i de la independència) aquesta ambigüitat calculada ens neguiteja des de fa uns anys, no podem deixar de reconèixer que la destresa per mantenir-se en la corda fluixa tant de temps seguit té un cert mèrit. Perquè acceptar sobre el paper el dret d'autodeterminació dels pobles i negar alhora l'oportunitat d'un referèndum unilateral i de caràcter vinculant (quan s'han esgotat una rere l'altra totes les vies per pactar-lo amb l'estat) ens situa de ple en una paràlisi absurda. És, com si diguéssem, que som partidaris de la revolució sempre que es moga en els marges vaporosos de la utopia impossible. Un dels retrets que aquest món dels comuns sol fer al procés és la seua transversalitat i que s'hi balle la sardana amb la gent de l'antiga Convergència, la dreta que, com és sabut, és igual i la mateixa a tot arreu, com una rosa és una rosa. Però aquest radicalisme sobrevingut de classe sembla en bona part impostat, pensant en el seu efectisme entre els votants propis, quan recordem amb quina fermesa els antics comunistes del PSUC i del PCE van defensar els pactes de la transició, la gran entesa amb la dreta franquista que tants gripaus va obligar-nos a engolir, aquelles pluges no reconegudes de llavors per als fangars encara no apamats d'ara. Un altre argument dels comuns és que, segons ells, el projecte independentista manca d'un programa clar de transformació social, però des de la mort del dictador no s'havia conegut un moviment que debatés tan obertament i amb tanta gent implicada el que podrien ser les línies mestres de la futura (i espere que propera) república en un sentit clarament progressista (¿o és que no són iniciatives prou esquerranes, per exemple, la lluita contra la pobresa energètica, la renda mínima universal garantida, les propostes contra els desnonaments o l'anul·lació dels judicis franquistes?). La tebiesa d'ara dels comuns davant el procés com en d'altres moments de la història recent amb la lluita social i política de les classes populars els passarà factura, sens dubte, com els l'ha passada a tota l'esquerra que acomodà el cul en les butaques d'una democràcia feta de trampes i acostumà les sabates a les suavitats de les catifes del poder. En el fons hi ha una malfiança que prové de la seua cultura política: és el partit qui guia les masses i no a l'inrevés. Un problema d'immodèstia i de miopia, mals que no són exclusius de cap família. El compte enrere que ara es viu deixa poc marge a tebieses i càlculs per salvar mobles. ¿Estem amb el poble i el seu dret a decidir o amb les forces reaccionàries de l'estat instal·lades en el cercle viciós de l'immobilisme? Construïm entre tots la república o ens quedem per veure com cauen les figues pansides de la monarquia? A favor del corrent democràtic revolucionari o dels murs de contenció de l'estat i, ai, els seus privilegis de classe?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 15 de juliol de 2017.]