He
treballat durant trenta-cinc anys a l'escola secundària, amb joves
d'entre 12 i 18 anys. Podria dir que l'experiència acumulada en tot
aquest temps m'atorga un cert
crèdit (ací els màsters no els regalen, us ho assegure) per parlar
amb solvència sobre
el tema. Però llevat de pedagogs i psicòlegs panxacontents i sovint
perniciosos, ningú no pot
parlar amb exactitud sobre allò que és per naturalesa esmunyedís i
mudable. / A fi de comptes parlar dels joves és parlar també d'un
mateix, del que fou, d'allò que per a bé i per a mal encara
és. I parlar d'un mateix
sense fer massa trampes és la cosa més difícil. / Immune a tota
temptació paternalista (crec no haver-ho estat ni amb la pròpia
filla), sempre he tractat els joves abans que res com a persones, com
a iguals, lliures perquè responsables, responsables perquè lliures.
/ Més enllà de l'estricta
biologia, qui gosaria mamprendre-la amb definicions, paradigmes,
propostes classificatòries que ens deixen la consciència més o
menys en pau? Tota generalització és absurda, inclosa aquesta. / I
alhora com deixar d'assenyalar unes quantes coses que semblen òbvies
sobre els joves d'ara (els biològicament joves ara),
sobre el seu comportament polític i social? I com fer-ho sense
remetre'ns a la pròpia experiència de quan els vells d'ara érem
joves? / Suso de Toro reflexionava en 2004, en el seu llibre
Espanyols tots, sobre
la manera com la societat actual havia
aconseguit, amb la
inestimable aquiescència
dels més
adotzenats, aïllar políticament la joventut, impel·lir-la a
viure en una nit de festa perpètua aliena completament als problemes
socials i al compromís cívic
i polític, principalment
diürn. La ressaca de l'Espanya del «botellón»
o el «botellón»
mateix encara duren, avui reforçats per la fantasia animada i
alimentada del món virtual. / I sí, una societat que descansava
sobre tones d'oblit premeditat i poruc havia de trencar els lligams
de la comunicació
intergeneracional, del contínuum històric que fomenta la
consciència, la cohesió
social i el compromís.
Sempre hi ha hagut espais exclusius per a joves i espais exclusius
per a vells, però hi ha hagut també sempre espais comuns,
trasnfronterers
per a l'aprenentatge i l'intercanvi. Els únics vells que coneixen
els joves d'avui són pares, parents
i mestres. Mala cosa. / El segment d'edat dels més o menys 20 als
més o menys 40 està avui molt escassament representat en els
moviments de lluita
i protesta al carrer. I no és que, en la seua plenitud
vital-laboral, les coses no els
pinten més que magres avui,
que no els assetgen les més
negres tempestes. / Què fou
d'aquella primavera valenciana de fa sis anys, que semblà l'entrada
massiva dels joves al temps de les cireres, la responsabilitat i
la maduresa jovial? Où sont les neiges d'antan,
ens preguntem els vells,
on són els joves, ens
repetim els qui vam obtenir el carnet d'identitat en les lluites
(improductives potser la majoria en els seus efectes polítics, però
impagables en els horitzons personals) dels setantes? / L'alternativa
a la revolta que és la joventut és l'alienació d'una
vellesa prematura, que comença en l'esperit abans que en el cos,
la submissió anodina a les estratègies de domini del poder. La
joventut passa tan ràpidament (tempus fugit)!
La jovialitat, però, és una qualitat que
amb esforç podem convertir
en perdurable, com
un amor per a tota la vida. /
Descordeu les vostres ments tant sovint
com descordeu les vostres
braguetes! Un
savi consell del 68, especialment
útil en temps de república i primavera com
els d'ara malgrat tot.
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 14 d'abril de 2018.]
Segurament als joves d'ara el nostre relat no els fa el pes. Possiblement s'ha allargat massa. De fet, als vells d'ara ja els resulta dur de reconèixer que encara vivim l'enyor d'unes nits d'il.lusions.
ResponEliminaPotser no es tracta que els joves s'empassen el nostre discurs, si és que hi ha un discurs 'nostre', sinó que se'l construesquen ells mateixos. El mal és que el discurs que els controla i immunitza és el del poder, amb totes les seues trampes. El dubte és si des de la seua indiferència (fetes totes les excepcions) seran capaços mai de construir no solament un discurs sinó res de trellat. Al capdavall joves i vells som indispensables per construir una societat millor. Salut, Josep.
ResponEliminaMestre: veus com, encara, tenim els pupitres al davant?
ResponEliminaParla, i no emmudesques, Manel.
FUSTERianament
Els pupitres, el guix (he sigut sempre de pissarra), el soroll de fons, la jovialitat compartida... Sense massa enyorances. Una abraçada, amic Isidre.
Elimina