Llum a l'atzucac

M'estava endinsant en un atzucac d'idees bastant fosc. O potser era que la reflexió que perseguia demanava una llum que no era al meu abast. En qualsevol cas, l'atzucac (una molt útil aportació valenciana a l'estàndard català) estava ben poc il·luminat, com sovint passa quan ens posem a escriure. Volia aplicar a la situació política del País Valencià el que expressa amb més o menys fortuna el següent aforisme: «Que la prudència no us faça trair la idea, que l'audàcia no us convertesca en màrtirs inútils». Em proposava explicar com la falta d'equilibri entre els dos pols condueix al fracàs civil i polític. A la política valenciana, en efecte, li costa trobar l'equilibri, el rigor i l'eficàcia. Quan no està feta a base de renúncies més o menys clamoroses, s'alimenta d'un voluntarisme anodí que voreja l'autisme, impel·lida tant per les adverses condicions socials per què navega com per la falta de perícia dels navegants. Estava també jo a punt de sotsobrar en l'atzucac tan poc il·luminat d'aquests pensaments, quan el timbre ha vingut en la meua ajuda. Una dona baixeta m'ha allargat sense badar boca un paquet que de seguida he identificat amb una famosa editorial del país que té per costum regalar-me novetats de literatura juvenil generalment infumable –en comptes de poesia i assaig, que és el que jo li demane– com una manera subtil de prolongar la tortura que em va aplicar decapitant un dels meus llibres quan encara era una criatura. Però no. Per a la meua sorpresa i alegria es tractava d'un exemplar de Llum a l'atzucac, el dietari amb què Ramon Ramon, el meu amic de Catarroja, havia guanyat feia uns mesos el Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. Amb la lectura atenta d'un parell de fragments del llibre en tenia prou, en una primera escaramussa, per adonar-me de la qualitat de la prosa que ara brillava entre les meues mans, aquesta llum que havia caigut com un àngel per il·luminar el meu carreró fosc. A les antípodes de tanta faramalla dietarística com s'ha publicat els darrers anys, amb aquella dèria per exhibir les banalitats d'una intimitat sense suc ni bruc, l'obra de Ramon Ramon s'alça com un gegant. El dietari, en el seu cas, té més a veure amb l'ordenació cronològica del material que amb la recreació d'anècdotes biografiades, lligades en tot cas a reflexions de molta extensió i profunditat: assaig pur i dur escrit amb la poesia en carn viva de l'experiència, pautat i amanit per una formació intel·lectual de primer ordre, mil·limètrica precisió d'una prosa que ha coronat el cim de l'excel·lència literària a casa nostra. Com si visquéssem en un país normal, en un parell de dues o tres generacions la literatura valenciana ha atès una «normalitat» des de la qual les baixures de la nostra vida col·lectiva es contemplen més insolents. Perquè sense sostreure ni un pèl al mèrit genial de l'individu, els guanys culturals i literaris sempre s'han de mesurar col·lectivament. Extrapolem el fenomen al camp civil i polític, aprofitem aquesta llum a l'atzucac. Altres fanals d'altres àmbits també vénen en el nostre ajut, la ciència, les arts, espais excepcionals estalvis del fangar general. Salvant totes les distàncies, afegint-hi tots els matisos, què en podem aprendre, d'aquesta llum que fa molts anys que brilla a Catarroja? La prudència de calcular cada passa, de sospesar cada paraula, la fidelitat i la coherència de voler donar forma al més profund que ens habita, l'audàcia del rigor, d'intentar el salt més difícil en cada línia, la passió del corrector d'estil que sap que tot és millorable. Per què ens hauríem de resignar a la mediocritat de la política considerant-la com a inevitable tenint l'espill i la llum de l'atzucac a la vora de casa? El treball rigorós i exigent, la constància, la intel·ligència, les justes mesures de prudència i audàcia, l'amplitud de mires, la sensibilitat… són valors que hem de saber també aplicar al decandit món de la nostra vida civil i política.

[Publicat a llibertat.cat]