La gesta solidària de l'Aquarius i
els dos vaixells italians que han salvat 629 migrants africans i els
2.230 voluntaris mobilitzats per Metges Sense Fronteres, SOS
Méditerranée i les altres organitzacions que els han acollits al
port de València ha causat un impacte mediàtic espectacular enmig
la rutina informativa de mort i misèria diària al Mediterrani. Com
sol passar, prompte l'espectacle es fondrà com a espill d'una
realitat per esdevenir parpelleig d'una llum que va apagant-se: així
és la llei del mercat de la notícia, amb tants estels fugaços. De
moment, però, l'espill continua espitllant tenebres que vénen de
molt lluny i que encara s'escamparan durant anys i anys, qui sap si
convertides al capdavall en un mal endèmic ofegat en mars
d'indiferència. L'espill reflecteix el vici de fons, la misèria de
la fam, les guerres, la injustícia i les desigualtats esteses per
amplíssimes zones del planeta i amb especial virulència en l'Àfrica
negra postcolonial (o en rigor, neocolonial encara). Però també
delata el cinisme o la impotència d'una Europa en mans de mercaders
poc sensibles a les causes humanitàries. L'èxode de Síria i les
multituds errant per l'hivern europeu entre fred, fang i
filferrades, totes les guerres que avui bullen a foc lent o ràpid
arreu del món, de Palestina al Kurdistan, dels rohingya de Myanmar
als murs de Trump a la frontera mexicana, són espills d'un món com
més va més bèstia, incapaç d'organitzar una vida digna per al
conjunt de la humanitat i sostenible per a un planeta agonitzant.
Peixos que es mosseguen la cua i ens plantegen tot de dilemes
múltiples (i no necessàriament ni únicament duals). ¿Com esperar
que el capital (passeu-me la generalització) hi pose ordre i trellat
si ell és el principal responsable del destrellat mundial, per
dir-ho amb paraules suaus? ¿Però com renunciar a arrancar «gestos»
a aquest capital (com el del govern socialista amb l'Aquarius) i
compromisos efectius per acarar els grans problemes de la humanitat?
La solidaritat és força que ve de baix, que s'ha d'organitzar des
de baix i que ha de forjar complicitats de classe i pobles i nacions
oprimits, però també ha de construir consensos –de moment–
interclassistes i transnacionals per poder ser efectiva davant
l'allau d'urgències de cada dia. Sabem que l'abnegació de
tantíssims voluntaris, inclosos els professionals de tot tipus
d'organitzacions que treballen en l'àmbit de la col·laboració i la
solidaritat internacional, cauen moltes vegades en el sac trencat de
la impotència i el cercle viciós perquè al capdavall no qüestionen
–la mateixa feina els ho impedeix sovint– el sistema responsable
de la majoria de mals que combaten. Sabem que per sanar el malalt
s'ha d'actuar sobre les causes de la malaltia. Sí, però mentre
preparem des dels diversos fronts la lluita final,
que és una lluita que comença i es renova cada dia, mentre anem
alçant alternatives possibles perquè necessàries (i necessàries
perquè possibles) al capitalisme depredador que es menja el planeta
i les persones, bé haurem de proporcionar analgèsics als qui
pateixen dolor i aigua als assedegats. L'antiga (i perdurable en
molts llocs i casos) caritat fou justament denunciada per la cultura
de les esquerres (o les cultures de l'esquerra, etc.) com a abocador
de males consciències burgeses, com a perpetuadora d'un món que era
injust per designi diví, com a predicadora de la resignació
cristiana. Per molt que avui dia també el paper de moltes de les
anomenades en el llenguatge políticament correcte ONGs són hereves
d'aquesta escola de cinisme religiós, no podem obviar el fet que
molts altres projectes que tenen el mateix origen han derivat el seu
credo i pràctica social cap a components més nítidament solidaris,
més clarament compromesos amb la transformació radical de les
nostres societats. També sabem que molts programes d'ajudes i
col·laboració amb llocs i països on més s'amuntega la misèria (i
que forcen fluxos migratoris que Oxfam xifrava en 2015 en uns 224
milions de persones vagant pel món) s'han revelat inoperants des de
tots els punts de vista. La solidaritat, doncs, és la mínima
resposta immediata que exigeix la gravetat dels problemes mundials,
la tendresa dels pobles i dels pobres, sí, però cal que siga de
llarg recorregut, atenta tant als efectes com a les causes, i no pot
negligir la dimensió política, revolucionària, anticapitalista, de
la seua comesa. Les alternatives al món en què vivim han de
contenir el germen del món que tindrem demà, per la mateixa raó
que només si exercim ja com a persones lliures podrem aspirar algun
dia a la llibertat plena. I no podem obviar el fet que, tot i el gran
espectacle de l'espill exemplar de l'Aquarius i el moviment de
solidaritat que ha concitat la seua gesta, la misèria no navega i
naufraga només per les mediterrànies i amb les pasteres a les
envistes de les pròpies costes, sinó que la tenim allotjada a dins
de casa, en les ciutats i els camps on es desenvolupen genocidis
lents i sistemàtics d'aparent baixa intensitat contra els quals no
hi ha jutges ni policies ni lleis democràtiques, només les de
l'oferta i la demanda i els límits d'inanitat que asseguren el
funcionament de la màquina productiva, l'ordre imperatiu del consum,
l'acumulació de capital en poques mans i el perfeccionament dels
miratges del benestar que atrauen tantes falenes famolenques que al
final s'hi deixen les ales i la vida. Això és el que tristament els
espera a la majoria dels 629 avui rescatats i als qui vindran demà i
despús-demà. Almenys mentre ajornem la indispensable solidaritat
entre pobles i els espills que s'han d'alçar per al futur amb
gestos, espectacle i especulacions fabricats en sèrie i adobats amb
els discursos de la por i els nacionalismes xenòfobs que avui
s'escampen per Europa i el món com una taca d'oli que retroalimenta
les causes de la misèria i els èxodes massius.
[Article publicat a llibertat.cat el 19 de juny de 2018.]
Ja veurem!!
ResponElimina