La bella duresa del vol

Francesc Bernàcer, El pes de les ales. XXXè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi, Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra, núm. 103. Paiporta, març de 2013. Pròleg de Jordi Botella.

· · ·

Des del primer vers d'aquest interessant poemari de Francesc Bernàcer (Alcoi, 1943) es desplega davant els ulls del lector la nítida cartografia dels sentits, les emocions i els referents per on discorrerà el viatge ací proposat. O potser des del mateix títol, d'adusta bellesa, clàssic i per tant ben carregat de connotacions, en primer lloc les que remeten al mite d'Ícar, com ens recorda Jordi Botella al ben tramat pròleg del llibre. El pes de les ales és el pes de la vida, i la vida no és més (ni menys) que un llarg i sinuós viatge. Descartats els espiritualment sedentaris, que no se la deuen estimar gaire, els amants de la vida ho són alhora del viatge, són viatgers del temps, com en Francesc Bernàcer, protagonistes d'un viatge que només pot impulsar la pròpia força, les pròpies ales de la llibertat, amb el concurs i oposició de la rosa dels vents, un viatge que és vertigen, altura, gracilitat, moviment incessant, i que ens regala, sobretot i per al que ara importa, el do de la perspectiva, el domini del paisatge. El viatge és bell però és dur, sotmès com ho està a la llei universal de la gravetat; la vida, que “no es discuteix” i “sempre té raó”, és tot el que hem heretat, tot el que som i tots els horitzons cap on volem i que inevitablement sempre se'ns allunyen en un joc que semblaria pervers si no coneguéssem i acceptàssem la mesura humana, si no ens estimàssem al capdavall les ales que ens permeten volar i també el pes que hem d'arrossegar amb elles, el pes de la pròpia consciència, del propi cos, el pes bell i feixuc de viure en aquest món.

Des de la perspectiva vital que ha atès el vol de Francesc Bernàcer –poètic i biogràfic gràcies a l'encontre i dissolució de cada ingredient en la fórmula sintètica que és la materialitat dels poemes–, hi ha en primer lloc el coneixement i acceptació d'allò que diem la realitat, des de la més immediata que comença per un mateix i que s'estén envers els altres, envers l'alteritat que també ens conforma i dóna pes. Aquest coneixement demana temps però exigeix també saber prescindir de les coses supèrflues, del pes inútil de formalismes, experimentacions i circumloquis. La de Bernàcer és una poesia d'expressió senzilla, directa, propera a les formes col·loquials i al to confessional de qui s'apressa a fer balanç (sempre provisional) del que ha estat i és el propi vol. Alhora El pes de les ales és també el recorregut d'un lletraferit pels moments (explicitats en forma d'abundants cites) literaris que jalonen el seu vol com a lector, i per tant, un diàleg sostingut amb els propis autors de referència. Senzillesa despullada dels revestiments que llasten l'expressió poètica i referencialitat de les arrels literàries, sempre oscil·lant entre la ironia i la tendresa, podrien ser algunes marques indelebles de la casa dels poemes de Bernàcer. El poemari, que sembla més una lenta sedimentació en el temps que resumeix línies diverses de treball que no pas una concentració temàtica i expressiva deguda a una acció més intensa en un lapse més breu, es desplega en tres parts: Vida i tot, amb nou composicions, Ars poetica, amb catorze, i Autografia, integrada per vint-i-cinc poemes. Correspon a la primera establir una mena de declaracions de principis, sobre la vida, sobre la utopia, sobre la mort, sobre la identitat, mentre que a la segona l'autor assaja amb diverses textures i tòpics literaris com la tirallonga monosil·làbica, el sonet, els epigrames o els epitafis, entre d'altres. Arribem així a la part més substancial i extensa del poemari, ben suggestivament titulada Autografia, en què l'autor repassa, sovint amb un to marcadament elegíac que no perd mai la tirada a l'humor que lleva ferro i transcendència a les coses (“Sempre he sigut fill únic i els meus germans / també”, del poema “Amb un tel de boirina”), certs moments crucials de la pròpia vida i dóna batalla a alguns dels seus dimonis més íntims. Abunda aquesta part en no poques peces mestres que donen compte de la maduresa poètica d'aquest poeta acabat d'estrenar per al públic: “Paisatge sense figures”, “De corporis humana fabrica”, “Verrà la morte…”, “Satèl·lit fidel del teu cos” o l'impressionant “Nen s'adorm en mare”.

De vegades la lentitud, la lluita amb les pròpies exigències i dubtes, el rigor amb què s'adopta una nova llengua literària (Bernàcer havia publicat fins ara, i amb comptagotes, majorment en castellà) és un pes que val la pena d'arrossegar si finalment l'esforç qualla en una obra tan sòlida com El pes de les ales, un començ fulgurant per a un jove poeta als setanta anys.

[Publicat a Saó núm. 381 d'abril de 2013.]

 [Francesc Bernàcer retratat per Núria Vila.]